Piti Belmonte porta un any i mig lluny de les banquetes obligadament. Dues temporades discretes a Badalona i Sant Andreu el van privar del que més li agrada i ell mateix reconeix que tampoc s’ha fet notar des d’aleshores
JORDI MESTRES @jordimestres7
El bagatge de Piti Belmonte al futbol català és extens, tant el de futbolista com el d’entrenador. Ha viscut moltes, moltíssimes experiències en aquest àmbit modest i desconegut per alguns. Després de 25 anys ininterromputs vivint d’això, ara s’ha vist obligat a apartar-se’n. És el que més li agrada, però està vivint en la seva pròpia pell la crueltat d’un món en el que costa molt entrar i molt poc sortir-ne. Sempre sense alçar la veu, explica el seu punt de vista respecte a la “situació” – que no “injustícia” – que li ha tocat viure. I és que ara mateix no està a l’atur, perquè treballa, però sense el futbol li falta alguna cosa. Des de fa un any i mig espera una oportunitat per a tornar-se a sentir ple exercint la passió de la seva vida.
Què està fent ara mateix?
Prenent una cervesa (riu). Estic treballant a una empresa tèxtil al departament de facturació i recursos humans des de fa quatre mesos.
Com ha acabat un entrenador amb 145 partits dirigits a Segona B aquí?
No he acabat res. Continuo la meva vida. Per sort vaig estudiar empresarials. Vaig estar 25 anys seguits al món del futbol i la vida m’ha donat una pausa. Tot i això, s’ha de continuar vivint. Per sort he trobat aquesta feina i estic molt content.
Si ara mateix un equip de Segona B li fes una bona oferta acceptaria?
Lògicament jo el futbol no l’he deixat, ni molt menys. És una passió que porto tota la meva vida. Vaig acabar la meva carrera de jugador i de seguida vaig ser entrenador molts anys seguits. Si la vida m’ha donat aquesta pausa ho haig d’aprofitar per a agafar aire ben fort. Veure-ho tot amb una mica de distància i seguir al món del futbol. Hi ha hagut possibilitats de tornar en determinats moments, però no han estat prou interessants per acceptar.
De fet, ser entrenador de Segona B ja no és incompatible amb tenir una altra feina fora del futbol.
El futbol ha canviat moltíssim. La societat, també. Estem en un nou cicle i el futbol no és aliè a tot això. La Segona B i la Tercera és 80% amateur i poder viure del futbol és molt difícil. La realitat ara mateix m’ha dit que no. El món de l’empresa t’ensenya moltes coses. Ja el coneixia pel negoci familiar i al final aquí també has de dirigir grups de persones. Tinc energies renovades i intencions de tornar al futbol.
La impressió que dóna des de fora és que a l’entrenador de Segona B li costa molt fer-se un lloc i molt poc perdre’l.
Jo sempre li deia a tothom que m’havia agafat un any sabàtic… i una merda! És obligat. No tenia possibilitats d’entrenar. Les ofertes de l’estranger no estava compensat el sacrifici a nivell familiar. Fins que va arribar un punt al febrer que hi va haver una possibilitat que va estar molt a prop i no es va fer (era de l’Olot). A partir d’aquí em vaig replantejar les meves prioritats i va ser un punt d’inflexió per a buscar feina fora del futbol.
Tot i això, segueix veient futbol? No el Barça evidentment, sinó del que ha estat el ‘seu’ tota la vida?
Primer de tot el Barça no és futbol. És el Barça. La resta sí que en veig molt. Des que vaig parar he anat mirant, perquè m’agrada moltíssim. No sé no fer-ho i no em costa esforç.
Per què diu que el Barça no és futbol?
Això no és la realitat del món del futbol. És un 0,10% del total. Qui pot jugar com el Barça? Ens fa gaudir moltíssim, tinc amics allà dins però això no és la realitat del futbol. Fa mal en el sentit que els entrenadors pensem que podem fer coses que fa el Barça i això és mentida. Per la capacitat dels jugadors, els estadis, els recursos…
El grup 3 de Segona B sí és la realitat del futbol?
En general és un exemple molt clar. Sí que és cert que el futbol real és també ser entrenador en aquestes circumstàncies. Saber gestionar els recursos del que disposes, l’entorn en el que treballes i els rivals. És ser entrenador d’una altra manera. Hi ha un exemple del que estic super content. El Leganés ha pujat a Primera amb un entrenador que fa sis anys estava a Segona B. Parlo de Garitano perquè vam estudiar junts a Alacant el curs d’entrenador. Sé que ha picat pedra i s’ha adaptat a cada categoria. Tan de bo duri 15 anys més.
Quins entrenadors li agraden?
Des de fora, em dóna la sensació que Imanol Idiakez deu ser un bon entrenador. Per com ha gestionat la situació del club. El cas de Garitano, que prepara molt bé els partits. A més té una cosa que és que no dóna espectacle dins la banqueta. És un líder silenciós. Sembla que si un entrenador no mou els braços a la banqueta com si fos un molí de vent no és entrenador. I Garitano no ho fa. Hi ha moments per tot i aquest estil de lideratge m’atrau.
La figura de l’ex jugador professional genera un greuge comparatiu a les banquetes?
Si mirem les banquetes de Primera Divisió, quants no són ex jugadors? Pràcticament cap. De Segona potser sis o set de 22. És una realitat i això no ho canviarà ningú. No es fitxa a la persona, sinó que es fitxa el personatge. El futbol està muntat així de fa anys. Si baixem categories, seria hipòcrita per la meva part criticar-ho. Jo he estat beneficiat per una situació com aquesta.
En el seu cas, la seva carrera es divideix en dues etapes: Sant Andreu i San Cristóbal cap amunt i Badalona i Sant Andreu cap a baix?
No estic d’acord. Per què? Perquè a Badalona les coses no van anar com volíem. Recordo que la intenció era fer una plantilla per a fer una temporada interessant, però després els recursos no hi eren. L’error va ser meu per no fer-ho públic quan tocava pensant en protegir l’equip. M’ho vaig menjar amb patates. La gestió del vestidor va ser terriblement complicada, difícil i l’aprenentatge va ser molt gran. Sant Andreu quan em van fer fora estàvem a la dotzena posició i no vam entrar en cap moment en descens. La idea del club, recordant que vam començar fent l’equip el 7 de juliol, era recollir jugadors penjats. Arribar al mes de gener i reforçar l’equip per a acabar bé. La gent que gestionava el club es va oblidar d’això i va pensar que l’entrenador era dolent. És evident que el temps ha dit que l’entrenador no era dolent. Des que vam marxar l’equip va anar cap a baix, però el cos tècnic no va anar cap a baix. La comparativa amb el Sant Andreu anterior i aquell teníem dos punts menys aquella jornada. Al futbol moltes vegades pesen més les sensacions que els punts.
Llavors és injust que hagi estat un any i mig aturat?
Injust no. La justícia qui diu que existeix. Injustícia és que el Lleida xuti un penal, doni al pal i no pugi de categoria. El que estic passant forma part del futbol. La gent no ho veu i jo no ho he fet veure, perquè m’he mantingut al marge. Sense fer declaracions, però la realitat amb els números era aquesta. Només la sabem el cos tècnic i la gent es queda amb que havíem de fer play-off quan era impossible.
Vostè és, doncs, un entrenador silenciós com Garitano?
Sóc una persona més aviat reservada.
El seu somni és entrenar algun dia el primer equip del Sabadell?
Sí que ho és. Jo em vaig fer jugador i el que volia era jugar al Sabadell. Ara que m’he fet entrenador també vull entrenar el Sabadell. La meva família i els amics ho saben.
Com veu el Sabadell aquesta temporada?
Amb molt desconeixement, la veritat. Conec molts jugadors de futbol, però dels que han portat de fora no en conec cap. Puc opinar poc sobre l’equip.
Són dos estils de projecte diferents?
Són totalment diferents. L’equip de l’any passat coneixia a tots i el Sabadell tenia una plantilla molt bona. De les millors de la categoria. El que passa és que el fet del descens de categoria feia que l’afició estigués pessimista, però l’equip tenia recursos per a fer més del que va fer.
Com veu el grup 3 de Segona B?
Més del mateix. Canvia poc. Bons filials, potser aquest any no hi ha tants favorits com l’any passat. No tenir la pressió d’un gran et fa pujar de categoria. La pressió fa que no pugis perquè arriba el moment clau i les cames tremolen. Està claríssim.
Encara que no hi hagi favorits, quins equips veu per estar a dalt?
No veig cap campió clar. L’Hércules ha d’estar, el Llagostera és un dels favorits, Villarreal B i el Barça B. El Barça B té l’obligació de ser el primer per plantilla i per recursos. Si no queden campions ho hauran fet malament.
Aposta per una lliga de filials?
No és just que un filial li tregui un ascens a un equip històric. De sempre ha estat així i la Federació no farà res. El cas del Lleida és una cosa claríssima. Un filial no li pot treure un ascens i això no és just. Els filials haurien de jugar una lliga apart i així reduir el nombre de grups de Segona B.
Alguna vegada ha pensat que li hauria agradat més entrenar quan era jugador que no pas ara?
No m’ho he plantejat perquè de ser així no ho hagués gaudit tant com a jugador. El futbol era molt diferent aleshores. La competitivitat, els estadis, jugadors molt bons… Preferia ser futbolista.
De fet, va jugar a Sabadell, Lleida, Figueres, Badalona, Gavà…
Estic molt content de tot el que vaig fer com a jugador i no ho canviaria per ser entrenador. Ser futbolista no té res a veure amb estar a la banqueta. Ser entrenador és molt complicat i molt ingrat. Sempre guanyen els jugadors i perd l’entrenador. La nostra visió és menys egoista.
I el mini Piti què?
Entrenant ara mateix i jugant al Cadet del Sabadell.
Arribarà lluny?
De moment a Castellar avui, que és on vivim.
De què juga?
Com jo, de mig centre. La veritat és que m’hi veig molt reflectit. S’assembla molt a mi i té un estil similar. El mateix colpeix de pilota i fa il·lusió que gaudeixi del futbol. Al Sabadell li ensenyen molt bé i durant els partits jo m’amago i no dic res. Tinc claríssim que el meu fill ha de gaudir del futbol base i no em plantejo fins a on arribarà. Que segueixi estudiant fort, com fa, que sinó no estaria jugant a futbol ja t’ho dic jo.