Un 28 de juny de fa 5 anys (2015) el CF Pobla de Mafument tocava el cel després d assolir l’ascens a Segona B
@CarolaUgri
Un camp ple de gom a gom amb una afició entregada, un equip confiat en capgirar l’eliminatòria i 90 minuts per endavant per fer història. Aquell diumenge del 2015 tot estava preparat perquè el club pobletà conquistés una fita, inimaginable, fins llavors.
Dues hores i una tanda de penal més tard, el patiment es va convertir en alegria desboradada entre la parròquia, els jugadors, l’staff tècnic amb en Martín Posse al capdavant i una junta directiva presidida pel Josep Mir. L’objectiu s’havia aconseguit: la Pobla de Mafumet estava a Segona B per primera vegada.
Recordem aquell partit, precisament amb en Josep Mir, expresident del club i història viva de l’entitat.
El 28 de juny del 2015 és una data històrica per a la Pobla. Cinc anys després, expliqui’ns com va viure aquell, inoblidable partit?
Sincerament, no es pot explicar amb paraules. Va ser meravellós, fantàstic i, perquè no dir-ho, també imprevisible per com es va anar succeïnt el partit i l’eliminatòria.
Arriban al matx de tornada amb un 1-0 en contra. Quines eren les sensacions abans de saltar a la gespa?
De tranquil•litat. Sabíem que teníem un bon equip, que les coses s’havien fet bé i s’havia treballat dur durant tota la temporada i que, al final això era una loteria. Si aconseguíem l’ascens era el premi a tota aquesta feina ben feta i a una temporada excel•lent però no era, de cap manera, una obligació.
Com a president, va traslladar algun missatge al vestidor?
No, crec que aquesta és una feina del míster, és qui sap de futbol i conviu amb el vestidor. Tot i que, jo era el president, tampoc entenia gaire de futbol (riures).
“L’ascens va ser un premi a tota aquesta feina ben feta”
Ens centrem en el partit. Un partit dominant pels locals des del minut 1, amb moltes ocasions per obrir el marcador però on el gol no arribava. Tenia por que l’impaciència i l’ansietat s’apoderés de l’equip?
Era una de les possibilitats, depeníem de que la piloteta entrés i ja sabem que el gol és molt capritxós. No obstant això, jo creia que alguna de les ocasions acabaria entrant, com finalment, va passar.
Van haver d’esperar fins al minut 71 per a que una d’aquestes ocasions entrés i Vadillo empatés l’eliminatòria. En aquell moment, va pensar que quedava temps per capgirar el marcador sense arribar a la prorròga?
La veritat que després de tant de temps en el món del futbol he après que això mai se sap. Penso que quan es va empatar, l’equip va saber jugar amb els nervis, no es va precipitar a l’hora de buscar el segon gol i no va cometre errors.
No va ser així, al final es va jugar una pròrroga i una posterior, fatídica, tanda de penals. La recorda?
I tant que la recordo, sobretot el moment en que Varo va decidir llençar el primer penal de la Pobla, el qual el va convertir per, posteriorment, posar-se sota pals i aturar el del Gerena. Va ser una tanda de moltes emocions que van esclatar quan Joaqui va transformar el penal decisiu que donava l’ascens.
“Va ser una tanda de penals inoblidables i de moltes emocions”
No vull oblidar-me de l’afició que va omplir de gom a gom el camp i que va portar l’equip en volandes.
Correcte. El camp feia goig i l’afició va estar de 10, potser aquest suport el vam trobar a faltar en alguns partits durant la nostra estada a Segona B. Tanmateix, l’ascens va ser una fita històrica per a una població de 4000 habitants.
De tot el que va viure durant aquella eliminatòria amb quin record es queda.
És difícil quedar-me només amb un. Destacaria l’harmonia i la unitat que regnaven dins del vestidor i de les quals, Martín Posse, va ser el gran artífex. No se m’obliden els “asados” que preparava el míster, com s’encarregava ell mateix de posar la carn a la graella…
Es podria dir que després de 17 anys com a president, aquell ascens va ser el colofó a tota aquesta trajectòria?
Sense cap mena de dubte va ser la cirereta dels pastís. Recordo que quan vam pujar a Tercera pensava que ja em podia morir perquè havíem assolit el nivell més alt. Per sort, em vaig equivocar, vam ascendir a Segona B i encara segueixo viu (riures).
“No se m’obliden els “asados” que preparava el míster, Posse”
Vostè és conscient que és història viva del club pobletà?
No considero que jo sigui història sinó que ho és el club i que per casualitats de la vida em va tocar a mi presidir l’entitat durant aquesta època tan meravellosa. Això no treu que per a mi hagi estat i continui sent un orgull haver presidit aquest club.
Al 2017 deixa el càrrec Segueix lligat al futbol d’alguna manera?
No, ara només assiteixo com a un espectador més al Municipal a veure els partits. El meu temps ja ha passat i ara els hi toca als demés gaudir i continuar fent-ho bé.