Manolo González viu la seva primera experiència a les banquetes fora de Catalunya amb la seva premissa habitual. De la mà del tècnic gallec, l’Ebro lluita per classificar-se per la Copa del Rei
JORDI MESTRES @jordimestres7
Fa uns anys el nom de Manolo González (Folgoso do Courel, 1980) era totalment desconegut a Segona B. Ara, 180 partits després, és un dels més respectats de la categoria de bronze. De caràcter fort, però fidel com pocs estem parlant d’un competidor nat. I és que a Manolo González no li agrada perdre ni als jocs de taula. Puchi li va ensenyar que no importa si ets inferior al rival, sinó que s’han de deixar les excuses de banda i optimitzar les armes pròpies. Així, ha protagonitzat grans temporades a Segona B a Badalona. De fet, no se li recorda una dolenta. Aquest, el de ser un guanyador, és el seu gran mèrit.
Com va la nova vida, Manolo?
Bé, tot tranquil. Ara bé perque l’equip funciona, però a la primera volta regular.
El principi va costar.
Molt eh. No tirava l’equip i fessim el que fessim no funcionava.
No ho deuria passar gaire bé aquells mesos…
Complica molt perque surts de casa, vens aquí i em podien haver acomiadat el dia del Balears. Després de quatre anys molt bons volia fer-ne un de bo aquí i a la primera de canvi podria haver-me anat perfectament al carrer.
Què va canviar per a que l’Ebro anés millor?
La manera de treballar és la mateixa tot l’any. Intentem convèncer la gent de que l’equip havia de ser més sacrificat i també treballar més que al principi. A Lleida i Castellón vam jugar molt bé, però l’Ebro no guanyava. Hem començat a aconseguir victòries quan hem deixat la porteria a zero. La clau de tot ha estat això. Hem fet el que tocava i hem vist el camí, que és ser un bloc per a ser competitius.
L’Ebro està on li toca ara mateix?
Si pensem com va començar l’any és un èxit la posició que ocupem actualment. L’equip no tenia un potencial tan dolent per anar cuer les jornades que vam ser últims. No era normal allò, però tampoc estar 10 jornades sense perdre. S’està equilibrant la temporada.
Són el millor visitant del grup 3. Creu que amb un camp de dimensions grans haurien guanyat més partits?
El nostre camp ens perjudica. Els números estan allà. Som el millor fora de casa i com a local el tercer o quart pitjor. Això diu la realitat de l’Ebro. Tenim una manera de jugar que s’adapta millor a camps grans. Tothom que parla de l’Ebro com un equip de joc directe i agressiu jo penso que és tot el contrari. Fem el que podem al nostre camp i el gran handicap és el nostre rendiment de local.
Creu que es resta mèrits als equips amb camps de dimensions reduïdes?
Això ho diu la gent que no sap massa de futbol. Quan jugues 38 partits i has de jugar 19 partits fora de cas no et val només el que fas a casa. És una tonteria. També puc dir que per tenir un camp petit no pots fitxar determinats jugadors. Altres equips amb camps de gespa natural gran sí que els poden portar. Qui diu això no té ni idea. Quan nosaltres anàvem últims ningú deia que el camp ens beneficiava. Tothom s’ha de preocupar del seu equip i de fer les coses el millor possible. No de treure mèrits als rivals.
L’eliminatòria contra el València va afavorir a la moral de l’equip en un moment complicat?
La Copa ens va despistar de la lliga, però també ens va anar bé. L’equip va competir contra el València i vam eliminar el Marbella o el Murcia. Ens va donar aire quan no anàvem bé i ens va donar confiança.
“L’error més gran és voler jugar a una cosa sense les eines adients”
Què és jugar bé a futbol?
Jugar bé és adaptar-te als jugadors que tens per a fer que l’equip sigui capaç de guanyar el major número de partits possible. L’error més gran és voler jugar a una cosa que tu no pots perque no tens les eines adients. És igual de respectable jugar directe, defensa bé i domina la pilota aturada que el que té la possessió de la pilota. Tot depèn dels jugadors, del camp que tens, de tot.
Creu que al grup 3 de Segona B es juga bé?
Penso que és el grup més competitiu de tots. El 4 també ho és, però el tipus de camp ajuda més. Aquí tens el handicap que pots jugar a camps com el de l’Hércules o el del Cornellà o Balears. Hi ha entrenadors molt bons al grup i grans equips també.
Quin entrenador destacaria del grup 3 o que hagi passat pel grup?
Podia dir dos entrenadors que no s’assemblen en res. Idiakez quan va estar al Lleida. El seu equip m’agradava molt. L’Alcoyano de Seligrat. Són dos equips que no s’assemblen en res, però que amb el que tenien van ser molt competitius. Idiakez i Seligrat m’han tractat amb respecte i m’ha marcat la seva forma de competir i adaptar-se a les circumstàncies. Emilio Larraz també quan estava a l’Ebro. Són gent que li ha costat molt i no d’aquella que porta 2 setmanes a Segona B i es pensen que entrenen el Madrid.
Hi ha dos tipus d’entrenadors? Vull dir els ex futbolistes professionals i els que han de treballar des de baix.
Hi ha molts entrenadors bons. He jugat contra gent de Primera Divisió i el tracte ha estat bo. El tipus d’entrenador depèn de la persona. Hi ha gent que comença i el tracte no té res a veure amb la humilitat d’altres que tenen més èxits. T’obrirà més portes haver jugat a Primera Divisió, però després ho has de demostrar. A Morientes al Fuenlabrada no li va anar bé i Curro Torres en canvi va fer jugar molt bé al Valencia-Mestalla fa dues temporades.
Jugar bé no és el mateix que competir?
Perque un equip jugui bé has de competir. No crec que un equip que no competeix jugui bé. S’ha de dominar el tema defensiu, l’atac, l’estratègia i això és competir. Hi ha equips que diuen que juguen molt bé i mires la classificació i estan l’últim o el penúltim. Tu pots vendre la moto que vulguis, però si estàs a baix es perque no jugues bé.
“El més important que em va ensenyar Puchi va ser a competir”
Això li va ensenyar Puchi?
Puchi em va ensenyar moltes coses. Penso que a vegades se’l menysprea i ha guanyat el triple dels que el menyspreen. Té el seu estil, és peculiar i a mi em va ensenyar moltes coses quan el vaig tenir. La més important, competir com el primer. Els equips de Puchi competien i teníem molt clar què havíem de fer als partits. La majoria de jugadors que l’hem tingut parlem bé d’ell com a persona i com a entrenador.
No es pot ser entrenador si no ets un líder?
Penso que has de fer que els jugadors creguin en tu. Els futbolistes cadascú pensa de diferent manera i tu te’ls guanyes si veuen que les coses que fas surten i tenen lògica.
Més de 10 anys al Badalona. Què li ve al cap quan recorda aquest club?
Vaig estar 7 anys entre Juvenil i filial i 4 al primer equip. Els resultats d’allà són els que ara em permeten entrenar. El Miguel Ángel Sánchez, el Cándido Viana em van obrir les portes de Segona B i Manolo Gómez i Justo Alarcón em van permetre entrenar a Divisió d’Honor Juvenil. Totes aquestes oportunitats fan que estigui on estic ara i li estaré agraït sempre al Badalona.
Aquests quatre anys al Badalona l’han canviat?
Són moltes experiències. Més de 150 partits allà. Vaig arribar a un vestidor amb molts jugadors veterans, de pes a Segona B i amb passat a Primera i Segona. El primer any és el que vaig aprendre més. Em vaig dedicar a fitxar i entrenar i va ser complicat. Tothom deia que baixaríem i vam quedar setens.
El seu Badalona va rendir per sobre de l’esperat, però es va quedar a les portes de guanyar la Copa Federació i del play-off d’ascens a Segona. És una espina?
Sap greu perque vam tenir el play-off a tocar. Vam fer una temporada espectacular amb jugadors que molta gent no coneixia. El play-off el vam perdre a casa contra Llagostera o Cornellà o fora a Mallorca i Gavà més que a l’última jornada contra l’Atlético Levante. En aquell partit es va torçar molt. A la Copa Federació vam ser superior al Fuenlabrada els dos partits i la mala fortuna no ens va portar a la final.
Va ser el seu pitjor moment aquell partit contra l’Atlético Levante?
Penso que sí. Fer un play-off ens hagués canviat la vida a molts. Per edat molts jugadors era complicat que tornessin a jugar un play-off. Per a mi imagina’t… Se’ns va escapar i va ser molt dur. Ho sentíem de veritat.
Parlant de jugadors… Quins li han marcat més?
Sens dubte Toni Lao, l’exemple de professional. Moyano també. Robusté, Sergio Maestre, Salva De La Cruz, Fran Grima. Són jugadors que m’han respectat molt i ho han donat tot dins el camp. Gràcies a ells estic aquí. Sempre els hi estaré agraït.
Tots aquests futbolistes són dels que fan vestidor i té mèrit en un món d’egos com el del futbol.
Això la culpa és dels entrenadors. A Segona B no hi ha cap Messi que guanyi partits sol. Jo vaig tenir a Abraham, que va ser espectacular, però sí que és veritat que no hi ha aquests jugadors a la categoria. Sempre es premia més aquest perfil que altres. Jo penso el contrari. Als jugadors que pensen més en els grups que en ells mateixos se’ls ha de respectar.
Gairebé 200 partits a Segona B, l’autobús oblidat… de cara al futur quines són les expectatives?
Intentar arribar el més amunt posssible. Seguir entrenant sense trepitjar a ningú, treballar i quan m’arribi la oportunitat aprofitar-la. Penso que sóc un privilegiat. Faig el que m’agrada i viure del que t’agrada és un luxe avui dia.