El futbol català està ferit, una ferida oberta fa temps i que encara ningú ha sabut o ha volgut curar. Que a la temporada 2019-2020 hi hagi hagut només 3 equips catalans al futbol professional, sent Catalunya la territorial amb majors llicències federatives, és sorprenent, però observem que està passant al futbol català
IVAN RIERA @Ivan_Avientu
El futbol català és piramidal, com totes les territorials, però mentre en algunes en el cim (el futbol professional) hi ha 5 o 7 equips, en el nostre cas hi ha 3 i a la màxima categoria 1 o 2 la temporada vinent. Aquí gaudim de fins a 4 categories regionals. La lògica ens diria que davant tants clubs federats la competència ha de provocar un rendiment esportiu major. Mirem a la classificació professional i veiem que no.
El problema neix ja en la nostra base, la base de la piràmide, on viuen els clubs més humils. En la base ens trobem clubs que per sortir a competir fan malabars entre preus federatius, lloguers de camps, material, etc. A sobre tenir instal·lacions molt precàries provoca una diferenciació entre dos clubs d’una mateixa zona. Podríem parlar de clubs jugant en camps de terra amb l’eterna promesa de posar artificial. No interessa.
No interessa perquè vivim en una societat on la inversió econòmica busca rendibilitat a curt termini i no es valora el paper formatiu i social de dotar de recursos a espais on aquests estan quasi abandonats. Surt més a compte patrocinar amb el nom de la ciutat al gran equip de la mateixa abans que invertir per crear bones instal·lacions que a la llarga seran en benefici de la comunitat.
LLUITA DESLLEIAL
I quan no tens instal·lacions no pots lligar als teus jugadors, al futbol base la tendència és esgarrifosa. Clubs que a l’esquena dels altres clubs s’emporten jugadors, i se’ls emporten per bàsicament millors instal·lacions i millor projecte esportiu, que no formatiu. Bàsicament el futbol català en lloc de fer de la competència entre clubs un benefici esportiu, la competència es torna en una lluita deslleial, sense respecte pels clubs veïns i on interposes la teva voluntat vers la resta.
La frase de “poderoso caballero es don dinero”, o el famos “el dinero llama al dinero” és molt real quan veus que en lloc de blindar i defensar als petits clubs i sancionar aquesta usurpació de jugadors, doncs, es permet i no es diu res, com si fos part del futbol el fet de no respectar el rival ni anar de cara, i ho sento molt, però la nostra federació resta llunyana d’aquesta lluita.
I al final a mesura que vas pujant esglaons en la piràmide vas veient que aquestes dinàmiques es perpetuen i a sobre apareixen diners pel mig. Per començar una reconstrucció del futbol català, per poder aixecar-nos de nou ens cal començar a posar els fonaments de manera equitativa a la part més baixa. La clau per gaudir d’un bon nivell esportiu és garantir una bona competència dins del terreny de joc i fora.
UN GREU PROBLEMA
A banda del fet que en grans ciutats els clubs de les principals ciutats no gaudeixen d’una massa social amplia i això, vulguem o no, fa que els equips un cop assoleixen categories nacionals no puguin acabar de fer el salt al futbol professional. Perquè la presència del soci i de l’aficionat és fonamental en el creixement esportiu, però al futbol català, entre l’existència de gegants esportius sumats a la gran i diversa oferta cultural ens ha portat a veure uns estadis amb poc més de 1000 espectadors en les nacionals.
Tenim un greu problema i el futbol professional és la punta de l’iceberg, cal començar un treball des de baix. Cal escoltar, donar suport i seguir als clubs pròxims, perquè el futbol català neix a la 4a catalana. Si en la 4a les coses ja no van bé tot trontolla. Treballem, doncs, per un futbol digne, alegre i on demà al cim estiguem al nivell d’altres territorials. I recordeu doneu sempre suport al club del poble.