El periodista esportiu de Catalunya Ràdio, referent de la informació de les terres de Ponent, mor aquest 31 de juliol. El Dani deixa un llegat inoblidable a nivell periodístic i personal, tant a Lleida com a tot el futbol català
Vaig conèixer el Dani Badia fa deu anys, el 2012. Jo en tenia 21 i començava a buscar un lloc en el periodisme, mentre que ell ja era un referent informatiu de Lleida. Les primeres vegades al Camp d’Esports em va sorprendre la seva proximitat. Sense haver-nos vist mai, recordo que quan vam desvirtualitzar em parlava d’igual a igual i sempre intentava ajudar-me en tot el que em fes falta en un entorn aleshores desconegut per mi.
Ben aviat vaig sentir admiració per una persona que ja era referent, però que a nivell personal ho va ser encara més per al seva forma d’acollir-me i cuidar-me. Quina passió pel seu Lleida demostrava amb fets i paraules… els playoffs del Lleida de Seligrat, Mata, Imaz i companyia van ser els primers que vaig viure, però em quedo amb com vaig aprendre del Dani. De fet, puc dir que aleshores volia ser com ell. Que la feina fos una passió i no una obligació. Que de forma natural aquesta estima que tenia pel seu Lleida arribés arreu a través del seu inseparable micròfon de Catalunya Ràdio.
Inclús recordo un partit Lleida Esportiu-L’Hospitalet en el que hi van haver problemes a zona mixta i el primer que va fer va ser protegir-me. Amb el Dani tenia la sensació que sempre volia que la gent que visitava Lleida se sentís a gust, era un gran amfitrió. Realment costa trobar algú que parli malament d’ell i no m’extranya. Era un gran periodista, un fantàstic professional i una bona persona.
Com oblidar aquell desplaçament a l’Alfredo Di Stéfano, amb victòria per zero a tres del Lleida i els maleïts penals de Sevilla. Al primer tot era alegria i crec que ha estat el millor desplaçament de tots els que hi vam anar, ja que la sensació final era de fer història i estar-la explicant. Al segon el cop va ser brutal, però el Dani era dels més sencers. Sempre volia que els que l’envoltaven estiguessin bé.
Una de les coses que em sap més greu és que el Dani no hagués pogut gaudir del seu Lleida al futbol professional darrerament. Els últims anys, la última dècada de fet, no ha estat fàcil, però ell sempre ha estat al peu del canó. Era un periodista de Primera, independentment de la categoria de l’equip del que informava i la seva professionalitat estava fora de tot dubte.
He d’admetre que els últims mesos havíem perdut el contacte. El notava distant i no sabia perquè. Sempre enviava enllaços de les seves informacions, als que solíem fer RT. Però amb el pas del temps ni això. Fins que el passat mes de juny vaig preguntar-li si li passava alguna cosa després de veure el detall que va tenir el Lleida Esportiu amb ell amb una samarreta signada.
“Jordi, et truco ara i t’explico si et va bé”, em va dir. “Deixa’m parlar i explicar-te tot de cop, perquè em costarà no emocionar-me. Tinc un càncer de pàncrees i és incurable. Estic bé, però els metges m’han dit que em queden dos mesos. Moltes gràcies per tots aquests anys que hem compartit junts i dir-te que ets una bona persona i t’aprecio molt. Et mereixes el millor”. La resta de la conversa, me la guardo per sempre.
La fortalesa i l’estima que em va mostrar el Dani aleshores i en converses posteriors les portaré amb mi fins a l’eternitat. És una lliçó de vida que mai oblidaré. Si el món tingués més periodistes i persones com el Dani seria millor, sense cap mena de dubte. El buit que deixes, amic, és enorme.
Serà difícil que Lleida i el futbol català torni a tenir un periodista com tu. El teu record es mantindrà intacte, encara més amb el magnífic museu que estàveu preparant a les darreres setmanes. Espero i estic segur que el Lleida Esportiu posarà el teu nom a aquest museu quan sigui realitat. Cada victòria del Lleida em farà pensar en tu. Com diuen molts avui, el cel és encara més blau. Dani Badia sempre ha estat el Lleida i sempre ho serà.