El Reus Deportiu torna a caure per la mínima contra el poderós Atlético de Madrid. Com a l’anada, els roig-i-negres van patir, però també gaudir. El líder del grup 3 va mostrar la mateixa personalitat al Calderón que la que havia deixat al Baix Camp
JORDI MESTRES @jordimestres7
S’han guanyat el respecte de tothom en només dos partits. El Reus ha mostrat al món la mateixa identitat que l’ha portat a dominar amb mà de ferro la Segona B. Tota la plantilla va participar de la històrica eliminatòria contra l’Atlético de Madrid. Va ser una festa, però també una mostra de què un modest pot competir contra un equip de Champions League. Sempre i quan tingui les idees clares i una personalitat, és clar. El que van fer els de Natxo González va ser el paradigma del que hauria de ser sempre. Una gesta que els protagonistes explicaran amb orgull als seus néts.
Com si fos un partit de Segona B qualsevol, el Reus Deportiu va caure per la mínima fora de casa. La diferència, és que l’oponent era un dels millors del continent. L’arrencada va ser roig-i-negre. El 23.000 presents no van intimidar a un Reus que va sortir valent i amb ganes de tenir la pilota. Així va ser… fins que l’Atlético va reaccionar.
EDGAR BADIA ESGUERRA ELS 100 DE TORRES
I ho va fer amb un nom propi: Fernando Torres. El davanter de Fuenlabrada va tenir el gol als seus peus fins en tres ocasions, però un immens Edgar Badia ho va evitar. L’efemèride haurà d’esperar per una altra ocasió gràcies a l’agilitat del porter reusenc. Sens dubte, aquest va ser el millor analgèsic a un Reus que va estar grogui durant l’equador de la primera part.
La tempesta va passar i la sang no va arribar al riu. Fins i tot, els roig-i-negres es van atrevir a tancar l’Atlético al seu camp abans del descans. El partit es va aturar quan una diagonal de Ricardo Vaz va acabar amb un xut ajustat que va refusar Moyà. La més clara del Reus en tot el partit. Com haguessin canviat les coses si hagués entrat…
S’arribava al descans amb un meritori empat a zero i tímids xiulets del Calderón al seu equip. L’Atlético no va estar còmode sobre la gespa, però tampoc va patir en excés. Menys quan Thomas, al minut 53, estrenava el marcador. S’havien de marcar dos igualment, tot i que en aquest cas per forçar la pròrroga. Una muntanya que feia pensar en què el Reus abaixaria els braços.
No va ser així. El que sí va decréixer va ser el ritme del partit. El Reus, esgotat, veia el camp com el d’Oliver i Benji, mentre que l’Atlético, conformista, contemporitzava a l’espera d’un error. Poc més a explicar d’una tranquil·la segona part. Aquest va ser el resum. Torres, un minut abans del 90, va fregar de nou el gol… per quarta vegada.
Sens dubte, no va ser la nit del davanter matalasser. Tampoc dels roig-i-negres, que van acabar eliminats. Tot i el resultat global final (1-3), els que ho van viure dins i fora del camp recordaran aquest dia per sempre. Demà tothom podrà presumir de ser del Reus Deportiu. L’equip que va gaudir, però també va competir contra l’Atlético de Simeone.