OPINIÓ- El futbol català, és avui un mirall trencat. Una imatge distorsionada d’allò que va ser i que, per desgràcia, sembla condemnat a no tornar a ser. Abans de ‘assaborir’ la magnífica final de la Copa Catalunya (Espanyol-Girona), aquí tenen la ‘prèvia’ d’una FCF que va a la deriva
redaccio@futbolcatalunya.com
La Federació Catalana de Futbol (FCF), sota l’actual directiva, ha convertit el que hauria de ser un motor de creixement i excel·lència en un pantà d’autobombo, decisions qüestionables i un descrèdit institucional que fa feredat.
No és una opinió, és una realitat que es palpa a cada camp, a cada despatx i, el que és més greu, a cada llicència que, paradoxalment, no es tradueix en progrés.
MÉS LLICÈNCIES, MENYS PRESÈNCIA ESTATAL
La FCF s’omple la boca amb les xifres. I és cert, les llicències federatives no paren de créixer. Avui, més de 204.000 futbolistes i 26.000 tècnics estan federats a Catalunya. Una de cada quatre persones federades al nostre país juga a futbol o futbol sala. El futbol femení, en particular, ha duplicat les seves llicències en set anys, passant de 10.245 el 2017-18 a 24.423 aquesta temporada, i els equips femenins han augmentat un 194% en una dècada. Sembla un èxit, no?
Però, de què serveix tenir una base tan àmplia si la nostra presència en les categories estatals es desinfla com un globus punxat? On són els nostres equips en l’elit? Actualment, només tres equips catalans militen a Primera RFEF i vuit a Segona RFEF. La Tercera RFEF, la cinquena categoria estatal, té un grup per a Catalunya, mentre que altres territoris gaudeixen de més oportunitats.
EL FUTBOL CATALÀ PERD PES A NIVEL ESTATAL
Aquesta desconnexió entre la base i el cim és un símptoma clar d’un sistema que no funciona, d’una piràmide que s’eixampla per la base, però s’estreny de forma alarmant a mesura que s’ascendeix. La FCF pot presumir de números, però la realitat competitiva és tossuda: el futbol català perd pes a nivell estatal.
I els àrbitres? El panorama no és millor. La temporada 2024-2025, només un àrbitre català, Víctor García Verdura, xiularà a Primera Divisió. A Segona Divisió, Rubén Ávalos Barrera ha baixat de categoria, deixant una imatge ben trista del nivell de l’arbitratge català. Això, és un reflex directe de la manca de suport i de les condicions precàries que pateixen els nostres col·legiats.
EL FUTBOL SALA RETRATA SOTERAS
Com va dir Joan Agustí de la UE Olot a futbolcatalunya.com, “no entenc perquè el futbol espanyol no s’estructura a través del número de llicències (…) la UEFA quan reparteix llocs de participació a competicions europees dona quatre llocs a Champions a Espanya i Andorra fa dues preliminars i dues prèvies”.
El que potser no sabia Joan Agustí, és que la RFEF ja s’organitza per número de llicències quan els interessa. Només cal veure les Bases de les competicions no professionals de futbol sala: “Ascenderán de forma directa los equipos de las 5 Federaciones Territoriales con mayor número de licencias”. Catalunya, aquí sí és la primera és clar, però sembla que els privilegis només se’ls endú el futbol sala.
LA LLIGA ELIT: EL ‘NEGOCI RODÓ’ DE LA FCF
La creació de la Lliga Elit, la nova ‘joia de la corona’ de la FCF, s’ha venut com un pas endavant. Però, per a qui? Per als clubs, ha estat un autèntic malson econòmic i esportiu. Aquesta categoria, amb un grup únic de 16 equips, ha disparat les despeses de desplaçament. El president del Palamós, Toni Heras, ja ho va advertir: equips d’arreu de Catalunya signifiquen més quilòmetres i més diners.
I aquí ve el gran “regal” de Joan Soteras: els clubs de la Lliga Elit han de pagar 15.000€ més les despeses de producció (entre 1.500€ i 2.000€ per partit) per les retransmissions dels seus partits a La Xarxa. Sí, han llegit bé. La Federació “ajuda” amb 11.500€ fixos per equip, 0,75€ per quilòmetre recorregut i 50€ per punt aconseguit, però al mateix temps els obliga a pagar una fortuna per una “visibilitat” que ningú els va consultar.
LA PLEITESIA A LA RFEF: UN GRUP ÚNIC QUE ENS CONDEMNA
La FCF ha demostrat una submissió incomprensible davant la RFEF en un tema vital: la configuració de la 3a Federació. Mentre Andalusia gaudeix de dos grups en aquesta categoria, amb l’excusa d’integrar Ceuta i Melilla, Catalunya, que integra Andorra en les seves competicions, es conforma amb un sol grup.
Això és un autèntic tap. Un coll d’ampolla que limita dràsticament les oportunitats d’ascens per als nostres clubs. Amb menys places de promoció, el camí cap a les categories professionals esdevé una quimera per a molts. És una vergonya que la FCF no hagi plantat cara per defensar els interessos dels nostres equips. La resposta és senzilla: la FCF prioritza la seva “bona relació” amb Madrid per sobre del futur dels nostres clubs. Lluís Fàbregas, president del Nàstic de Tarragona, ho té clar i així ho expressava a Ràdio Tarragona: “La FCF ha d’estar al servei dels clubs, no per servir-se dels clubs”. Una frase que resumeix a la perfecció la sensació de molts.
EL FUTBOL FEMENÍ: XIFRES INFLADES I NOMENAMENTS TÒXICS
La FCF ven el futbol femení com un “creixement imparable”. I sí, les dades de llicències i equips han augmentat. Però, més enllà de les xifres, la realitat és que el futbol femení català no acaba d’enlairar-se amb la força que hauria de tenir, especialment si el comparem amb el boom a nivell estatal. A més, la professionalització real sembla estancada.
I per acabar-ho d’adobar, ‘Bomba’ !!!!, la FCF va nomenar Alejandro Guerrero com a responsable del futbol femení. Un senyor que està imputat en la trama de frau electoral. Col·locar un imputat en un càrrec de tanta responsabilitat en un àmbit tan sensible com el futbol femení no és només una falta d’ètica, és una provocació. És la prova que a la FCF els importa més pagar “bonus o increments de sou” als seus fidels que la integritat i el progrés real de l’esport. On és el “bon govern” del qual tant parlen?
EL FUTBOL BASE: EXPERIMENTANT AMB EL FUTUR DELS NOSTRES JOVES
El futbol base és la saba del nostre esport, el planter on es forgen els talents del demà. Però l’actual directiva de la FCF ha decidit jugar amb ell, modificant les categories per edats. A partir de la temporada 2023-2024, les categories Prebenjamí, Benjamí i Aleví es subdivideixen per anys de naixement, i aquesta mesura s’aplicarà progressivament fins al Juvenil el 2026-2027.
La FCF ho ven com una mesura per “igualar el futbol base a nivell competitiu i propiciar més possibilitats d’ascens”. Però la realitat és que aquests canvis han generat una gran preocupació entre entrenadors, clubs i pares. Aquesta subdivisió per any de naixement, lluny de “igualar”, pot accentuar l’anomenat “Efecte de l’Edat Relativa” (RAE). Els jugadors nascuts a principis d’any solen ser físicament més madurs que els nascuts a finals del mateix any, cosa que els dona un avantatge inicial i pot portar a una sobrerepresentació en els equips.
IDENTIFICACIÓ I DESENVOLUPAMENT DEL TALENT ESPORTIU
Enlloc de mitigar aquesta diferència, agrupar-los per any de naixement pot fer que les petites diferències de maduració esdevinguin encara més determinants, deixant fora de la competició jugadors que simplement necessiten més temps per desenvolupar-se. Faria bé la FCF en llegir l’estudi del FC Barcelona (Javier S. Morales), titulat “El efecto de la edad relativa sobre la identificación y el desarrollo del talento deportivo”.
Pel que fa a les mesures de “protecció dels clubs petits”, amb quotes d’implantació i indemnitzacions per captació de jugadors, la intenció pot ser bona, però la realitat és que poden generar tensions i dificultar el moviment de talents cap a entorns més competitius.
LA FE GRAMA I MORALES DONEN LA CARA
La Fundació Grama, amb Antonio Morales al capdavant, és un exemple de club amb una estructura de futbol base potent, i l’FCF hauria d’escoltar més la seva veu i la de tants altres clubs que treballen dia a dia amb el planter. Antonio Morales va ser sancionat amb un any d’inhabilitació i el seu club amb una multa de 600 euros per una pancarta que denunciava “corrupció a la federació”.
Una sanció que, segons la jurisprudència, no hauria de ser admissible, ja que la crítica a figures públiques ha de ser tolerada. Però a la FCF, sembla que la crítica no és benvinguda. Tot és tan vergonyós que el Comitè d’Apel·lació no ha tingut el necessari per a ratificar la decisió de Competició. Han deixat passar el temps i se la ‘han menjat’ amb patates.
DESCRÈDIT INSTITUCIONAL: LA FCF, D’ESQUENA ALS CLUBS I AL PAÍS
La FCF s’ha convertit en una institució que viu d’esquena als seus clubs i a la societat. L’escàndol del frau electoral, amb directius imputats, ha dinamitat la seva credibilitat.
I què passa amb els clubs? La FCF presumeix d’un ‘portal de subvencions’ i d’una ‘atenció personalitzada’. Però la realitat és que molts clubs senten que les ajudes són insuficients i que els fons es malgasten en “autobombo, premis, gales de les estrelles, rialles”. Mentre la FCF es dedica a l’exhibicionisme, els clubs de base i amateurs lluiten per sobreviure, amb retallades en les ajudes i una manca de suport real que els ofega.
EPÍLEG: CONDEMNATS A LA INSIGNIFICANÇA?
El panorama és desolador. El futbol català, que hauria de ser un referent, s’està convertint en una anècdota. La pèrdua de presència en competicions estatals, les decisions nefastes com la Lliga Elit, la covardia davant la RFEF, l’estancament del futbol femení i els nomenaments qüestionables, les reformes perjudicials en el futbol base, i un descrèdit institucional que s’agreuja dia a dia a cop d’atestat dels Mossos d’Esquadra, ens estan condemnant a la insignificança.
La FCF, amb la seva actual junta directiva, ha traït la confiança dels clubs i dels aficionats. Ha prioritzat els interessos particulars per sobre del bé comú. Si no hi ha un canvi radical, si no es recuperen els valors perduts, el futbol català, el nostre futbol, acabarà sent només un record.