Amb 1.954 àrbitres en actiu, més 50 àrbitres assistents,120 informadors i amb 802 preinscrits el curs passat (605 admesos i 386 aprovats), l’arbitratge català acomiada el 2014. La família dels col·legiats catalans creix i creix i això ho agraeix el futbol català
El que era un problema seriós per al futbol català fa alguns anys, s’ha convertit en un interessant excedent en el qual es corre el perill de buscar atletes i no àrbitres. Aquesta una realitat tan òbvia com que el Comitè Tècnic, que presideix Xavi Moreno Delgado, ha d’assumir la responsabilitat de guiar a 1.954 àrbitres, a més de 50 àrbitres assistents i a 120 informadors que formen part d’aquesta gran família. La crisi és un bon justificant perquè es preinscriguin més de 802 aspirants el curs passat i tot apunti al fet que aquest proper febrer del 2015 se superi la xifra. Però hi ha molt més, moltíssim més que Futbolcatalunya ha intentat esbrinar amb alguns d’ells.
La mostra de protagonistes és mínima, però volíem saber què és el que mou a una família a involucrar-se de ple en una activitat molt més ingrata que feliç. Almenys per a la majoria dels mortals. Les agressions tan físiques com verbals estan a l’ordre del dia encara que, bé és cert que han baixat en quantitat. Les campanyes de conscienciació han servit per a alguna cosa o no?. De tot això parlem amb tres ‘trios’ familiars que dirigeixen partits a Catalunya. Les famílies de Juan José Ruiz (pare i dos fills), a Lleida, els tres germans (inclosa Núria) del Baix Llobregat i els Gómez Meneses/Navas Meneses, de Barcelona. Tots ells ens van explicar algunes inquietuds que envolten a un col·lectiu que no té afició que els animi sinó que porten aquest suport incorporat a si mateixos.
MÀXIMA EXIGÈNCIA
“Vaig començar una mica tard (29 anys)” afirma, des de Lleida, Juan José Ruiz, ara en situació especial encara que lligat al futbol base i “me’n alegra moltíssim que els meus fills Juanjo (20) i Jaume (21 anys) siguin àrbitres. Tenen molta il·lusió i han de preparar-se molt bé, doncs el nivell d’exigència és màxim. La competència cada dia és major i això es nota”. Ruiz creu que “l’accidentalitat en els camps és mínima a Lleida, ja que s’han donat molts passos cap endavant” encara que sap que és un mal que va molt més enllà d’un terreny de joc. És més, en els camps només es veu el reflex de la societat.
”A càmera lenta es veu molt bé tot, però també cal parlar de periodistes desfasats, que desconeixen el canvi de reglaments, això també cal dir-ho”, comenten els més veterans dels presents en la cita que Futbolcatalunya va mantenir amb els sis col·legiats (Ruiz va ser per telèfon) en la Delegació del Baix Llobregat. Alex Gómez Meneses (26) i Javi Pazo Mora (25) porten la veu cantant. Són els majors i en el cas de Javi va arribar a xiular en Tercera Divisió durant dos anys. “Els àrbitres tenim el criteri molt clar, primer a Santander i després aquí, ens imparteixen totes les novetats i intercanviem idees”, afegeix Álex qui, com tots, combina estudis o treball amb arbitratge. “A la premsa li interessa que els àrbitres s’equivoquin”, deixa anar un dels presents convençut que els mitjans de comunicació també xiulen. “Al nostre món, com en qualsevol professió, hi ha àrbitres més o menys ‘xulos’ encara que nosaltres hem de fer sempre oïdes sordes”, mitjana tot un futur enginyer industrial com és Héctor Gómez (20).
Cristian Pazo (18) i Gerard Navas (18) són els més joves del grup. En el cas del segon alterna el xiulet amb un lloc en el juvenil del Sant Andreu; interessant debut per al xaval aquest passat dissabte amb el Barcino com a protagonista mentre que el primer ho farà a Sant Feliu de Llobregat en el camp de la Penya Recreativa. Els dos coincideixen: “una mica nerviosos sempre estem ja que hem de dirigir a gent gran que nosaltres, encara que tirarem endavant”. Estudiants d’un grau superior d’Esports (Cristian) i futur Administrador d’empreses (Gerard) saben que l’arbitratge “ens ajuda econòmicament, clar, però també ens agrada i ho passem bé”.
LA FERMA DECISIÓ DE NÚRIA
Núria Pazo va ser l’única representant femenina en la reunió, una de les moltes col·legiades que ja no són notícia en el futbol català, doncs estan més que incorporades. Treballadora en un centre comercial de Sant Feliu, no va tenir cap problema a l’hora d’admetre que “jo he passat por en un camp”. Ho passaria ella i qualsevol, per descomptat. Està en quarta catalana i “alguna vegada se m’ha encarat algun futbolista major i es passa malament”. Això no impedeix que “jo segueixi amb una cosa que m’agrada i amb el que gaudeixo”. Noms com Ana Zardaín, Victoria Petrova, Ainara Acevedo , Ester Parragón o Marta Bosch ja són habituals en totes les categories. L’important seria que fessin un pas més i en això està un Comitè la major lluita del qual es diu col·laborar perquè tots puguin treballar amb la serenitat més gran possible.
‘RESPECTE’, PERÒ DE DEBÒ
Juan José Ruiz ens refresca la memòria des que va començar al 1995 en el Baix Llobregat. És cert que tot ha canviat molt encara que hi ha molts problemes ara per ara entorn d’àrbitres que són marcats en els camps de futbol. Aquestes campanyes de ‘Respecte’ són molt encertades encara que “cal aconseguir una major empatia amb els àrbitres”. La coincidència de tots els nostres protagonistes és absoluta. “El pitjor són els pares, alguns pares. Alguns no se’n adonen, o no es volen adonar, que els nens només repeteixen el que veuen i el problema de la violència cal eradicar-ho des de baix”. Aquesta unanimitat també planteja solucions com “multar als qui no compleixin amb la llei i expulsar-los dels recintes encara que també la presència de més informadors en els camps ajudaria. Tot costa diners, però, si algú se n’adona del que passa en els camps, poden arribar les solucions”.
Queda dit. Algú hauria de prendre nota. Ho diuen àrbitres joves que volen arribar lluny malgrat tots els inconvenients. Amb la referència de professionals com Undiano, Gil Manzano, Mateu Lahoz i Alvarez Izquierdo, aquest grup de col·legiats també col·laboren amb la seva gran part al desenvolupament d’un esport que aixeca passions.