L’actual central de l’Horta repassa la seva trajectòria a FutbolCatalunya. Ha jugat en nou països diferents. Un futbolista experimentat amb la il·lusió d’un juvenil
17 de juliol de 2011. Estadi San Juan del Bicentenario. Província de San Juan, Argentina. Xile i Veneçuela empaten a un als quarts de final de la Copa Amèrica. És el minut 81 i el conjunt veneçolà disposa d’una falta lateral. El talentós capità de la ‘Vinotinto’, Juan Arango, prova el llançament directe. Claudio Bravo refusa la pilota, que queda morta a la frontal de l’àrea petita. Gabriel Cichero, titular en tots els partits de la competició, li guanya la posició a Arturo Vidal i, amb la seva cama bona, l’esquerra, envia la pilota al fons de la xarxa. Acaba de marcar el gol més important de la història de la selecció de Veneçuela. El que classifica la ‘Vinotinto’ per les seves primeres semifinals de la història de la Copa Amèrica.
Gabriel Alejandro Cichero (Caracas, 1984) és l’actual central esquerre de l’Horta, on gaudeix de la seva segona experiència al futbol català. La primera va ser la temporada passada, a l’Hospitalet, on va jugar 28 partits de lliga i va ser una peça fonamental per a la classificació del conjunt riberenc pel playoff d’ascens. Al conjunt del Feliu i Codina ha estat titular en els cinc partits en què ha estat convocat i ja és un fixe en les alineacions hortenques.
“He perdut tots els meus estalvis per donar estabilitat als meus fills”
Gabriel Cichero és un guerrer. Un lluitador. Un winner, com diu ell mateix. “Vaig tenir una infància dura. Els meus pares es van divorciar quan tenia cinc anys i el meu germà, amb qui em porto set anys, va ser com un pare per mi. I això es queda gravat per sempre”, relata Cichero. El seu pare, Mauro Cichero, va ser el capità de la selecció de Veneçuela als Jocs Olímpics de Moscou 1980 i el seu germà, Alejandro Cichero, també va ser futbolista i internacional amb la selecció. “Sempre vaig pensar que era bo, que tenia un do”, continua. “I tinc la sort de ser esquerrà. Un esquerrà sempre és diferent, més elegant”, sentencia un futbolista veterà que conserva la mentalitat i la fam d’un juvenil.
Després de començar la seva carrera al Centro Ítalo-Venezolano, un club privat de Caracas, va arribar un moment clau a la seva carrera. “Jo vaig ser davanter fins als 17 anys. Sempre m’havia agradat fer gols. Però no m’agradava gaire córrer”, expressa mentre somriu. “El meu pare, que en pau descansi, em va dir que si volia arribar lluny havia de sacrificar-me, córrer pels companys, que el futbol no només era passar i marcar”. I es va acabar convertint en central. Un central diferent. “Haver jugat de davanter, de ‘10’, em va ajudar a saber fer moltes més coses com a central: passades filtrades, driblar, etc. I em vaig acabar enamorant de la posició”, explica.
Primera parada: l’Uruguai
La primera experiència internacional de Gabriel Cichero, que encara no era major d’edat, va ser a Montevideo Wanderers, club de la primera divisió de l’Uruguai. “Veneçuela no m’aportava el nivell de professionalisme que jo volia i, a través d’una agència de representació de Paco Casal, vaig provar sort a l’Uruguai”, explica. El futbol uruguaià es caracteritza per la intensitat i el nervi, característiques que Cichero ja tenia innates.
Però no tot va ser un camí de roses. Va haver de renunciar a moltes coses. “Vaig marxar sol i vivia a la casa d’uns amics dels meus pares, que s’inundava quan plovia. Plorava cada dia, va ser una experiència molt dura”, continua. Realitza els primers entrenaments amb l’equip juvenil, però ràpidament entra en la dinàmica d’entrenar amb el primer equip i jugar amb el filial. Fins a debutar a Primera Divisió amb 18 anys.
“No sé què hagués sigut de mi si hagués estat uruguaià”
Al cap d’uns mesos li va arribar una gran oportunitat. “Em va cridar la selecció Sub-20 de l’Uruguai per la Copa Amèrica Sub-20 de 2003. Quedo a la llista de 23 jugadors per viatjar a la preparació, que es feia a Alcúdia (Mallorca). Però necessitava un DNI uruguaià, i jo no tenia família del país. Em van intentar aconseguir un, però va ser impossible. No sé què hagués sigut de mi si hagués estat uruguaià?”, es pregunta.
El cas és que al cap de dos dies el va cridar la selecció Sub-20 de Veneçuela, la seva terra natal, per disputar el mateix campionat. “Teníem un equip talentós, jugàvem molt bon futbol. A l’entrenador, Richard Páez, li agradava sortir jugant, arriscar. I era innovador en aquella època. Em va marcar moltíssim. Em va donar eines que avui en dia continuo aplicant”. Aquell equip veneçolà va derrotar l’Argentina de Tévez, Mascherano, Zabaleta o Pisculichi, entre d’altres. “Vam fer història guanyant per primera vegada a Argentina en un Sub-20”, relata. Precisament l’Albiceleste acabaria guanyant aquella Copa Amèrica Sub-20, disputada a l’Uruguai, i seria semifinalista del Mundial de 2003 disputat als Emirats Àrabs Units.
Serie A, volta al món i anècdota amb Messi
“Després de tres anys de titular a l’Uruguai, li vaig dir al meu representant que havíem de fer un passa més. I qualsevol jugador sud-americà vol jugar a Europa. És on estan els diners, l’organització, la tranquil·litat. Sempre havia somiat a jugar a Espanya, però quan em van oferir la possibilitat d’Itàlia em va encantar”, afirma Cichero. Va debutar a la Serie A amb el Lecce amb 20 anys. “Em vaig identificar ràpidament amb la mentalitat italiana. No vaig jugar tot el que m’hagués agradat perquè era veneçolà. Si tens un central italià i un altre veneçolà, a qui poses? Doncs a l’italià, era més senzill”, lamenta.
“És a Europa on estan els diners, l’organització i la tranquil·litat”
I torna a començar. Bulgària, Veneçuela i els Estats Units van ser les següents experiències de Cichero. Precisament als EEUU, quan jugava al New York RedBull, va disputar un amistós contra el Barça, on jugava Leo Messi, i va intercanviar la samarreta amb Martín Cáceres. Aquella és una de les samarretes que guarda en el seu museu particular. També té la de Cavani amb el PSG, James amb el Móncaco, Neymar amb Brasil. I la de Leo Messi amb Argentina. “Vam jugar un amistós Argentina – Veneçuela a l’Índia i vam compartir el vol. Ell estava assegut amb Mascherano. Vam estar parlant molta estona, és un tipus excepcional, molt tranquil. Vam baixar de l’avió i estava tot ple de policia per protegir-lo. A mi no em coneixia ningú. ‘És bonic no ser Messi’, li deia a Mascherano, i els dos rèiem. Al partit, no el vaig poder parar i al final vam canviar la samarreta. Vull que me la signi, però em fa vergonya presentar-me a un entrenament”, manifesta.
El gol etern
Gabriel Cichero va fitxar pel Caracas FC, l’equip amb més campionats nacionals a Veneçuela, l’any 2009. “Vaig viure una etapa brutal i vaig canviar de posició a lateral esquerre. Em vaig aprimar sis quilos i era un animal”, relata. Va guanyar la lliga i va tenir la possibilitat de jugar la Copa Libertadores.
“És com jugar la Champions. La diferència és que aquí perds i els aficionats marxen a dormir tranquils. Allà no: perds i et volen matar, et fan la vida impossible, els jugadors ploren”, explica. Van superar la fase de grups amb solvència -contra Chivas (Mèxic), Everton (Xile) i Lanús (Argentina)-. Als vuitens de final van vèncer el Deportivo Cuenca ecuatorià, però als quarts de final van quedar eliminats pel Gremio de Porto Alegre. 1-1 a Caracas, amb gol de Cichero, i 0-0 al Brasil, davant de 50.000 espectadors.
“A Europa estan els millors jugadors del món, però veus la Libertadores i els jugadors donen l’ànima pel seu club. I no només això: juguen per millorar el seu futur”, reitera. A nivell de resultats, són el millor equip de la història del Caracas FC.
Després de dos anys a Veneçuela, va jugar cedit una temporada a Newell’s Old Boys de Rosario. “Em va anar bé, vaig jugar bastant però vaig tenir problemes amb el capità de l’equip, Rolando Shciavi, i el club no em va voler comprar”. I aleshores va arribar el millor moment de la seva carrera: la Copa Amèrica d’Argentina de 2011.
“Messi és un tipus excepcional, molt tranquil”
“Em vaig preparar físicament i mentalment al màxim. Era un lleó”, s’enorgulleix. Cichero va ser titular en tots els partits de la Copa Amèrica i va formar part de l’onze ideal del torneig. Ho va ser, també, en l’històric triomf de la ‘Vinotinto’ sobre Xile a San Juan as quarts de final, instància que no havia assolit mai el combinat veneçolà. “És el meu millor moment futbolístic. Quan vam arribar a Veneçuela ens van rebre al carrer com si fóssim una banda de rock. Va ser una bogeria”, rememora.
Què significa rendir-se?
La gran actuació a la Copa Amèrica li va donar la possibilitat de tornar a Europa. “Em va sorgir la possibilitat de fitxar pel Lens, que acabava de descendir a la Ligue 2 francesa. Em vaig precipitar, perquè al cap d’uns dies em va trucar el Colònia, de la Bundesliga alemanya. Però són decisions que un ha de prendre”. Al Lens, va substituir Raphael Varane, actual central del Real Madrid. I va coincidir amb Kondogbia, migcampista del Valencia. Però va tenir un episodi que, segons les seves paraules, és el pitjor que li ha passat a la vida. “Va haver una baralla en un partit, em van detenir i em van suspendre durant sis mesos”. Començar de zero un altre cop.
“Em va contractar el Nantes, de Ligue 2, i va ser com tornar a començar. Va ser una bogeria, em vaig espantar molt, però va acabar sent una experiència maca. Vam ascendir i vaig ser el millor central de la competició”, recorda amb un somriure als llavis. Perquè la paraula rendir-se no existeix al diccionari de Gabriel Cichero. Donar-se per vençut mai ha estat una possibilitat.
Buscant minuts, Cichero juga mig any a la Ligue 1 amb el Nantes, però marxa a Mineros de Guayana, novament a la seva terra natal, abans de jugar la seva segona Copa Amèrica, la de Xile de 2015. “Allà ja em volien buscar un substitut. La propaganda de la premsa va ser molt forta i el seleccionador també dubtava de mi. Vaig jugar els tres partits, però entrant des de la banqueta”, diu
“En un partit, em van detenir i em van suspendre durant sis mesos”
L’espina clavada és no haver classificat la seva selecció per la fase final d’una Copa del Món. “Al Mundial van els països estables. A Veneçuela avui el representen dos presidents, dues monedes, i la gent es mor de gana. Quan estava a la selecció la gent em demanava que portés medicines, paper de vàter i coses així. Els jugadors no poden estar mentalitzats al 100% en el futbol, per molt motivats que estiguin. Prefereixo no anar a un Mundial i començar de zero una nova societat veneçolana, que ara està podrida. El país està destrossat, és molt trist”, es lamenta Cichero, que ha representat a la seva selecció en dues Copes Amèrica i ha disputat partits de fase de classificació per a tres Mundials (Sudàfrica 2010, Brasil 2014 i Rússia 2018).
Darrera parada: Tercera Divisió
“Avui estic a Tercera Divisió, però, per condicions i mentalitat, no em considero un jugador de Tercera. Però em quedo tranquil perquè ho faig pels meus dos fills, que poden gaudir d’una vida tranquil·la. És el sacrifici més gran que he fet fins al dia d’avui”. Amb aquestes paraules defineix Gabriel Cichero la seva situació actual. I és que vivia a Panamà, amb la seva dona i els seus fills, però no estaven a gust. La seva dona va viatjar a Barcelona per visitar una amiga i es va enamorar de la ciutat. D’aquesta manera, Cichero i la seva família es van traslladar a la capital catalana.
I torna a començar de zero. L’actual central de l’Horta va començar a buscar equip, però no ho va tenir fàcil. El motiu? L’edat: 33 anys. Tot i això, va conèixer Xavi Molist, aleshores entrenador de l’Hospitalet. “Vaig poder signar pel Lleida, però no volia estar lluny de la meva família. I va sorgir la possibilitat de l’Hospi i vaig tirar endavant. Ara per ara, la prioritat és l’estabilitat dels meus fills”, sentencia.
Al club riberenc va conèixer algú que li ha canviat la vida en aquest últim temps. “Li vaig dir a Áxel (Pandiani) que el seu pare era un crack. El vaig conèixer i vam fer ‘click’. Som el mateix horòscop (tauro) i vam començar una bonica relació”, relata. De fet, quan Xavi Molist va ser acomiadat, molts membres de la plantilla volien que el substitut fos el mateix Walter Pandiani, però la directiva es va acabar decantant per Jonathan Risueño.
“Jugar a 3a es el sacrifici més gran que he fet fins al dia d’avui”
Gabriel Cichero no va ampliar el seu contracte amb l’Hospi. “Pandiani em va trucar dient-me que estava al Lorca (Tercera Divisió, Grup 13). I jo li vaig dir que amb ell anava a mort. Sap tractar els futbolistes i transmetia passió per la seva feina”, continua. En aquell equip hi havia molts estrangers i molta gent jove. Però ràpidament es va crear una pinya. “L’estadi de gespa natural ajudava, bones instal·lacions i és que m’estava entrenant Pandiani. Es posava als partidets i era el millor!”, rememora. Però no tot va ser un camí de roses. “Estava lluny de la meva família. De vegades Pandiani em donava permís per anar a visitar-los, perquè sabia que arribava de viatge i entrenava al 100%. Plorava molt sense ells. No vaig tenir un pare present, i no vull que els meus fills pateixin el vaig patir jo de petit”.
A finals de desembre, per desavinences amb la directiva, Walter Pandiani abandona el Lorca. “Tothom va plorar quan va marxar. I quan passa això te n’adones del gran tècnic que és. És un entrenador modern, arribarà molt lluny”, pronostica. El cas és que a Cichero tampoc li quedava gaire temps al club. “Es van inventar una aplicació perquè els aficionats puguin escollir les alineacions. Viuen a Disney, allò no existeix al món del futbol. I per motius de pressupost em van dir que no em podien pagar més i rescindim el contracte”.
Tornar a començar. Des de zero. Un altre cop. “Venia a Barcelona sense plans. Venia a retirar-me, en realitat”, se sincera Cichero. “Contacto amb Jonathan Risueño per veure si podia entrenar amb ells un altre cop. I em diu que coneix a Nacho Castro, entrenador de l’Horta, i que segur que m’agrada la seva filosofia de joc. Nacho Castro em va recordar a Pandiani. I, a la meva edat, això és vital, perquè ara vull gaudir del futbol”, explica. En un partit amistós contra la Guineueta, de Primera Catalana, va anotar un golàs de falta. “Feia deu anys que no llençava una falta i la vaig clavar a l’escaire”, relata, mentre se li dibuixa un somriure als llavis.
El problema era que no estava motivat, però entre la seva dona i Nacho Castro el van convèncer per signar amb l’entitat del Feliu i Codina. “És un gran equip i pocs equips a Tercera juguen com ho fa l’Horta: centrals avançats, sortida de pilota sempre des del darrere”. I és que el conjunt hortenc està quallant una bona temporada, situat a la zona mitjana de la taula. “No puc negar que se’m fa difícil veure’m a Tercera i entrenar a les 21h. Aquí no guanyo diners; al contrari, els perdo. Continuo jugant a futbol per un estat emocional. El futbol ha estat la meva vida. Admiro els meus companys, perquè tothom treballa i després als entrenaments i als partits donen el màxim. Si jo arribo cansat i em dedico als meus fills, imagina’t ells”, sentencia.
Gabriel Cichero ha disputat partits contra el Brasil o l’Argentina amb la seva selecció. A Newell’s va derrotar a Boca Juniors i a River Plate. Ha jugat derbis intensos a multitud de països. I aquest diumenge viurà, des de la primera línia de batalla, un Sant Andreu – Horta al Narcís Sala, un dels derbis de moda al futbol català. “Sempre és bonic. A Tercera hi ha poc fanatisme, però els partits així m’encanten. Si hi ha ambient a les graderies, ens motivarà, ens ajudarà a estar més concentrats”, opina Cichero, que ha signat fins al maig de 2020.
“A Tercera hi ha poc fanatisme, però els partits així m’encanten“
Gabriel Cichero ho va apostar tot per un somni. Va deixar la seva casa i la seva família als 17 anys perquè “el futbolista sud-americà és pobre. I aquí (a Europa) el pobre té moltes possibilitats: aconseguir una feina, subsidi d’atur…”. Els seus plans eren viure a Veneçuela i muntar una acadèmia de futbol, però el present al seu país li ho impedeix. “M’agrada ensenyar, crec que tinc moltes coses a aportar. Aquí és difícil perquè encara no tinc cap titulació oficial. Però hi ha moltes coses, com haver tingut una bona carrera esportiva o saber transmetre coneixements, que no ho dóna un títol”, explica.
“Vaig marxar sol de casa meva i plorava cada día “
Gabriel Cichero té 35 anys, però no els aparenta. Però viu amb la tranquil·litat de mirar enrere amb orgull. “He perdut tots els meus estalvis per donar estabilitat als meus fills. I aviat hauré de fer el salt en una altra àrea, perquè no em queden tants anys de futbol. És un nou procés que estic assimilant, perquè és la part més dura d’un futbolista. I començar de zero, un altre cop, serà dur. He estat un guerrer tota la meva vida i seguiré remant”, se sincera. Però Cichero es queda amb els bons moments. “He conegut gent de tot arreu i he gaudit amb la millor feina del món. La gent encara em recorda el gol que vaig marcar contra Xile a la Copa Amèrica. Per nosaltres, els veneçolans, és com el gol d’Iniesta a la final del Mundial”.
I és que, de fet, gràcies a aquell gol va conèixer la seva dona. “La meva dona es va enamorar de mi veient-me en aquella Copa Amèrica. En l’entrevista posterior, em va veure per televisió i li vaig agradar. Dies després, uns amics em van comentar d’anar a veure un gimnàs. I ella estava donant una classe de teles. I em vaig enamorar d’ella”. I fins avui.