Raúl Garrido ha trobat el seu oasi a la Garrotxa, on ha revifat un equip que semblava defenestrat i ara està molt viu. El tècnic valencià ja té l’estabilitat que buscava després de les nefastes experiències a Huracán Valencia i Eldense
JORDI MESTRES @jordimestres7
El tòpic diu que entrenador nou, victòria segura. El que no passa tan sovint és que un canvi d’entrenador suposi passar de números de descens a registres de play-off. L’Olot de Raúl Garrido és el millor equip de la segona volta al grup 3, amb 11 punts de 15 possibles. La dinàmica, immillorable, ha portat l’equip del pou a posicions de permanència. Tot plegat sense renunciar a l’estil de sempre, però amb altes dosis de rigor defensiu. Més enllà dels resultats, dóna la sensació que tant l’Olot com Raúl Garrido han trobat el que buscaven. Una relació més que profitosa que ja està donant els primers fruits.
I és que no s’ha d’oblidar que Raúl Garrido venia de viure les misèries del grup 3. El valencià va experimentar en primera persona el que són els impagaments a Huracán Valencia i Eldense. Les promeses no complertes han deixat pas a l’estabilitat que en les seves pròpies paraules ha trobat a Olot. Té el que buscava, gaudeix entrenant i afirma que vol progressar. Es defineix com un engranatge més d’un club que admira i en el que ell mateix destaca del primer a l’últim, des de l’entrenador fins al delegat, passant pels directius i el cap de premsa. Garrido ja és un garrotxí més, acaba contracte al juny però vol seguir a la seva nova casa.
Imagino que deu ser una de les persones més estimades d’Olot ara mateix.
Em sento feliç. Quan veus que els resultats es donen i que l’equip interioritza el que li vols transmetre doncs estàs satisfet. Això és una labor de molta gent al voltant de l’Olot. Cadascú té la seva part de mèrit. L’important és que l’equip està responent molt bé.
L’Olot, històricament, sempre ha pecat del mateix a Segona B. Juga molt bé, té un estil ofensiu, però peca defensivament. La clau de la millora ha estat donar consistència al darrere?
Crec que la clau és trobar l’equilibri. L’últim partit a casa vam ser molt més protagonistes amb pilota que no pas el Peralada. Per contra, rebem molt poques ocasions. La clau, com deia, és trobar l’equilibri entre dominar amb la pilota i quan no la tens tinguis els mecanismes per a evitar que et facin mal. Portem tres partits sense marcar, però també portàvem sis o set consecutives fent gols.
Està d’acord amb mi en que un club com l’Olot és un ‘rara avis’ a Segona B?
És un club especial en els aspectes positius. Seriós, que sempre respon. Un club que sempre dóna facilitats a la gent que el forma per a que sigui feliç. Mereix un reconeixement i que els resultats l’acompanyin. No és gaire habitual veure coses com les que hi ha aquí, que són molt positives.
I encara més tenint en compte les seves dues últimes experiències a Huracán Valencia i Eldense…
Hauria de ser normal el que hi ha a Olot, però desgraciadament no ho és. M’ha tocat viure experiències negatives a Huracán i Elda. A Xàtiva hi havia més situacions positives, però aquí la veritat és que s’ha d’elogiar. L’Olot és un club que mereix que les coses li vagin bé.
Com veu que uns clubs no paguin a final de mes i altres paguin clàusules de rescissió per futbolistes a Segona B?
Estan apareixent grups inversors que es fan amb els equips mitjançant les societats anònimes. Això afavoreix que flueixin els diners. Si això és per a temps i els grups són consistents i aposten per projectes seriosos em sembla bo. Si és puntual i passatger, el que farà és mal. El que jo prefereixo és un club estable com el que estic ara mateix. Aquí mai hi ha sorpreses.
De fet, la setmana passada el seu president, Joan Agustí, criticava el pagament de clàusules de rescissió al futbol.
Ell anava més encaminat a que hi ha clubs amb molt deute i se’ls hi permet signar jugadors i pagar traspassos. Crec que el que més li molesta és que clubs que deuen diners se’ls hi permeti realitzar traspassos.
Un club que canvia tres o quatre vegades d’entrenador en un any és futbol o un manicomi?
Els entrenadors el que busquen és un lloc estable, on et donin garanties per treballar amb tranquil·litat. És el que ve de gust i el més adequat. Desafortunadament els clubs no els porten els entrenadors. Per nosaltres, el millor és treballar amb tranquil·litat. Entenc que el futbol té una part important de negoci i s’exigeixen resultats immediats. Si no arriben, la gent es posa nerviosa.
Encara no he trobat cap entrenador que comparteixi la llei de no poder entrenar a categoria nacional després de ser cessat. L’altre dia ens ho confirmava el mateix Manolo Márquez.
No s’entén. És una norma que no té gaire sentit i espero que la canviïn. De fet, s’ha estudiat ja i espero que la temporada vinent ens deixin treballar. A qualsevol treball si t’acomiaden pots buscar alternatives i aquí no. No és lògic. L’entrenador ha de poder treballar.
Com veu el grup 3 aquesta temporada?
Veig que aquest grup és el més fort dels últims anys pel que fa a l’entitat dels equips que el formen. No és normal tenir Mallorca, Elche, Hércules, Lleida… Podria seguir. Són equips d’entitat. També segueix predominant la igualtat perquè els equips de baix estem treballant bé. És un grup apassionant, per mi el més fort dels quatre de Segona B. Amb una dificultat extrema.
Potser a altres grups hi ha partits que es donen per guanyats, cosa que aquí no passa.
A altres grups pots trobar bons equips, però aquí entre filials i equips com els que he comentat és massa.
Té algun referent a les banquetes?
Tracto de fixar-me en molts i en les coses que fan bé. Miro per poder aprendre. Hi ha entrenadors com Vicente Moreno, que és amic meu, que ho està fent molt bé. No m’agradaria personalitzar, però afortunadament em sembla que el nivell dels entrenadors espanyols és molt bo.
Hi ha algun equip que li faci especial il·lusió entrenar en un futur? Ha sonat algunes vegades pel Lleida Esportiu, de fet.
Hi ha quatre clubs pels que tinc un afecte especial, el Lleida, el Mestalla, el Nàstic i el Murcia. Sí que em vindria de gust entrenar-los, però no penso massa en això. M’imagino la propera temporada entrenant l’Olot, aquesta és la meva il·lusió.
Vostè que és ex futbolista i ara entrenador… Com es porta a nivell familiar el canviar de residència i de vida en definitiva cada temporada?
Com a jugador era molt més fàcil, perquè estava solter i no tenia família darrere. Com a entrenador aquesta és la meva primera experiència fora de casa. Estic sense la família i és dur, però la il·lusió perquè tot em surti bé fa que estiguem més units. Ho estem portant bé dins la dificultat, però també és veritat que aquest tema que comentes és un dels grans inconvenients que tenim.
Per sacrificis com aquest s’ha plantejat alguna vegada dedicar-se a alguna altra cosa?
Mai. Porto poc temps com a primer entrenador. Estic a la fase de creure, de somiar. Mai m’ho he plantejat. Sí que és veritat que és una professió molt especial, molt particular i que té dificultats. Espero que durin els meus somnis i la meva progressió.
Més enllà de guanyar, el principal objectiu d’ara a Olot és rebaixar l’eufòria?
Totalment. L’eufòria ve donada perquè estàvem 7 punts per sota del descens fa cinc jornades i ara estem un per sobre. Veure’s fora del descens fa que hi hagi aquest sentiment. Jo crec que hem fet una fita difícil, però ara ve una altra de més complicada. Mantenir-nos a dalt és el nostre objectiu.
Alguna promesa si es mantenen?
(Riu) No m’agrada fer promeses. No he pensat en res, de fet. Sempre mirem el curt plaç i per això no m’he plantejat la situació. Alguna cosa pensarem, pujar als volcans de la Garrotxa per exemple.