Els finals de temporada sempre són intensos. Qui no baralla per pujar, ho fa per no baixar o, simplement, per mantenir-se. El nivell d’exigència augmenta i l’entorn esprem a qualsevol nen en fase de formació. Aquí és on val la pena escoltar la sàvia lògica del doctor Ramón Barjau, traumatòleg de la Clínica Sagrada Família
MANUEL SEGURA
msegura@futbolcatalunya.com
Ramón Barjau utilitza el sentit comú per sobre dels coneixements mèdics per reorientar l’educació esportiva dels nens. En aquesta fase de la temporada en la que tothom baralla de manera més aferrissada per arribar a aconseguir l’objectiu marcat, no va malament repassar els savis consells d’un especialista que tracta diàriament amb tot tipus d’esportistes, professionals o amateurs, que passen per la Clínica Sagrada Família.
Una premissa per començar: “L’esport és com una recomanació. M’explico: si el nen val, no ho recomanis, és ficar-li una pressió innecessària. I si no val, tampoc ho recomanis perquè quedaràs malament tu o li crearàs una inseguretat en veure que no pot fer-ho”, comenta Barjau quan comencem a intercanviar impressions entorn d’un esport (futbol, més concretament) formatiu.
Potser sigui aquesta la raó per la qual el doctor ens recorda de manera convincent que “els nens han de fer esport. Qualsevol nen ha de fer esport (ja sigui tir amb arc, badminton o el que sigui), però tots han de trobar l’esport que més li agradi, màxime en l’època en la que vivim”. I això passa en un temps en el que “ser esportista sembla que sigui un mèrit més. De vegades la gent pregunta estranyada: aquest nen no fa esport? I la resposta hauria de ser: doncs no, no fa esport, juga, però no fa esport, simplement JUGA”, afegeix.
Destaquem en majúscules aquesta paraula JUGA ja que la repetirà en més d’una ocasió al llarg de la nostra entrevista. Toc d’atenció per als pares: “A tots els nens no els agrada una pilota. Si els hi dónes una fletxa pot ser es passen el dia assajant amb l’arc. El que vull dir és que tothom ha de tenir una compensació que li serveixi per desenvolupar el seu cos, la seva capacitat intel·lectual i el seu ego. El que no es pot fer com a pare és condicionar als nens a un esport; és com intentar jugar a la ruleta esperant sempre guanyar”.
Barjau treu pit per reivindicar que “jo vaig néixer a Gràcia” encara que això no li porti directament al Nou Sardenya doncs “ara veig més el futbol per TV” i especifica que “m’encanta el patí a vela i anar diàriament al gimnàs”. Però el seu rostre canvia quan li vam mostrar el quadre de lesions que ha hagut d’assumir la Mutualitat de Futbolistes al llarg de la passada temporada. Aquesta xifra esgarrifosa que trenca qualsevol pressupost federatiu també pot ser resultat si la pràctica de qualsevol esport “es fa amb desgana. Si és així, segur que augmenten. Tot nen té un esport a fer, deuria fer-ho; aquí ens trobem amb pares que no es preocupen gens, mentre que uns altres ho fan massa. La preocupació pel desenvolupament del fill és positiu, però d’aquí a pensar (i obligar) a que serà una futura estrella, hi ha un tros. Si ho és o arriba a ser-ho, molt bé i, si no ho és, que es diverteixi molt”
El prestigiós metge tira mà de l’anècdota. “Tinc un molt bon amic de 50 anys que encara es veu amb força i va a jugar regularment amb companys de la seva quinta”. Barjau escenifica l’exemple del seu amic per que tot i la edat, i l’esforç, i el risc que suposa anar a jugar futbol “s’ho passa molt bé i això és el més important”. “JUGAR – continua el metge- significar disfrutar amb allò que es fa. Si un nen vol pujar a un arbre i cau i es fa mal, no passa res. Es cura. Però, si li poses la por en el cos, no l’hi curaràs mai i les noves generacions tenen por a tot. Un braç trencat té solució. No la té la por en l’ànima o en el cos. Això no ho arregla ningú”
Barjau combina l’art del bisturí i el de l’esport. Elogia a “els jugadors professionals ja que se’ls sotmet a un esforç molt dur”. Continua amb la seva experiència personal i ens explica que una vegada va jugar un partit amistós a Cornellà-El Prat. El doctor encara es pregunta com és possible que els jugadors no ‘morin’ en l’esforç setmanal que significa pujar i baixar, córrer sense parar, pressionar… segurament sigui per que JUGUEN.
El doctor ho explica amb admiració i amb respecte. Un respecte que demana als responsables, tutors, entrenadors i pares dels nens. Que els nens puguin fer sempre el que més els agrada: JUGAR. Val la pena recordar-ho.