La pretemporada riberenca dóna un gir radical en tres dies. L’Hospitalet ha passat de la preocupació prèvia a l’alegria que suposa estrenar el palmarès al torneig per excelencia del #futbolcat estiuenc
JORDI MESTRES @jordimestres7
L’any que es complia l’edició 30 de l’Històrics, el torneig ha tingut el seu catorzè campió. Júpiter, Badalona, Martinenc, Horta, Sant Andreu, Gramenet B, Europa, Sants, Badaloní, Premià, Masnou, Santboià, Prat… i ara L’Hospitalet. La victòria en el torneig amb més sorpreses dels últims anys ha estat per a un dels favorits. Els riberencs, a diferència del partit contra el Sants, van complir amb el guió. No van ser espectaculars, però sí expeditius. Tot plegat per a confirmar el que ja és un fet. L’Hospitalet és el campió.
No deixa de ser curiós com canvien les coses en el futbol d’un dia per l’altre. De quatre partits sense guanyar, L’Hospitalet ha passat a acabar com a invicte l’Històrics. Ha fet partits millors i d’altres pitjors, però la pretemporada està precisament per això, per a posar-se a punt. I si és amb títols, millor. Aquí tenen el relat del que va passar en una tarda d’estiu – una més – al Guinardó.
La final de l’Històrics no és un partit qualsevol. Encara que sigui de caràcter amistós, hi ha un títol en joc. I com diu el seu nom, perdura per sempre. Amb la voluntat d’estrenar el seu palmarès en aquest certamen, Granollers i L’Hospitalet van saltar amb tot al Guinardó. Fins i tot, amb la sintonia prèvia al partit – això no és habitual – i l’himne dels Segadors (això, ja no tant).
Una final és una final i l’inici sempre sol ser el mateix. Respecte i poca precisió en una arrencada en la que el més destacable lamentablement va ser la poca presencia de públic. Els 500 espectadors de sempre i prou. Una llàstima. Tots ells van veure ben poc. I els de L’Hospitalet en particular es van exaltar quan van adonar-se que Boris queia al terra. La causa va ser una punxada a l’isquiotibial el va deixar KO. Els riberencs, amb un déficit de davanters, perdien l’únic punta disponible. Calia confiar en Roy.
GUZMÁN MARCA SENSE VOLER
Però no va ser el recent incorporat qui va estrenar el marcador. Guzmán, quasi sense voler, va ser l’afortunat. Ton Alcover va penjar una falta al segon pal i el menut extrem la va despenjar, amb tanta sort que ningú més la va tocar. L’Hospitalet donava primer. Aquesta vegada no calia anar a remolc.
No deixa de ser curiós que els dos protagonistes de la jugada també fossin companys al Sant Andreu la passada temporada. I és que, juntament amb Xavi Puerto, tots tres van guanyar el passat Històrics com a quadribarrats. S’obria la porta a repetir com a riberencs. Una dada histórica, sense cap mena de dubte.
El gol va donar tranquil·litat – més que ales – a un Hospi que va saber gestionar bé el tram final de la primera meitat. El Granollers, per la seva part, no va presentar resistència davant l’equip de Martí Cifuentes. La diferència mínima reflectia les poques coses que havien passat al primer temps. Se n’esperaven més a la represa.
JAVI PÉREZ NO PERDONA L’ERROR D’ELOI
I així va ser. Dos canvis a L’Hospi i un al Granollers van variar una mica el panorama, que va canviar completament al minut 55’. Eloi, que ja havia comès la falta del primer gol, va perdre la pilota. Un error imperdonable que va permetre rematar a David López, primer, i després a Javi Pérez, que no va fallar. El nou fitxatge de L’Hospi marcava el seu segon gol al torneig i presentava candidatura a MVP del torneig. Finalment el guanyaria.
Quedava molt per davant, però el 0-2 que reflectia l’electrònic del Guinardó, nítid com mai degut a l’absència de Sol, semblava definitiu. Albert García va intentar canviar-lo amb l’entrada de Bauli, suplent en favor de Cano, però ni això va servir. L’Hospi, clarament superior a la medul·lar, feia seu el mig del camp.
L’única ocasió clara va ser de Rubén Carreras… per a L’Hospitalet. Qui necessitava marcar era el Granollers, però no ho semblava. El protagonista durant aquest tram va ser Llopart Carbó. Ben vigilat per Moreno Delgado des de la llotja, l’àrbitre va veure’s obligat a amonestar a jugadors del Granollers. Fins a 4 targetes grogues van veure.
CARLOS CANO I EL FANTASMA DE L’AFEGIT
Quan tot semblava dat i beneit, el Granollers va retallar distàncies. Aleix Coch va posar la cama, va fer caure a Roger i va provocar un penal innecessari. Cano – Carlos, ja que l’Alex estava a la gradería – el marcaria amb solvencia al 87’. Només un minut després, el mateix protagonista feia una rematada de cap que sortia fora per ben poc.
En un tres i no res, L’Hospi passava del bany i massatge a una tortura xina avivada pels 3 minuts d’afegit. Els riberencs estaven a punt de passar en 24 hores d’herois a víctimes d’una remuntada. La gesta finalment no va succeir. Va anar de poc, però el campió de l’Històrics estava decidit. L’Hospitalet estrenava el palmarès en aquesta competició i s’injectava moral de cara a la lliga. La propera semana, amb la Copa Baix Llobregat, té l’opció de fer doblet.