Gonzalo Riutort, tècnic del juvenil del CE Europa, ha finalitzat una temporada esplèndida en la Divisió d’Honor. Enfront de rivals de categoria, els del Nou Sardenya van acabar en 6a posició al costat del Mallorca
Esplèndida. Aquest qualificatiu podria resumir la temporada del primer juvenil del CE Europa. Sota la direcció tècnica de Gonzalo Riutort, els de Gràcia han quadrat un curs excel·lent i l’és propi entrenador qui ens analitza aquesta Lliga 2018-2019 ja finalitzada
Amb la temporada finalitzada, toca mirar enrere i analitzar diferents aspectes que cal destacar de la categoria en la qual hem competit:
OPINIÓ/ EN PRIMERA PERSONA (Per Gonzalo Riutort)
En primer lloc salta a la vista la igualtat màxima en els “3 grups” que a nivell de classificació s’han donat: Els 3 primers classificats, barallant per la lliga fins a l’últim sospir, han acabat en una diferència de 2 punts, pel que qualsevol cosa hagués pogut ocórrer, si bé és cert que el R. Zaragoza amb tan sols 1 derrota i després de 30 jornades és el just campió de lliga i amb un mèrit tremend per qui eren els seus rivals per a aquest objectiu.
En el segon graó, la baralla per les places 4a , 5a i 6a també s’ha decantat per diferència de 2 punts i pel gol average, la qual cosa continua corroborant que petits detalls a final de temporada poden decantar la balança, en aquest cas és gairebé anecdòtic, perquè on realment ha marcat la diferència és en aquest últim grup d’equips que barallaven per eludir el descens; que una permanència es decideixi per aquests detalls és el reflex d’aquesta igualtat i una miqueta cruel; també, que el setè classificat hagi finalitzat la lliga a tan sols 4 punts del descens resumeix bé que tot ha estat molt parell.
Aquesta competició té la particularitat que a priori per recursos econòmics, logístics, potencial de futbol base etc., hi ha una sèrie de clubs (majoritàriament professionals) que parteixen amb cert favoritisme i/o “avantatge” i que, en general, a la llarga es veurà reflectit a nivell classificatori, però que com sol ocórrer en aquest esport, aquesta superioritat s’ha de plasmar en el camp en cada partit, i mai és fàcil, ja que la varietat de terrenys de joc (amb diferents característiques i dimensions), ambients en les graderies (positius per al quadre local) i els grans entrenadors que dirigeixen els equips, que sempre plantegen dificultats, fa que aquesta balança s’iguali una mica més.
Referent a aquest últim punt, mereix esment especial el bon tracte i comunicació amb els entrenadors i cossos tècnics de tots els equips: intercanviar impressions, comentar dubtes, donar ànims …és un gust viure aquest ambient i les bones relacions que es forgen, i no només en l’àmbit d’entrenadors, si no la predisposició de la majoria de clubs per a facilitar qualsevol cosa que ajudés en els desplaçaments i partits com a visitant.
Finalment la qualitat dels trios arbitrals i la forma de preparar els partits, la manera de dirigir-se als jugadors i cossos tècnics mostren clarament el perquè ja estan en categories professionals.
En definitiva puc afirmar que la paraula que resumeix aquesta categoria és la “professionalitat”, i no precisament perquè hi ha diversos equips que ho són (nòmines, entrenen al matí, destinen molts recursos econòmics..) si no per com ho afronten tots i cadascun dels membres que composen la competició, perquè encara que molts de nosaltres no som professionals (no vivim d’això) ens ho prenem com a tal, i això es percep en tots els àmbits.