Dani Planagumà, mític davanter del futbol català, exposa una sèrie de valors que considera que han desaparegut. Ja retirat, gaudeix de la seva filla Carlota i d’en Max, que arribarà al món en uns dies
JORDI MESTRES @jordimestres7
Dani Planagumà (1982) és tota una institució al futbol català. Sempre amb el número 11 a l’esquena, va gaudir i fer gaudir a tots els equips que va passar. Majoritàriament a Tercera, era un golejador nat. D’època, d’aquells que asseguraven sempre 20 gols per temporada. Però també un compromís que, segons ell mateix, ara ja no es té. El futbol ha canviat molt, però Planagumà, com Santi Triguero, Abel Solé o tants d’altres, exemplifica una sèrie de valors que abans eren una tònica i ara una utopia. El 2014 es va veure forçat a retirar-se per una lesió al genoll amb només 32 anys. Lluny de venir-se a baix, ha tingut una filla, la Carlota, i ara n’espera un altre, en Max. L’hereu d’un dels millors golejadors que ha tingut mai el nostre futbol català.
Com va tot, Dani?
Esperant que surti el killer. Avui sortim de comptes i està a punt de sortir el petit.
És l’hereu, no?
Sí. Tinc la nena de tres anys i mig i ara ve el nen.
Li agradaria que fos futbolista com el seu pare?
M’encantaria. Ja veurem què farà.
Amb això la feina ja està feta o en vindran més?
Mai se sap. Som joves, però ja es veurà. En principi ens plantem.
Els hi pot explicar als seus fills que el seu pare va ser un davanter casat amb el gol.
Tirant de vídeos (riu). D’hemeroteca.
El futbol encara el té present?
Sí, però estic molt desconnectat. Quan em vaig retirar, em vaig quedar treballant amb l’Oriol Alsina a la seva empresa. Després, vaig estar amb el Marc Bernaus en temes de representació de futbolistes. La feina m’ocupava molt temps i vaig deixar-ho. Ara estic amb l’Oriol venent tovalloles i els caps de setmana estic amb la família. Segueixo tots els resultats, però no veig partits.
Però té titulació per a entrenar i seguir-hi vinculat.
Mira que m’han trucat equips de Regional per a entrenar i inclús de Segona i Tercera Catalana jugar. Els hi vaig dir que no vull.
“NO ESTIC PER COMPETIR”
La cama ha quedat bé?
Hi ha moments que noto alguna cosa. Entrenar per competir no podria. No faig res d’esport, l’únic anar a buscar bolets a la tardor, que m’agrada molt. D’esport res, zero.
No té ganes de tornar al futbol o estar-hi vinculat d’alguna manera?
El que trobo a faltar són els moments previs a que comenci un partit. Aquella concentració no la tornaré a tenir mai en la vida. Entrenar i el dia a dia, gens. Competir sí. Quan jugava li deia a en Cargol: “Avui és dimarts, fa molt fred aquí a Manlleu i millor ho deixem”.
El futbol ha canviat molt. Els futbolistes d’abans, d’aquells que pensen abans en el club que en ells mateixos, ja no n’hi ha.
L’altre dia l’Amantini, molt amic meu, feia un tweet que deia: “Els futbolistes, menys xarxes socials i més demostrar al camp el que val un mateix”. Reflecteix el que hi ha. No hi ha futbolistes compromesos. El nivell ha baixat i l’economia també. Hi ha molts jugadors de mentida, que dic jo. Abans als camps de terra si ens havíem de partir la cara ho fèiem. Ara ho veig molt diferent.
Ara hi ha clubs de Segona B, inclús, amb futbolistes sense remunerar o cobrant misèria.
Exacte. Jo no jugaria a Segona B cobrant 200 euros. No sé com s’ho fan per viure. Als 18 anys jo vaig marxar de casa i ara hi ha jugadors que juguen gratis. És molt fort. Les hores que hi inverteixes no tenen preu. A Tercera mateix, hi ha jugadors que no tenen nivell per a aquesta categoria. És així.
A part de cobrar poc o no fer-ho hi ha molts casos de promeses de quantitats elevades que s’acaben incomplint.
A Murcia vaig estar un any sense cobrar i es passa molt malament. És un calvari. És d’admirar els jugadors que donen tot per l’escut que porten a sobre sense cobrar. Mentalment has de ser molt fort, perquè és molt complicat. AFE recolza i això està bé. La raó de tornar del Ciutat de Lorquí va ser això. Tenia 80.000 euros de contracte i vaig haver de tirar un any tirant d’estalvis, quan ja venia de no cobrar a Palamós. Em va fitxar el Manlleu i em van donar mig contracte per avançat.
El Manlleu és el club que més l’ha marcat?
Van ser uns anys molt bons i hi vaig fer moltes amistats. Allà també vaig conèixer la meva dona. El club que m’ha marcat més és el Llagostera. El que han fet l’Oriol i l’Isabel per mi no té nom. Un any i mig lesionat i venien a casa a portar-me el sobre. Un altre club m’haguessin dit que m’espavilés. Això sí que m’ha marcat. Després, professionalment m’he quedat amb l’Oriol i som socis. Els hi estaré agraït tota la meva vida.
“AIXÒ NOMÉS HO POT TREURE L’ORIOL”
Com veu el Llagostera aquesta temporada?
Ja ens en sortirem. Un cop baixes costa molt. Per molt bé que fitxis, els jugadors s’han d’adaptar. Això només ho pot treure una persona i és l’Oriol. Han d’intentar guanyar dos o tres partits seguits i tirar cap amunt. És un any de canvis. A la segona volta pot ser que no perdin cap partit.
Sí que és veritat que els descendits, pel trauma o el que sigui, sempre els hi costa arrencar a Segona B, però nom per nom el Llagostera té una de les millors plantilles del grup.
Però els noms no fan equips. Sempre ho he dit. A vegades hi ha equips amb menys noms, però amb un bloc millor. Hi ha jugadors que no han donat la talla i després bastantes injustícies arbitrals. No posaré l’excusa dels àrbitres, perquè hi ha partits que no podíem perdre.
Creu que ara primen més els entrenadors que no pas els jugadors?
Bueno, no sabria que dir-te. Sempre penso que un bloc fa més que qualsevol cosa. L’Atlético ha arribat a dues finals de Champions sense tenir les individualitats de Barça o Madrid.
Dels davanters que hi ha ara mateix al futbol català quin li agrada més?
El Triguero. La triguerada (riu). Som molt amics. Amb 40 anys segueix el ‘cabrón’. Hi ha jugadors, en Mas ja el coneixem. Però falten els pitxitxis d’abans.
“A MANLLEU TENIA ELS JOVES ACOLLONITS”
Més que marcar gols una temporada, assegurar-ne 20 per any no?
Exacte. No hi és això. El que detecto és que no veig els nanos joves amb aquella il·lusió de menjar-se el món. Quan tenia 18 anys em menjava l’herba i els veterans em deien “corre para fuera”. Ara no hi ha aquests veterans i tampoc aquests joves. És com passar una mili. A Manlleu tenia els nanos joves acollonits. És el que em van inculcar a mi perquè m’espavilés. Si passaves allò, eres futbolista. Els nens d’avui en dia, com la societat, ho tenen tot. Sóc de la vella escola.
Ara ja no es juga a futbol al carrer.
Jo arribava de l’escola. No m’agradava estudiar gens i marxava a jugar a futbol a l’herba. Arribava brut, no tenia mòbil ni consoles. Tot canvia.
Se li acudeix algun davanter destacat a part d’en Mas o en Triguero?
Carlos Martínez o Boris. En Carlitos és un espectacle i aquest jugador ha de jugar a Segona A. M’encanta, perquè sempre fa 20 o 30 gols. Si jugués a Segona A, faria els seus 8-10 gols. Segur.
No li ha quedat l’espina de despuntar més amunt de Tercera?
Sí, però cada jugador té la seva categoria. Sempre que he estat a Segona B, alguna cosa m’ha passat. A Figueres pum, lesionat del rotulià. 9 mesos de baixa. A Llagostera quan estava millor, genoll. Un any i mig de baixa. Dedueixes que la teva categoria és la Tercera.
Senyals.
Jo a Tercera era un enorme jugador i a Segona B no he acabat de despuntar. Sap greu, però a Tercera era l’amo i m’ho passava super bé.
Recordo el Manlleu amb Baruc, Putxi, Barragán… Quin equipàs.
Allò era una família. Érem amics. Cada dia de partit anàvem a esmorzar, però esmorzar de forquilla. Callos, peus de porc i tot això. I obligats, eh. Ho vam inculcar jo i en Geli i tot l’equip ho havia de fer. Tot es va ajuntar i vaig gaudir moltíssim.
Li ha quedat alguna cosa pendent més enllà d’això?
Jugar amb Santi Triguero. M’hagués agradat molt jugar amb amics com ell. Seria un espectacle, perquè és una bellíssima persona. Hi ha gent que m’hagués agradat compartir el dia a dia amb ells. Ja vaig ser pitxitxi dos anys, que és un trofeu individual que em va agradar. Al final el que m’emporto del futbol són els amics. El meu cunyat vaig jugar amb ell al Girona i gràcies a això va conèixer la meva germana o jo vaig conèixer la meva dona a Manlleu.