Gerard Puigoriol ha tornat a Segona B i ho ha fet marcant el primer gol després de 163 partits amb el Prat. El jugador osonenc és un exponent del futbol d’abans i és un element clau per a Pedro Dólera
JORDI MESTRES @jordimestres7
Putxi utilitza poc Twitter. No té tatuatges. Tampoc porta un pentinat especial. S’ha llicenciat en ingenieria i juga a futbol des de fa molts anys. Dins del camp és un jugador que fa millors els seus companys. Des de la posició de pivot equilibra l’equip, esmena errades tàctiques i treu la pilota amb criteri. Vindria a ser una branca de l’entrenador dins del camp. Per això Pedro Dólera el fa jugar sempre i el passat diumenge estava tan content pel seu gol. Marcar a cinc minuts pel final contra l’Hércules va donar el primer punt de la temporada al Prat.
Un equip, el pota blava, en el que ha viscut experiències de tots els colors. Ascensos, play-offs frustrats i també un descens a Tercera. Però aquí segueix Putxi, un jugador de club. Sigui al Sagnier o al Municipal de Manlleu, on també va tenir una llarga trajectòria d’èxits. També amb la Selecció Amateur. El seu gran mèrit es que costa trobar algú que parli malament de Putxi com a futbolista, però, sobretot, com a persona.
Marques un gol després de 163 partits amb el Prat i ho fas a 2b, contra l’Hércules i a cinc minuts pel final per empatar el partit. Millor guió, impossible, no?
Per no fer gaires gols, o millor dit molt pocs, el destí ha fet que el fes en un dia important per l’equip i el club, així, que millor impossible. Tot i que sí que ho podria millorar fer d’aquí uns mesos el que certifiqués la permanència de l’equip a 2ª b.
Expliqui com va ser la jugada i com el va celebrar (entenc que no hi està molt acostumat).
La jugada va ser molt ràpida i en qüestió de segons van passar moltes coses. Com es veu en les imatges: falta lateral que llança Oribe amb rebuig del seu porter, que deixa la pilota morta, Guiu primer intenta rematar i la pilota rebota en un defensor fins que m’arriba als peus i xuto amb tot, més amb força que amb col·locació, amb la sort que va cap a dins. Jugada amb segones i terceres jugades típica d’aquests camps i de la categoria.
La celebració va ser eufòrica, res planejat, vaig reaccionar sense pensar-ho. Primer corrent, després saltant i finalment tirant-me a terra, on vam fer pinya amb els companys. Tres celebracions en una i si hagués pogut encara n’hagués fet més, com comprendràs després de tant temps tenia moltes celebracions pendents.
És un jugador de club, tant a Manlleu com al Prat. És ingenier, ben format, i no li agrada cridar l’atenció. Un rara avis en un futbol cada vegada més ‘postureo’?
És cert que avui en dia hi ha molta gent que es preocupa més per l’aparença que pel fons o l’essència, però és respectable i no crec que en això hi hagi res de dolent. Part de culpa crec que la tenen les xarxes socials. La gràcia rau en que cadascú tingui llibertat de fer, ser, sentir o vestir, sempre que es respecti al del costat.
No sóc partidari de generalitzar i crec que en el món del futbol, com en la resta de la societat, avui en dia hi ha de tot. Penso que darrere un pentinat, tatuatge, pírcing o altre; més enllà de l’estètica i l’aparença, hi poden haver molts bons atributs sentimentals, emocionals, d’identitat, etc.
Putxi té mala llet? Perquè no l’hem vist mai enfadat.
Sense cap mena de dubte sí. Puc assegurar-vos que sí i que m’enfado com tothom. Altre cosa és que sigui calmat i no respongui amb agressivitat, males cares o crits a l’hora de resoldre un conflicte. Prefereixo mostrar la meva adversitat d’una altre manera.
Dólera és un tipus especial?
En el dia a dia amb l’equip és una persona d’idees clares, persistent i treballadora, amb caràcter i que té el seu mètode i creu en ell, ja que els resultats l’avalen. Ningú li ha regalat res. Jo personalment, no cal que ho digui, és una obvietat, li estic molt agraït i per mi és una persona especial.
Ara bé, per la resta de la gent que sigui un tipus especial, sí i no, tot és relatiu i depèn com s’ho miri cadascú. Com tu, jo i cadascun de nosaltres tenim les nostres virtuts i defectes. Penso de que portes en fora amb la premsa es mostra tal com és i fuig dels discursos plans o ensucrats, cosa que a vegades pot fer que no et deixi indiferent o se’l consideri “especial”.
Si padilla és l’ànima del Prat, Putxi és el cor?
Que Padilla és una de les ànimes de l’equip no hi ha dubte, sempre està sumant i al peu del canó, ja sigui al camp o fora. Aprofito des d’aquí per animar-lo en la etapa final de la seva recuperació. Al igual que l’Àlex Poves, ex-company que la temporada passada que també es va lesionar de gravetat i han passat una de les cares més amargues del futbol. Viure l’èxit del play-off en la seva situació tot i ser una algria no devia ser fàcil.
Si el Padi és l’ànima i jo el cor no ho sé, però que sóc sentiment i passió segur. Tot i això, tant un com l’altre sense la resta de l’equip no som ningú. La força d’aquest Prat està en el conjunt, no en les individualitats.
Parli del futbol osonenc. L’últim gran equip de la zona va ser el Manlleu d’Aumatell, Planagumà, Baruc o Putxi.
I molts altres (Arxi, Geli, Cunill, Busquets, Dani Barragán, després Manel Sala, i molts altres). Del Manlleu em venen grans records que sempre recordaré perquè hi vaig passar 5 temporades brutals. Em vaig sentir com a casa i hi vaig fer amics importants. Amb aquell equip vaig viure grans alegries, al costat d’un poble que se sentia identificat amb l’equip i que va acompanyar-nos al playoff a Canàries, Mallorca i després a Cuenca. Aquella afició tenia una essència que s’està perdent i que actualment conserven pocs equips, tret d’altres països com Anglaterra on l’aficionat és supporter i no veu el seu equip quan va el camp sinó que el viu.
Pel que fa a la comarca, a Osona es viu molt el futbol i és, ha estat i serà bressol de grans jugadors. Actualment al haver-hi el Manlleu, Vic i Tona a la mateixa categoria hi ha més derbis i però la igualtat de recursos i categoria, dificulta que es faci un equip potent, ja que es van repartint els bons jugadors entre uns i altres.