TROFEU VILA DE SAN MARTÍ (CE JÚPITER)

Us esperem a La Verneda aquest diumenge a partir de les 9:30h per gaudir d’una gran jornada de jupiterisme en família!

10:00h Partit equip inclusiu

11:00h Partit veterans i exjugadors

12:00h Partit primer equip femení

14:00h Acte de clausura i celebració dels 117 anys del Club Esportiu Júpiter

The post XVIII Trofeu Vila de San Martí appeared first on FutbolCatalunya.com.

És perfectament legítim que en una categoria com la Primera Real Federación Española de Fútbol es vulgui garantir una determinada qualitat competitiva, audiovisual i d’instal·lacions. Ara bé, en una ciutat com Barcelona n’hi han limitacions urbanístiques evidents. I, a més, una enorme pressió d’ús sobre els equipaments esportius, l’obligació generalitzada de transformar camps municipals intensius en camps de gespa natural té conseqüències que van molt més enllà del primer equip.

La FIFA té regulades, des de fa més d’una dècada, les tipologies i qualitats de la gespa artificial i diferencia clarament segons els usos: el segell FIFA Quality Pro s’orienta al futbol professional, amb un ús típic de fins a 20 hores setmanals, mentre que el FIFA Quality s’adreça a instal·lacions municipals, recreatives i comunitàries amb usos habituals de 40/60 hores setmanals. És a dir, la FIFA reconeix que la gespa artificial té un encaix específic en contextos d’ús intensiu, precisament com els que suporten molts camps municipals de Ajuntament de Barcelona.

UNA DISCUSSIÓ EFICIENT I SEGURA

Tanmateix, la FIFA també adverteix que cal valorar el conjunt del sistema per optar per una qualitat o una altra: el manteniment, la durabilitat, el cicle de vida i l’impacte ambiental dels materials. I, des del punt de vista de la gestió, també importa una altra cosa: la capacitat real de la instal·lació per absorbir hores d’ús sense expulsar activitat esportiva de base.

L’estudi encarregat per la Diputació de Barcelona a Instituto de Biomecánica (IBV), conclou que un manteniment adequat dels camps de gespa artificial n’allarga la vida útil, en millora les condicions de joc i seguretat i redueix el cost anual mitjà de la instal·lació. És a dir, ben mantinguda, la gespa artificial no és només una solució intensiva; també pot ser una solució eficient i segura.

COMPETIR O SOSTENIR FUTBOL BASE? NO!

El Sant Andreu ha explicat oficialment que la substitució de la gespa del Narcís Sala només es podrà executar un cop resolta la reubicació del futbol base en altres espais. I en el cas de l’Europa, Diari ARA ja ha explicat que la sortida del Nou Sardenya ha obligat a reordenar activitat i buscar alternatives. Quan una norma pensada per a una categoria nacional acaba tensionant encara més la xarxa de camps municipals i desplaçant el futbol formatiu, la discussió deixa de ser només reglamentària i passa a ser també social, urbana i de política esportiva.

Els clubs no han d’escollir entre competir dignament o sostenir el seu futbol base. Defensar els clubs de barri i defensar un ús responsable, sostenible i intensiu de les instal·lacions esportives no és anar contra la qualitat. És entendre que la sostenibilitat esportiva també forma part del bon govern.

The post Això també és una discussió social, urbana i de política esportiva appeared first on FutbolCatalunya.com.

El Museu de la Ciència CosmoCaixa de Barcelona ha estat aquesta tarda l’escenari de la presentació de la 24ª edició del torneig internacional de futbol base MICFootball (MIC-Mediterranean International Cup), que ha comptat amb la presència de Pau Cubarsí i Kika Nazareth, futbolistes dels primers equips masculí i femení del FC Barcelona.

La competició tindrà lloc entre el 31 de març i el 5 d’abril en més de 40 municipis de les comarques gironines i ho farà, novament, amb una participació rècord de 464 equips.

ALTRE MICFOOTBALL DE LUXE

Els més de 8.500 jugadors i jugadores inscrits es repartiran en 9 categories, una d’elles femenina, per disputar 1.143 partits en una seixantena de camps. L’estadi de Vilatenim de Figueres tornarà a acollir la cerimònia d’inauguració i repetirà, juntament amb Palamós, com a seu de les finals que es repartirán entre el dissabte i el diumenge d’aquella semana.

Reconegut com un dels torneigs de futbol base més prestigiosos del món i amb un recorregut que va més enllà de les dues dècades, el MICFootball d’aquest 2026 ha tornat a comptar amb futbolistes de primer nivell com a padrins. Pau Cubarsí, que va participar en les edicions de 2019, 2022 i 2023 del MIC amb la samarreta del Barça, ha explicat que, per ell, el MIC és “una cosa espectacular. Una setmana fora de casa amb els teus amics i jugant a futbol, que és el que més ens agrada. I sobretot si pots guanyar, és una cosa increïble”. Cubarsí també ha recomanat als jugadors que participaran en el torneig “que disfrutin, que és una experiència que els acompanyarà tota la vida”.

8.500 JUGADORS I JUGADORES EN 9 CATEGORIES

Per la seva banda, Kika Nazareth també ha animat als jugadors a què gaudeixin de jugar, “per mi és el més important, perquè quan no gaudeixes del futbol les coses no surten bé. Així que gaudeixin i somriguin”.

La presentació d’avui també ha comptat amb la participació d’Abel Garcia, secretari general del Departament d’Esports de la Generalitat; David  Bellver i Maite Colomer, president i directora del

MICFootball; Jordi Masquef, diputat d’Esports de la Diputació de Girona, vicepresident primer del Patronat de Turisme Costa Brava-Girona i alcalde de Figueres, Carolina Hernández, gerent de patrocinis de CaixaBank, i Valentí Farràs, director del CosmoCaixa.

UN NOU RÈCORD DE PARTICIPACIÓ

Per tercera edició consecutiva, el MICFootball superarà la barrera dels 400 equips inscrits i comptarà amb més de 8.500 jugadors. La 24ª edició tindrà novament una participació rècord i un cartell farcit de clubs de renom internacional. Entre les 9 categories, des de la U12A fins a la U19, hi haurà un total de 464 equips procedents d’una quarantena de països de diferents continents. Es torna a batre així la xifra de l’any anterior, que va ser de 444 equips, fins aleshores el sostre del torneig.

Una participació tan elevada permetrà superar per primera vegada els 1.100 partits a la Costa brava. Els futbolistes, d’entre 12 i 19 anys, es dividiran per categories segons la seva edat: alevins de futbol 11 i futbol 7 (U12A i U12B), infantils (U13 i U14), cadets (U15, U16 i F16) i juvenils (U18 i U19).

PAU CUBARSÍ: “EL MIC ÉS UNA COSA ESPECTACULAR”

D’entre els clubs confirmats per a l’edició d’aquest 2026, una dotzena dels seus primers equips. competeixen actualment a la Primera Divisió espanyola. És el cas del FC Barcelona, Real Madrid CF, Atlético de Madrid, RCD Espanyol, Girona FC, Deportivo Alavés, Real Sociedad, Valencia CF, Sevilla CF, Villarreal CF, Real Betis Balompié i Rayo Vallecano.

En l’àmbit internacional hi participaran nombrosos clubs de primer nivell d’altres països: Chelsea FC, Manchester United, Newcastle United, Liverpool FC. Arsenal FC i Crystal Palace (Anglaterra); AC Milan, AS Roma i Juventus FC (Itàlia); Ajax Amsterdam (Països Baixos), Shakhtar Donetsk (Ucraïna), FC Braga i FC Porto (Portugal); Bayer Leverkusen (Alemanya), Inter Miami i LA Galaxy (Estats Units); Olympique de Marseille (França) i Olympiakos FC (Grècia), entre d’altres.

KIKA NAZARETH: “PER MI ÉS EL MÉS IMPORTANT ES GAUDIR DEL FUTBOL”

Més de 150 dels equips inscrits són catalans. El president del MICFootball, David Bellver, ha explicat que “estem molt satisfets perquè, des de sempre però sobretot els últims anys, la resposta que rebem per part dels equips està sent molt positiva. La gent té ganes de MIC, de venir a la demarcació de Girona per viure nombroses experiències i perquè confía plenament en el que li estem oferint. Som capaços de moure més de 10.000 persones durant tota la Setmana Santa i això no només repercuteix als participants, sinó que també té una incidència directa en el territori. Estem molt orgullosos del que hem aconseguit fins ara; sabem que la Costa Brava és un destí molt atractiu per als equips, però alhora som capaços d’oferir un torneig on l’esport i la convivència amb gent de tot el món es donen la mà durant uns dies”.

CANAL DE DIFUSIÓ PROPI, MIC TV

Després de l’èxit de la passada edició, aquest any es repetirà l’experiència de comptar amb un canal de difusió propi: MIC TV, un servei OTT on ’allotjaran els partit que es retransmetin del torneig. Aquesta iniciativa va néixer l’any passat com a projecte de digitalització del MICFootball. Permet implementar 10 càmeres intel·ligents en 10 camps de futbol de la Costa Brava i l’objectiu és retransmetre més de 400 partits dels 1.143 que es disputaran.

Per a Maite Colomer, directora del MICFootball, és una “satisfacció” comprovar que el torneig continua creixent i que, per tercer any consecutiu, s’ha superat la xifra de participants. “Quan portes molts anys en l’organització d’esdeveniments esportius, saps que cada edició és un nou repte. Sovint pensem que ja hem arribat al nostre sostre, però l’interès i les peticions que rebem d’equips d’arreu del món ens demostren que el MIC continua creixent i ens animen a seguir ampliant la participació any rere any”.

“ENS MOTIVA QUE PUGUIN COMPETIR, PERÒ TAMBÉ APRENDRE”

Ha destacat també que l’essència del torneig va molt més enllà del resultat esportiu. “El que realment ens motiva és que els jugadors, els tècnics i les seves famílies visquin uns dies únics. Que puguin competir, però també aprendre, conviure i compartir experiències amb futbolistes procedents de 42 països diferents. El MIC és futbol, però també és convivència, valors i creixement personal”, ha dit, abans de subratllar la importancia del “gran equip de persones” que sense la “feina constant i coordinada” que fan durant tot un any “seria impossible organitzar un esdeveniment d’aquesta magnitud, millorant-lo edició rere edició”.

ES JUGARÀ A 45 MUNICIPIS DIFERENTS

Un any més, el MICFootball s’estén per les comarques gironines i aquest 2026 incorpora dues noves seus:Arbúcies i Flaçà. Es jugarà en 45 municipis diferents i seran una seixantena els camps que acolliran els partits de totes les categories. Figueres repetirà com a seu de la inauguració, el dimecres 1 d’abril, i allá també s’hi viuran les finals de les categories U13, U15 i U19 el diumenge. El desenllaç de la resta de categories tindrà lloc a Palamós, que repartirà les finals durant el cap de setmana. Una vegada més,

Banyoles serà el municipi encarregat d’acollir el Pre-MICFootball, que servirà per escalfar motors just abans de l’inici del MIC.

“EL MIC VIU UN MOMENT DE SALUT EXTRAORDINARI”

Jordi Masquef, diputat d’Esports de la Diputació de Girona, vicepresident primer del Patronat de Turisme Costa Brava-Girona i alcalde de Figueres, ha destacat que “han passat gairebé 25 edicions, però el MIC viu un moment de salut extraordinari i continua creixent sense perdre l’essència ni la força dels primers dies.

Cada any són més els municipis gironins que aposten per aquest projecte, en el qual la Diputació de Girona ha cregut des del primer dia perquè aposta per l’esport de base i esdevé un element dinamitzador de la nostra demarcació durant la Setmana Santa”.

CAIXABANK MULTIPLICA EL SEU SUPORT

Carolina Hernández, gerent de patrocinis de CaixaBank, ha explicat que el vincle històric que uneix l’entitat amb el MIC s’ha reforçat els últims anys, consolidant una aliança estratègica en el territori.

“Per a CaixaBank, cada edició del MIC és una mostra més de nostre compromís amb l’esport del nostre país i la nostra aposta per l’activació social i integradora al territori d’influència. Per a nosaltres, l’esport promou uns valors que creiem que han d’arribar a la societat i mitjançant l’esport base és una excel·lent oportunitat per connectar nens i nenes de diferents nacionalitats. Això és intrínsec als valors que ha promogut històricament CaixaBank, com entitat referent en el patrocini esportiu amb prop de 40 anys d’experiència”, ha declarat.

EL BANC DELS CLUBS DE FUTBOL A ESPANYA

CaixaBank és una de les empreses pioneres del patrocini esportiu, considerant-ho com una eina estratègica de comunicació. Al mateix temps, aquestes accions ajuden a l’entitat divulgar valors que CaixaBank promou, com és el cas del lideratge, l’esforç, la superació i el treball en equip.

Actualment, és el banc dels clubs de futbol a Espanya (13 clubs patrocinats a la Primera Divisió i 13 a la Segona Divisió), a més del suport a 7 equips de futbol femení a l’Estat. L’entitat també està present en d’altres segments esportius, com ho són el bàsquet, el running i l’esport paralímpic.

Fa dos anys, CaixaBank va multiplicar el suport al MICFootball i també a la resta de campionats que
organitza MICSports: MICFootfem, MICFootball7 i MICIntegra. Aquest últim torneig, dissenyat per a esportistes amb discapacitat intel·lectual, celebrarà la 12ª edició coincidint amb el MIC. Està organitzat gràcies al suport de la Fundació ”la Caixa” amb l’objectiu de posar en valor la funció més inclusiva de l’esport.

Tindrà lloc el dissabte 4 d’abril a Vidreres i comptarà amb 18 equips. Marc Povedano, jugador del FC Barcelona Genuine, ha estat l’encarregat de pujar a l’escenari per transmetre als assistents quines són les sensacions que permet viure l’experiència de disputar el MICIntegra.

The post El MICFootball 2026 torna a batre rècords appeared first on FutbolCatalunya.com.

The post Situació meteorològica de perill per vent appeared first on FutbolCatalunya.com.

Segons la seva pròpia auditoria, el seus serveis són sovint deficitaris i sostinguts al final entre tots els federats i, indirectament, pels ciutadans, ja que amb els seus impostos nodreix de subvencions i ajudes a la UFEC. Aquesta contradicció mereix una mirada crítica i dades concretes.

L’informe d’auditoria 2023 (l’últim que té penjat al seu Portal de Transparència la UFEC), sota la direcció de Gerard Esteva, deixa dades que cal subratllar.

LA UFEC, LA ‘NOSTRA’ UFEC

A nivell consolidat l’entitat declara un actiu total de 11.231.601,03 € i ingressos d’explotació al voltant de 4.371.307,04 € en l’exercici 2023. En paral·lel, diverses unitats/centres mostren pèrdues significatives i habituals que haurien de posar en qüestió el model de gestió. Per exemple, es recullen pèrdues consolidades i distribuides, entre d’altres, -91.324,88 € a Arenys de Mar, -175.963,67 € a Salt, i -56.442,20 €, a Sant Celoni. Ah, la secció central també presenta resultats negatius en l’exercici analitzat.

Aquestes magnituds no són anecdòtiques. Indiquen un esquema en què l’explotació d’equipaments i serveis genera dèficits que cal cobrir des d’altres partides o amb recursos externs.

Dit d’una altra manera: la ‘nostra’ UFEC rep i gestiona ingressos (quotes, vendes, arrendaments, subvencions), però alhora fa d’operador d’instal·lacions amb centres que no tan sols no autofinancen la seva activitat, sinó que acumulen pèrdues. Això té tres conseqüències pràctiques i negres per al teixit esportiu català:

TRES CONSEQÜÈNCIES PRÀCTIQUES

1. Subvencions públiques que no arriben on calen. Una part dels recursos públics destinats a l’esport acaba sustentant la capacitat operativa d’una estructura que no es dedica principalment a transferir ajut directe als clubs (equipaments, beques, programes formatius), sinó a mantenir negocis i infraestructures pròpies amb rendibilitat discutible. L’auditoria mostra que una fracció rellevant d’ingressos provenen de subvencions i activitats assimilables a serveis, però que aquests no resolen els dèficits operatius de la xarxa.

2. Cost ocult per als federats i per a la ciutadania. Quan una seu o gestió local té pèrdues, la solució sovint passa per transferències internes, reserves o increment de quotes i demandes de suport públic. Això vol dir que el club modest d’un poble, ja ajustat de pressupost, contribueix, indirectament, a sostenir explotacions amb escala central o semiempresarial de la UFEC. Això no és redistribució del suport esportiu: és absorbir costos estructurals d’una gestió que no funciona.

3. Risc de vulnerar la missió pública de promoció de l’esport. La missió legítima d’una Unió de Federacions hauria de ser facilitar l’accés, reforçar el teixit federat, i fer d’interlocutor eficient davant l’administració. Quan la prioritat empresarial -gestió d’instal·lacions, serveis comercials- ocupa el centre de gravetat, l’impacte sobre els clubs (menys ajut directe, més burocràcia, recursos desviats) acaba sent negatiu.

I QUÈ CAL FER, JA!?

A)Transparència immediata i desagregada. L’auditoria és útil -i l’agraïm- però cal que la UFEC publiqui, centre per centre i línia per línia, quins centres són deficitaris i com es financen aquestes pèrdues.

La ciutadania i els clubs tenen dret a saber quant dels seus diners sosté activitats que no retornin benefici al teixit esportiu. Perquè potser arribaríem a la conclusió que la UFEC no és necessària i que els diners que administra haurien de ser finalistes per clubs i federats, enlloc de ser gestionats per una entitat opaca que destina quasi 7,5 milions d’euros a sous i salaris, per exemple, entre la pròpia UFEC i totes les societats participades.

Aquesta xifra (la de sous, salaris i despeses de seguretat social) representa prop del 65-70 % del total dels ingressos d’explotació consolidats (4,37 M€ UFEC + ingressos propis de centres), un percentatge molt elevat per a una entitat que rep subvencions públiques i que després afirma que el sector esportiu pateix desinversió.

CORTINES DE FUM PER AMAGAR LA GESTIÓ

B)Reorientar subvencions a impacte directe. Les ajudes públiques han d’anar prioritàriament a clubs, escoles esportives, manteniment d’instal·lacions públiques locals i programes d’accés per a joves, no a amortitzar pèrdues d’explotacions comercials gestionades des d’una estructura que olora a guingueta (chiringuito), com és la UFEC.

La Unió té un paper clau per defensar l’esport català, però les cortines de fum per amagar una gestió calamitosa, no són de rebut. Defensar l’esport no és gestionar amb dèficits crònics i esperar que “algú” (els federats, l’administració, la societat) els compensi.

Els números de la UFEC han de ser una palanca perquè es reformuli el model: menys gestió públic-comercial de dubtosa rendibilitat i credibilitat i més suport directe i eficaç als clubs que fan l’esport realitat als barris i als pobles.

Això sí que seria invertir en esport. I si la UFEC no serveix per a això, estalviem-nos les seves costoses estructures i revertim el que ens costa en subvencions públiques directament a l’esport.

The post Què ens està costant la UFEC; per què no ajuda als clubs? appeared first on FutbolCatalunya.com.

Dir 1.000 partits, 1.000 transmissions, es diu aviat, molt aviat, però, si els ve de gust, pensin una mica. A una mitjana de 90 minuts ja tenim 90.000, però cal afegir (mínim) mitja hora al davant i per darrere de la transmissió. Ràdio Ràpita i els companys Fernando García i Martí García compliran 100.000 minuts de ràdio esportiva aquest diumenge al costat de la UE Rapitenca.

Més de 4.166 dies parlant sense parar del club dels seus amors tant de les alegries com de les penes. Un micròfon, una línia i molt més que una passió per a explicar el que l’equip de La Ràpita ha realitzat al futbol català. Així que cal aixecar la copa i brindar pels García, per Ràdio Ràpita i per la UE Rapitenca. Des de la temporada 1985-1986…

ELS GARCIA I LA UE RAPITENCA, DE LA MÀ

Com és impossible resumir tot el que aquests dos cracs ens han comentat en una entretinguda xerrada, més que entrevista, aquí els deixarem la gravació íntegra que, per descomptat, s’emetrà en Ràdio Ràpita.

De la mà de Fernando i Martí Garcia. De la mà de dos mestres de ‘casa nostra’ sobre els quals es poden reflectir les presents i futures generacions de periodistes. Ara que està tan de moda la broma i les imitacions -ens sembla molt bé-, també deixin espai a una diferent narrativa amb una pilota, una afició, i especialment, una passió explicada a través de les ones.

FERNANDO I MARTÍ, MARTÍ I FERNANDO

Fernando representa tot el que qualsevol periodista podria il·lusionar. Locutor, DJ i Publicista acaba de ser nomenat ‘Col·legiat d’honor’ pel Col·legi de Periodistes. Millor elecció. impossible.

Martí, ex col·laborador de Carrusel Catalunya (eternes gràcies), és la il·lusió en antena. Moltes vegades parla més el cor que el cap però també fa falta aquesta sensibilitat per a transmetre el que passa sobre un terreny de joc.

En resum: escoltin, si ho desitgen, aquesta xerrada amb dos monstres de la ràdio, de la beneïda ràdio municipal, que aquest diumenge sumaran 1.000 transmissions amb la seva UE Rapitenca. Mil vegades… Felicitats, amics!

The post Els García fan el 1.000 amb la UE Rapitenca appeared first on FutbolCatalunya.com.

Amb l’objectiu de sensibilitzar la ciutadania i fer més visible la importància de la detecció precoç, el club grana i l’Associació han organitzat diverses activitats al Nou Estadi. 

El proper diumenge 19 d’octubre, durant el partit entre el Gimnàstic de Tarragona i la SD Tarazona al Nou Estadi Costa Daurada, els jugadors del primer equip lluiran braçalets roses com a símbol de suport i solidaritat amb les persones que pateixen la malaltia.

EL NÀSTIC ADMET: “ENS HO PRENEM A PIT”

En el marc de la campanya “Ens ho prenem a pit”, el club esportiu i l’entitat solidària han creat els “braçalets per l’esperança”, que els jugadors del Nàstic lluiran com a símbol de compromís, força i acompanyament a totes les persones afectades pel càncer de mama.

A més, per honorar aquesta causa, Montse Pérez, pacient de l’Associació, serà l’encarregada de realitzar el servei d’honor, participant activament en la visibilització de la lluita contra la malaltia. 

Durant el dia del partit, l’Associació Contra el Càncer també tindrà un estand informatiu on els aficionats podran conèixer els serveis gratuïts que ofereixen als pacients i les seves famílies, així com comprar marxandatge solidari per ajudar a finançar les activitats de l’entitat. 

SERVEI D’HONOR DE MONTSE PÉREZ

El president de l’Associació Contra el Càncer a Tarragona, Fede Adán, ha destacat la rellevància d’aquesta col·laboració: “És fonamental que ens unim en iniciatives com aquesta per donar visibilitat a una causa tan important. Accions com aquestes ajuden a sensibilitzar la societat i, alhora, proporcionen suport a les persones que estan lluitant contra el càncer de mama.” 

FÀBREGAS: “VOLEM DONAR LA MÀXIMA VISIBILITAT”

Per la seva part, el president executiu del Gimnàstic de Tarragona, Lluís Fàbregas, ha expressat el compromís del club amb aquesta causa solidària. “Aquesta lluita és compartida i no hi ha colors. L’Associació Contra el Càncer a Tarragona té el màxim suport des del Nàstic, sigui quan sigui, i per aquest motiu volem donar la màxima visibilitat al Dia Internacional del Càncer de Mama, coincidint amb el partit del primer equip a casa.” 

Amb aquesta acció, tant el club com l’Associació volen demostrar el seu compromís amb la lluita contra el càncer de mama i la sensibilització de la comunitat sobre la importància de la detecció precoç

The post L’Associació Contra el Càncer i el Nàstic s’uneixen appeared first on FutbolCatalunya.com.

Disposa d’un historial molt complet amb inicis a les categories inferiors de la UE Lleida i llarg recorregut des de Balaguer, Mollerussa, At. Lleida i, en dues ocasions, Fraga. El brau central d’Almatret ha sofert molt últimament per culpa del maluc, va passar pel quiròfan per a guanyar mobilitat, però les molèsties superen el sacrifici aquests dos últims anys.

Per tot això, ara, als seus 28 anys Ormo penja les botes encara que continuarà lligat al futbol catalá com a professor i entrenador. Lleida ho agrairà.

ORMO I LA SEVA VIDA LLIGADA A LLEIDA

Em van operar del maluc l’any passat, vaig tornar a jugar aquesta temporada, anava forçant molt, encara que sabia que després seria pitjor per a la meva salut, i he decidit deixar-ho definitivament. Com no visc exclusivament del futbol….

Quina és la seva primera activitat?

Sóc professor. Ara estic a la FCF amb els cursos d’entrenadors i, com tinc també INEF, també sóc al futbol base de l’At. Segre i al Joan Oró. He tingut un parell de possibilitats per a anar de preparador físic, però no ha pogut ser.

Acomiadar-se del futbol en actiu als 28 anys ha de suposar un bon disgust?

Ho haig de deixar per salut encara que ho trobaré a faltar per competir. Encara sort que el ‘cuquet’ de competir el puc mantenir des de la banqueta, ja és alguna cosa.

“HO DEIXO PER SALUT”

Ha jugat al Lleida, Mollerusa, Balaguer, At. Lleida i, finalment, Fraga. Vostè sí que coneix el futbol lleidatà.

La veritat és que he estat molt bé en tots els llocs encara que l’operació de maluc m’ha millorat però no suficient per a continuar jugant. Noto els dos mesos que que ja porto parat.

Continua vivint al seu Almatret natal?

No, visc a Lleida, a mitja hora, és encara la comarca del Segrià.

“LLEIDA MEREIX ESTAR MOLT MÉS A DALT DEL QUE ES TROBA”

Disculpi la insistència: què passa a Lleida i per què?

Una mica de tot. El Lleida venia amb el deute d’anys anteriors, i, ara que semblava que anava a desaparèixer presenten concurs de creditors. Després està l’At. Lleida encara que l’afició està amb el Lleida. Aquesta és la rivalitat que n’hi ha. El millor seria que hi hagués un únic club a Lleida i que agafés tota la massa social. Hi ha potencial per a estar molt més a dalt que la Segona Federació.

En resum: li veiem aviat com a màxim responsable tècnic d’un equip superior o es mantindrà en el formatiu?

Ja veurem, sóc jove. He pogut estar com a preparador físic, però no he mogut fitxa. Costa molt que et donin l’oportunitat però caldrà anar pujant a poc a poc.

“AQUESTS ULTIMS DOS ANYS HAN ESTAT DURS”

Bé, perquè ara, a poc a poc també, els aficionats ja sabran que Marcel Ormo no seguirà en actiu.

Els que em coneixen ho saben si bé encara m’han anomenat un parell d’equips per a jugar i ja els vaig dir que l’havia de deixar. Han estat dos anys durs sense completar dues setmanes mai. Massa sofriment i afecta molt diàriament. Calia prendre decisions.

The post Marcel Ormo deixa el futbol als 28 anys appeared first on FutbolCatalunya.com.

Sempre ha estat un personatge lligat al futbol català i, quan va sortir per a treballar com a delegat o cap de material a Miranda de Ebro o a Eivissa, va endur-se la senyera de Catalunya. Juan Aranda segueix com el primer dia.

Lleial a l’amistat i amb les idees clares per a ajudar a qualsevol protagonista del nostre futbol, el ‘Torero’ (una altra passió) del futbol catalá obre ara les portes de La Rioja. Per cert, està a punt de començar a col·laborar amb els nous responsables de la Federació. Això que guanyaran.

‘EL TORERO’ TRIOMFA A LOGRONYO

Què fa ara el ‘torero’ del futbol català?

Després de cinc anys a l’illa meravellosa d’Eivissa, ara estic a Logronyo, en una ciutat meravellosa on se m’ha acollit com a ‘fill adoptiu’ i on em sento molt feliç.

Però no té res a veure ni amb la UD Logroñés ni amb l’SD Logroñés. Sí que l’han vist amb el nou president de la La Rioja, Gustavo Sainz, i Raul Ruiz.

És cert. He col·laborat amb tots dos perquè el passat 26 de juliol poguessin guanyar i donar un canvi necessari a aquesta Federació. Després d’un any s’ha aconseguit.

La veritat és que, després de sis anys lluny de Catalunya (Mirandés i Eivissa), podria haver tornat a casa. Per què no ho ha fet?

Perquè havia de començar una vida de zero i vaig decidir fer-ho al paradís de Logronyo al costat de també gent encantadora com són els de La Rioja. Abans venia un parell de vegades a l’any, però ara ja soc aquí.

“EM SENTO MOLT FELIÇ A LA RIOJA”

I què fa a Logronyo perquè vostè sempre ha estat actiu i ha estat vinculat al futbol?

Ara estic una mica apartat del futbol ja que no s’ha donat la casualitat d’entrar ni a l’SD ni a la UD Logroñés. No obstant això, s’ha obert una altra porta gràcies a Diego i a Javi perquè soc el relacions públiques de la discoteca Coco i el pub Lluna. És un altre món, però estic molt motivat.

I aquest contacte amb el futbol català?

Sempre intento estar al corrent del nostre futbol. No hi ha diumenge que no em connecti per saber tot el que passa allà. No estic físicament però hi ha dos equips als quals trameto, especialment, una gran abraçada. la Montañesa (4 anys) i el CE L’Hospitalet.

“MONTAÑESA I HOSPI SÓN ELS MEUS DOS GRANS EQUIPS”

La seva història parla de Viladecans, L’Hospitalet At.- “amb José Aguilera i Antonio Rusiñol”- Espanyol, Ribes, Marianao Poblet, Castelldefels , Santboià i Montañesa. Després se’n va anar a Miranda i finalment a l’Eivissa d’Amadeo Salvo. Vostè recorda que en el 2015 arribem a parlar dels seus 500 partits com a delegat de Tercera divisió?

Per descomptat. Vaig començar a la UD Viladecans de Custodio Jiménez López, em va donar l’oportunitat de ser delegat i el secretari tècnic més jove d’un equip català. A partir d’aquí ja vam anar passant per altres llocs que sempre guardaré per a mi.

“VULL ACOSTAR AQUESTA MERAVELLA DE CIUTAT A TOTS ELS SEUS VISITANTS”

És a dir, que ara, amb l’arribada de Sainz i Ruiz, tornarà a involucrar-se amb el futbol encara que sigui a la Rioja?

A poc a poc ja que la presa de possessió serà el 6 d’agost després de 16 anys de l’anterior president. La idea és poder col·laborar amb el meu gra d’experiència.

Llàstima que cap equip català pugui coincidir a Logronyo perquè els dos equips de La Rioja estan al Grup 2…

Doncs que sigui als play-off. Jo miro sempre les designacions arbitrals per si ve algun àrbitre català i que se senti còmode a casa nostra.

La veritat és que molta gent recorda al ‘Torero’ del futbol català amb afecte encara que, si hi ha hagut qui li posa pels núvols, és Pablo Alfaro…

Amb Pablo vam estar els últims 11 partits al Mirandés i em va recomanar per a estar a Eivissa. El meu gran afecte personal per a Pablito.

“PABLO ALFARO SEMPRE EM VA AJUDAR I LI HO AGRAEIXO”

Com veu Juan Aranda el futbol català des de la distància?

Veig que tenen una categoria nova (Elit) a l’autèntic ‘bressol’ del futbol espanyol. Allí hi ha molts equips (Barcelona i Espanyol, evidentment) amb molt bons futbolistes i molt bones pedreres (Cornellà, Damm, etc…).

Fa poc se li va veure amb el tècnic del Badalona, Pedro Dólera.

Gran senyor, Pedro, com Xavi Gallart ‘el Gallo’ (Santboià, Ferran Martorell o Gavà) i molts més. També va estar per aquí Víctor García Verdura, l’únic col·legiat català de Primera, i la seva família i va ser una gran alegria. La meva riquesa no són els diners sinó les amistats del futbol i aprofito des de Futbolcatalunya perquè quan visitin aquesta meravella de Logronyo contactin amb mi perquè els faré conèixer tots els racons d’aquesta ciutat. Vull que se sentin com a casa seva.

The post El ‘Torero’ del futbol català triomfa ara a Logronyo appeared first on FutbolCatalunya.com.

Tots els estius és notícia destacada del futbol espanyol les ‘Sesiones‘ que el sindicat de futbolistes AFE realitza com a prèvia de la següent temporada. Ja són 35 edicions i en aquesta oportunitat tenen l’escenari d’Oliva Nova (Beach & Golf Resort).

Des de dilluns passat 5 d’agost fins diumenge 18, 24 futbolistes tenen l’oportunitat de mostrar les seves habilitats i trobar futur immediat en algun club.

AFE, A DISPOSICIÓ

Sota la direcció tècnica de Pablo Redondo Martínez i Xavi Torres, el grup ja ha jugat dos partits amistosos dels tres programats. Eldense i Torrent van ser els seus primers adversaris mentre aquest dimecres va tocar Benidorm; tancaran contra l‘Atzeneta el dissabte 17. AFE es posa, com sempre, a la disposició de tots els seus futbolistes amb la finalitat d’ajudar-los en aquest parèntesi laboral.

MARC ROCA I JOSÉ BARRAGÁN

Entre els convocats destaca la presència de dos jugadors catalans, el migcampista de Tarragona, Marc Roca, i el defensa reusenc, José Barragán. Als seus 21 anys, Marc va passar pels juvenils del Nàstic i de l’Espanyol, va jugar en Segona Federació amb el Formentera (2022-2023) i va marxar a Polònia. Allí ha tingut ocasió de jugar aquest últim curs en el segon equip del Wisla de Cracòvia i ara desitja tornar.

“Encara que vaig entrenar amb el primer equip del Wisla, he adquirit una gran experiència i va ser una etapa molt bonica en la qual vaig aprendre molt. El futbol, tot en general, és molt diferent, i la veritat és que he après i millorat molt a tots els nivells”, va declarar a la pàgina web oficial de AFE.

Ara, aquest “admirador d‘Iniesta”, estudiant de grau de Gestió Esportiva i futur entrenador. “No tinc preferències, jugar a Espanya o a l’estranger, perquè no tinc problema a fer les maletes”.

Marc Grau se sent “preparat per a jugar en un equip de Primera o Segona Federació ja que, al final, jugar fora d’Espanya és una bonica experiència i en algun moment de la meva carrera no m’importaria repetir”.

D’altra banda, José Barragán (32 anys) té una experiència demostrada en diverses categories. Entre molts equips ha passat per Reus D., i Gavà. El seu últim equip ha estat el Silla.

ALTRES ‘VELLS CONEGUTS’

A la relació de jugadors AFE apareixen alguns amb passat català com són els casos del porter ucraïnès Yaroslav Meykher (Cornellà), Toni Fernández (exjuvenil Barça) o el defensa Jorge Valín (5 mesos a la UE Cornellà 2022).

Uns altres com Dani Nieto van passar pels filials de Barcelona i Espanyol i fins i tot Álex Ginard va jugar com a cadet de l’equip blaugrana i un més (ex Lleida 2016-2018), el migcampista José Luis Valiente.

RELACIÓ SESIONS AFE 2024

Porters: Jesús Navajas, Yaroslav Meykher i Álvaro Iso.

Defenses: Diego Jiménez, Antonio Fernández Manu Alemán, Felipe Chacartegui, Jorge Valín, José Barragán, Mikel Córdoba, Diego Almendáriz i Alejandro Benítez.

Migcampistes: Dani Nieto, Pablo Espina, Iván Elena, Álex Ginard, Iván Garrido, José Luis Valiente Marc Grau, Jaime Almagro, i Julio Delgado.

Davanters: Íñigo Ibargoien, Mohamed Ange Fofana i Santi Moar

The post Grau i Barragán, dos catalans a les ‘Sesiones AFE’ appeared first on FutbolCatalunya.com.

Carlos Martínez (1986) ha sorprès a tothom donant a conèixer una inesperada retirada del futbol. Fa dos anys va marcar 9 gols la temporada del seu debut a Segona Divisió i aquesta temporada ha jugat a la Índia, on n’ha fet 16. L’etapa al país asiàtic, que l’ha viscut sol i allunyat de la família, ha fet reflexionar a Carlos i finalment ha decidit retirar-se als 37 anys. Darrere queda una prolífica carrera marcada per un element comú a Gramenet, Terrassa, Olot, Villarreal B, Tokyo Verdy, Hércules, Andorra i Goa: el gol.

Què tal la vida de jubilat futbolístic?

Mira, camí de mirar unes obres ara. A Villarreal ja em deien ‘abu’ d’avi els xavals.

Per què es retira ara?

Tenia molt clar que no volia que el futbol em deixés a mi. És veritat que he tingut coses. M’han trucat Andorra, Sant Andreu, Atlètic Balears, però tenia clar que si seguia jugant a algun lloc seria a l’Andorra. Vaig rebre una altra opció laboral i al final crec que és millor saber el moment perfecte per fer-ho i crec que és ara.

“SI HAGUÉS SEGUIT JUGANT SERIA A ANDORRA”

Valora més el mig termini, doncs.

Clar, comences a pensar a casa dius que si no deixo el futbol aquest any serà el vinent i sinó l’altre. Ho hauria de deixar un dia d’aquests i aquesta opció que tinc m’agrada, em farà el canvi de vida més fàcil i potser si no l’agafo el dia de demà quan deixi el futbol no tinc res. La vida és prendre decisions i familiarment crec que és el millor. Els nens s’estan fent grans i ens agradaria que anessin a l’escola on estaran establerts sempre, perquè porten molts canvis a la seva vida. Teníem ganes de tornar a viure a Barcelona. En definitiva, ho hem valorat tot i hem decidit això.

Parla de la família. Entenc que aquest any vivint sol a la Índia li ha donat per reflexionar molt oi?

Totalment. Aquest any ha estat molt dur pel tema familiar. Ho hem passat molt malament, perquè sempre hem estat una família que ho hem fet tots junts. Estar separats ha estat molt dur. Ens hem vist cada dos mesos unes tres setmanes i se’ns ha fet pesat. Els nens quan venien allà ploraven i jo tampoc he estat centrat en el futbol perquè pensava com havia anat tot aquí. Això ens ha donat força per voler establir-nos ja a Barcelona per sempre.

“ESTIC EN DEUTE AMB LA MEVA FAMÍLIA”

Sempre es sol dir que darrere d’un gran home hi ha una gran dona o una gran família.

La meva dona sempre m’ha dit que he d’escollir, inclús ara després de l’any dolent que hem passat, de no veure’ns, de no estar junts, m’ha donat la opció de seguir jugant. Sempre m’ha seguit i estic en deute amb ells. També és una sort el que hem viscut, perquè coneixes ciutats i països i això pels nens pel dia de demà és molt bo, però també hi ha moments que t’has d’aturar i pensar què és el millor de tot. El futbol és molt maco, però també té molts sacrificis. A nivell familiar és un de molt gran. Mai hem tingut els avis i ara toca gaudir encara més de nosaltres aquí a Barcelona.  

Com resumiria la seva carrera futbolística?

Diria que sempre ho he intentat. He volgut jugar el més amunt possible i m’ha donat pel que m’ha donat. No canviaria res. Quan vas creixent dones voles a les decisions que prens, però després del que he viscut no canviaria res. He conegut gent espectacular, he fet molts amics i per mi això no té preu. Tothom vol guanyar títols, però el més bonic és la gent que coneixes i les amistats que fas. Parlo amb gent d’Olot, Terrassa, Villarreal, de tots els equips en els que he estat.

Reconforta veure ahir les publicacions d’afecte d’aquests clubs oi?

El més reconfortant per mi són tots els missatges que estic rebent que no em diuen lo bo o dolent que he sigut jugant, sinó com de bona persona he sigut o com els he ajudat. És bonic que els clubs et recordin amb bon gust i que sàpiguen que els has ajudat. Per mi les persones estan per davant de tot i que em recordin així és el que més em satisfà.

Si s’ha de quedar amb un moment concret quin seria?

Segurament em quedaria amb l’ascens amb l’Andorra. Després de molts anys d’anar a projectes per ascendir a Segona i quedar-me a les portes amb Hércules i Villarreal poder aconseguir-ho com ho vam aconseguir amb l’Andorra em va deixar tranquil.

“HAURIA D’HAVER ESTAT MÉS VALENT EN ALGUN MOMENT DE LA MEVA CARRERA”

Abans deia que no canviaria res. Però no creu que veient com de bé va rendir a Segona Divisió amb 36 anys podria haver fet carrera a la categoria?

Si ara miro enrere potser amb alguna decisió diferent hagués pogut jugar més temps a millors categories… o no, mai se sap. Estic d’acord que si hagués estat més valent de jove hagués tingut més opcions. Però si hagués estat així no hagués conegut a la gent que he conegut ni viscut els moments que he viscut, però sí hauria d’haver estat més valent en algun moment de la meva carrera.

Si una cosa resumeix la seva carrera és el gol.

No sé com ho he fet, però sempre he marcat gols i és molt difícil. L’altre dia ho mirava i menys de 10 gols en una temporada només m’ha passat dues vegades. L’any de Segona A que en faig nou i l’any de Segona B amb la Gramenet de molt jove que no tinc gaires minuts i en marco quatre.

Si pregunto per un company i un entrenador de la seva carrera quins em diria?

Si t’he de dir un davanter amb qui m’he entès a la perfecció diria Uri Santos i Enric Gallego. D’entrenadors em quedaria amb Rodri, Paco López, Miquel Olmo i Eder Sarabia. Olmo em va acollir sent un nen i em va convertir en un home. Rodri em va fer entendre què era el futbol, Paco López i Lluís Planagumà a nivell de gestió no ho he vist mai.

Aquesta feina que tindrà té vinculació amb el futbol?

La feina està vinculada al futbol. Crec que em farà més fàcil el canvi de vida de quan em retiri. És perfecta per les meves característiques i em farà trobar a faltar menys la pilota.

Retirar-se ha de ser dur. Li deia en broma al principi, però és com si estigués jubilat amb 37 anys.

És veritat, és una realitat. El canvi és molt gran. Portofent el mateix durant 30 anys de la meva vida. Aixecar-te, anar a entrenar, dinar, descansar, competir… tot això d’un dia per l’altre s’acaba. Deixés de tenir l’ambient d’un vestidor, que això no ho trobes a cap altra feina. El canvi és molt gran. Si trobes alguna cosa que facilita aquest canvi, com ha estat el meu cas, ho has d’agafar.

The post “Tenia molt clar que no volia que el futbol em deixés a mi” appeared first on FutbolCatalunya.com.

No s’escapa ningú del nou ‘nyap’ amb el segell de la RFEF. En aquesta ocasió li va tocar dimarts passat als aspirants a agents FIFA gràcies a un desgavell sense precedents que van anul·lar la presència de gairebé 500 opositors. L’excusa d’absència de connexió wifi va obligar al seu ajornament per al dimarts 28 (en línia) per a empipament de tots els presents.

En aquest mig miler de candidats hi havia molts aspirants catalans que van haver de tornar a casa amb la incògnita d’una solució problemàtica. Ho resumia, a la perfecció, Eric Caralt, un jove representant de jugadors que va deixar el futbol actiu fa un parell de temporades.

NUL RESPECTE ALS AGENTS

El seu missatge inicial era contundent:

No cal dir que segueix sense haver rebut una sola trucada des de la FCF ja que al carrer Sicília es renten les mans com si els representants no formessin part del futbol català.

“La veritat és que se’ns va quedar cara de ximples, va ser al·lucinant donat que recollien més de 150.000€ i no podien tenir més d’un repetidor de wifi?. Des de la Federació Catalana tampoc hem tingut cap contacte, mai ens han anomenat ni ens han donat una xerrada ni res semblant- Sembla que no formem part del futbol”, afirma Caralt a Futbolcatalunya.

Eric, exjugador del futbol base de l’Europa i de l’At Sant Just, manté una bona cartera de futbolistes. “Crec que som un actiu més d’aquest món del futbol i no ens tenen en compte”, afegeix.

MÉS DE 1.500€ DE DESPESES

La veritat és que aconseguir la titulació d‘agent FIFA és un procés molt qüestionable. De fet, actualment es compleix la tercera convocatòria mundial des que en el 2023 s’aprovés un nou reglament.

Aquesta llicència global i mundial significa un examen de reglament (600 pàgines, 20 preguntes) i, si s’aprova, pagar 600 dòlars més a FIFA aparti viatges i hotels. En resum: 1500€, mínim. “Abans, fins al 2015, es pagaven 865€ a la RFEF i demostrar la teva relació amb el món del futbol i superar un test verbal”.

The post Nul respecte de la RFEF als agents del futbol appeared first on FutbolCatalunya.com.

The post Diumenge 4, Dia Mundial Contra el Càncer appeared first on FutbolCatalunya.com.

Gimnasos i clubs esportius hauran de reduir el consum d’aigua per poder continuar omplint piscines i regant camps de gespa. Per això, han presentat un pla per estalviar. Entre altres mesures, volen limitar a tres minuts el temps de dutxa dels usuaris i reduir la pressió de l’aigua. 

Segons RAC1 “L’associació Gestiona, que administra una norantena de gimnasos públics de Catalunya, rebaixarà gairebé a la meitat els litres d’aigua que gasten les dutxes cada minut. A més, també canviaran el sistema de neteja de les piscines. Reduint el consum d’aigua, esperen no arribar al segon nivell d’emergència, que els obligaria a tancar les dutxes del tot”.

The post Emergència per sequera a Catalunya appeared first on FutbolCatalunya.com.

‘Univers Valdano’ és una assignatura a estudiar cada setmana que el comentarista de Movistar +, exfutbolista i extècnic, ho emet. Aquesta setmana el protagonista ha estat l’entrenador de l’equip de moda del futbol espanyol, el Girona de Miguel Ángel Sánchez Muñoz ‘Míchel’.

Molts aspectes de l’entrevista han estat destacats en molts mitjans de comunicació encara que val la pena centrar-nos en un que té com a protagonista el futbol base.

LLIBERTAT PER ALS NENS

Jorge Valdano li pregunta a Míchel en un moment determinat. “Per què l’Acadèmia no és capaç d’incorporar el que ens oblidem al carrer?”.

La resposta del madrileny no té desperdici. Durant seixanta segons, que pot escoltar a ‘Futbol en Movistar Plus+, el protagonista afirma que “perquè jo crec que en el futbol base està molt establert l’organigrama i els entrenadors també volen créixer. Hi ha un rendiment més que una formació; si no guanyes el dissabte, potser hi ha un problema”.

En la mateixa resposta s’inclou que “les escoles de futbol o els equips volen pujar de categoria, hi ha competitivitat i jo la competitivitat que vull és la dels jugadors i no la de l’entrenador”.

En resum: “Ens falta donar-li una mica més de llibertat a les escoles i en les pedreres al nen, aquesta llibertat de joc”.

MOLTS ASPECTES A OBSERVAR

No obstant això, Míchel comenta moltes més coses amb Jorge Valdano. Aspectes relacionats amb la salut mental de l’entrenador i la corresponent ajuda professional per a ‘sortir del pou’.

“Vaig estar tres anys amb el psicòleg, amb el psiquiatre i a poc a poc ja vaig visualitzant i mecanitzant molt els meus pensaments”, admet Míchel. Atacs d’ansietat, desesperació i lluita també apareixen al llarg d’aquesta interessant reunió entre dos grans responsables de banquetes de futbol.

The post “Ens falta donar llibertat de joc al nen” appeared first on FutbolCatalunya.com.

Eloi Amagat (1985) fa més de trenta anys que juga a futbol i gairebé vint que ho fa de forma professional. Va néixer a Girona i a la seva ciutat natal ha fet història. De fet, és l’únic futbolista que ha jugat al club de Montilivi a Tercera Divisió, Segona B, Segona A i Primera. Gairebé 200 partits en dues etapes, amb una segona que va ser realment inoblidable. Sense oblidar tampoc Olot, Palagrufell, Gavà o Llagostera. I és que el millor que es pot dir d’Eloi Amagat és que tothom parla bé d’ell i no és per menys, ja que la seva carrera ha estat realment brillant.

Després de més de 20 anys de carrera es retira ara. Per què? Que li ha portat a decidir-se?

No ha estat una decisió senzilla. Quan portes tota la vida jugant a futbol prendre aquesta decisió sempre porta el seu procés i meditar-ho bé. Sentia que després d’haver viscut una temporada dura, amb el descens de la última temporada amb l’Olot i amb un desgast mental important he cregut que era el més convenient. Se m’ha fet difícil perquè físicament em trobava bé i creia que podia rendir, però sempre he pensat que per seguir en actiu i a un cert nivell a part de les cames també ha d’acompanyar el cap i això ja em costava una mica més.

“OLOT PER MI HA ESTAT UN LLOC IDEAL”

Aquesta última etapa a l’Olot dels 33 als 38 anys ha estat com esperava? Què li ha donat la Unió Esportiva Olot?

Crec que aquests últims anys de la meva carrera estar a Olot ha sigut ideal. És un lloc ideal, un club diferent i amb uns principis diferencials d’altres clubs que també van en relació amb com jo veig les coses. Des d’un bon principi quan vaig arribar ja em van fer sentir valorat i important. Hi he passat una molt bona època, també amb l’ascens a Segona B tot i que no ha acabat de la millor manera. La valoració en general és molt positiva.

Olot, Palafrugell, Gavà, Llagostera. Què li ha ensenyat el futbol català?

Gran part de la meva carrera ha estat en clubs catalans. També em sento molt d’aquí i sempre he intentat representar-los amb la màxima professionalitat i donar el millor que he pogut. Han estat claus en poder gaudir del futbol professional, algun d’ells m’ha permès tornar al Girona on he viscut les millors experiències de la meva carrera i per això estic molt agraït a tots ells.

Fins i tot a Nova York. La seva carrera ha tingut de tot.

L’etapa a Nova York va ser una experiència molt gratificant per a mi. Portava molts anys aquí a Girona i quan va arribar l’adeu creia que havia de sortir de la meva zona de confort. Vaig poder viure una experiència diferent i l’oportunitat d’anar al New York City va ser immillorable i ho vaig gaudir molt, tot i que l’experiència va ser curta. Més curta del que hauria desitjat, però també una etapa que no oblidaré.

“REPRESENTAR EL CLUB DE LA MEVA CIUTAT ÉS UN EXTRA”

Jugar al Girona sent de Girona què ha significat per vostè? A Tercera Divisió, Segona B, Segona A i Primera.

Jugar al Girona i poder aconseguir tot el que he fet m’omple d’orgull. Ser l’únic jugador que ha estat a Tercera, Segona B, Segona A i Primera m’omple d’orgull. Ha estat un treball de molts anys, de molt d’esforç. Per qualsevol gironí jugar i representar al club de la teva ciutat et dona un extra que jo sempre he valorat molt.

Quin és el millor moment de tots aquests anys?

Hi ha hagut molts moments, però segurament em quedaria amb la meva etapa al Girona. Sobretot amb l’ascens del 2017, on jo personalment, el club i la ciutat aconseguíem arribar a la màxima categoria. Crec que va ser històric i es va trencar una barrera que no s’havia superat mai i que va permetre al club seguir creixent per arribar a on està ara mateix.

“TORNAR AL GIRONA SERIA FANTÀSTIC”

I a partir d’ara què? Al vídeo de comiat deia que volia tornar algun dia al Girona.

Primer haig de pair aquesta decisió, que sempre costa i té un procés. Quan t’acomiades d’una cosa que has fet durant tan de temps, que ha estat la teva vida i la teva feina. Mai he amagat que com a futbolista la meva prioritat, el que anava per davant de tot era el Girona i ara en aquesta nova etapa també la prioritzaria. Poder representar al Girona una altra vegada per mi seria fantàstic. Veurem les possibilitats que s’obren i a veure què depara el futur.

Una última curiositat. No es va plantejar la opció de L’Escala amb el seu inseparable Xumetra? O la de treballar fora el futbol com la de Sergi Arimany?

L’opció de L’Escala hi va ser-hi, me la vaig estar plantejant i li estic molt agraït al club per l’interès que va mostrar. No ho vaig acabar de sentir i crec que per prendre decisions com aquestes, per iniciar reptes i projectes cal el 100% del físic i de la teva ment. Per això he pres la decisió que he pres. L’opció de treballar fora del futbol ho veig lluny. El meu futur espero que estigui encarat al futbol i a la pilota, que és el que més m’agrada.

The post “Jugar amb el Girona a quatre categories m’omple d’orgull” appeared first on FutbolCatalunya.com.

Ha estat Pitxitxi de la Tercera Federació (13 gols) al costat de Toni Paredes (Vilassar) i Javi Eslava (Castelldefels) i és una de les estrelles de la Kings League de Gerard Piqué. No obstant això, Fernando Velillas encara no sap què passarà amb el seu futur immediat als seus 36 anys.

“Primer vull acabar aquest split el 29 de juliol, d’una banda, a més la Montañesa no m’ha fet cap proposta encara. Em van dir que volien que continués, però, de moment, no m’han dit res més”, comenta Velillas.

ESTRELLA DE LA KINGS LEAGUE DE PIQUÉ

Fernando aclareix que “el meu sou me’l paguen els presidents, no Piqué. Jo entro en la Lliga com a jugador extern, sóc part de la Lliga, però no del format de la Lliga”, Aclarit queda. És a dir, “cada equip pot portar a tres jugadors extra com Tom Diawara en Jijantes o Pau López. A aquesta gent els porta els presidents, no paga Piqué per jugar”.

El davanter barceloní no vol anar més lluny del dia a dia perquè “no sé el que faré encara que estem en contacte amb la ‘Monta’ cada dos o tres dies, però oferta econòmica, en ferma, no tinc“.

36 ANYS ‘MOLT PRESENTABLES’

Velillas, que aquest pròxim 21 de juliol complirà 37 anys –”a la meva edat cal valorar moltes coses-” admet que “estic molt a gust en la Kings League, hi ha menys entrenaments, més qualitat de vida i econòmicament millor que en qualsevol equip de Tercera”. Clar que “jo sóc jugador de futbol-11. Haig d’admetre també que seguir com enguany resulta difícil”.

La decisió ha d’arribar aviat: “Al final serà on estigui més a gust. He tingut diverses ofertes encara que espero a veure què passa amb la Kings League o la ‘Monta’. Vull gaudir d’aquesta experiència i en 10/15 dies ja se sabrà”.

MAJOR REPERCUSSIÓ

Les evidents diferències públiques de les dues competicions no beneficien a ningú. “Els primers que es van posar en contra de la Kings League van ser els directors esportius dels clubs”, afegeix.

Velillas, autor de 5 gols a la Copa Regions UEFA (2014), recorda que “Piqué vol professionalitzar la seva competició, és normal, mentre els equips de Tercera no volen deixar a cap dels seus futbolistes participar en les dues competicions”.

A ningú escapa que “els qui fa 30 anys que juguem al futbol, amb 15 entre Segona i Tercera, com és el meu cas, hem tingut més repercussió mediàtica ara que no en tot aquest temps”.

The post O la Kings League de Piqué o la ‘Monta’ o tots dos appeared first on FutbolCatalunya.com.

El futbol català moltes vegades passa de pares a fills. És una passió que es transmet de generació en generació ja sigui amb futbolistes, entrenadors o aficionats. El cas de la família Vacas és un més dels molts que té el nostre futbol. Agustín, de 50 anys, va ser futbolista a la dècada dels 90 i principis dels 2000 a Martinenc, Terrassa, Barça B, L’Hospitalet o Badalona. Després, ja retirat, es va consolidar d’entrenador amb un ascens a Segona B amb el Prat com a fita més destacada.

Ara, ja fa anys que entrena a la Penya Barcelonista Anguera on s’han format els seus dos fills. Sergio, el fill gran, és davanter. Té un físic potent i ha marcat gols tota la vida. Al futbol base al Prat i després també a Primera i Segona Catalana al Can Vidalet, l’Atlètic Prat, el Marianao o el Sant Ildefons. La temporada 21/22 va fer 22 gols i aquesta ja n’acumula 14 al club de Cornellà.

El germà petit, l’Óscar, té 21 anys i 1,98 metres d’alçada. Tot i això, té bon peu i des de la medul·lar ocupa molt terreny de joc ja sigui com a pivot defensiu o d’interior. La lesió d’Àlex Fernández li ha obert les portes de la titularitat a Terrassa en la seva primera experiència a Segona Federació. Prèviament, havia jugat a Santboià i Jípiter d’amateur i com el seu germà a diferents equips del Prat al futbol base.

“ESTIC ORGULLÓS DE QUE ELS DOS SIGUIN FUTBOLISTES”

El seu pare ha estat sempre al seu costat i preguntat sobre si algun dels seus fills li recorda a ell la resposta és clara: “Per posició al camp no em veig reflectit en cap d’ells. Jo era lateral o carriler, però una característica que ens uneix als tres és la velocitat i la potència en carrera per superar rivals”.

Agustín Vacas era lateral dret i tenia una punta de velocitat ideal per aquesta posició.“A casa de tan en tan tenim aquesta discussió de qui dels tres és més ràpid. Jo sempre dic que crec que sóc jo, però ara mateix no ho podem comprovar”, declara l’ex de Badalona, Terrassa o L’Hospitalet.

“EL MEU CONSELL ÉS QUE SIGUIN HUMILS PER SER MILLORS”

“Com a pare et sents orgullós de que juguin a futbol, que l’hagin viscut des de petits. L’ambient d’un vestidor no es viu en altres llocs i estic molt content de que puguin fer una cosa que els hi agrada i que a més ho facin bé”, afegeix Vacas. El pare també coneix a la perfecció als seus fills i destaca que “Sergio que és el gran té clar que Óscar està un o dos passos per davant seu. La meva dona i jo desitgem que arribi el cap de setmana i que no coincideixin els partits per poder veure’ls jugar als dos”.

I és que Sergio juga a Segona Catalana, mentre que Óscar, més jove, ja ho fa a Segona Federació. Agustín Vacas els va entrenar de petits en algun torneig d’estiu i a Óscar el va tenir mitja temporada al Santboià. “El consell que els hi dono és que siguin humils, que treballin i que lluitin per ser millors”, no hi ha més mentre recorda també que alguna bronca s’han endut del pare, però “sempre constructives”.

“SERGIO TÉ FUTUR A LES BANQUETES I ÓSCAR DE FUTBOLISTA”

El perfil de cadascú és diferent, però a la seva manera tots dos tenen futur al futbol: “El Sergio està còmode a les categories on juga i hi destaca. Mentre segueixi fent gols estarà content i ara acabarà la carrera d’INEF i té molt controlat el mercat de futbolistes de totes les categories. En general, veu molt bé el futbol i entrena a un equip juvenil de la Penya Anguera. Com a futbolista no es farà milionari, però li veig futur a les banquetes o direccions esportives”.

Pel que fa a l’Òscar, “està començant i té unes condicions brutals físiques, tècniques, tàctiques i mentals. Si té la sort necessària pot arribar a ser futbolista professional i tan de bo arribi i pugui viure d’això”. Passi el que passi seguirà sent cosa de quatre, ja que “el pilar d’aquesta saga de futbolistes és la Yolanda, la meva dona i la mare dels futbolistes”.

The post La generació Vacas 2.0 ja és aquí appeared first on FutbolCatalunya.com.

Sascha Andreu (1986) és un picapedrer del futbol català. Sobre la sorra del camp de la Gimnàstica Iberiana es va fer un davanter compromès, lluitador i, sobretot, passional. El futbol va trigar a donar-li la recompensa, però el seu esforç el va portar a debutar a Tercera Divisió als 25 anys. Cinc més tard, amb 30, s’estrenava a Segona B, una categoria on ha deixat imatges pel record a Gavà, Cornellà, Ontinyent, Badalona i, sobretot, Llagostera. Ara, afronta una nova experiència fora de Catalunya amb la il·lusió d’un nen. Ha trobat el seu lloc a Andorra.

“L’Inter Escaldes em va fer una oferta per la prèvia de Champions a Islàndia. Venia d’una mala experiència econòmica a Badalona, amb molts problemes. Tenia una necessitat econòmica i també em cridava l’experiència”, explica el davanter català. L’aventura, que havia de durar un mes i mig s’ha allargat.

Els viatges a Romania i Islàndia per la Champions i la Conference League van ser tota una experiència i, a més, el club li va oferir unes condicions que li permetien viure al Principat amb la seva família: “Un cop acaba la competició europea em van oferir la possibilitat de quedar-me. L’Inter Escaldes és un club modèlic, amb moltes ganes de créixer i a nivell de vida Andorra és fantàstic”.

“Tenia opcions de Segona Federació, però la qualitat de vida d’aquí i la meva edat em va fer decidir-me”. No hi ha més. De fet, Sascha afirma que “contemplo quedar-me aquí quan s’acabi el futbol perquè s’hi viu molt bé. Em compensava jugar aquí si la família venia amb mi. M’oferien allotjament a part de treball i un bon salari”. En definitiva, l’experiència està sent molt positiva pel club, la vida i l’entrenador, Otger Canals, que  “segur que anirà cap amunt”.

10 GOLS EN 23 PARTITS A L’INTER

Sascha està tenint un rendiment superlatiu a Escaldes-Engordany. Fa uns dies el compte @migrantesdelbalon va donar a conèixer que el jugador de l’Inter és un dels màxims golejadors espanyols d’aquesta temporada, amb 10 gols en 23 partits. La mitjana puja a la lliga si tenim en compte que a competició europea no va marcar.

“La lliga andorrana potser no és tan atractiva, amb vuit equips i quatre voltes i poca afició. És diferent, però tens el gran al·licient de poder jugar a Europa quedant primer o segon. La Copa també dona accés”. Una bona definició d’una competició desconeguda a Catalunya, però que pel futbolista obre les portes de jugar competicions europees, que és “espectacular”.

“LA LLIGA ANDORRANA TÉ MÉS VISIBILITAT QUE LA 2ARFEF”

Comparant el futbol andorrà amb l’espanyol, Sascha declara que “la Primera Divisió andorrana té més visibilitat internacional que la Segona Federació espanyola. Sobretot pel tema de la Selecció. A Espanya no tens aquesta possibilitat”. A més, “Andorra m’ha donat estabilitat a nivell econòmic, experiències noves a nivell esportiu, una nova vida en família. Una experiència de vida per tots. A nivell esportiu diferent, sobretot pel tema europeu”.

Aquest està sent un colofó perfecte a una carrera, la de Sascha, marcada per l’esforç: “Estic molt content quan miro enrere. M’hagués agradat estar més anys a un club, però les circumstàncies del futbol a Catalunya moltes vegades t’obliguen a canviar d’equip”. Fins a 12 equips han tingut a Sascha a les seves files.

Un dels importants va ser la Montañesa: “Dos anys increïbles a la Montañesa sent important i amb una afició que ens va recolzar moltíssim. Un playoff amb un equip humil va ser una gran experiència”. Després, també a Tercera, el Prat: “El Prat és un gran equip de Tercera i al segon any vaig aconseguir l’ascens a Segona B. Estava molt identificat amb el club i la gent. Sempre m’ha agradat donar tot allà on he anat”.

UNA CARRERA PLENA DE RECORDS

El debut a Segona B va arribar a Gavà, on “a nivell institucional va ser una mala experiència, però a nivell esportiu va ser una passada. Pel cos tècnic que teníem, pels companys… Vam aconseguir una desena posició sense mitjans ni cobrant. Set gols a Segona B i la connexió amb el meu amic Boris”. Qui no recorda aquella parella del 9 i el 10?

Però l’equip on Sascha va jugar més partits (49) i marcar més gols a Segona B (8) va ser el Llagostera: “És el club que més porto a dins. On més coses he aconseguit i on més important m’hi he sentit. Vaig arribar a Tercera Divisió i vam pujar el primer any. Posteriorment vam competir molt bé, vam guanyar la Copa Federació, ens vam enfrontar a l’Espanyol i vam pujar a Primera Federació”.

Després d’allò, Cornellà i Badalona i, finalment, Andorra. Als 36 anys, Sascha està vivint una experiència tan diferent com estimulant. Gaudeix del present i no pensa en el futur: “Tinc contracte i viuré l’experiència. No em tanco a res. Estic obert a seguir i de moment aquest any a aconseguir els objectius del club”. “La retirada la veig lluny, però algun dia arribarà”, afegeix. Quan arribi aquest moment, estarà preparat. Té curs d’entrenador i màster en nutrició. Perquè el futbol en la majoria dels casos no dona per viure tota la vida, però sí deixa records que són per sempre.

The post L’aventura andorrana de Sascha Andreu appeared first on FutbolCatalunya.com.

Les enquestes nadalenques de FutbolCatalunya ja han arribat al seu final. A les habituals dels millors de Primera, Segona i Tercera Federació aquesta temporada hem afegit una de nova, la de millor onze del segle. Per a fer-ho es van proposar 44 noms de futbolistes que han destacat de Segona B cap a vall o gairebé amb tota la carrera en aquestes categories. El resultat és un onze espectacular, amb jugadors de diferents categories que per nivell o trajectòria han quedat al record dels aficionats del futbol català.

Sota pals, com no podia ser d’una altra manera, va guanyar el porter més mític del nostre futbol. José Miguel Morales (37,5%) es va imposar a un llistat espectacular de porters amb Marcos Pérez (24,1%), Pau Torres (20,1%) i Carlos Craviotto (18,3%). Morales és el tercer jugador de la història amb més partits a Segona B i va deixar empremta a Terrassa, Sant Andreu i Badalona.

UNA DEFENSA ENCARA EN ACTIU

La línia defensiva, de dreta a esquerra està formada per Óscar Sierra, Àlex Cano, Ismael Moyano i Joan Oriol. El lateral del San Cristóbal va mantenir un frec a frec amb Óscar Rubio – 37,6% a 34,9% – mentre que els dos centrals i el capità del Nàstic van guanyar clarament amb més del 40% dels vots. Cano per la fidelitat a l’Europa, Moyano per una trajectòria tan llarga i exitosa i Joan Oriol per una carrera que segueix sumant èxits mereixen aquests premis.

Tots estan encara en actiu, a diferència del mig del camp. Dos dels tres escollits són jugadors que ja s’han retirat i l’altre no té equip actualment. Gerard Boira va arrasar a l’enquesta del pivot amb un 46,7% dels vots i va quedar per davant de Jordi Matamala (25%) i Piti Belmonte (19,6%). El gran capità del Vilafranca es va retirar el 2021 amb 40 anys i després de 18 temporades i més de 500 partits a Tercera Divisió.

MÀGIA AL MIG DEL CAMP

Per davant hi ha dos interiors amb molta màgia als peus. Un altre capità mític del nostre futbol com Àlex Delmàs es va imposar a l’enquesta més votada a Putxi (24,6%), Juvenal (21,6%) i Héctor Simón (20,2%). Delmàs es va retirar el 2013 com un dels jugadors més importants de la història del CE Europa i després de 25 anys en actiu. Abans de les set temporades al Nou Sardenya el migcampista havia jugat a Granollers, Cardedeu, Sabadell, Premià i Mataró.

L’altre interior és un jugador diferent com Manu Lanzarote. L’ex de Sabadell, Lleida o Sant Andreu va quedar per davant de Pitu Comadevall (26,3%), Víctor Oribe (23,7%) i Monty (13,9%). Lanzarote va guanyar amb un 36,1% dels vots després d’una carrera amb pics molt alts a Sant Andreu, Sabadell o Zaragoza, tant a Segona B com a Segona Divisió.

LA DAVANTERA DELS 800 GOLS

Les enquestes que van ser més clares van ser les de la part ofensiva. Els tres guanyadors van superar el 60% dels vots a cadascuna i no hi va haver cap tipus de discussió. La davantera estaria formada per Enric Gallego per la dreta, Carlos Martínez pel centre i Santi Triguero per l’esquerra. Si sumem els 322 gols de Santi Triguero, els més de 250 de Carlos Martínez i els més de 200 d’Enric aquest és un atac de més de 800 gols!

Pel que fa a la banqueta aquest equip estaria dirigit per un entrenador que no és català, però que ha tingut una carrera brillant a la nostra terra. Miguel Álvarez va ser escollit com el millor tècnic del segle amb un 42,3% dels vots per davant de Manolo Márquez (25,6%), Miki Carrillo (18,9%) i Puchi (13,2%).

SANTI TRIGUERO, MVP DEL SEGLE

Un cop finalitzades totes les enquestes es va proposar una última per a escollir el millor jugador del segle al futbol català. Els candidats eren José Miguel Morales, Enric Gallego, Carlos Martínez i Santi Triguero. El guanyador, finalment, va ser el davanter de Vilanova, el màxim golejador del futbol català i que també va ser internacional absolut per Catalunya.

The post L’onze del segle del futbol català appeared first on FutbolCatalunya.com.

Què li ve al cap quan pensa en el futbol català?

Futbol català és diumenge a les dotze i estadis clàssics. Narcís Sala, Verneda, Sardenya, un dia de sol, ambient de futbol, retrobament amb amics i ex companys a la prèvia del partit i quan es juga disputes i intensitat. Aquest és una mica l’aroma del futbol català.

Mitja vida d’Alberto Edjogo ha estat aquest futbol català.

És la meva escola de vida. Al col·legi t’ensenyen coneixements de temes externs, però els teus valors són a través de les experiències. Per mi el futbol català està present des de ben petit, que anava darrere dels meus germans. Des de llavors el tinc molt interioritzat. Els meus valors com a persona els he tret d’aquí, del futbol català.

“ELS MEUS VALORS ELS HE TRET DEL FUTBOL CATALÀ”

Recorda alguna lliçó concreta de tota aquesta etapa?

Ara és normal veure futbolistes de perfil ètnic diferent, però abans no hi havia tants. Recordo un partit al camp del Tortosa on un espectador va passar bona part del partit insultant-me per temes de raça i al final em vaig escoltar i li vaig dir en català “vostè el que necessita és una mica més d’educació”. Tots els del seu voltant es van apartar d’ell i l’àrbitre em va felicitar. Quan la gent va al futbol només veu dues hores de partit, però el futbol també és entrenament dilluns després de perdre. Això és cru, difícil i vas capcot. Després d’un viatge llarg que no has jugat o que t’han expulsat… tot aquest tipus de coses és tota la setmana. De dilluns a diumenge ho passes malament i ho pateixes molt. Per això les amistats al futbol són tan fortes. Patim i passem mals moments tots junts. Un 2% dels jugadors de futbol català acaben guanyant-se la vida al futbol. La resta ens hem de buscar la vida.

Realment el futbol i ser futbolista, i més en aquests àmbits, no és fàcil i implica molt sacrifici.

El factor negatiu pesa molt. Hi ha bastants més elements negatius que positius. Quan un parla de passió aquests moments negatius es passen amb més facilitat. Si fos una feina normal no ho faries. Et perds sopars, aniversaris o caps de setmana amb amics per jugar a futbol. Et pregunten: quan cobres? I tu dius 400-500-600 euros i et diuen que no val la pena. L’adrenalina d’anar de cap, el moment de xutar a porteria, una bona passada, t’alimenten i quan fas les coses amb il·lusió cap opinió externa et fa canviar d’idea, tot i que fredament tinguin raó.

“HE FET MOLTES COSES MALAMENT AL FUTBOL”

Si hi ha un equip que ha marcat la seva vida és el Sabadell, oi?

Al Sabadell vaig estar de prebenjamí fins aleví i després vaig fitxar per l’Espanyol. Vaig acabar aquí perquè hi jugava el meu germà Juvenal i tenia oferta del Barça. Després al Mercantil i ràpidament vaig tornar al Sabadell per debutar a Segona B. Quan miro la meva carrera amb perspectiva penso que he fet moltes coses malament, he pres moltes males decisions, he tingut poca paciència. No he decidit bé, en definitiva. He anat més al curt termini i no hi ha hagut una coherència. Jo estava estudiant ADE paral·lelament i amb 18 anys vaig frenar anar fora perquè sempre he tingut clar que els estudis, la formació i l’educació van per davant del futbol. Sóc molt racional i el tant per cent d’èxit quan estàs ben format és molt alt i al futbol és molt baix. La meva carrera no passarà a la història per la seva brillantor, però de cada equip en el que he estat m’enduc coses. Impagaments, enfrontaments amb entrenadors i companys, grans amics, etcètera. Tan de bo tingués l’energia d’abans amb el coneixement d’ara, però això és impossible.

“LA MEVA CARRERA NO PASSARÀ A LA HISTÒRIA PER LA SEVA BRILLANTOR”

És que la carrera futbolística és molt curta i normalment això precipita les decisions, sobretot pensant en el tema econòmic i no en d’altres tan o més importants.

Sempre dic que les teves decisions a la vida no poden guiar-se al 100% per una ambició econòmica dins del futbol. Posem un exemple. Manlleu i Europa. Et paguen més a Manlleu, però el tema dels viatges i tot el que implica ja és un sacrifici que potser inclús val més. Si t’ofereixen molt més, desconfia. Hi ha equips especialistes en prometre una cosa i després no et paguen.

Com veu el Sabadell ara mateix?

“EL SABADELL HA DE SOBREVIURE”

El Sabadell ara mateix està en un moment en que ha de sobreviure. El descens de Segona A va provocar que tothom pensés que havies de pujar de seguida, però no és tan fàcil pels rivals que hi havia. Tinc la sensació que hi va haver un sobrepagament. Aquesta compensació econòmica fa que jugadors vinguin al teu club només pel tema econòmic. Potser això va provocar la mala temporada. Es van gastar molts calers i ara l’equip va al límit, amb un equip nou i amb el Gabri, que era company del meu germà Juvenal i ha dormit molts cops a casa meva. Els fitxatges que hi ha hagut ara són de perfil diferent als de l’any passat: gent jove, amb ganes, amb ambició. El Sabadell pot ser un trampolí per ells.

Té alguna explicació a que històricament hi hagi tan pocs equips catalans a les categories més altes?

Aquí hi ha un equip molt potent, que és el Barça. Això és bo perquè tu pots pescar jugadors d’allà amb una formació molt bona. D’altra banda la gent és del seu equip del poble i també del Barça. Si mires el grup de Tercera són clubs que sempre són potents i costa donar el salt. No sé si l’efecte absorció del Barça fa que la gent enlloc de veure el seu equip vegi al Barça quan coincideixen.

“SEMPRE M’HA AGRADAT LA MENTALITAT DE JUVENAL”

Fins a quin punt l’ha marcat el seu germà Juvenal?

Ell és cinc anys més gran que jo. El Josep Manel en té vuit més. Des de ben petit sempre volia anar a veure els meus germans entrenar o jugar. El Juvenal va despuntar de ben jove, va tenir una lesió greu i aquí vaig començar a entendre el futbol d’adults. D’ell sempre m’ha agradat la mentalitat que té. Futbolísticament era un jugador molt creatiu. En un estadi on el xiulaven 15.000 persones marcava el penal definitiu. O la seva pròpia afició criticant-lo i ell arriscant passades. Esborrava i continuava i era impermeable a l’entorn i això sempre ho he admirat.  

Un altre tema que l’ha marcat i sempre té molt present són els seus orígens. De fet, va escriure un llibre sobre Àfrica.

A casa meva sempre hi ha hagut música africana i els diumenges menjar d’allà a les reunions familiars. Àfrica l’he tingut a la meva infància a prop, però lluny. Quan vaig anar amb la selecció de Guinea Equatorial amb 18 anys em va marcar moltíssim. Quan un és mestís a un lloc tu estàs on has nascut i d’alguna manera et fan sentir que ets d’aquí, però no tant. He nascut a Sabadell, he estudiat bilingüe amb català i l’entorn et fa sentir que no ets del tot autòcton. Les meves arrels les abraço molt fort i això s’ha de fer. Jo ho retornava jugant al futbol al principi i ara ho faig d’una altra manera, reivindicant la riquesa del continent africà.

“ENTENC EL QUE PASSA I PUC COMUNICAR-HO”

Si quan estudiava ADE o jugava a futbol li diuen que ara seria analista televisiu de futbol s’ho hagués cregut?

Sempre tinc al cap que avui potser és l’últim dia. Ho visc així i no m’amoïno del que pot passar. Ser analista televisiu no és vocacional en el meu cas. Jo volia ser futbolista i no va poder ser. Vaig començar a treballar en temes d’administració i recursos humans. L’Àxel Torres em va trucar el 2011 per fer un programa per primera vegada perquè havia vist un bloc sobre futbol africà. És cert que estava entre ADE i periodisme, però com sóc racional vaig tirar per ADE perquè tenia més sortida. Entre l’ajuda de l’Àxel, comentar partits a Ràdio Sabadell i feines altruistes vaig arribar a un punt el 2014 en que vaig decidir tirar a la part comunicativa. Conec el periodisme i hi ha tasques que són indispensablement de formació i la part purament analítica està més lligada amb l’enteniment del que passa i la manera de comunicar-ho. Hi ha periodistes que ho entenen i comuniquen bé, futbolistes que ho entenen bé i no ho comuniquen bé i en el meu cas estic al mig. Entenc el que passa i puc comunicar-ho perquè la gent ho pugui entendre. Aquesta seria la clau de l’èxit.

The post “El futbol català és la meva escola de vida” appeared first on FutbolCatalunya.com.

Vaig conèixer el Dani Badia fa deu anys, el 2012. Jo en tenia 21 i començava a buscar un lloc en el periodisme, mentre que ell ja era un referent informatiu de Lleida. Les primeres vegades al Camp d’Esports em va sorprendre la seva proximitat. Sense haver-nos vist mai, recordo que quan vam desvirtualitzar em parlava d’igual a igual i sempre intentava ajudar-me en tot el que em fes falta en un entorn aleshores desconegut per mi.

Ben aviat vaig sentir admiració per una persona que ja era referent, però que a nivell personal ho va ser encara més per al seva forma d’acollir-me i cuidar-me. Quina passió pel seu Lleida demostrava amb fets i paraules… els playoffs del Lleida de Seligrat, Mata, Imaz i companyia van ser els primers que vaig viure, però em quedo amb com vaig aprendre del Dani. De fet, puc dir que aleshores volia ser com ell. Que la feina fos una passió i no una obligació. Que de forma natural aquesta estima que tenia pel seu Lleida arribés arreu a través del seu inseparable micròfon de Catalunya Ràdio.

Inclús recordo un partit Lleida Esportiu-L’Hospitalet en el que hi van haver problemes a zona mixta i el primer que va fer va ser protegir-me. Amb el Dani tenia la sensació que sempre volia que la gent que visitava Lleida se sentís a gust, era un gran amfitrió. Realment costa trobar algú que parli malament d’ell i no m’extranya. Era un gran periodista, un fantàstic professional i una bona persona.

Com oblidar aquell desplaçament a l’Alfredo Di Stéfano, amb victòria per zero a tres del Lleida i els maleïts penals de Sevilla. Al primer tot era alegria i crec que ha estat el millor desplaçament de tots els que hi vam anar, ja que la sensació final era de fer història i estar-la explicant. Al segon el cop va ser brutal, però el Dani era dels més sencers. Sempre volia que els que l’envoltaven estiguessin bé.

Una de les coses que em sap més greu és que el Dani no hagués pogut gaudir del seu Lleida al futbol professional darrerament. Els últims anys, la última dècada de fet, no ha estat fàcil, però ell sempre ha estat al peu del canó. Era un periodista de Primera, independentment de la categoria de l’equip del que informava i la seva professionalitat estava fora de tot dubte.

He d’admetre que els últims mesos havíem perdut el contacte. El notava distant i no sabia perquè. Sempre enviava enllaços de les seves informacions, als que solíem fer RT. Però amb el pas del temps ni això. Fins que el passat mes de juny vaig preguntar-li si li passava alguna cosa després de veure el detall que va tenir el Lleida Esportiu amb ell amb una samarreta signada.

“Jordi, et truco ara i t’explico si et va bé”, em va dir. “Deixa’m parlar i explicar-te tot de cop, perquè em costarà no emocionar-me. Tinc un càncer de pàncrees i és incurable. Estic bé, però els metges m’han dit que em queden dos mesos. Moltes gràcies per tots aquests anys que hem compartit junts i dir-te que ets una bona persona i t’aprecio molt. Et mereixes el millor”. La resta de la conversa, me la guardo per sempre.

La fortalesa i l’estima que em va mostrar el Dani aleshores i en converses posteriors les portaré amb mi fins a l’eternitat. És una lliçó de vida que mai oblidaré. Si el món tingués més periodistes i persones com el Dani seria millor, sense cap mena de dubte. El buit que deixes, amic, és enorme.

Serà difícil que Lleida i el futbol català torni a tenir un periodista com tu. El teu record es mantindrà intacte, encara més amb el magnífic museu que estàveu preparant a les darreres setmanes. Espero i estic segur que el Lleida Esportiu posarà el teu nom a aquest museu quan sigui realitat. Cada victòria del Lleida em farà pensar en tu. Com diuen molts avui, el cel és encara més blau. Dani Badia sempre ha estat el Lleida i sempre ho serà.

The post Dani Badia és Lleida, de sempre i per sempre appeared first on FutbolCatalunya.com.

Les tres entitats han firmat un conveni de col·laboració pel qual endeguen la constitució, formació, organització i continuïtat de l’Atlètic Lleida Genuine.  El projecte es presentarà a la Gala Solidaria Fundación Alex, que tindrà lloc a les Caves de Raimat el pròxim 22 d’abril a partir de les 20 hores.

El club lleidatà, que comptarà amb 25 jugadors i jugadores (es tracta d’un equip mixt) de 16 anys en amunt, el formaran joves amb discapacitat intel·lectual. El cos tècnic estarà composat per personal especialitzat.

Els jugadors realitzaran sessions d’entrenament periòdiques, celebraran partits amistosos contra altres equips Genuine i dins del propi equip i participaran en tornejos Genuine.

L’ATLÈTIC LLEIDA MAI S’ATURA

Tot això en un espai esportiu normalitzat com són les instal·lacions del camp esportiu municipal Ramón Farrús i formant part del Club Atlètic Lleida, en igualtat de condicions que qualsevol altre equip.

La iniciativa busca la millora de l’estat de salut d’aquestes persones a través del foment d’hàbits saludables, així com fomentar el progrés en el seu dia a dia amb la creació de rutines, la millora de l’autoestima i la psicomotricitat, etc. Al mateix temps, es potencia la socialització amb els companys i companyes mitjançant el sentiment d’equip i de pertinença a una institució com el Lleida Atlètic.

En aquesta línia, l’equip vol posicionar a la ciutat de Lleida com a impulsora de projectes socials d’integració vinculats a l’esport, i ampliar, així, la oferta esportiva per a que persones que, des de la seva diversitat funcional, volen i poden gaudir de l’esport des d’un paper protagonista.

RESPECTE, INTEGRACIÓ, ESFORÇ I TREBALL

Valors com el respecte, la integració, l’esforç i el treball en equip són característics de les tres institucions impulsores i es volen materialitzar i projectar a través del nou Atlètic Lleida Genuine.

Al maig d’aquest any es preveu la formació d’equip i cos tècnic, i al juny la celebració d’una jornada de portes obertes. Els entrenaments i primers partits tindran lloc a partir de setembre de 2022. Durant les pròximes setmanes es presentarà el projecte a les entitats que atenen a persones amb discapacitat a l’entorn de Lleida.

UNA GALA D’IL·LUSIÓ I MÀGIA

El projecte de l’Atlètic Lleida Genuine es presentarà el pròxim 22 d’abril a les Caves de Raimat de Lleida, a partir de les 20:00 hores, en el marc de la Gala Solidaria Fundación Alex. L’esdeveniment persegueix la dotació de finançament per a impulsar el nou equip en les millors condicions.

La gala comptarà amb la presència de personalitats tan destacades com el Mag Lari o els periodistes Susanna Griso i Aleix Parisé, que seran els conductors de l’esdeveniment.

Per a col·laborar, els interessats podran fer-ho de tres maneres: formant una taula corporativa per la gala, convertint-se en patrocinadors de l’equip o fent una donació a la fila 0. Per a més informació sobre l’equip, la gala i les possibilitats de col·laboració es pot visitar la pàgina web de a fundació: www.galasolidariafundacionalex.org.

LALIGA GENUINE SANTANDER DE FUTBOL VUIT

La competició LaLiga Genuine Santander es va formar per LaLiga Nacional de Futbol professional l’any 2017 per obrir la porta a jugadors que, a partir de 16 anys i amb un 33% o més de discapacitat, volguessin formar part d’equips mixtes amb ganes de competir amistosament en la modalitat de futbol vuit i, des de les seves ciutats, posar en pràctica la seva passió.

El projecte ha anat creixent i els 18 equips que van començar a la temporada 2017/18 s’han convertit en 42 l’any 2021/22. Un dels requisits per a poder participar-hi és que el primer equip del club jugui a una de les competicions de LaLiga Nacional de Futbol, pel que, de moment, el Lleida Atlètic no hi podria participar, però sí podrà gaudir de la pràctica de l’esport, els entrenaments i els partits amistosos interns.

SOBRE LA FUNDACIÓ ALEX

Nascuda el juliol del 2006,en memòria d’Alex Masfurroll, segon fill de la família Masfurroll-Cortada, la Fundación Alex té com objectiu aconseguir que totes les persones, independentment de la seva condició, tinguin accés a una pràctica esportiva de qualitat.

SOBRE ATLÈTIC LLEIDA

El Club Esportiu Atlètic Lleida, neix de la idea i voluntat d’un grup d’empresaris i professionals lleidatans per engegar un projecte social i esportiu, que pugui ser aglutinador del sentiment del futbol lleidatà . Amb la voluntat d’anar creixent, de manera sòlida i sostinguda i amb el suport de l’Atlètic Segre, juntament amb altres col·laboradors, realitzen accions a tots els nivells per tal de dur a terme aquest gran projecte.

SOBRE CLÍNICAS MI

Clínicas Mi (www.clinicasmi.com) és un grup de clíniques d’origen català, propietat de la família Masfurroll, un cognom amb gran tradició en l’àmbit de la sanitat espanyola. El grup compta amb dos centres hospitalaris a Barcelona (Clínica Mi Tres Torres) i a Lleida (Mi NovAliança).

L’equip gestor que lidera ambdues clíniques aporta una àmplia, intensa i dilatada experiència, a nivell domèstic i internacional, avalada per projectes històrics del sector,com la creació al 1998 del grup USP Hospitales, la primera xarxa d’hospitals privats del sud d’Europa.

Els centres associats a Clínicas Mi es caracteritzen per l’agilitat i la qualitat del servei, acreditats per sistemes d’estudi de satisfacció de pacients, superiors a la mitjana del sector.

Amb el lema “Curar y Cuidar”, l’equip humà que hi ha darrere de Clínicas Mi aporta coneixement i talent, però també vocació i esforç, per aconseguir que pacients i familiars es sentin “casi com a casa”. A més, compten amb un projecte molt especial lligat a les clíniques: la Fundación Alex (www.fundacionalex.org), una entitat sense ànim de lucre que integra socialment a persones amb diversitat funcional.

The post Endavant Atlètic Lleida Genuine! appeared first on FutbolCatalunya.com.

El tema d’actualitat mundial és la invasió de Rússia a Ucraïna. Tothom en parla i afecta a molta gent. També ha arribat al futbol català, per exemple amb els casos de Marc Gual o Lluís Cortés, que van haver de fer una autèntica odissea per sortir del país. El d’Alex Starunskyi és diferent. Alex va ser un dels protagonistes del Live de Futbolcatalunya aquest passat dilluns

És ucraïnès i pateix des de Catalunya el que li està passant al seu país. Allà hi té familiars i coneguts i l’Alex en destaca la resiliència i capacitat de lluita del seu poble. Així veu el conflicte un ucraïnès resident a Catalunya i entrenador del #futbolcat.

UCRAÏNA EN EL SEU COR

Com està vivint des de Catalunya el conflicte actual al seu país?

El que està passant al meu país és una mica complicat. Tothom ho està veient. Cal donar les gràcies a tothom qui està donant suport des de totes les parts del món i és una situació una mica inesperada. Tot va començar d’un dia per l’altre i van entrar matant civils i fent coses que avui al segle XXI no haurien de passar. Espero que la situació acabi el més aviat possible i que la gent no pateixi els problemes polítics.

Imagino que tindrà familiars i coneguts a Ucraïna ara mateix.

Sí, jo tinc a la meva mare. No vam poder treure-la d’allà perquè ja era tard. Està bé i estic orgullós d’ella perquè està ajudant a refugiar a gent que surt de la capital. Ara mateix es troba a 60 quilòmetres de Kíev i està ajudant a moltes persones que busquen refugi. És una ucraïnesa més, que estima el seu país i que com molts altres està demostrant que lluita pel seu país, per la seva terra i per la seva nació.

“HAN COMENÇCAT UNA GUERRA D’UN DIA PER UN ALTRE”

Deia que aquesta situació era inesperada. Es podia pensar arribar a aquest extrem?

Es veia venir, però fins a l’últim moment, fa quatre dies, no pensava que poguessin fer el que han fet. Han entrat amb tot i han començat una guerra d’un dia per un altre. Jo pensava que era només una amenaça per arribar a un acord. Els polítics comencen una guerra i els que pateixen són els civils.

Quants anys fa que viu a Catalunya?

Fa 14 anys que estic aquí.

Què recorda d’Ucraïna? Ho dic perquè ara es parla molt d’aquesta part negativa i segurament li agradaria destacar el millor del seu país. Què seria?

Jo destacaria que el nostre país a la Segona Guerra Mundial van ser els que van guanyar la guerra. La capital de la Unió Soviètica era Kíev. Destacaria que la gent està disposada a morir lluitant cada dia i a la vista està. Defendran aquest país perquè Ucraïna és un país on la gent és diferent. Rússia no s’esperava trobar un país tan unit i tan fort. Estan resistint tot.

“LA GENT ESTÀ DISPOSADA A MORIR LLUITANT CADA DIA”

Imagino que per això no sembla que sigui un conflicte curt oi? A les ciutats tothom està defensant el país i quan hi ha civils pel mig no és tan fàcil controlar un país.

Està clar que l’armament i l’exèrcit rus és molt més potent per quantitat i qualitat. Nosaltres juguem amb un avantatge d’estar a casa, a la nostra terra. No som poca gent. Ucraïna té 44 milions de persones i els civils estan disposats a lluitar. L’avantatge nostra és que estem al nostre territori.

Deixant de banda el tema de la guerra parlem de futbol. Ara entrena al Sant Andreu. D’on li ve aquesta passió pel futbol?

He estat futbolista des de petit. A mi m’apassiona. Perdo temps per entrenar, però em vaig decidir a agafar un equip i el Sant Andreu m’ha donat l’oportunitat de ser entrenador i aquí estic. És el meu primer any i vaig provant si fem les coses bé i gaudint de l’esport, que és el que al final ens agrada.

The post “La guerra d’Ucraïna no hauria de passar al segle XXI” appeared first on FutbolCatalunya.com.