El que té de bo el futbol, crec, és que tots opinem. A mi em sembla meravellós que tots puguem dir la nostra, però això no vol dir que només valgui la nostra raó. D’això vull parlar: del nostre futbol català, de la meva realitat
PER: JAUME LANGA
L’experiència és una cosa que resulta molt difícil quantificar. Qui té més? Qui ha passat més anys en un lloc? Qui ha passat per diferents llocs? Sota aquesta premissa, observo el nostre futbol català del que mai m’he deslligat i del que mai em desvincularé. Vaig deixar el FC Barcelona perquè vaig arribar a una data del que s’ha de treure profit sense llevar-li el lloc a ningú, molt menys a la joventut. Observo el nostre futbol català, la nostra Mutualitat, en general, i la nostra Tercera, en particular, i, o molt m’equivoco (és possible) o hi ha molts interessats a vendre ‘motos’.
M’explico: ara que abunden les pàgines webs, que es multipliquen els blogs, que un no té ni temps per digerir tot el que se li serveix, de manera gratuïta en la majoria de mitjans, crec que ha desaparegut la crítica. I això, modestament, crec que és dolent. El futbol de Tercera no és tan meravellós com ens ‘pinten’. Prou repassar les entrades en els camps; els socis desapareixen, alguns presidents tornen a mirar a la política a través del futbol i la majoria sofreixen de la mateixa malaltia de sempre: el protagonisme.
A mi m’agrada agrair a totes les persones que es bolquen desinteressadament entorn del futbol formatiu i al amateur. El que no m’agrada és aquest ‘professionalisme’ barat en el qual ens hem ficat entre tots i del que sembla que no es vulgui sortir. Hi ha molts assumptes pendents: la Mutualitat és un i, quan vulguin, debatem.
UNA TERCERA DEVALUADA
Poden escollir el qualificatiu. No vull comparar amb anys enrere encara que la memòria és difícil de controlar. ‘La Tercera d’abans’ ho hauran escoltat moltes vegades com jo. Tot canvia massa ràpid i el que abans era sacrifici, molt sacrifici, ara s’ha convertit en un èxit tan fugaç com absurd. Per descomptat que molts jugadors, tècnics directius i pares se sacrifiquen encara que, per la qual cosa veig, priva més el negoci i això és dolent.
En quant a la competició, sembla que tot pot estar ‘cantat’ i, encara que ja portem dues/tres jornades de competició, difícilment podem aventurar moltes coses. Diré, com la majoria, perquè és així, que Europa, Ascó i Prat tenen tots els números per les tres primeres places. Els seus fitxatges asseguren als tres equips les millors opcions sense que això deixi de ser només un comentari. Els potablava han fitxat a grans futbolistes com Del Moral o Castillo, els de Miguel Rubio segueixen amb un Virgili sensacional i els escapolats s’han reforçat de meravella.
La quarta plaça no té ‘amo’. Rubí es un planter gran, Terrassa, Gavà i Figueres m’agraden. Bon bloc els egarencs amb Pirri, magnífica escola la blaugrana amb Albert i bon olfacte de futbol de Cargol. Són tres opcions que m’agraden com també el filial arlequinat. La gent jove sempre mereix tot el suport. És el mateix cas que la Pobla de Mafumet amb Posse en la banqueta; aquest filial ha de donar molt a parlar.
Vilafranca, Vilassar i Santfeliuenc són una caixa de sorpreses. Capaços de tot, absolutament, i més els de Les Grasses amb Andrés González sempre al capdavant. Tant de bo miressin els grans clubs a aquests tècnics que treuen brillants de les pedres: la baixa de Josele sempre es nota encara que Toro pot suplir-ho molt bé. A Cerdanyola i Castelldefels com a Montañesa i Martinenc cal donar-los confiança. Són pressupostos molt ajustats i, encara que sempre es diu que qualsevol pot guanyar a qualsevol, els números mai menteixen.
Parlar de qualitat futbolística, d’espectacle i de grans titulars ho deixo per a uns altres. Espero molt d’aquests equips i d’aquests jugadors encara que espero el que crec que poden donar. Si ens fixem en nosaltres mateixos, arribarem molt lluny encara que no tant com ens volen vendre algunes persones que només veuen negoci on només hi ha passió.