Set equips catalans comencen una temporada més al grup 3. La categoria perd camps de gespa artificial i també l’Elche i el Mallorca, però manté filials i competitivitat màxima
JORDI MESTRES @jordimestres7
La Segona B és un pou, un trampolí o un purgatori depenent de cada cas. 80 equips participen en una competició a cavall entre el futbol professional i l’amateur. 20 ho fan al grup 3 i 7 són catalans. Barça B, Espanyol B, Lleida Esportiu, Cornellà, Sabadell, Olot i Badalona és la nostra representació a una categoria que tindrà 6 camps de gespa artificial i 14 de natural. Tot un rècord tenint en compte els últims anys, en els que grans equips han hagut d’adaptar-se a totes les circumstàncies per a competir.
Per primera vegada, també, hi haurà un equip de fora de les Illes, Catalunya, la Comunitat Valenciana i l’Aragó. Es tracta del Conquense, el vintè convidat a un grup en el que l’Ibiza no estarà després d’haver comprat la plaça del Lorca a Segona B. Tampoc, com dèiem, en formaran part l’Elche i el Mallorca, dos transatlàntics que van estar de pas al grup 3.
El Barça B, de la cartera a la cantera
El que no desapareix és el predomini de filials. A més, competitius i de nivell. Fins a set formaran part d’una categoria a la que torna el Barça B. El filial blaugrana ha abandonat la política de cartera que el va portar a Segona per a tornar a apostar per la de cantera. Francesc García Pimienta des de la banqueta assegura fidelitat a un estil que sempre ha canalitzat el talent de la Masia.
Individualitats al Barça B no li falten. Joventut, tampoc. Noms com Riqui Puig, Abel Ruiz, Mujica o Carles Pérez converteixen el filial en un dels candidats al play-off. Una promoció d’ascens que la temporada passada va disputar el Cornellà. L’equip verd va caure a les primeres de canvi contra l’Sporting B i cap català va pujar a Segona A, un fet estrany aquest segle.
Cornellà: Any I després de Jordi Roger
Al Nou Municipal tot són canvis. Des del cap de premsa fins a la banqueta, on Xavi Calm agafa el relleu de Jordi Roger. Qui sí segueix és Andrés Manzano, l’ànima d’un projecte que no ha pogut retenir els seus puntals, però sí a Pep Caballé, Fall, Pere o Sergio Gómez. Caldrà veure com s’adapten les noves incorporacions, com Eloi Gila, Agus Medina o José Gaspar. Fitxatges de nivell, veterans que segueixen però la por de no caure en un any de transició. Aquesta és la gran incògnita d’aquesta temporada a Cornellà.
A diferència del Cornellà, el Lleida Esportiu es va quedar fora del play-off d’ascens. Segona temporada consecutiva sense post temporada al Camp d’Esports, un fet que no havia passat en els set anys d’història del club. La Copa del Rei va passar factura? Pot ser. El que està clar és que l’equip blau va fallar en tots i cadascun dels moments claus de la temporada. Així, impossible.
La calma es diu play-off al Lleida Esportiu
Semblava que hi hauria una revolució al despatx de Jordi Esteve, però s’ha quedat a mitges. Al camp, per descomptat, amb 15 fitxatges però a la banqueta s’ha donat continuïtat. Una situació estranya, si més no, la confiança en Gerard Albadalejo després de les negatives d’Oliva i Viadero a venir a Lleida. Tot plegat, en un estiu mogut al Camp d’Esports per l’embargament d’Hisenda, que no ha impedit tancar la plantilla. El Lleida Esportiu busca estabilitat i regularitat i la millor manera és un bon rendiment esportiu. Fonaments i qualitat no li falten. Veurem com evoluciona.
Ramon Calderé, l’hereu de Manolo González a Badalona
Si el cicle de Jordi Roger va acabar a Cornellà, el de Manolo González també ho va fer a Badalona. El pilar del projecte escapulat les quatre últimes temporades ha marxat a l’Ebro i deixa una ombra allargada. El brillant rendiment esportiu d’aquesta etapa no ha d’amagar els problemes extraesportius que va tenir el club, sobretot amb l’Ajuntament.
Fa uns mesos, l’Assemblea de socis va aprovar una conversió en SAE que s’ha de gestar aquesta temporada amb una nova propietat. Al verd segueix el triangle de la defensa Morales-Robusté-Moyano i s’ha portat a gent de qualitat com Iván Agudo o Xavi Boniquet. De partida la permanència serà l’objectiu de l’equip que més anys acumula al grup 3.
L’ambició desperta a la Nova Creu Alta
Tres porta el Sabadell a la categoria de bronze, on va estar a punt de desaparèixer de no ser per l’arribada de Hummel, primer, i després d’Esteve Calzada. La inestabilitat ha llastrat al tercer equip històric de Catalunya, però aquesta temporada es respiren aires diferents. La passada, la dels empats, va deixar entreveure el potencial d’un equip difícil de batre, però també guanyava poc.
Ara, amb la continuïtat d’homes com Felipe Sanchón o Migue i l’arribada d’altres com Gato, Edgar Hernández o Valentín sembla que el Sabadell donarà un pas endavant. Segurament, té la persona que millor coneix el grup 3 a la banqueta. Toni Seligrat assegura treball i coneixement i sobretot un equip competitiu. Veurem fins on arriba aquest Sabadell.
El Peralada, a seguir el camí marcat
La sorpresa agradable de la temporada passada va ser el Peralada. De la mà de Chicho el filial del Girona va convertir-se en la revelació de la segona volta. La recepta? La mateixa proposta que el primer equip, amb un sistema de tres defenses. La fidelitat a l’estil no va privar l’equip d’adaptar-se a les diferents circumstàncies, tan pel que fa als rivals com a les superfícies. Sembla que a la lliga que comença el Peralada té clar què ha de fer. El camí està marcat.
Selecció gironina a Olot
L’altre equip gironí de la categoria, l’Olot, ha fet una autèntica selecció de la província (14 dels 21 de la plantilla són gironins). Segueixen Héctor Simón, Guzmán o Marc Mas i s’ha fitxat poc, però bé. La incorporació de Marc Nierga a cost zero és el millor exemple. Raúl Garrido, un entrenador valencià però plenament integrat als intangibles del club, té clar què ha de fer.
Garrido va assolir una permanència agònica la passada temporada i això li ha valgut per a consolidar un projecte que té bona pinta. No en formarà part Roger Vidal, que s’ha retirat després de gairebé 300 partits al club. Abans ja ho va fer Abel Solé. S’acomiaden els ídols, però el club segueix. Els volcans volen despertar de nou i viure, per primera vegada, una temporada tranquil·la a Segona B.
David Gallego torna l’Espanyol B al bronze
El nouvingut català de Tercera Divisió és l’Espanyol B. El filial blanc-i-blau ha trigat només un any a tornar i ho ha fet amb uns registres simplement espectaculars. El campió de Tercera Divisió ha tenir una temporada immaculada, que va servir per a pujar a Segona B i també al seu entrenador per a dirigir el primer equip. David Gallego, però, torna al filial per a comandar-lo a Segona B. L’aposta és la mateixa: un filial jove que competeixi i nodreixi el primer equip. L’Espanyol B, amb descens inclòs, mai s’ha apartat d’aquesta premissa.