Ramon Agenjo viu cada dia com si es tractés d’una final, però no tot és competició. Vol guanyar i que tots els qui l’envolten guanyin, gaudeixin i siguin cada dia millors persones. De tot això, de la fantàstica DAMM, de Josep Barcons, de tot… parla amb Futbolcatalunya.
-Director de la Fundació DAMM, president del club de futbol. En l’àmbit esportiu estan tocant les estrelles
Sí, les estem tocant perquè al seu moment decidim fer un alt en el camí i canviar les coses. Vam reinventar el club, canviar la seva estructura, una mica més adequada al club que volem. Estem en un moment dolç encara que jo mai estic suficientment content. Per a mi, és tan important que un juvenil estigui a dalt com que un benjamí sigui feliç. Mai hem demanat resultats als tècnics, la qual cosa desitgem és que la gent s’ho passi molt bé, aprengui a jugar a futbol i, si s’aconsegueixen trofeus, meravellós.
-El primer juvenil està molt prop de ficar-se en la Copa del Rei, una cosa històrica per a aquesta entitat formativa i en la graderia es nota aquest sentiment DAMM.
És cert, es nota. Som un club amb unes característiques a Catalunya que ens fan únics, som un club de futbol base, amb estructura professional (d’aquests no hi ha tants) i,a més d’ensenyar amb valors (això costa molt), som un club 100% gratuït per a tots els nens.
– La Damm argumenta en una frase. “Estimem el futbol i estem orgullosos de la nostra gent’. Difícil dir més en menys. La frase seria formar joventut per crear grans homes per al dia de demà.
-Sí, però en el fons és futbol, pur i dur, però podria haver estat qualsevol altre esport encara que sempre d’equip. Vam entendre que el futbol era el millor i no ens mourem d’esport. Som una empresa molt futbolera. Patrocinem Barça, Espanyol, València, Nàstic, Mallorca… som molt futbolers perquè ens apassiona el futbol.
-Quan citem a grans homes com Antoni Carrera, Angel Rodríguez, Antonio Guiu o Josep Barcons, Ramon Agenjo, què pensa?
Fars a seguir, són els pares del club, són els seus inventors i jo l’única cosa que faig és seguir el seu camí. El difícil va ser crear la idea, és apassionant. Van dir: vaig a crear una idea no perquè els nens beguin cervesa (són menors) sinó per als pares d’aquests nens, per a aquests clients, per als fills de la societat. Volem fer als nens feliços, que passin un bon temps i aprenguin a jugar d’una manera semiprofesional.
-Això només ho pot fer una empresa molt professional.
Això solament ho pot fer una empresa que no vol res a canvi, perquè li ve de gust, perquè creu que està fent una cosa bé, justa i necessària.
-Què li demana la Damm a un referent d’aquest organigrama esportiu com és Cristóbal Parralo?
Cristóbal és un excel·lentíssim professional i una de les joies del club. Una de les raons per estar aquí és que havia jugat en la Damm cinc anys, coneixia molt bé la nostra filosofia. No va caldre explicar-li qui som i què busquem. Jo el que li demano és que hi hagi molt bona organització, que hi hagi una metodologia de joc concreta, que totes les persones que depenen d’ell entenguin el que ell vol i que faci molt felices a la gent que està aquí. Cal ser honests i clars amb els nois i ha d’haver-hi respecte perquè, si no és així, no hi ha lloc en la Damm
-Tot això ho entenen els xavals?
A la perfecció. Ens preocupem d’explicar-li-ho als nens i als pares, som diferents. Hi ha altres clubs molt millors, però nosaltres som diferents, fem d’una altra manera les coses i no ens volem moure d’aquí. M’han dit mil vegades que munti una altra cosa, ja que, si no podríem tenir un equip en Primera o Segona divisió, segur que sí en Segona B o Tercera. No ens agrada aquesta idea, no ens agrada anar més enllà dels 18 anys; m’encanten els petits i, quan sigui veterans, que tornin a la Damm.
-Com es fa perquè els qui han passat per aquí sempre ho recordin o ho tinguin molt present?
Sempre he dit que, si a un noi que ha sortit d’aquí li ha anat malament en la vida, és que alguna cosa hem fet malament nosaltres, ho tinc més clar que l’aigua. Una o dues vegades a l’any em reuneixo amb els veterans que poden i sempre pregunto sobre la seva vida, no la seva vida esportiva, desitjo saber com li va la vida i tot això. Si no li ha funcionat, sempre penso que potser no vam ser prou eficients, potser ens vam adormir i tant part del seu èxit com del seu fracàs és nostre.
-Hi ha una cosa molt especial quan es parla de la Damm i de la seva estructura. La creació del servei mèdic és un luxe.
Tenim equips i mitjans molt bons encara que ens agradaria tenir-los moltíssim millors. Hi ha altres clubs que tenen instal·lacions millors que les nostres, però, si d’alguna cosa estem orgullosos, és del nostre servei mèdic. Nosaltres hem de procurar que, quan un nen tingui un problema, no surti de l’atmosfera del club. Qui atén al nen en el camp, durant la seva recuperació o el cirurgià que li intervé… tots són nostres, estan en el club, tenim tot l’arbre.
–Això no és sols diners sinó també voluntat o no?
Això és una passió que vam tenir des de l’inici, o sigui, posar tots els mitjans suficients perquè un nen sàpiga que, quan un dia li passi alguna cosa, li guarirà algú conegut, el veu cada dia, que no se senti estrany. Això dóna tranquil·litat i això m’agrada. Tenim un servei mèdic molt gran i m’agradaria que fos més. Tenim uns equips en el futbol que solament tenen deu o dotze equips professionals. Per prevenir la mort sobtada podem fer les ecografies dins del club, aquest aparell no el té ningú. La cardiòloga és nostra, és de la casa i les fem en les nostres instal·lacions.
-Parlem de més de 200 nens…
250 nens i 30 nenes repartits en 13 equips i 120 nens de l’escola de futbol base.
-Sempre s’ha dit que el gran problema del futbol base són els pares. En la Damm no paguen, és veritat, vostè què creu?
Jo sóc pare. No, el problema no som els pares i tenim la nostra passió i eduquem als nostres nens. No ens enganyem: als nens els eduquen, primer, els pares, després els col·legis i, finalment, vénen al futbol. El que molts pares han d’entendre és que hi ha molts que pensen tenir a Messi a casa seva i Messi solament surt un cada cinc anys. M’he trobat pares de tot tipus: hi ha pares molt tranquils i uns altres més apassionats, no passa res, ja que el temps posa a cadascú en el seu lloc. Jo els recomanaria una cosa: que estudiïn. El pla B és el futbol. Sempre els pregunto pels seus estudis i, si després juguen bé al futbol, ho celebro mil vegades.
-Hi ha qui explica que les notes marquen si un nen juga o no juga en el seu club, però després es comprova que no és cert.Més que fixar-nos en les notes, cal posar els mitjans perquè estudiïn.
A les meves filles sempre els he dit que l’important és estudiar. Si suspenen, però han estudiat, no passa res.
-Animi vostè una mica més als empresaris perquè s’impliquin al món del futbol
Ho explico cada dia. Em conviden a 40.000 conferències i sempre dic el mateix encara que igual fan altres coses com art o escoles de fotografia.
-Quantes vegades li han preguntat els seus companys-empresaris el que guanya en aquest món del futbol?
No m’ho han preguntat mai, ja que els grans empresaris són això, grans empresaris i tenen moltes coses o estan en moltes coses. El que sí els dic és que col·laborin amb la societat en tot el que puguin i, si pot ser, que tinguin un projecte seu a més de col·laborar amb el que puguis. M’és igual que sigui fotografia o recerca i, si és futbol, l’ajudo. Si pot ser, per a menors i en esports d’equip. Molt millor. És un món sa, amb valors, lluita, talent… i mentre es juga a un esport no està fent altres coses.
-Ens agradaria saber la seva opinió sobre aquesta Llei d’Emprenedors que el Govern desitja tirar endavant i aquesta voluntat que paguin a la Seguretat Social aquests voluntaris altruistes.
És molt complicat. El que cal fer és una bona llei de Mecenatge i no pot ser una llei per a tothom igual.
-Si no és igual per a tothom, és injusta.
No. Les persones que més guanyen, més impostos paguen no?. De la mateixa manera que qui més fa té més facilitats per fer les coses. No és el mateix, amb tots els respectes, una institució creada avui i que fa una cosa on darrere pot haver-hi un negoci que una altra que agafa deu persones de l’atur i els dóna treball, no és el mateix. Sempre he defensat que el món del Mecenatge és tan gran que no es pot fer una cosa per a tots.
-El punt final es diu Josep Barcons.
És com el meu pare espiritual. El conec de tota la vida, molt abans del futbol, doncs Josep coneixia als meus pares i el meu avi al seu pare. És l’home que va definir clar com havia de ser el nostre club de futbol. Aquest club es podria anomenar Club de Futbol Barcons, ha posat les coses tan fàcils que, quan ha existit el relleu, ha estat molt senzill. No he hagut de canviar el model, solament cosetes. A més, parlo diàriament amb Josep Barcons. Els seus fills estan en el club com a tresorera (filla) i director mèdic del club (fill).