El segon entrenador de l’Igualada ha conformat un tàndem guanyador amb en Dani Gimeno que està salvant al club igualadí d’un descens que fa uns mesos semblava una realitat
CAROLA UGRINOVIC @carolaugri
Walter Lamy va començar la seva llarga trajectòria com a prolífic davanter, per acabar com a porter reconegut i estimat a Argentina, sobretot a Mar de Plata. Temperley, Aldosivi, San Lorenzo o Banfield van ser alguns dels clubs on va deixar la seva empremta.
Una vegada finalitzada la seva carrera de curt, fa deu anys, decideix abandonar la seva estimada terra per aterrar a Espanya on ha continuat lligat al futbol, canviant la porteria per les banquetes.
Un nou país i una nova ‘ocupació’, dels quals aquest apassionat del futbol gaudeix al 100%.
A algú com vostè tan estimat i reconegut a Argentina, què l’impulsa a deixar la seva terra i venir a Espanya?
Marxo a Espanya, sobretot per no deprimir-me. El cop de tenir-ho tot, d’estar a dalt, de jugar a primer nivell a haver de quedar-me en un segon pla, va ser dur. El tema econòmic a Argentina no era el millor i això, també va ser un dels motius. Em va sortir l’oportunitat, tinc familiars aquí i vaig decidir provar.
Com comença la seva carrera com entrenador aquí?
Quan arribo em poso en contacte amb alguns clubs i el Santboià em va obrir les portes. Primer vaig entrenar a un Aleví i a continuació al Juvenil. Després d’un llarg descans, deu anys més tard torno a l’acció entrenant al Vinyets-Molí Vell de Sant Boi.
I arriba a un Igualada en situació delicada, amb Dani Gimeno. Com es van trobar al vestidor quan l’agafen?
Ens trobem un vestidor tocat, enfonsat, sense confiança, trencat, encara que amb una qualitat impressionant, tant en l’àmbit personal com futbolístic.
Com aconsegueixen canviar el xip d’aquest equip tan trencat? Quins canvis introdueixen?
Vam intentar que tornessin a confiar els uns en els altres, que sabessin que no eren millors però, tampoc pitjors que ningú. També vam introduir un nou sistema 4-3-3 i els vam inculcar molt de treball i futbol.
Llavors podem dir que era un tema més psicològic que futbolístic o de qualitat?
Si, sense cap mena de dubte. Són jugadors molt joves amb una mitja d’edat de 21 anys que es van trobar en una categoria nova i molt igualada i això els va pesar al principi.
En quants punts creu què estarà la salvació?
Crec que sobre els 41 punts, encara que ara ja estem salvats pel goal average. Tot i això, el nostre objectiu és quedar el més amunt possible, ja que Dani Gimeno i jo som molt competitius.
Per cert, com és Walter Lamy com a entrenador.
En una paraula? Atrevit.
Amb quin sistema li agrada jugar?
Amb un 3-2-3-2. No és un sistema que hagi vist practicar gaire ni que hagi creat jo però que m’agrada utilitzar. Tot i això, m’adapto a qualsevol sistema i a l’equip que tingui. Està clar que no és el mateix poder configurar el teu propi equip que trobar-te’l fet.
Diferències que s’ha trobat entre el futbol argentí i l’espanyol.
La intensitat i el ritme amb el que es juga a Espanya. A Argentina hi ha més regat, és més pausat.
PORTER PER CASUALITAT
Com comença al món del futbol?
Als 8 anys al club de la meva ciutat, l’Aldosivi de Mar de Plata.
Els seus inicis són com a davanter però com arriba sota pals?
Vaig jugar 6 o 7 anys com a davanter i una vegada ja estic a Sant Lorenzo, el porter es lesiona i em toca col·locar-me a mi. Dóna la casualitat que el míster que tenia havia estat porter professional, veu qualitats en mi i, a partir d’aquell moment ja no em moc de la porteria.
On se sentia més còmode, a la porteria o a la punta d’atac?
Com a davanter. Crec que és una posició molt més agraïda.
Amb 17 anys debuta amb el primer equip de San Lorenzo. Com recorda aquell dia?
Va ser una experiència molt bonica. Sincerament no savia que debutaria. Estava com a porter suplent i vaig debutar per la lesió del meu company.
8 anys a Sant Lorenzo donen per a molts moments. Expliqui’ns els millors i els pitjors.
Els millors, poder compartir vestidor amb grans jugadors, el meu debut a Primera i el gir que va donar la meva vida en passar de jugar com a diversió a ser professional. El pitjor moment va ser quan he de deixar el club.
Aldosivi, Temperley, San Lorenzo, Banfield… Quin equip li ha marcat més al seu país?
San Lorenzo perquè va ser el primer en el qual vaig jugar com a professional, encara que en tots he viscut grans experiències.
Com vostè ha dit, el seu primer club va ser l’Aldosivi on va arribar amb 8 anys. Li hauria agradat tornar com a professional o retirar-se allí?
Sí, totalment. Sempre he tingut aquesta espineta clavada i, tant de bo pugui tornar com a entrenador. Seria un somni per a mi ara que està a Primera. Sempre he estat seguidor fidel i estimo molt el club.
Ha viscut molts derbis entre Temperley i San Lorenzo. Com es viuen?
Són encontres especials que estàs obligat a guanyar. Tots som conscients que els que perden surten molt tocats i això fa que tinguin una càrrega emocional extra.
CAMPIÓ A BANFIELD
Quin ha sigut el millor moment de la seva carrera?
A Banfield, perquè tenia molta experiència sota pals i vaig poder jugar el Campionat Argentí amb la selecció de la meva ciutat i també poder jugar a escala internacional.
I el pitjor?
El darrer any, quan vaig penjar els guants donat que estava en el millor moment de la meva carrera. Vaig trencar-me el braç i després de dues operacions vaig haver de dir adéu al futbol professional.
En el seu últim any, en 1999 va sortir campió amb Banfield. Com va ser aquell moment?
Històric, preciós, l’estadi estava ple de gom a gom i la gent plorava d’emoció. El club feia molts anys que no guanyava el campionat i nosaltres vam fer història en aconseguir-ho.
Fa uns mesos li fan un homenatge a Mar de Plata, la seva ciutat. Expliquin’s com va viure aquest homenatge.
Va ser un cúmul d’emocions, ja que feia 10 anys que no tornava a Argentina. Tot va sorgir de la idea d’un periodista amb el qual em vaig trobar just arribar allí. Durant l’homenatge vaig rebre moltes trucades d’amics, fins i tot d’aquí d’Espanya. En definitiva va ser un moment preciós.
Va aprofitar la seva visita a la seva ciutat per tornar al camp de San Lorenzo. Quines sensacions van passar pel seu cap en trepitjar la gespa de El Santo?
Feia 20 anys que no trepitjava l’estadi i va ser emocionant, increïble. Em van passar molts records pel cap. Vaig poder presenciar l’entrenament del primer equip, tornar a veure fotos meves i, fins i tot una taquilla amb el meu nom que tenien guardada.
Suposo que deu ser un orgull per a vostè veure l’estima que li té la gent després de tants anys, oi?
Ni t’ho imagines, sobretot després de tant de temps i de tants porters que han passat per les porteries dels clubs on he estat és increïble i, tot un orgull, clar.
ELS SEUS MENTORS
Dos noms han estat molt importants a la seva carrera: Negro Páez i Carlos Bianchi. Què va aprendre del Negro Páez quan el va tenir com a entrenador?
Em va ensenyar la part psicològica del món del futbol. Conèixer al futbolista per poder entendre els seus moments dolents.
I quina importància va tenir Carlos Bianchi en la seva vida?
Una gran importància. Tàcticament i tècnicament és molt bo, guanyador al 100%, exigent, detallista i amb els conceptes molt clars. Vaig assimilar aquests conceptes i ara els puc aplicar i aprofitar com míster.
Iñaki, el seu fill, segueix els seus passos a la porteria. Quin consell li va donar quan va començar en això?
Que fos ell mateix, humil, treballador, pacient i que no es vingui a baix perquè és una posició desagraïda i que exigeix molta personalitat.
Creu que el futbol actual ha perdut la màgia d’abans?
Totalment. El futbol d’ara no és el mateix, avui se li dóna més importància al físic que a tractar bé a la pilota.
Per acabar. La temporada que ve seguirà a l’Igualada?
Hi ha coses parlades però res segur. La prioritat és l’Igualada, salvar-lo i després ja parlarem.