Golejada blava a l’estadi Alfredo Di Stéfano per a superar el Real Madrid Castilla per un global de 0-4. L’èxtasi es va apoderar de jugadors i afició, que van celebrar com cal que el Lleida està a dos partits de la Liga Adelante
JORDI MESTRES @jordimestres7
Hi ha pocs equips més fiables al futbol professional que aquest Lleida Esportiu. És un bloc sòlid, sense grans individualitats, que basa la seva força en el conjunt. Un equip solidari, que ha viscut el pitjor durant tot l’any per a protagonitzar el millor al final. El Real Madrid Castilla no va poder contra els blaus i, a diferència del primer partit, a Valdebebas va ser molt inferior. Immadur i tou, el filial blanc no va llegir el que calia al partit i els nervis el van trair. Tot plegat, pera acabar per primera vegada a la seva història, amb el Lleida Esportiu a la final del play-off. És una victòria que val per Jaén i Leganés. I per tantes altres coses d’un club que, a dia d’avui, està molt viu.
Ho van demostrar els 300 desplaçats a Madrid, que s’hi van deixar la pell sota un Sol de justícia. També els futbolistes, com és habitual, ho van donar tot. Aquesta vegada el Lleida Esportiu no es va deixar sorprendre pel Castilla. Va sortir amb l’idea clara d’evitar ser dominat com fa set dies al Camp d’Esports. I ho va aconseguir.
Només van haver-hi dues arribades clares pels locals, protagonitzades per Mariano. Si alguna cosa té aquest filial són individualitats i calia estar ben atent. El Lleida, però, també hi va dir la seva. Colinas va aprofitar una indecisió entre porter i defensa per a fer una vaselina que va marxar alta. És ben cert que ha quedat demostrat que el Real Madrid Castilla és temible en atac i tou com un flam en defensa.
PENA MÀXIMA PEL CASTILLA, EUFÒRIA PEL LLEIDA
Ho sabia el mateix Colinas, que va provocar un penal indiscutible d’Abad. El porter era l’últim home, va evitar un gol cantat i per això va ser expulsat. La clau de l’eliminatòria la tenia Marc Martínez. A les seves botes estava un gol que valia per dos i el pes de la responsabilitat no el va afectar. Va transformar el penal amb tranquil·litat i encarrilava el passi.
Quedava una hora de partit i el Castilla havia de marcar tres gols per a passar. Amb 10 futbolistes, es preveia una tasca més difícil que trobar una ombra a l’Alfredo Di Stéfano. Encara més, tenint en compte que el Lleida havia deixat la porteria a zero en 28 partits dels 45 d’aquesta temporada. Una missió (quasi) impossible.
Ramis va moure banqueta, però el destí estava escrit. El Lleida Esportiu, molt més madur, va tancar espais a la primera part i va ensenyar les urpes a la represa. No van tenir pietat els blaus del rival i, molt resolutius, van tancar el partit a la contra. Colinas no va faltar a la seva cita amb el gol – ja en porta 3 al play-off – i va marcar el segon amb una estètica vaselina.
UN PARTIT ES CONVERTEIX EN LLEGENDA…
Ara sí, el Lleida Esportiu tenia un peu i mig a la següent eliminatòria. Els dos els va ficar poc després gràcies a Urko Arroyo. El basc va fer el que va voler amb la defensa i sentenciava el passi. Quedaven 20 minuts per a gaudir o fer un escarni contra els blancs. El Lleida va optar per divertir-se a la recta final, com la seva afició a la graderia. El destí ja estava escrit.
El marcador reflectia un resultat per a la història que unit a la victòria de fa set dies deixava un espectacular global de 4-0. Una fita per a l’hemeroteca d’aquest club de 5 anys que té una ciutat darrere que no recorda gestes similars des de les de l’anyorada UE Lleida. Els Crespo, Molo, Fuster, Albístegui o Colinas han fet història. Tots explicaran aquesta gesta d’aquí unes dècades als seus nets. A la terra ferma se’n parlarà durant anys, encara més si es puja.