Ramon Andreu ja és ‘lliure’. Amb aquest titular donem pas a aquest comentari reflexiu de l’ex president baixllobregatí. Gairebé 12 anys després d’arribar a la presidència del Santboià, ara escriu sobretot aquest procés
Gairebé 20 anys lliurats de la seva vida a ser directiu i president de l’històric Santboià però ara el seu ‘nou equip’ és la família // FOTO: R.A.
RAMON ANDREU
@RamonAndreuCauf
Ja han passat 180 dies des de aquell 28 de març, últim dia com a president del F.C.Santboià. Temps suficient per tirar la vista darrera i reflexionar en fred. Deixar la presidència de un club, encara que sigui modest com el Santboià, provoca un gran canvi en la vida personal i laboral de les persones.
ANDREU: “GUANYES MOLT DE TEMPS”
Et treus de sobre responsabilitats, preocupacions, mals de cap, i sobre tot guanyes molt de temps per dedicar als teus i a la feina. Sembla que no, però son moltes hores robades, sobre tot a la família. Hores que no tornaran. El pitjor de tot? arrivar a casa al vespre i trobar a la meva filla dormint, 11 anys i encara em feia mal cada cop que pasava.
Seria bo fer un exercici col.lectiu on tothom en algun moment de la seva vida participes en la gestió de una entitat modesta sense ànim de lucre. En un país on es fàcil criticar al del costat, es veuria tot el que comporta gestionar una entitat.
A part del temps, que això ja ho saps des de el minut 1, no sabem la responsabilitat que portem sobre. Si ens paréssim a pensar-ho, segurament més d’un no hauria entrat.
Però ara ve la part positiva. Quina és? La gent que et permet conèixer. Tanta i tanta gent. Hi ha gent que actua de mala fe, a fer mal sense importar-li el club ni les persones, però a aquests el temps els fica al seu lloc. Em quedo amb la resta, tanta gent que està sempre.
“ARA VEIG EL FUTBOL DE MANERA DIFERENT”
Companys de junta que mai s’aparten, jugadors, entrenadors i personal de futbol base que donen molt més del que seria normal, treballadors del club que fan molt més del que els hi tocaria, a nivell institucional et trobes amb gent que veus que s’impliquen i sempre hi son, encara que sigui per anar a fer un cafè i dir-te “no puc fer res” però hi es.
En fi, gent gràcies a la qual ha valgut la pena tota la resta de patiment i mals de cap. No cal ficar noms, vosaltres sabeu qui sou sense que us anomeni. Gent que heu passat de coneguts en una relació futbolística a part de la meva vida. Gràcies per ser-hi sempre i no haver fallat.
Ara veig el futbol de manera diferent, sense nervis, gaudint del joc. El temps de nervis durant un partit ja son història. Ara toca gaudir d’aquests amics que el futbol m’ha donat però sense patir, i sobre tot, de la família, la Raquel i la Martina s’ho mereixen. Fent un símil futbolístic, estem al minut 90, el Santboià es passat, d’aquí endavant toca ajudar al futbol modest de un altre forma.