Els quadribarrats competeixen de tu a tu contra un equip tres categories superior. L’Atlético s’endú un avantatge mínim contra un Sant Andreu que va anar de menys a més i va fregar l’empat
JORDI MESTRES @jordimestres7
La Copa del Rei és una festa pels modestos, que s’ha de prendre com una competició. Aquesta premissa, tan simple com evident, no es compleix sempre. En alguns casos, el petit cau golejat pel gran i no té cap mena d’opció. No va ser el cas del Sant Andreu. Amb la seva condició d’equip de Tercera Divisió va plantar cara a tot un rival de Champions League. L’Atlético, molt menys motivat, va guanyar per la mínima. El marcador podria haver estat diferent, però el Sant Andreu no va marcar tres ocasions clares. Li va faltar només l’encert. Res més.
El guió del partit, per esperat, no va sorprendre. Les tres categories de diferencia van quedar paleses des d’un bon principi. L’Atlético va assumir el pes del partit, mentre que el Sant Andreu mantenia les línies enrraderides amb la voluntat de deixar el menor nombre d’espais possibles. La primera esquerda va arribar a la banda esquerra de David López, que va patir de valent amb Gelson.
L’extrem portuguès feia estralls per la seva banda i protagonitzava les arribades més perilloses d’un Atlético que tenia pilota, però li va costar entrar en el partit. L’empat a zero mantenia l’esperança dins i fora el camp i així els 6.000 presents, amb la seva pressió, provocaven errors no forçats com el d’Adán.
El Sant Andreu, tan aculat com partit, tenia sèries dificultats per jugar a camp contrari. La pilota aturada va ser l’analgèsic perfecte per arribar a l’àrea contrària. Dues faltes llunyanes no van trobar rematada. Sí ho va fer Ton Alcover, amb un lliure directe marca de la casa que va fregar la creueta.
Gelson trenca el gel
El frenesí es va diluir quan l’Atlético va trobar l’espai. Així, amb una passada filtrada de Vitolo, Gelson Martins es va plantar davant Segovia i no va fallar. El gol va fer molt mal a un Sant Andreu que, nerviós, va començar a precipitar-se. L’arribada del descans va ser la millor notícia per a l’equip d’Azparren. Quedava un llarg camí per davant.
Calia esmerar-se, no perdre la cara al partit i competir. El Sant Andreu ho va intentar i va posar voluntat. La intenció era tenir més pilota que al primer temps i en alguns trams ho va aconseguir. Tot i això, costava un món arribar a l’àrea contrària. L’Atlético, molt còmode, va cedir una mica la iniciativa i va donar un pas enrere per a sortir ràpid.
Tampoc va tenir gaires oportunitats clares l’equip de Simeone. Arias, en una acció a pilota aturada, va disposar de la millor en el primer tram de la segona part. Azparren, veient el panorama, va fer dos canvis en menys de deu minuts. Josu i Elhadji entraven per Felipe i Óscar Muñoz. El sistema no va canviar, però sí que va variar la dinàmica.
Elhadji, Noguera i Jaume freguen el gol
I és que el Sant Andreu va arribar fins i tot a disposar no d’una, sinó de trees ocasions clares de perill. La va protagonitzar Elhadji, amb una rematada a la mitja volta que va refusar a córner Adán. En l’acció immediatament posterior Noguera rematava, de cap, al travesser. La fusta impedia la igualada andreuenca, però no la reacció eufòrica d’un Narcís Sala orgullós dels seus. Jaume, al minut 91, va tenir la última.
La igualada no va ser possible, però l’esforç encomiable dels jugadors d’Azparren va possibilitar un marcador ajustat. És evident que l’Atlético té més que encarrilada l’eliminatòria. També que aquesta va ser una altra història diferent de la de fa cinc anys. Ara el Sant Andreu no és de Segona B, sinó de Tercera, però aquest grup va competir molt millor contra un rival de Champions League que el d’aquell llunyà 2013.