Antonio Morales, president de la FE Grama, respon amb aquest text al lamentable episodi per insults racistes a Cornellà-El Prat. El seu coneixement dels escenaris, del propi futbol amb prop de 5 dècades a l’esquena i de la seva immersió en diferents cultures són tota una garantia. Trist, com la majoria per aquests fets, ha aprofitat per exposar públicament el seu pensament sabent que, malauradament, això pot passar en qualsevol camp.

Morales, habitual cada final de Ramadà amb la comunitat islàmica de Catalunya, ha donat sempre, juntament amb l’Ajuntament colomenc, totes les facilitats perquè el Municipal pogués acollir aquesta festa.

Amb més de 36 nacionalitats en les seves diferents seccions esportives i totes les seves religions, la seva política social i integradora el converteixen en un referent.

MORALES PREN LA PARAULA

Futbolcatalunya.com m’ha demanat que expressi públicament el que penso sobre els lamentables
fets que vam viure aquest passat dimarts a Cornellà-Prat. Llàstima que, per culpa d’uns pocs, ho paguem tots, però aquesta és la societat que ens ha tocat viure i que cal corregir i educar.

Sense assenyalar ningú, sense responsabilitzar ningú, sense ofendre ningú -almenys aquesta és la meva intenció- he de dir que em va doldre moltíssim allò de “Musulmà, el que no boti” així com altres insults irreproduïbles. M’encanta llegir reaccions d’alguns polítics i la del nostre president Louzán -altres s’acullen al seu silenci covard-, però cal arribar al fons de la qüestió.

CAL ARRIBAR AL FONS DE LA QÜESTIÓ

La meva experiència m’ha demostrat que totes les persones som iguals, sí, iguals. El color, la religió, el pensament… tot això forma part de la persona. No és res diferent sinó més del mateix i ho puc comprovar cada vegada que ens reunim al camp Municipal de la Grama al final del Ramadà.

Els responsables de la comunitat islàmica agraeixen als colomencs la nostra voluntat de col·laboració, però som nosaltres qui hauríem d’estar agraïts per la seva ajuda i la seva arribada als nostres pobles i ciutats. És clar que hi ha excepcions, tot i que això correspon a la justícia i
que no els enganyin, això és independent de qualsevol color, raça o pensament.

ELS CULPABLES ES VAN RETRATAR

Per això, avui repeteixo que no soc musulmà, però com si ho fos, i això no s’ha de convertir en un insult. El futbol és un esport encara que alguns no ho vulguin entendre i, si us plau, que ningú ataqui l’afició del RCD Espanyol. Els culpables es van retratar i carregaran amb la seva actitud ridícula encara que les càmeres no els puguin delatar. Mantinc a nivell personal que només la integració i la justícia ens poden mantenir estalvi en aquesta societat, i atacar-nos només ens condueix a l’enfrontament i al caos. Salut i una forta abraçada.

The post Antonio Morales: “No soc musulmà, però com si ho fos” appeared first on FutbolCatalunya.com.

Que quedi clar que aquest article no vol fer pagar justos per pecadors, però avui us volem explicar des de Futbolcatalunya una de les realitats del futbol català. Una realitat que es produeix per culpa de molts. Fins i tot dels mateixos periodistes, que molts cops abaixem el cap i acatem aquestes actituds dictatorials i despòtiques per part d’uns personatges que haurien de vetllar i alabar la difusió de continguts dels clubs als qui representen, en comptes d’etzibar retrets a qui s’encarrega de donar visibilitat els seus colors.

I és que la tasca de qui fa de cap de premsa o director de comunicació d’un club de futbol modest hauria de ser ajudar. Ajudar o estar al servei dels periodistes i animar-los a difondre més informacions sobre la seva entitat. En comptes d’això, hi ha qui es dedica a advertir que si un actua pel seu compte i se salta el ‘protocol’ (sic), es pot considerar directament l’autor de la mort de Manolete.

Potser amb reaccions d’aquesta mena es pot entendre una altra realitat del futbol català. Cada cop es parla menys als mitjans de comunicació. Que la pròpia Federació Catalana de Futbol es dediqui a difondre continguts que haurien de ser realitzats pels propis mitjans -parlem de productes periodístics i no publicitaris– és un bon exemple. Les televisions alimenten hores de programació amb continguts produïts per una Federació. I tothom content.

A LES SEVES ORDRES, ‘CABDILLS’, ENCARA, NO!

Però tornem a la figura del cap de premsa. Amb tots els respectes, potser hi ha clubs que es pensen que són el PSG, el Bayern de Munich o el Real Madrid. I volen actuar de la mateixa manera. És a dir, si vols fer una entrevista a un futbolista o un entrenador del meu equip, m’has de demanar permís abans i informar-me que l’entrevistaràs i jo et donaré el vist-i-plau… o no. Com ho llegiu.

Potser el cap de premsa o director de comunicació de torn actua així perquè hi ha un president o junta directiva que el fan actuar així. O perquè els joves periodistes -o aspirants a periodistes- que orbiten sobre aquell club no gosen plantar cara i dir la seva, no sigui que el cabdill de torn s’emprenyi i el posi la creu. A nosaltres, a aquestes alçades de la pel·lícula, això ens importa un be negre amb les potes rosses.

Obliden aquests personatges que la seva tasca és la d’ajudar, no la de posar pals a les rodes. De fet, haurien d’estar agraïts i contents que es parli amb futbolistes, entrenadors o membres del seu club i es doni visibilitat. Però no. Aquí es tracta de dir ‘aquí mano jo’ i que el protocol és el que és.

NO SABEN NI ON SÓN

Estan parlant de protocol a un club de Primera, Segona, Tercera Federació o Lliga Elit. Probablement, per la gran quantitat de mitjans de comunicació que volen entrevistar al futbolista de torn. Perquè, com hem dit, són milers i milers els mitjans que volen seguir i difondre informació de futbol català. I perdó per ser irònic, però és que fa riure… per no plorar.

Podríem donar noms dels personatges que actuen d’aquesta manera. No cal. Ells ja saben qui són i possiblement, en llegir aquest article, rebi missatges d’emprenyament per posar-los al seu lloc. Però aquest article vol despertar una mica als companys i companyes de professió que han de patir aquesta mena de pràctiques en el nostre futbol català. Potser ja és hora de dir prou, abans que la muntanya sigui inaccessible del tot.

LES MERAVELLOSES EXCEPCIONS

I com deia abans, també hi ha exemples de com s’ha de fer aquesta tasca. Serveixin aquestes línies per agrair la tasca, entre d’altres, de Carlos de Frutos a la UE Castelldefels, Joan Blanch a l’AE Prat o Raúl Monje a la Fundació Esportiva Grama. Són tres exemples de com cuidar la relació amb els mitjans de comunicació i no fiscalitzar de manera dictatorial i desmesurada les tasques dels qui ens dediquem a donar visibilitat aquestes categories.

Si qui em llegeix és dirigent d’un club de futbol català modest, prengui nota. Recordi que és important la tasca que fa pel seu club, però també la difusió que puguin obtenir tant les seves activitats com els seus anunciants, per la qual cosa també necessiten els mitjans de comunicació i qui es dedica a informar.

Si qui em llegeix actua de cap de premsa o ‘dircom’ d’un d’aquests clubs, reflexioni i pensi que potser cal apropar-se més que allunyar-se.

I si qui em llegeix està treballant o col·laborant a mitjans informant de futbol català o d’aquests clubs, potser ja va sent hora d’aixecar la veu quan algú vol imposar ‘protocols’ impropis i dictatorals. Arreglar aquest desgavell és cosa de tothom.

The post Caps de premsa, sì; ‘cabdills de premsa’, no appeared first on FutbolCatalunya.com.

Durant gairebé tres quarts d’hora, Soteras no respon: dispara. Carrega contra periodistes, antics companys de junta, exdirectius, el secretari general, els Mossos d’Esquadra i qualsevol veu que qüestioni la seva presidència.

El resultat és tan clar com preocupant: un dirigent que es proclama víctima de “manipulacions”, “interessos ocults” i “mentides”, però que ja no troba ningú al seu voltant disposat a fer-li costat. Ni tant sols el seu secretari personal que ja ‘passa’ de preparar-li les entrevistes. O això, o també vol que plegui per a la seva subsistència.

RIDICULESA  I DESBANDADA A LA JUNTA

Quan un president reconeix obertament que “he comptat tres, tres, molt bé, tres, tres o quatre, o cinc, és igual”, referint-se als membres dimitits, no està restant importància; està confirmant la fractura.  Les sortides de vicepresidents, directius i delegats no són fruit d’un cicle natural, sinó la conseqüència directa d’una gestió caòtica, opaca i autoritària.

Les delegacions, mentrestant, tanquen o redueixen horaris. “Es rumorejava que es tancava la delegació”, admet el mateix Soteras, intentant restar-hi importància, quan la realitat és que hi ha oficines sense personal estable i clubs que ja no troben resposta administrativa. Horaris restringits i els comitès de competició, des de Barcelona. “Els hem professionalitzat”, deia Soteras sense respondre concretament a la pregunta de si els expedients es resoldrien a Terres de l’Ebre o a Barcelona, mentre reconeixia no trobar ningú per substituir els juristes de tota la vida.

ATAC SENSE FRE A SECRETARI I MOSSOS

En un dels fragments més significatius, acusa directament el seu encara secretari general, Oriol Camacho, d’intentar “desestabilitzar la pròpia Federació a benefici propi i de tercers”.  Ho fa sense proves, sense noms i sense cap informe intern que ho acrediti. I ho fa, a més, mentre presumeix de “tenir coses molt grosses” que no vol explicar. “Hi ha coses molt grosses… però no ho diré aquí perquè no”, afegeix. Ja té una querella per injúries i calúmnies, que no fa més que engreixar.

L’estratègia és clara: convertir la sospita en argument. Però quan el màxim responsable institucional es permet insinuar delictes sense evidència, erosiona la seva pròpia credibilitat i posa en qüestió la neutralitat que la FCF hauria de projectar.

MOSSOS D’ESQUADRA ‘MENTIDERS’?

El to no millora quan parla dels Mossos d’Esquadra, a qui acusa obertament d’haver “fet un informe ple de mentides” sobre la seva gestió durant el procés electoral. Uns Mossos que, recordem, actuen per mandat judicial. Són els jutges també uns mentiders? És una declaració d’una gravetat extraordinària: un president d’una entitat esportiva desautoritzant el cos policial de Catalunya en antena. Aquesta mena d’afirmacions potser serveixen per reforçar la narrativa del “tothom em vol fer mal”, però enfonsen definitivament la seva credibilitat institucional, si algun cop en va tenir alguna.

LA SOLEDAT DEL QUI VEU ENEMICS A TOT ARREU

El sabadellenc sembla convençut que és víctima d’una conspiració transversal. Parla de “denúncies falses”, “actes notarials manipulats” i “mitjans que no expliquen la veritat”, però no aporta ni un sol document que ho provi. Aquest relat de setge constant pot servir per mantenir mobilitzats 2 fidels, però ja no convenç ningú més. La imatge és clara: un home sol, envoltat de sospites que ell mateix alimenta.

El contrast amb la realitat diària és abismal. Mentre ell parla de “normalitat” i assegura que “han començat les competicions al 100% sense cap problema”, els clubs es queixen d’endarreriments, de manca d’atenció i d’una burocràcia cada cop més lenta. Quan les oficines tanquen a mig dia o els delegats pleguen, no cal cap “conspiració”: cal gestió, i aquesta brilla per la seva absència. Un president que quan un club es queixa, l’insulta als mitjans de comunicació, el sanciona injustament, li posa els pitjors horaris, li paga tard i malament les subvencions o li nega un ascens guanyat als terrenys de joc.

LA TRISTA FIGURA

L’encara (ir)responsable de la Catalana s’ha convertit en el cavaller de la trista figura, cavalcant sol a lloms d’un director general desencadenat, que lluiten contra els molins de vent, com si fossin enemics reals. Ja no és només el to: és el buit.

Ha perdut la confiança del seu equip, la complicitat dels pocs clubs que el respectaven i la credibilitat institucional que requereix la presidència. Quan la resposta davant cada crítica és un atac, i davant cada dubte, una insinuació, ja no queda espai per la política federativa: només la resistència personal. Soteras està atrinxerat al carrer Sicília amb el seu inseparable Calle, l’exterminador, esperant que en qualsevol moment entrin els Mossos a posar-li les manilles.

UN COVARD PER ALS DEBATS

D’altra banda, confon supervivència amb autoritat. Però la seva veu cada cop sona més a monòleg: un discurs que ja no té interlocutors, que no genera credibilitat i que, a cada nova entrevista, el retrata més sol. Ell mateix ho admet sense voler: “No accepto que se m’ataqui amb interessos ocults” (jajaja). Però potser el problema no són els atacs externs, sinó el desert intern que ell mateix ha creat. Per cert: mai ha aguantat un debat, un cara a cara, només entrevistes amables.

Soteras ja no és el president que defensa una institució: és un president que es defensa d’ella. El discurs victimista, els retrets als Mossos, les insinuacions sobre excompanys i periodistes, i la desbandada interna dibuixen un final de cicle que ell encara no vol veure. El Minut 91 no va ser una entrevista: va ser una confessió involuntària d’un irresponsable sol davant del mirall, buscant culpables per una crisi que ha provocat amb la seva pròpia incompetència.

The post Soteras supera la seva ridiculesa en ple ocàs appeared first on FutbolCatalunya.com.

Mentrestant, la xarxa d’accions judicials, institucionals i mediàtiques ha anat teixint un cas de gran envergadura que questiona la manera com s’ha gestionat la Federació i la responsabilitat del Govern de Catalunya.

Diversos clubs, l’encara secretari general de la FCF, Oriol Camacho, i el president de l’Associació Transparència i Democràcia en el Deporte, Miguel Galán, han interposat diverses denuncies per irregularitats greus en les eleccions de 2023, tant davant els Mossos, els Jutjats i el TCE.

FCF: DENÚNCIES INTERNES I EXTERNES

Entre les acusacions destaquen l’ús indegut de recursos federatius, manipulació de signatures d’actes notarials, interferències en la Junta Electoral i una trama organitzada per assegurar la victòria de la candidatura de Soteras. També s’ha denunciat intimidació o assetjament contra treballadors que volien denunciar aquestes pràctiques

INVESTIGACIONS POLICIALS I JUDICIALS

Els Mossos d’Esquadra ja han fet registres a la seu de la FCF per ordre d’un jutjat de Sabadell. S’investiguen presumptes delictes de falsedat en documents públics i privats, administració deslleial i manipulació electoral. Soteras, Calle i altres directius i professionals estan imputats en aquest afer.

Recentment, però, una nova denúncia de Galán per falsificació de titulacions d’entrenadors, ha tornat a sacsejar l’actualitat de l’extensa crònica de Tribunals de la FCF, en la que presumptament estaria implicat el subdelegat del Maresme i membre de la Junta Electoral en l’últim procés electoral, Manuel Cuenca Lidón.

ACTUACIONS INSTITUCIONALS

El Síndic de Greuges ha obert actuacions de control dirigides al Govern de la Generalitat per esbrinar si hi ha hagut negligència o inacció en la supervisió de la Federació. Es reclama que s’expliqui per què no s’han pres mesures disciplinàries malgrat els indicis. L’últim tràmit de la Generalitat? Doncs, crear un assentament en blanc en resposta a la proposta de resolució del Síndic. Una burla en tota regla.

Per altra banda, la Comissió de Garanties d’Accés a la Informació Pública (GAIP), ha exigit al TCE que s’esmerci més en les seves explicacions, doncs fins ara s’ha limitat a dir que han renovat tots els seus membres i que el 23 de setembre s’havien de reunir per decidir si obrien expedient o no a Soteras. Si l’han obert o no finalment, muts i a la gàbia.

CONTINUEN LES DIMISSIONS I ELS CESSAMENTS

Qui també ha exigit explicacions han estat diversos partits polítics (Comuns, ERC i la CUP), que han demanat que comparegui a la Comissió d’Esports del Parlament de Catalunya el conseller d’esports, Berni Álvarez, el seu secretari general de l’Esport, Abel García, i Soteras, Galán i Camacho. Però veient el panorama, no sembla que ningú hagi de donar explicacions convincents.

A les recents dimissions i cessaments dels directius Jordi Bonet, José Cosano i Carles Mallart, s’ha sumat la de Pep Graus, Laura Ràfols i, aquest dijous, el ‘vice’ econòmic i gran amic presidèncial, Miquel Sellarès. I la cosa no s’atura. Mentrestrant, un Soteras amb cara de circumstàncies i visiblement esgotat, es passeja més sol que un mussol en les seves visites, a les que no se’l deixa veure acompanyat per cap vicepresident ni cap executiu.

GALÁN AMENAÇA AMB QUERELLES

Davant la inacció del TCE i del Govern, Galán ha passat a l’atac i amenaça amb querelles contra els membres del Tribunal Català. I qui sap si contra els representants de l’administració esportiva (el conseller Berni Alvarez, el secretari Abel García i la directora del Consell Català de l’Esport, Carme Bastida). Fins la data actual ni han activat la inspecció esportiva per verificar la gravetat de les irregularitats denunciades ni han instant amb prou convenciment l’actuació del TCE.

LA CIUTAT ESPORTIVA ‘JOAN SOTERAS’

Segons ha pogut saber aquest mitjà, la Ciutat Esportiva que pretenia fer-se a Sant Feliu de Llobregat també està sota sospita. Després d’un canvi d’emplaçament (pretenia fer-se al municipal Les Grasses on competeix el club que presideix Alberto Prieto, un altre dels investigats al Jutjat de Sabadell i exempleat federatiu), el seu cost també es va incrementar de 25 milions d’euros a 89, que hagués pagat encantat el futbol català.

La UCO de la Guàrdia Civil té sobre la taula aquest assumpte, atès que hi ha qui el relaciona amb el cas Koldo. Només així s’entendria la connivència del Govern amb Soteras. En resum: ‘menfotisme, inacció i molt més

The post ‘Menfotisme’, inacció i molt més amb la FCF appeared first on FutbolCatalunya.com.

Però quan la llum s’atura sobre els casos concrets –CE Europa, Club Lleida Ponent Esportiu- l’operació de màrqueting es desfà com un castell de sorra.

És profundament miserable aprofitar la desgràcia aliena per vendre’t com a solució. Quan el problema de fons no és ‘manca d’assessorament’ sinó decisions reglamentàries i de poder. Com la normativa de la RFEF sobre gespa artificial que ha posat contra les cordes el Europa o sobre control econòmic que ha condemnat al Lleida- la cantarella institucional sona a fum.

MENYSPREABLES! NO ÉS CRISI DE SERVEIS!

No és una crisi de serveis; és una lluita d’influències. I en aquest terreny hi ha noms amb pes i responsabilitats. Són menyspreables/miserables que s’aprofiten del dolor aliè

Parlem clar: la UFEC i el seu missatge s’ensorren si analitzem l’arrel del problema. Gerard Esteva, president de la UFEC, treu pit com a president també de CUFADE (la confederació que agrupa totes les unions espanyoles de federacions) i de tenir poder d’influència sobre el CSD, amb la inestimable ajuda de Foment del Treball. Un home tant important i tant influent no ha pogut ajudar a resoldre els problemes de l’Europa i del Lleida? No, ha preferit tocar el violí.

EL VIOLINISTA I EL SEPTUAGENARI

I l’altre home influent de Catalunya?, el ‘nostre’ septuagenari  Joan Soteras, president de la FCF i vicepresident de la RFEF, com s’encarrega de recordar dia sí i dia també?. Doncs, més preocupat de la crònica judicial i de la trencadissa interna de la seva junta, tampoc ha pogut influir per ajudar l’Europa o el Lleida?.

Però si volem comercialitzar serveis per millorar la gestió de les entitats esportives, hi ha coses que la nota de premsa no toca. Per què no es parla de les eleccions a la FCF?

De com assessorar a la primera federació esportiva catalana a fer un procés electoral sense que els Mossos d’Esquadra et posin cap per avall la seu central?

ELS FAVORS ES PAGUEN

El silenci no és innocent. Soteras va tenir un paper clau per frenar, i impedir, un vot de censura contra Gerard Esteva, president de la UFEC. I els favors es paguen. Aquí sí ha fet servir el seu poder d’influència, en un remake de pa sucat amb oli de ‘Salvem al soldat Soteras’–

No és que la UFEC no faci coses útils, és que la seva capacitat per ‘salvar’ situacions regulatòries i polítiques, quan cal moure fitxa on es decideix, resulta ser molt limitada, sobretot si es tracta de clubs i federats. Això sí, quan trontolla la seva cadira, llavors tot s’hi val, encara que l’esport català hagi de seguir aguantant la vergonya institucional que representa Soteras i els seus a la principal federació del país.

SILENCI SOBRE ESCENARIS ELECTORALS TÈRBOLS

Per a qui es presenta com a taula de salvació cal recordar-li: la influència real -quan cal lluitar de veritat- és nul·la. No es pot fer negoci a costa del dolor aliè obrint una narrativa de salvació sense autoritat ni intenció real d’arreglar els problemes estructurals. El seu silenci sobre el passat i la seva posició en el present expliquen més que les notes de premsa.

A més d’un se li regira l’estòmac quan veu a algú com Esteve fent propaganda institucional, aprofitant tragèdies esportives. Ho hem de dir i ho hem de repetir: és menyspreable/miserable fer negoci amb la desgràcia aliena.

ELS PRIMERS A FER-LO CAURE

I encara més miserable és callar sobre escenaris electorals tèrbols, simplement per salvar el cul.

Això sí, que Soteras gaudeixi (mentre pugui) dels serveis prestats per la UFEC d’Esteva i que no oblidi que aquells que l’han ajudat a mantenir-se, seran els primers a fer-lo caure quan la situació esdevengui insostenible.

The post Menyspreables que s’aprofiten del dolor aliè appeared first on FutbolCatalunya.com.

Amb aquesta mesura, la FCF busca frenar la mala conducta als camps, però la solució planteja una qüestió fonamental. Com es pot fer responsable un nen de la infracció comesa per un adult?

El problema rau en la lògica de la sanció. En un context formatiu, l’objectiu principal de l’esport ha de ser l’educació i el desenvolupament integral dels infants (autèntics protagonistes). En canvi, aquesta normativa sembla invertir aquesta lògica pedagògica.

COMPORTAMENT ADULTS- CONSEQÜÈNCIES NENS

El nen/la nena, la persona més vulnerable en aquesta equació, és qui acaba patint les conseqüències d’una acció que no ha provocat. Aquesta decisió pot generar una doble victimització en el menor ja que primer, ha de presenciar el mal exemple de l’adult, i segon, se li priva de l’activitat que més li agrada com a càstig per un acte aliè.

Aquesta mesura no només és qüestionable des d’una perspectiva ètica, sinó que podria entrar en conflicte amb el marc jurídic de protecció del menor a Catalunya.

La Llei 14/2010, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, estableix com a principi inspirador de qualsevol actuació que afecti els infants el seu ‘superior interès’. Aquest principi, que s’aplica tant a les administracions com a les institucions privades com la FCF, exigeix que sempre tinguin en compte el benestar físic i psicològic dels menors.

DOBLE CÀSTIG PER A UN INNOCENT

En obligar un infant a abandonar el camp, la FCF imposa un càstig col·lectiu que recau sobre un individu innocent. Aquesta acció pot generar sentiments d’injustícia, frustració o vergonya en el nen.

La mateixa Federació, en el seu Protocol de Protecció a la Infància i l’Adolescència, es compromet a “promoure la creació d’un entorn segur”. La nova normativa, però, sembla contrariar aquest objectiu.

UN INSTRUMENT PER A LA DISCIPLINA DELS ADULTS

L’aplicació de sancions col·lectives en àmbits com l’escola ja ha estat debatuda, ja que s’oposa als principis pedagògics de responsabilitat individual. La solució, per tant, hauria d’anar dirigida a endurir les sancions personals als adults (entrenadors, delegats, etc.). Com?. Aplicant multes significatives o la pèrdua de llicència, sense afectar els infants que no tenen cap culpa.

Conclusió: si bé és indiscutible la necessitat de combatre la violència verbal i la mala conducta en el futbol formatiu, la nova normativa de la FCF sembla prendre un camí equivocat. Enlloc de protegir els infants, els converteix en un instrument per a la disciplina dels adults ja que es crea una doble victimització que va en contra dels principis bàsics de la protecció de la infància a Catalunya.

The post Que fàcil és sancionar a un nen per culpa dels adults! appeared first on FutbolCatalunya.com.

La Federació Catalana de Futbol (FCF), sota l’actual directiva, ha convertit el que hauria de ser un motor de creixement i excel·lència en un pantà d’autobombo, decisions qüestionables i un descrèdit institucional que fa feredat.

No és una opinió, és una realitat que es palpa a cada camp, a cada despatx i, el que és més greu, a cada llicència que, paradoxalment, no es tradueix en progrés.

MÉS LLICÈNCIES, MENYS PRESÈNCIA ESTATAL

La FCF s’omple la boca amb les xifres. I és cert, les llicències federatives no paren de créixer. Avui, més de 204.000 futbolistes i 26.000 tècnics estan federats a Catalunya. Una de cada quatre persones federades al nostre país juga a futbol o futbol sala. El futbol femení, en particular, ha duplicat les seves llicències en set anys, passant de 10.245 el 2017-18 a 24.423 aquesta temporada, i els equips femenins han augmentat un 194% en una dècada. Sembla un èxit, no?

Però, de què serveix tenir una base tan àmplia si la nostra presència en les categories estatals es desinfla com un globus punxat? On són els nostres equips en l’elit? Actualment, només tres equips catalans militen a Primera RFEF i vuit a Segona RFEF. La Tercera RFEF, la cinquena categoria estatal, té un grup per a Catalunya, mentre que altres territoris gaudeixen de més oportunitats.

EL FUTBOL CATALÀ PERD PES A NIVEL ESTATAL

Aquesta desconnexió entre la base i el cim és un símptoma clar d’un sistema que no funciona, d’una piràmide que s’eixampla per la base, però s’estreny de forma alarmant a mesura que s’ascendeix. La FCF pot presumir de números, però la realitat competitiva és tossuda: el futbol català perd pes a nivell estatal.

I els àrbitres? El panorama no és millor. La temporada 2024-2025, només un àrbitre català, Víctor García Verdura, xiularà a Primera Divisió. A Segona Divisió, Rubén Ávalos Barrera ha baixat de categoria, deixant una imatge ben trista del nivell de l’arbitratge català. Això, és un reflex directe de la manca de suport i de les condicions precàries que pateixen els nostres col·legiats.

EL FUTBOL SALA RETRATA SOTERAS

Com va dir Joan Agustí de la UE Olot a futbolcatalunya.com, “no entenc perquè el futbol espanyol no s’estructura a través del número de llicències (…) la UEFA quan reparteix llocs de participació a competicions europees dona quatre llocs a Champions a Espanya i Andorra fa dues preliminars i dues prèvies”.

El que potser no sabia Joan Agustí, és que la RFEF ja s’organitza per número de llicències quan els interessa. Només cal veure les Bases de les competicions no professionals de futbol sala: “Ascenderán de forma directa los equipos de las 5 Federaciones Territoriales con mayor número de licencias”. Catalunya, aquí sí és la primera és clar, però sembla que els privilegis només se’ls endú el futbol sala.

LA LLIGA ELIT: EL ‘NEGOCI RODÓ’ DE LA FCF

La creació de la Lliga Elit, la nova ‘joia de la corona’ de la FCF, s’ha venut com un pas endavant. Però, per a qui? Per als clubs, ha estat un autèntic malson econòmic i esportiu. Aquesta categoria, amb un grup únic de 16 equips, ha disparat les despeses de desplaçament. El president del Palamós, Toni Heras, ja ho va advertir: equips d’arreu de Catalunya signifiquen més quilòmetres i més diners.

I aquí ve el gran “regal” de Joan Soteras: els clubs de la Lliga Elit han de pagar 15.000€ més les despeses de producció (entre 1.500€ i 2.000€ per partit) per les retransmissions dels seus partits a La Xarxa. Sí, han llegit bé. La Federació “ajuda” amb 11.500€ fixos per equip, 0,75€ per quilòmetre recorregut i 50€ per punt aconseguit, però al mateix temps els obliga a pagar una fortuna per una “visibilitat” que ningú els va consultar.

LA PLEITESIA A LA RFEF: UN GRUP ÚNIC QUE ENS CONDEMNA

La FCF ha demostrat una submissió incomprensible davant la RFEF en un tema vital: la configuració de la 3a Federació. Mentre Andalusia gaudeix de dos grups en aquesta categoria, amb l’excusa d’integrar Ceuta i Melilla, Catalunya, que integra Andorra en les seves competicions, es conforma amb un sol grup.

Això és un autèntic tap. Un coll d’ampolla que limita dràsticament les oportunitats d’ascens per als nostres clubs. Amb menys places de promoció, el camí cap a les categories professionals esdevé una quimera per a molts. És una vergonya que la FCF no hagi plantat cara per defensar els interessos dels nostres equips. La resposta és senzilla: la FCF prioritza la seva “bona relació” amb Madrid per sobre del futur dels nostres clubs. Lluís Fàbregas, president del Nàstic de Tarragona, ho té clar i així ho expressava a Ràdio Tarragona: “La FCF ha d’estar al servei dels clubs, no per servir-se dels clubs”. Una frase que resumeix a la perfecció la sensació de molts.

EL FUTBOL FEMENÍ: XIFRES INFLADES I NOMENAMENTS TÒXICS

La FCF ven el futbol femení com un “creixement imparable”. I sí, les dades de llicències i equips han augmentat. Però, més enllà de les xifres, la realitat és que el futbol femení català no acaba d’enlairar-se amb la força que hauria de tenir, especialment si el comparem amb el boom a nivell estatal. A més, la professionalització real sembla estancada.

I per acabar-ho d’adobar, ‘Bomba’ !!!!, la FCF va nomenar Alejandro Guerrero com a responsable del futbol femení. Un senyor que està imputat en la trama de frau electoral. Col·locar un imputat en un càrrec de tanta responsabilitat en un àmbit tan sensible com el futbol femení no és només una falta d’ètica, és una provocació. És la prova que a la FCF els importa més pagar “bonus o increments de sou” als seus fidels que la integritat i el progrés real de l’esport. On és el “bon govern” del qual tant parlen?

EL FUTBOL BASE: EXPERIMENTANT AMB EL FUTUR DELS NOSTRES JOVES

El futbol base és la saba del nostre esport, el planter on es forgen els talents del demà. Però l’actual directiva de la FCF ha decidit jugar amb ell, modificant les categories per edats. A partir de la temporada 2023-2024, les categories Prebenjamí, Benjamí i Aleví es subdivideixen per anys de naixement, i aquesta mesura s’aplicarà progressivament fins al Juvenil el 2026-2027.

La FCF ho ven com una mesura per “igualar el futbol base a nivell competitiu i propiciar més possibilitats d’ascens”. Però la realitat és que aquests canvis han generat una gran preocupació entre entrenadors, clubs i pares. Aquesta subdivisió per any de naixement, lluny de “igualar”, pot accentuar l’anomenat “Efecte de l’Edat Relativa” (RAE). Els jugadors nascuts a principis d’any solen ser físicament més madurs que els nascuts a finals del mateix any, cosa que els dona un avantatge inicial i pot portar a una sobrerepresentació en els equips.

IDENTIFICACIÓ I DESENVOLUPAMENT DEL TALENT ESPORTIU

Enlloc de mitigar aquesta diferència, agrupar-los per any de naixement pot fer que les petites diferències de maduració esdevinguin encara més determinants, deixant fora de la competició jugadors que simplement necessiten més temps per desenvolupar-se. Faria bé la FCF en llegir l’estudi del FC Barcelona (Javier S. Morales), titulat “El efecto de la edad relativa sobre la identificación y el desarrollo del talento deportivo”.

Pel que fa a les mesures de “protecció dels clubs petits”, amb quotes d’implantació i indemnitzacions per captació de jugadors, la intenció pot ser bona, però la realitat és que poden generar tensions i dificultar el moviment de talents cap a entorns més competitius.

LA FE GRAMA I MORALES DONEN LA CARA

La Fundació Grama, amb Antonio Morales al capdavant, és un exemple de club amb una estructura de futbol base potent, i l’FCF hauria d’escoltar més la seva veu i la de tants altres clubs que treballen dia a dia amb el planter. Antonio Morales va ser sancionat amb un any d’inhabilitació i el seu club amb una multa de 600 euros per una pancarta que denunciava “corrupció a la federació”.

Una sanció que, segons la jurisprudència, no hauria de ser admissible, ja que la crítica a figures públiques ha de ser tolerada. Però a la FCF, sembla que la crítica no és benvinguda. Tot és tan vergonyós que el Comitè d’Apel·lació no ha tingut el necessari per a ratificar la decisió de Competició. Han deixat passar el temps i se la ‘han menjat’ amb patates.

DESCRÈDIT INSTITUCIONAL: LA FCF, D’ESQUENA ALS CLUBS I AL PAÍS

La FCF s’ha convertit en una institució que viu d’esquena als seus clubs i a la societat. L’escàndol del frau electoral, amb directius imputats, ha dinamitat la seva credibilitat.

I què passa amb els clubs? La FCF presumeix d’un ‘portal de subvencions’ i d’una ‘atenció personalitzada’. Però la realitat és que molts clubs senten que les ajudes són insuficients i que els fons es malgasten en “autobombo, premis, gales de les estrelles, rialles”. Mentre la FCF es dedica a l’exhibicionisme, els clubs de base i amateurs lluiten per sobreviure, amb retallades en les ajudes i una manca de suport real que els ofega.

EPÍLEG: CONDEMNATS A LA INSIGNIFICANÇA?

El panorama és desolador. El futbol català, que hauria de ser un referent, s’està convertint en una anècdota. La pèrdua de presència en competicions estatals, les decisions nefastes com la Lliga Elit, la covardia davant la RFEF, l’estancament del futbol femení i els nomenaments qüestionables, les reformes perjudicials en el futbol base, i un descrèdit institucional que s’agreuja dia a dia a cop d’atestat dels Mossos d’Esquadra, ens estan condemnant a la insignificança.

La FCF, amb la seva actual junta directiva, ha traït la confiança dels clubs i dels aficionats. Ha prioritzat els interessos particulars per sobre del bé comú. Si no hi ha un canvi radical, si no es recuperen els valors perduts, el futbol català, el nostre futbol, acabarà sent només un record.

The post El mirall trencat del futbol català appeared first on FutbolCatalunya.com.

Que quedi clar des del principi: ningú posa en dubte la vàlua professional de Manzano. La seva feina al capdavant del Cornellà és palpable, amb un projecte sòlid que ha consolidat l’entitat. Que el Barça es fixi en el seu talent com a coordinador del futbol formatiu, en principi, seria una bona notícia per a ell. Però aquí no parlem de currículums, sinó de principis. De la doble vara de mesurar, si és que n’hi ha.

MANZANO, ‘TREBALLADOR’ DEL BARÇA

La normativa, per sort o per desgràcia, sovint va per darrere de la realitat. El Decret 58/2010 de la Generalitat, que regula les entitats esportives catalanes, és el nostre far en aquestes aigües. Ens diu, ben clar a l’article 140.1, que un directiu és qui forma part de la junta directiva. Manzano, com a president del Cornellà (ho diu la FCF) i màxim accionista (o ex), ho és. I per tant, ha de ballar amb la música que li marquen les seves obligacions.

Quina música? Doncs l’article 143 del Decret és ben eloqüent. Obliga els directius a “actuar amb la diligència deguda en l’exercici de les seves funcions, atenent-se en tot moment a les finalitats estatutàries de l’entitat” (punt b).

I, sobretot, a “abstenir-se d’assistir i intervenir en les deliberacions que afectin a assumptes en què tinguin un interès personal” (punt k). Aquest mateix punt ens avisa que “es considera que també existeix interès personal del directiu quan l’assumpte afecta a […] una societat, entitat u organisme on exerceix un càrrec directiu o hi té una participació significativa.”

UNA PREGUNTA SOBRE LA LLEIALTAT

Aquí és on la cosa es complica. Si Manzano és ‘coordinador’ (treballador del Barça), amb una relació contractual i responsabilitats de gestió (com preveu l’article 140.2, que exclou aquests perfils de la consideració de ‘directiu’ a efectes del Decret), el seu interès ja no és només el del Cornellà. Té un interès legítim, un sou, unes responsabilitats en una altra entitat.

I aquí ve la pregunta del milió: com casa la lleialtat que ha de tenir amb el Cornellà, com a directiu, amb la lleialtat que haurà de tenir amb el Barça com a empleat? Què passa quan el Cornellà i el Barça interactuen?

I interactuen, senyors, i molt, sobretot en el futbol base. Cessió de jugadors, captació de talent, partits amistosos, fins i tot decisions federatives. En aquests escenaris, la mà que dona la pilota al Cornellà és la mateixa que la recull per al Barça?.

CAP DUBTE SOBRE LA INTEGRITAT DEL NOU COORDINADOR

El Decret, a l’article 146.1, ja estableix la “incompatibilitat” del càrrec de directiu amb la prestació de serveis professionals a la mateixa entitat. Això ens demostra la voluntat del legislador de blindar els directius de possibles conflictes interns. Però la realitat és més enrevessada i sovint els conflictes s’escapen de les quatre parets d’un mateix club.

No és una qüestió de criminalitzar ningú, ni de posar en dubte la integritat d’Andrés Manzano. És una qüestió d’aparences i també de principis. El futbol es nodreix de la confiança, i aquesta confiança es pot esquerdar quan hi ha ombres sobre la imparcialitat. Si un directiu d’un club té una relació laboral significativa amb un altre club del mateix territori i amb interessos potencialment creuats, la percepció de netedat s’emboira.

La Federació Catalana de Futbol, com a ens rector, té aquí un paper clau. Més enllà del que el Decret ja diu, calen protocols clars, gairebé un codi de bones pràctiques que resolgui aquests buits. Perquè la pilota, si és rodona, que rodi neta.

The post La doble samarreta d’Andrés Manzano appeared first on FutbolCatalunya.com.

Un 13,5% del futbol català (187/1.380) , inclòs el futbol sala, es va tancar com una nova edició “constructiva i pacífica”, segons la nota de l’emprat censor d'(in)comunicació, ontoliu. Tot va ser meravellós, tots es van abraçar perquè és una altra pàgina a afegir en el llibre dels 125 anys.

L’absència notable de premsa, encara que la transparència federativa no va donar detall dels presents, es va manifestar en el seguiment d’un altre dijous màgic per al futbol català. Repassin els mitjans i veuran com hi ha qui escriu unes línies o, directament, ni la més petita referència. Perquè després diguin que els patrocinis serveixen per a molt. Tot i això, el pitjor és la mentida, el silenci, la desconsideració, la pèssima educació i la genuflexió de la majoria d’assistents.

UNA ASSEMBLEA “PACÍFICA”

Després dels discursos egocèntrics i perfectes del president Soteras, del director Calle i del sotssecretari Garrido (pujada de sou de 35.000€ fins a 97.000€) -Nota: mereix moltíssim més pel que fa-, va arribar el xou.

En fi, després del verb fàcil dels gestors del futbol català va arribar la primera intervenció ‘contrària’ al règim. Protagonista: Manuel Camino, president d’honor de la UE Sant Andreu. Després li tocaria al també president de la UE Olot, Joan B. Agustí.

Camino només va aclarir als presents que NO era certa l’afirmació de Calle quan va destacar que s’havien acabat els temes judicials a la Federació i que ara només quedaven assumptes personals. I va aprofitar, clar, per a carregar contra l’exdirectiva Paquita Linares i el exdelegat Manel Duran.

“Amb el pa dels meus fills no es juga” “No hi ha dret” “Tot ha anat perfecte” va exclamar des de la graderia. I, per descomptat, va escopir la seva frase favorita: “Sortiran totes culpes, el cas Soule i arribarem fins al final”. No va comentar que ja li ha dit el jutge, en 3 ocasions, que la FCF no sols no ha resultat perjudicada pel cas Soule sinó ‘beneficiada’.

PARLA MANUEL CAMINO

“Només vaig intervenir per a aclarir que no era certa l’afirmació del director en el sentit que s’havien acabat els litigis jurídics a la Federació Catalana, res més”, afirma Manuel Camino a Futbolcatalunya.

“No obstant això, un pregunta, però ja no li deixen replicar. I damunt hi ha qui el felicita per la seva gestió”, afegeix. Segons Camino, “la FCF ha d’estar al servei dels clubs, parlaven com si fossin una empresa modèlica i no ho és, no volien escoltar a ningú contrari”.

Per cert, paraules amb sorpresa i misteri del directiu del FC Barcelona, Antonio Escudero. Temps enrere es va significar en la candidatura de Juanjo Isern i ara, després d’un protagonisme exemplar com a blaugrana (ironia), el primer (i l’única cosa) que va fer va ser felicitar a Soteras i a la seva junta per aquest últim any de gestió. O no se n’assabenta o no vol.

LA UE OLOT VA ABANDONAR LA SALA

Una altra nota trista de la jornada va tenir el president de la UE Olot com a protagonista. Joan B. Agustí, un dels clubs representants del futbol català a l’Assemblea de Las Rozas, al costat del Nàstic, va puntualitzar un aspecte comptable important que deixarem per a una altra ocasió.

Garrido ‘va ensopegar’ nerviós (per l’augment de sou?) mentre Soteras i Calle li van rectificar. El director, que prèviament va carregar contra les mentides de la premsa perquè només mentim, va frenar al seu cap perquè el primer que el septuagenari li va dir al garrotxí és que “a vostè, a Madrid, ningú li escolta”. Com si ell fos un referent.

Clar que el totpoderós va treure el seu diccionari de poeta per a carregar contra Agustí quan el president volcànic ja havia abandonat la sala. No entenia l’il·lustre rector del futbol català que es presentés JBA a l’Assemblea i s’atrevís a parlar d’aquests temes en presència dels clubs. L’analfabetisme dels presidents no pot fer front al seu expedient ‘cum laude’. Això sí, va parlar quan ja s’havia anat Agustí.

En resum: una altra Assemblea amb pedres a la sabata que mereix la continuïtat d’un president i de molts membres de la seva junta i empleats que continuen investigats per la Justícia.

The post Nova i absurda Assemblea amb pedres a la sabata appeared first on FutbolCatalunya.com.

D’aquesta manera quedan tots els seus integrants (FCF) validats per a poder seguir exercint i per a poder participar en futures eleccions sense restriccions.

Però per observadors interessats en el cas i per a les parts afectades – tots els federats catalans als quals aquesta entitat representa i la mateixa Federació – no deixen de sorgir una sèrie de dubtes; una sèrie de coses que no es poden dir (perquè constituirien mentides o, fins i tot, possiblement calúmnies, sancionables tant a nivell reglamentari com a nivell judicial).

També una sèrie d’afirmacions i dubtes que es poden expressar. I una sèrie d’accions que puc i vull emprendre, a nivell personal – i que animo a tothom interessat a posar també en pràctica. En les següents línies em centraré en desenvolupar totes aquestes idees que m’han vingut al cap en conèixer la que hauria de ser una molt feliç notícia.

COSES QUE NO ES PODEN DIR

La veritat és que, veient les resolucions judicials o d’alguns ens específics de l’esport que hi ha hagut fins al present moment, no podem dir que la Junta de la FCF sigui il·legítima o il·legal. Tampoc es pot afirmar taxativament que les presumptes irregularitats observades i denunciades constitueixin actes de corrupció. No es pot, tampoc, emetre cap acusació sobre l’existència de trames o conductes tendents a influir de forma inadequada en els processos electius.

No es poden dir aquestes coses perquè la veritat judicial no ens ho perme. Han desestimat o arxivat denúncies o han resolt que no hi ha proves per a demostrar que aquests fets s’hagin donat. De fet, s’han investigat i emparat aquestes accions, tot i que això hagi generat rebombori.

Tampoc podem dir que la institució federativa, o els seus directius electes, sigui un ens de prístina transparència; també seria faltar a la realitat i a la veritat. En una Assemblea en època COVID (2020) un dels directius, en ser preguntat per les despeses associades a l’àrea jurídica va afirmar que aquestes partides eren tan grans perquè els clubs – i alguns federats a nivell individual – s’entossudien a presentar denúncies als jutjats i s’havien de contractar advocats.

ALLÒ QUE ES POT DIR

I aquesta última afirmació realitzada per qui formava part d’aquella Junta Directiva és el que ens porta al que sí es pot dir:

1. La FCF s’ha vist involucrada en escàndols

2. La Junta de la FCF ha estat denunciada en més d’una ocasió (per motius esportius o extraesportius)

3. Alguns antics membres de la Junta federativa estan essent investigats per diferents casos

4. Alguns membres de l’actual Junta federativa estan immersos en procediments oficials relacionats amb la seva gestió de l’ens federatiu.

I tot això genera dubtes sobre una organització que ha de representar i vetllar per l’esport i els federats. Tenint en compte que el Reglament de la FCF – i també el de la RFEF – permet sancionar a qui estigui federat i critiqui els diferents estaments (esportistes, entrenadors, àrbitres i altres treballadors i càrrecs federatius), el mínim que podem demanar és que qui ens ha d’imposar aquestes sancions també tingui aparença de bona fe en les seves actuacions, que també mostri transparència i se subjecti als mateixos estàndards que imposen als federats a qui representen i per als quals treballen.

Com ja hem vist, hi ha una sèrie de coses que no podem dir, com una altra llista d’afirmacions que sí podem expressar. Ara cal passar a veure què puc – de fet, podem – i vull fer.

EL QUE SÍ PUC DIR… I FER

El que sí puc fer és fiscalitzar, expressar els meus dubtes, intentar comprendre les raons per les quals passa això i posar de la meva part per a canviar el que calgui.

Quin és el problema? Doncs que potser no es tracta de les persones que formen part de la institució, ja que aquestes poden anar canviant, però els escàndols i les judicialitzacions de la FCF o els membres de la seva Junta segueixen apareixent en els mitjans de comunicació. Potser es tracta del Sistema, que permet o fomenta, estructures legals, humanes i societàries dins les que aquestes conductes són ben valorades, tolerades o incentivades.

I si el problema és el sistema… n’hi ha prou amb canviar les cares dins la Federació o cal alguna cosa més? Doncs caldria moure molt més, i, de fet, el canvi en les estructures federatives que podrien fer variar tot a millor, comencen en la política estatal i acaben pels federats. La responsabilitat és de tots.

I el que jo vull, i puc, fer és ser responsable i assenyalar allò que veig, des del respecte i la voluntat de millora. I el que veig és que el problema no són les persones sinó el sistema on s’integren, que està viciat, on els estaments de control depenen d’aquells que se suposa que han de controlar i on certes pràctiques – més o menys ètiques – s’han anat instaurant i convertint en acceptades.

The post FCF-TSJC: Coses que (no) es poden dir appeared first on FutbolCatalunya.com.

El millor servei d’intel·ligència del món hauria servit d’inspiració a José M. Calle, Alejandro Guerrero ‘Bomba’, Sergi Garrido i Alberto Prieto per crear un grup de WhatsApp i l’operació on tractar els assumptes més delicats de la Federació Catalana de Futbol.

Però, a jutjar pel contingut de les converses recollides a l’últim atestat dels Mossos entregat al jutjat de Sabadell, més que espies eficients semblen Mortadel·lo i Filemó treballant a la CIA.

UNA OPERACIÓ “A DEGÜELLO”

La seva “operació secreta” arrenca el 14 d’abril de 2023, quan Calle dona l’ordre de localitzar 150 clubs que haurien votat amb actes notarials signades suposadament per Soteras o Víctor Güell.

Dos mesos després de les segones votacions, pretenien fer-los signar un escrit conforme havien autoritzat aquestes gestions. És a dir, un intent barroer de tapar la presumpta falsificació massiva de signatures que ja estava sent investigada.

Calle, a qui el poder li surt per les orelles, escriu amb tota la seva finor:

“Sergio, pon ya en el grupo el documento actualizado (…) cada delegación las actas con las que se votó en fútbol, en fútbol sala y los que han enviado y los que no han enviado, que yo sepa donde hay que apretar. 150 los tenemos que tener para el lunes ¿vale? (…) La gente tiene que entender que esto es fiesta y Espasa, Cosano y su puta madre, aquí no hay barra libre pa nadie. A degüello.”

“CAPULLO” “QUE NO ME TOQUE LOS COJONES”

El document en qüestió el penja al grup el sempre servicial vicesecretari Garrido i es va modificant al llarg del dia ja que, a mesura que passa el temps, Calle s’encén. I comença a repartir a tort i a dret:

“Falta uno del Penedés que… vale, ya hemos aclarado (…) que es el capullo de Jaume Plaza (llavors delegat del Penedès-Garraf)”.

“De Vallés Oriental falta uno (…) lo haga Lopa (Carlos Lopa, actual delegat del Vallès Oriental) su puta madre”.

“Moha (El Gaadaoui) del Maresme tiene dos y no ha hecho ninguno (…), que no me toque los cojones (…), que se espabile”.

“EL PUTO ESPASA” (DELEGAT LLEIDA)

“Me interesa mucho que haga todos los de futsal Xavi Alís (actual alcalde de Linyola) en Lleida porque así nos va a tener que explicar el puto Espasa (Josep Maria Espasa, delegat de Lleida) con el Conrad, el Pifarré (subdelegats de Lleida) y con su puta madre como de doce en fútbol tiene cero el sinvergüenza (…) Si no va a hacer ninguno que nos lo diga y que mande la dimisión y que se quede en su casa, a tomar por el culo”.

“Ni uno en Barcelona eh, el puto Polaris y el puto Futsal Santa Coloma, que después de que… ¿Sabes? Hijos de puta”.

“A TOMAR POR EL CULO” “HDP”

“A Girona, al chulito de Bonet (Jordi Bonet, delegat de Girona) que ayyy con la polla… mi grupo de trabajo mi tal… su puta madre, le faltan 28, le pasáis el listado y que espabile, menos comidita, menos cenita y menos mierda”.

“Tarragona nos faltan dos, decirle algo al extraterrestre (en referència a José Cosano, delegat de Tarragona) que no haga tonterías”.

“EL CHULITO BONET I L’EXTRATERRESTRE COSANO”

“Tenemos luego Manresa Esteve (Esteve Olivella, delegat del Bages) que me está con darles unas porterías de fútbol cinco al Manresa de fútbol por una promoción, que se deje de Manresa, de fútbol cinco y de su puta madre”.

I remata amb ‘Bomba’ que si no compleixen amb la feina manada: “soy yo quién los voy a llamar con muy mala leche porque son una manada de perros asquerosos”.

CALLE-MOSSOS, INVESTIGACIÓ RECÍPROCA

Després d’aquesta arrencada d’orgull institucional, l’operació Mortadel·lo i Filemó entra en letargia, però ressuscita el 10 d’agost de 2023, quan Garrido informa Calle que els Mossos de Lleida estan visitant presidents de clubs. La font? Xavier Alís, l’alcalde de Linyola.

El 26 de setembre, Garrido envia una captura d’un correu intercanviat amb la Unitat Central dels Mossos, en què li responen que “no hi ha cap investigació oberta sobre les eleccions”. De debò s’ho van creure?.

El 7 d’octubre, Garrido torna a l’atac. Reenvia al grup el número de carnet professional d’un agent dels Mossos que, segons diu, li ha facilitat Paco Borrega, delegat de l’Anoia, a través del president del La Paz CF. El 6 de novembre, Calle anuncia que ha descobert que aquell agent forma part de l’àrea d’Anticorrupció.

FINAL DE PEL·LÍCULA… I DE SAINET

El 24 de novembre, en un dinar institucional amb comandaments dels Mossos, un d’ells –segons explica Calle– li diu “tranquil·litat” fins a tres vegades. El director, encantat, s’ho empassa i diu al grup que el tema està “tancat”, que l’oposició està “KO” i que la denúncia ha quedat en no-res.Llàstima que l’atestat que ara ho documenta tot digui justament el contrari.

I amb el ridícul absolut ja completat, els ‘Mortadel·lo i Filemó’ de la FCF –fet de taurons de sofà i estrategues de menjador– van desaparèixer del mapa. Ni espionatge, ni contraespionatge, sinó una colla de genis.

The post Una operació més matussera que les de ‘Mortadel·lo i Filemó’ appeared first on FutbolCatalunya.com.

Altra vegada, la FCF i, evidentment, la RFEF (Louzán). Per no fer-ho gaire llarg, es resumeix en quatre punts claus, que costa de creure que puguin ser realitat:

– Instruccions a empleats de la FCF per presentar una denúncia anònima falsa contra el president del FS Castelldefels. Mentre, s’investiga la denúncia, se’ls bloqueja la subvenció RFEF.

– Paralitzar la subvenció de la RFEF a la UE Sants per la queixa que va presentar aquest club sobre Rubiales en el cas Jennifer Hermoso i el “piquito”.

UNA FCF QUE IMPORTA MOLT POC ALS SEUS DIRECTIUS

– No regalar pilotes de competició al FS Santboià, perquè no els van votar.

– Assignar els horaris “complicats” als clubs que no els han votat, coincidint amb hores de molta calor, per exemple, a les 4 de la tarda.

Només faltava que en una època en què s’ha discutit amb molta polèmica els horaris ‘professionals’, ara, més. Sí, ja que es reveli que també al futbol català, “presumptament”, s’assignin horaris per perjudicar els clubs que “no són del règim“.

A LOUZÁN LI INCOMODA LA MALA IMATGE DE SOTERAS

Estem parlant de subvencions de la RFEF a clubs que necessiten diners per participar a la competició, que afavoreixen els federats i el futbol base català. I també estem parlant de la salut dels futbolistes.

A quina ment recargolada se li podria acudir perjudicar els jugadors jugant en hores de màxima calor només perquè el seu club no hagi votat Soteras? Segur que a ningú, però surt a la notícia.

El president de la RFEF, Rafael Louzán – a qui li incomoda molt la mala imatge del sabadellenc-, i els seus vicepresidents Javier Tebas (LaLiga) i David Aganzo (AFE), alguna cosa hauran de dir, o no? Els dos màxims executius de la FCF, protagonistes de les darreres noticies, són els seus companys de viatge. Pel que sembla, ara es tracta presumptament de paralitzar subvencions que arriben de la RFEF, casa de Louzán, Tebas i Aganzo, entre d’altres.

Louzán informarà segur sobre què faran els seus departaments d’ètica i compliance a Las Rozas una vegada coneguda aquesta notícia.

NO HI TENEN RES A DIR, LA RFEF I LA ’GENE‘?

També la pregunta la fem al conseller d’Esports de la Generalitat de Catalunya, Berni Álvarez, i al Secretari General d’Esports, Abel García. Tampoc val la pena actuar ara?

No s’hi val allò que ja van dir a futbolcatalunya.com, sobre que no faran res fins que hi hagi sentència dels tribunals i que la FCF és una entitat privada.

Si volen els Srs. Berni i Abel, els recordarem que sí, que ja ha actuat la Generalitat, ja que han assentit a la demanda de Juanjo Isern. Si no teniu el vostre escrit d’aplanament a mà, en un proper lliurament us informarem perquè recordeu que fa 13 mesos Presidència de la Generalitat va demanar al TSJC l’exclusió immediata dels directius actuals de la FCF, recordant que la seva actuació podria acabar en inhabilitació a perpetuïtat.

URIBES I LES ‘SEVES’ MESURES CAUTELARS

Quan sembla que està en joc la salut dels esportistes de Catalunya, no mereix ni una sola actuació per part seva? Hi haurà d’haver alguna desgràcia en un camp de futbol perquè els polítics decideixin actuar una vegada? No seria lògic que el futbol català hagi de demanar més explicacions a les autoritats esportives que als que actuen de manera incorrecta.

Per què no s’actua ja amb les denúncies presentades pel secretari general de la FCF, Oriol Camacho, i pel president de l’Associació Transparència i Democràcia a l’Esport, Miguel Galán?

RESPONSABILITAT? RESPONSABLES?

Fa unes quantes setmanes el secretari d’Estat per a l’Esport, Rodríguez Uribes, va concedir una mesura cautelar per “protegir la carrera esportiva” de dos jugadors catalans professionals. Si fos cert que s’assignen horaris quan hi ha molta calor per perjudicar clubs que “no són del règim”, també actuarà el Sr. Uribes actuant d’ofici amb una altra mesura cautelar per a esportistes que no cobren sinó que paguen per jugar? O demanarà explicacions a Louzán sobre el futbol català?

Dels directius i directives de la FCF, no cal dir gaire més. No ens consta que hagin fet res amb els treballadors que han incomplert el deure de neutralitat que ells mateixos van exigir en el procés electoral, ni consta que hagin actuat contra el treballador que va insultar greument un company directiu en una reunió de junta directiva.

Tampoc faran res ara quan s’estaran assabentant que un criteri per perjudicar els ‘díscols’ era presumptament posar partits en horari de màxima calor? Algú els haurà d’explicar algun dia la responsabilitat en què poden caure

The post Louzán, Tebas, Berni, Abel, FCF, Uribes… Quo vadis futbol? appeared first on FutbolCatalunya.com.

Però, de l’altra, autobombo, premis, gales de l’estrelles, rialles,… i quins dolents són els altres, etc. No hi ha sentit del ridícul?. Més allunyats a aquest mundanal soroll, els clubs i els federats, que tenen dificultats per “arribar a final de mes” i per pagar les quotes que els cobren per jugar a futbol, miren estupefactes tot aquest show. 30 directius i directives impassibles al ridícul i al sentit de la responsabilitat?

Una dada, eleccions setembre 2018: més de 950 avals d’un total de 1200 clubs pel candidat continuista Soteras, que substituïa a la FCF l’actual president del Mollerussa, Andreu Subies. Ningú discutia la unitat del Futbol Català. Què ha passat en aquests darrers cinc anys i mig?.

FCF: 30 DIRECTIUS I DIRECTIVES IMPASSIBLES AL RIDÍCUL

El que s’està coneixent amb el bolcat dels mòbils d’alguns alts executius de la FCF per Mossos d’Esquadra (Jutjat de Sabadell 2) serà posat com a exemple pels que parlin d’ètica, de compliance, de bon govern, etc. Un luxe de classes pràctiques, amb gran riquesa de detalls. De moment, el manual consta de 370 pàgines. Manquen els manuals més adequats per arribar al cum laude. Estan en camí.

Un diu a la seva parella que està “falsificant signatures”, l’altre va i diu a un amic, que ja no es president del club, sinó ex president. “Échale un par de huevos, coge el coche, vente tú y vota (…), que le den por el culo al otro”. Després arriba el més gran i diu que “no es premia ni poden arribar a les finals les persones “non grates”, i el seu adjunt diu que “allò d’ajornaments” de partits als “non grats” també s’ha acabat”. Espectacular !!!.

ÉTICA, COMPLIANCE, BON GOVERN… I UNA MERDA!

No ens estranyi que qualsevol dia surti alguna cosa sobre l’ús de les xarxes socials, de IP indetectables i de comptes X falses. I tot aixó, amb noms indesxifrables llevat que et posis unes “ulleres ben grans”, o d’horaris de partits per “escalfar millor”.

El que sabem que ja n’ha sortit és la presència (real o figurada?) de alguns polítics en aquesta salsa, això diu un alt càrrec federatiu. Potser estigui en joc una futura sortida d’alguns, si els jutges es posen durs, per “okupar cadires a ajuntaments”, a alguns potser els molarà més ser regidors als seus pobles.

ELS CLUBS ESPEREN AMB EXPECTACIÓ

També sabem que hi ha ànimes caritatives que “prometen no deixar ningú pel camí”, serà per allò de la “família unida”. A més, ofereixen contractes laborals i mercantils a canvi de deixar de ser “mosca collonera”?

Prescindint de totes aquestes anècdotes més pròpies de pati de col·legi molt tacat, algun dia demanaran perdó per tot el mal causat a la imatge del futbol català? No tenen res a dir els clubs? Aquell dia es pacificarà el futbol català i recuperarà els valors que s’han perdut des de finals del 2019.

The post El FutCat, la FCF i la necessitat de demanar perdó appeared first on FutbolCatalunya.com.

Ara apareix el que ens faltava, el “Sr. Naranja” ja que Mundo Deportivo (ahir Futbolcatalunya), ens obsequia aquest divendres amb un titular pel·liculer: “El Sr. Naranja, el chat para organizar la trama”.

La perplexitat i la tristesa són la nota característica del que estan vivint molts dels treballadors de la FCF. Els que queden, clar, després dels gairebé 40 acomiadaments en dos anys dels què podran ‘presumir’ (?) els seus autors intel·lectuals.

‘EL SR. NARANJA’ I LA FCF

Les notícies publicades aquests dies sobre la “presumpta falsificació de firmes” causen estupor, vergonya. I, a més, molta pena per veure la dubtosa transformació d’aquesta FCF en una organització irreconeixible.

Les dues persones que acumulen tot el poder (president i director) haurien de sortir ràpidament i dir que és fals allò que el seu cap de recursos humans ha comentat. Tot i que el dubte que tots tenen és si demà pot sortir una cosa que superi l’anterior.

PER QUÉ CALLEN LES INSTITUCIONS?

Ja va ser fa uns mesos quan l’encara secretari general Oriol Camacho va denunciar, amb proves ,tot el que va passar. Tot i això, les institucions esportives segueixen fent cas omís i comparteixen actes federatius com si estiguéssim en un comiat de solter.

Esperem que la tresorera Montse Altimira expliqui a la propera Assemblea quants diners de la FCF, dels clubs i dels federats han dedicat per pagar indemnitzacions. I per pagar acomiadaments improcedents, prejubilacions anticipades i factures als assessors jurídics contractats. Segur que aquestes quantitats econòmiques haurien vingut de meravella els clubs.

A més, tot s’ajunta ara quan Inspecció de Treball està començant a preguntar “molt” i “a molts” (dels que hi són i dels que ja no hi són). La ‘por escènica’ apareix en els pitjors somnis, però alguns segueixen als mons de Yupi.

LES ORDRES DE CAMACHO NO VAN VALER PER A RES

Avui Mundo Deportivo informa d’una “presumpta” participació de fins a 14 treballadors de la FCF; ahir ho feien a Futbolcatalunya. Ningú millor que els 14 per saber què han fet, si tot ha estat correcte i qui els ha donat les ordres o les instruccions corresponents. Si tot ha estat OK, cap problema. Si no, tranquils, el jutge i la fiscalia preguntaran per saber la veritat.

Per tant, seran els jutges els que resolguin el cas, però la pregunta és molt senzilla. Per què s’envien circulars als treballadors exigint-los deure de neutralitat en aquest procés electoral, si després alguns treballen fins a altes hores de la matinada perquè tot estigui “correcte” …?

Fa gairebé tres anys (25/4/22), abans de començar aquest procés electoral, Oriol Camacho, que segueix de ‘testimoni protegit’ i de baixa mèdica, va remetre a tots els treballadors la Circular “Convocatòria d’eleccions a la presidència i junta directiva de la FCF”.

Encara no ha acabat aquest interminable procés i s’espera una sentència imminent del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que posarà les coses al seu lloc. Ja es parlarà posteriorment si hi ha inhabilitacions o no.

¿QUÈ DEIA AQUESTA CIRCULAR?

“Tal i com estableix la normativa vigent, el procés electoral es regeix pels principis de publicitat, igualtat d’oportunitats, llibertat, no discriminació i secret de vot; amb la qual cosa tots els òrgans federatius (i per extensió els membres que els integren) i el personal federatiu de l’FCF (amb independència de la seva relació laboral, mercantil i/o de voluntariat amb l’entitat) es troben afectats per un deure de neutralitat, el que comporta la prohibició de la realització d’actes que indueixin o condicionin el vot dels electors.

Per tot l’exposat, us recordem que l’incompliment d’aquest deure de neutralitat i/o la realització de qualsevol acció que indueixi o condicioni el vot dels electors, especialment a partir de la data de presentació de candidatures (el proper divendres 29 d’abril), pot donar lloc a l’oportuna responsabilitat”.

LA RESPONSABILITAT DELS DIRECTIUS?

Encara que la pregunta més important és una altra: els 30 directius i directives continuaran mirant cap a una altra banda i considerant que tot són ‘falsedats’ de Joanjo Isern? Coneixen la responsabilitat a què estan sotmesos? Alguns ja es fan preguntes, amb fàcil i ràpida resposta en la intimitat.

The post FCF: tristesa, sorpresa, al·lucinacions… appeared first on FutbolCatalunya.com.

Paraules grandiloqüents, titulars amables i un missatge d’ambició que, sobre el paper, haurien de fer pensar en un Govern que aposta fort per l’esport. Però mentre es venen aquestes promeses, la realitat és que el Departament d’Esports fa ulls clucs davant el que és, sense cap mena de dubte, l’escàndol de corrupció més greu que ha sacsejat el futbol català en dècades.

Un frau electoral descarat, una federació escorcollada per la justícia, una instrucció judicial amb múltiples imputats, entre els quals el president de la FCF, Joan Soteras, i la seva mà dreta, José Miguel Calle. A més, evidències de falsificació documental que haurien d’escandalitzar qualsevol institució amb un mínim de decència.

LA GENERALITAT MIRA CAP UNA ALTRA BANDA

Mentre el CSD ha estat bel·ligerant amb els escàndols que afectaven la cúpula del futbol espanyol, obligant a apartar Rubiales i, més recentment, pressionant per la sortida de Rocha, a Catalunya, la Generalitat s’ha limitat a mirar cap a una altra banda.

De fet, ni tan sols això: a diferència d’Anna Caula o Laura Vilagrà, que en el seu moment van manifestar preocupació per la situació de la FCF, Berni Álvarez no ha fet cap declaració pública sobre el tema. Res. Ni una sola paraula. Ni un gest simbòlic per deixar clar que el Govern vol netejar aquest femer.

CAMACHO, GALÁN… DENÚNCIES FORMALS

És un silenci que clama al cel, perquè el Departament d’Esports no només té eines per actuar, sinó que té sobre la taula denúncies formals des d’abril de 2024. Primer, la de l’encara secretari general, Oriol Camacho, que ja alertava de les greus irregularitats comeses en les eleccions de la FCF del febrer de 2023.

Ara, s’hi suma la de Miguel Galán, que ha demanat formalment la suspensió cautelar de la junta directiva de la Federació. Davant d’això, el que ha fet el Tribunal Català de l’Esport (TCE) i la Inspecció Esportiva ha estat absolutament res. No han mogut ni un sol paper. No han iniciat cap investigació. No han fet cap requeriment a la FCF perquè doni explicacions. És un escàndol dins l’escàndol.

EL REGUST AMARG DEL CONSELL CATALÀ

Mentrestant, el Consell Català de l’Esport fa bandera de la seva campanya contra les violències sexuals amb el lema ‘(Re)conèixer, parlar i actuar davant la violència sexual a l’esport’.

Un missatge impecable sobre el paper, però que a la pràctica deixa un regust amarg quan el comparem amb la seva actitud envers la corrupció que devora la Federació. Perquè, en aquest cas, no (Re)coneixen res, no en parlen, i el que és pitjor, no actuen.

Aquesta inacció és especialment greu si tenim en compte que Espanya ha empitjorat la seva posició en els índexs globals de percepció de la corrupció. L’esport no és aliè a aquesta realitat, i mentre les institucions miren cap a una altra banda, la podridura avança.

Soteras i Calle, a hores d’ara, continuen al capdavant de la FCF com si res hagués passat, com si les sospites de frau electoral no existissin. Com si no hi hagués una investigació judicial en marxa.

I LA RESPOSTA DAVANT LA CORRUPCIÓ?

És molt fàcil parlar de modernització de l’esport català mentre es reparteixen subvencions i es fan discursos triomfalistes. Però el veritable termòmetre de la seriositat d’un Govern és la seva resposta davant la corrupció. I, a Catalunya, la realitat és que el Departament d’Esports, sota la direcció de Berni Álvarez, està fracassant estrepitosament en aquesta qüestió. Aquest és l’únic comentari que ha dit el secretari general des del passat 5 d’octubre del 2024 a Futbolcatalunya: “Imputat no vol dir condemnat, ara cal esperar el que digui un jutge, de veritat”. Doncs, tic, tac, tic, tac.

No és només una qüestió de decència: és una qüestió de responsabilitat institucional. El TCE ha d’obrir d’ofici un procediment per depurar responsabilitats a la FCF. La Inspecció Esportiva ha d’entrar en acció i fiscalitzar de debò què està passant dins la Federació. I, per sobre de tot, el Conseller d’Esports ha de deixar de callar i ha d’actuar. Perquè cada dia que passa sense fer res, la connivència amb la corrupció es fa més evident.

The post L’omertà de la Generalitat davant el frau de la FCF appeared first on FutbolCatalunya.com.

A primera vista, podem fer-nos dues preguntes: “Clubs”, de quin esport? “Corrupció”, de quina federació?. Alguns pensaran que es pot tractar del futbol i de la FCF, potser encertin, però altres poden pensar en altres esports i altres federacions (karate, futbol inclusiu, formatiu…).

No seria la primera vegada que es veu una pancarta similar en altres esports i no hi posa res més, ni un comentari aclaratori.

DEFINICIONS DE CORRUPCIÓ

Quin és el significat de la paraula “corrupció”?. L’instructor de la FCF parla del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans amb respecte l’actuació de la FE Grama i d’un delicte del Codi Penal. Però s’oblida de citar una altra definició de “corrupció” com a “deteriorament de valors, usos o costums” (RAE). Algú se sent al·ludit negativament amb aquesta definició alternativa? Això no passa a la societat actual?.

FER CALLAR ELS CRÍTICS

Per no fer gaire extens aquesta columna, el tema no és nou. Ja s’ha intentat sancionar altres vegades aquesta mateixa frase de “corrupció a la federació” al futbol i en altres esports i el resultat final sempre ha estat el mateix. És a dir: pèrdua de temps i fracàs estrepitós dels que han intentat fer callar els crítics. Sempre ens recordarem del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem per tancar ràpid aquest debat absurd:

STC: “El personaje público deberá tolerar, en consecuencia, las críticas dirigidas a su labor como tal, incluso cuando éstas puedan ser especialmente molestas o hirientes, sin que pueda esgrimir frente a esa información género alguno de inmunidad o privilegio, y frente a las que tiene más posibilidades de defenderse públicamente de las que dispondría un simple particular”.

SANCIONAR? I LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ?

STS: “Esta jurisprudencia es a su vez coherente con la doctrina del Tribunal Constitucional sobre el máximo nivel de eficacia justificadora del ejercicio de la libertad de expresión frente al derecho al honor cuando los titulares de este son personas públicas, ejercen funciones públicas o resultan implicados en asuntos de relevancia pública”.

A l’hora de ponderar el dret a la llibertat d’expressió i el dret a l’honor, cal prioritzar el primer quan les expressions objecte de controvèrsia s’emmarquin en un context d’alarma social o de conflicte social o polític… Algú dubta de la situació d’alarma social amb totes les notícies que surten i quan es veu el número extraordinari de litigis que té l’actual FCF als tribunals?.

FCF I ALARMA SOCIAL

Per si no n’hi hagués prou, el Tribunal Administratiu de l’Esport (TAD) també ha tancat la porta fa poc a expedients que no tenen cap recorregut, per més que es pretengui ser exemplaritzant amb el dissident:

“Es conocida la jurisprudencia sobre la libertad de expresión y el carácter restrictivo de los límites a los que puede ser sometida…. A su vez, uno de los parámetros esenciales que se tienen en cuenta a la hora de modular la libertad de expresión es la relevancia pública y el interés público de la materia objeto de las manifestaciones en concreto. Claramente la práctica deportiva del futbol tiene una alta relevancia e interés público ya reconocido desde antiguo por el Tribunal Constitucional, así la STC 6/1985”.

PORTA TANCADA DES DEL TAD

“Los cánticos proferidos («corrupción en la federación») se enmarcan en el clima creado por las noticias referidas al llamado «caso —-», que ha motivado incluso la incoación de un procedimiento penal y que afecta al que fue Vicepresidente del Comité Técnico de Árbitros, como señala el recurrente en su escrito, y en dicha expresión no puede apreciarse ni insidias, ni insultos a la RFEF. En definitiva, dicha queja o protesta no consiste en corear simples rumores, invenciones o insinuaciones carentes de fundamento, sino hacerse eco de determinadas noticias que han alarmado a todo el ámbito del fútbol español.

Como hemos señalado en la jurisprudencia citada, no toda crítica o información sobre una persona constituye una afrenta a su honor personal. Y en el caso enjuiciado tan solo se señaló la expresión “corrupción en la federación” sin acompañar dicha crítica de calificativos formalmente injuriosos o innecesarios.

TOLERÀNCIA I ALTRES OPINIONS

“Como ha señalado el TC en las sentencias citadas el personaje público o, en este caso, la persona jurídica aludida, ha de tolerar las críticas dirigidas a su labor incluso cuando éstas puedan ser especialmente molestas o hirientes, sin que pueda esgrimir frente a esa información género alguno de inmunidad o privilegio (STC 192/1999) precisando la STS 344/2015 que en el conflicto entre los dos derechos prevalece el primero cuando el objeto de las críticas va dirigido a personas públicas, o que ejerzan funciones públicas o resulten implicadas en asuntos de relevancia pública.”

NO HI HA MÉS PARAULES, SENYORIA

Ara els advocats del Comitè de Competició i del Comitè d’Apel·lació de la FCF ens podran donar una lliçó sobre aquest cas i decidiran si prefereixen seguir el camí de l’instructor federatiu i castigar la FE Grama i sancionar el seu president o el dels tribunals absolent. S’admeten apostes. Qualsevol cosa és possible, menys fer el ridícul, que segur que no ho voldran fer.

The post Per què no es podria sancionar mai la FE Grama appeared first on FutbolCatalunya.com.

Amb el suport majoritari dels clubs de base, es fa evident la voluntat d’impulsar i modernitzar un model de futbol més horitzontal, inclusiu, transparent i coherent amb la seva realitat. Els clubs, que són l’autèntica pedra angular sobre la qual reposa tot l’ecosistema, han reclamat el protagonisme que els pertoca.

NOU FULL DE RUTA EN EL FUTBOL NO PROFESSIONAL

Ara bé, aquests resultats no són només un triomf simbòlic; representen una oportunitat real per dibuixar un nou full de ruta en el futbol no professional a nivell estatal. Des del Nàstic i la UE Olot, es proposa un autèntic ‘Pla Marshall‘ dels clubs que, a curt o mig termini, haurà de comptar amb el suport de totes les federacions territorials, inclosa la catalana. Aquest pla, vertebrat en tres eixos fonamentals, pretén reformular les bases del futbol formatiu i amateur per situar-lo a l’alçada dels reptes del segle XXI.

TRES EIXOS FONAMENTALS

1. Repartiment de fons i inversió en la base

Un programa de quatre anys que destini els 80 milions d’euros de tresoreria (que poden arribar als 160 en xifres reals) acumulats per la RFEF als clubs de formació i de base. Aquesta injecció econòmica, ben gestionada, permetrà impulsar projectes de transformació real, desenvolupament de talent local i formació 360, sense limitacions que frenin el creixement dels nostres joves jugadors i jugadores.

2. Reestructuració federativa per una representació democràtica

És hora d’adaptar l’estructura federativa a la realitat d’un futbol que necessita escoltar la veu dels clubs. Aquests han de ser l’epicentre d’una organització transparent i democràtica, on les decisions es prenguin amb la participació activa dels mateixos clubs, ampliant-ne la seva representació.

3. Representativitat territorial i pes del futbol català

La distribució de la representació federativa estatal ha d’adequar-se al nombre real de llicències. El futbol català, que encapçala el rànquing en nombre de federats, mereix una presència destacada en els òrgans de decisió estatals, reconeixent així la seva contribució i influència en l’evolució del futbol arreu del país.

Aquestes propostes no són una quimera ni un brindis al sol. Són, de fet, una crida al compromís i la materialització de la confiança que molts clubs han dipositat en la UE Olot i en el Nàstic de Tarragona per liderar la transformació del futbol estatal. Sabem que no és una tasca fàcil ni immediata, però la determinació i el treball conjunt ens permetran construir un futur on la base sigui protagonista. On la modernització sigui un fet i on la paraula ‘futbol’ no signifiqui només grans titulars mediàtics, sinó també formació, valors i oportunitats per a tots.

EL FUTBOLCAT MEREIX LIDERAR UN NOU MODEL

Continuem traçant el camí amb la il·lusió de saber que aquest és només el principi. El futbol català, amb tota la seva riquesa i diversitat, mereix liderar un nou model, més just i més al servei de les persones que el fan possible. Ara és moment de mantenir el rumb, sumar suports i treballar conjuntament perquè el futur sigui tan gran com la nostra passió pel futbol.

The post El ‘Pla Marshall’ del futbol català appeared first on FutbolCatalunya.com.

Anotin-s’ho bé a les seves agendes, el futbol català i espanyol estan d’enhorabona. Aquest dilluns 25 de novembre (10 a 17h), els clubs i estaments del futbol estan citats a escollir els seus representants a l’Assemblea General de la RFEF.

La festa de la democràcia. Catalunya té circumscripció pròpia de clubs no professionals i de jugadors i tots ells, poden exercir el seu vot a la seu central al c/Sicília.

La partida més interessant serà amb els clubs no professionals. La UE Cornellà aspira a revalidar mandat com a assembleista i el San Cristóbal aspira a debutar, en substitució d’un Santfeliuenc que està esgotat d’haver-ho donat tot.

CATALANS NO PROFESSIONALS

Aquests serien els candidats oficialistes perquè des d’aquesta Redacció estem convençuts que no hauran rebut cap trucada de Joan Soteras, recordant-los-hi qui han de votar. Ja ho saben, les campanyes electorals no es dirigeixen des de la FCF, ho tenen ben clar al Jutjat d’Instrucció 2 de Sabadell.

La neutralitat brilla per la seva absència, per no perdre les sanes costums. Però que no hi hagi neutralitat, no vol dir que no hi hagi alternativa. Contra els candidats oficialistes, enguany han decidit donar un pas endavant Nàstic i Olot.

Tots dos ho tenen difícil tot i què el futbol català viu un moment ’màgic’, àmpliament representat en categories estatals. Amb una FCF forta, unida, però sobretot neta i molt pròxima -si ens permeten la ironía-, lluita pels interessos dels clubs catalans. El bagatge del Cornellà com a membre assembleista i del San Cristóbal com a representant dels clubs de Tercera Federació és ‘immillorable’.

PRIMERA FEDERACIÓ: EL ‘REGAL’ DE SOTERAS

Han aconseguit que la Primera Federació, de la mà del (ir)responsable de la categoria (un tal Joan Soteras), sigui rentable, competitiva, amb operadors de televisió de gran qualitat i compromesos amb la categoria. A més, amb un control econòmic ferotge que ha garantit la igualtat de condicions en la competició, amb grans encerts en la configuració de les agrupacions. No es podria haver fet millor, si em continuen permetent la llicència.

SEGONA FEDERACIÓ: ‘MILIONS’ PER ALS CLUBS

A Segona Federació, ha regnat també l’excel·lència habitual. En cap moment s’ha devaluat la categoria, els ajuts econòmics han crescut meteòricament gràcies a ‘una major solidaritat en el repartiment dels drets audiovisuals’. Evidenment, els equips catalans són sistemàticament premiats amb agrupacions competitives perquè se saben créixer en l’adversitat.

D’altra banda, gosen d’unes bases de la competició on tenen els ascensos que ‘mereixen’ en base al pes específic del futbol català. I, sobretot, després de vàries temporades de sequera sense rebre ni un sol cèntim de la televisió pública catalana, per fi han assolit 7.000 euros anuals que ben bé mereixien una bona festa, doncs superen amb escreix els 30.000 (més play-off) que alguna vegada havien arribat a rebre. ‘Felicitats pels èxits’, president i assembleistes.

TERCERA DIVISIÓ: ‘DOS GRUPS CATALANS’

En la Tercera Divisió no es pot demanar més. Haver aconseguit dos grups per Catalunya, sí que ha desbordat veritablement qualsevol expectativa. O dos ascensos directes. Encara que es digui Lliga Elit, realment és un segon grup de Tercera. S’ha sabut promocionar de tal manera, que s’han comercialitzat els drets televisius per més de 60.000 euros, a favor de l’empresa que produeix  i retransmet els partits i no dels clubs. Felicitats a LaXarxa!.

I, com no podia ser d’una altra manera, per aquests serveis ha cobrat l’assessor de comunicació del president, Álvaro Montoliu, una mòdica mensualitat de 4.000 euros (més IVA). Ho va afirmar ell mateix s’ha encarregat de declarar al Jutjat d’Instrucció 2 de Sabadell.

ENDARRERIMENTS EN EL COBRAMENT DE LES SUBVENCIONS

Sobre els endarreriments selectius en el cobrament de les subvencions, provinents de diner públic per cert, o el desinterès absolut sobre aquells clubs que es queden sense rebre-les, potser millor parlar un altre dia per no avorrir.

En el que no hi ha endarreriment, és en els bonus que cobren alguns privilegiats de l’entorn del president i el seu director general. La lleialtat es paga amb… diners.

I DILLUNS, ’LA PANTOMIMA’

En definitiva, Nàstic i Olot, Olot i Nàstic, ho tindran molt complicat amb una gestió tant neta, transparent, solidària, compromesa, propera i eficaç de Soteras i els seus. Cap raó per no votar un candidat oficialista, de contrastada solvència pels resultats obtinguts en benefici dels clubs catalans.

Si teniu dubtes quins són, no patiu, que Soteras en persona us ho explica; no fos cas que els candidats oficialistes no tinguessin ni prou mitjans, credibilitat ni ganes per presentar-se per si mateixos.

Sort i encert el proper dilluns, després de Soteras que només ha deixat fang i devastació, sempre hi ha l’opció de seguir cavant quan es toca fons. La ‘pantomima’ del futbol espanyol segueix cap endavant

The post Representants catalans a l’Assemblea RFEF (ja,ja,ja) appeared first on FutbolCatalunya.com.

Va passar pels juvenils de Santa Eulalia i Cornellà, va pujar a la Unificació Bellvitge a Divisió d’honor Juvenil, va passar per la FE Grama, i va tancar una primera part de la seva carrera tècnica al Vista Alegre.

A partir d’aquí se’n va anar a Mèxic per a iniciar nous projectes en diferents equips de Segona divisió amb tres ascensos inclosos. Va tornar a casa i va ajudar a Pedro Dólera i a la UE Olot per a pujar a Segona Federació.

Ara gestiona l’Hospitalense, fa tasques de ‘scouting’ i dirigeix la RAFE (Reial Acadèmia Futbol Espanyola) des d’un llunyà 2010.

L’OPINIÓ DE CHESCO SOBRE LA TERCERA

FAVORIT A L’ASCENS
El meu màxim favorit és el Reus FC Reddis amb l’experiència de l’any passat que ha adquirit Marc Carrasco i amb el grup que li servirà per a tenir regularitat tota la temporada. L’any passat, a la primera volta, va fer números d’ascens i només va relliscar a la segona. És un equip que fa un bon futbol amb jugadors molt competitius d’experiència i una afició que respon. És una aposta personal, però en una Lliga de llarg recorregut qualsevol cosa pot passar, hi ha molts factors que determinen el rendiment”

GIRONA B
Si no fa molts canvis ni coses rares ha d’estar a dalt, ja que té jugadors amb molt de talent i professionals amb futur. Si aconsegueix jugar com un bloc serà difícil de jugar-los doncs disposa de jugadors tan notables en condició professional.

MANRESA
Tenen un equip amb un míster amb experiència en la categoria que sempre treu bons resultats i fa als seus equips guanyadors. Serà difícil de guanyar-los.

CF BADALONA
Es tracta d’un projecte molt professional que ha de trobar aquesta confiança i estabilitat: Quan comenci a demostrar la qualitat de la plantilla i els seus arguments de jugadors ha d’arribar al playoff.

AE PRAT
Tenen un joc vistós i, si troben el seu rendiment com a local ,estarà en playoff. Es mantenen entrenador i diversos jugadors importants que tenen molt clar el que fan.

L’HOSPITALET
Tenen una gran plantilla, és un gegant adormit que segur que trobarà el seu rumb. L’any anterior va tenir un play-off llarg, poques vacances i lesions de jugadors importants. Espero que trobin el seu camí per a arribar a l’objectiu que com a gran ciutat mereix L´H.

LLUITA PER ESTAR A DALT

Altres equips com a Montañesa, Mollerusa, Tona o At. Lleida lluitaran, com sempre, per arribar a sumar els punts necessaris i estar el més prop de la zona noble de la classificació. Parell ells, cada partit serà una final amb camps difícils per als rivals.

A DESTACAR
Dels equips que he observat, en directe, m’han agradat molt Europa B i Girona B, amb futbolistas molt dinàmics i bones propostes de futbol.

Per contra, no m’ha agradat molt la FE Grama, a qui li tinc molt afecte, però li falta encadenar dos triomfs per a sortir de baix perquè per jugadors mereix estar més amunt.

Altres equips com San Cristóbal, Escala, Peralada o Cerdanyola buscaran no tenir problemes i acostar-se al play-off. Crec que es tracta d’equips que desitgen estar en la zona noble encara que per a això no poden ‘adormir-se’.

RESUM

Sens dubte, crec que és una categoria molt exigent. Cada jornada costa guanyar els 3 punts i presenta equips i futbolistes molt considerables.

The post Així veu aquesta Tercera Federació, Chesco Rivas appeared first on FutbolCatalunya.com.

El Comitè Tècnic d’Àrbitres de Catalunya (CTAFC) no només viu un declivi, sinó que sembla una estructura mafiosa disfressada d’ens esportiu. Lluny de fomentar una organització moderna i transparent, s’aferra a una cultura de clientelisme i silenci que perpetua favoritismes i elimina qualsevol ombra de meritocràcia. Aquí, qui no calla, és arraconat, i qui qüestiona, rep amenaces encobertes.

Els codis d’“escoltar, veure i callar” mantenen la foscor, mentre les decisions es prenen en despatxos opacs on les relacions pesen més que les capacitats. Les promocions no depenen de mèrits, sinó d’aliances i favors. L’ètica ha deixat d’existir, i el Comitè ha deixat clar que prefereix àrbitres dòcils abans que professionals capacitats.

CTCA: UNA ESTRUCTURA MAFIOSA DISFRESSADA D’ENS ESPORTIU

És especialment preocupant quan es considera que molts dels àrbitres que entren al CTAFC són menors d’edat. Aquest col·lectiu, en un moment formatiu de la seva vida, es troba immers en una estructura que els desincentiva a través de la manipulació, el silenci i la manca de transparència. En lloc de fomentar un entorn de creixement, aprenentatge i professionalitat, el Comitè els arrossega a un clima viciat que pot tenir repercussions en el seu desenvolupament tant professional com personal.

A més, la transparència brilla per la seva absència: els àrbitres no saben per què se’ls valora ni amb quin criteri es decideixen sancions o promocions. Aquesta opacitat total trenca qualsevol confiança i converteix l’estructura en una autèntica farsa.

El CTAFC, ancorat en una cultura de poder i impunitat, necessita una neteja radical. Sense canvis profunds, aquest Comitè seguirà la seva caiguda lliure, arrossegant amb ell la credibilitat d’un col·lectiu que mereix dignitat i respecte, especialment per aquells joves que hi entren amb il·lusió i que haurien de trobar un model d’integritat i justícia.

XAVIER ESTRADA FERNÁNDEZ

The post El declivi del CTAFC, entre el clientelisme i el silenci appeared first on FutbolCatalunya.com.

Però la Jutgessa només veu indicis, indicis i més indicis, i tot apunta a l’acusació final. 88 persones dient que els han falsificat les firmes, això no passa ni en una república bananera. No es pot tenir tan poca traça perquè a més es descobreixin tantes firmes falses.

Els clubs de tota Catalunya (215) de passeig fins a la Notaria Simon-Navarro de Sabadell? Al final no hi va haver viatge de passeig. Sembla que això no cola per a la jutgessa.

EMPLEATS INVESTIGATS I ANGOIXATS

Avui no parlarem dels caps pensants de la FCF que surten “tan ben tractats” a la interlocutòria de la jutgessa. Ja en tenen prou amb lo seu…perquè a més multipliquen el seu temps a Madrid i no sabem si també el seu sou. Increïble, però cert, quina mala sort per Soteras i Calle, incendis a la FCF i incendis a la RFEF. Quan són junts, la mala sort s’imposa. No ho pot ser.

Avui parlarem dels treballadors investigats, als que un jutjat de Sabadell … els posa al “peu dels cavalls”. Suposem que han d’estar una mica angoixats i segur que no s’ho mereixen …
com sí que es mereixen un gran ‘premi’

Falsedat en document privat, falsedat en document públic i administració deslleial. Alguns d’ells pensaran “què he fet jo per merèixer això?”. O com deia aquell, “si ho sé, no hi vinc”.

A QUANTS ANYS DE PRESÓ EQUIVAL CADA DELICTE?

Segurament no pensaran res, com són bons treballadors, segur que han complert ordres del Cap i tot aquest embolic no els traurà el son. El que no se sap és si el seu Cap els ha dit a quants anys de presó equival cada delicte dels que posa la jutge a la seva interlocutòria. Només faltaria que a la jutgessa se li acudís acusar-los d’algun delicte més després de tota la investigació.

No hi ha cap “bonus” que resisteixi una acusació d’una jutgessa. L’endemà pot ser un “infern” per a qui pugui sortir acusat d’una broma capritxosa de mal gust de ments “benpensants”. Què diran a les seves famílies si algun en surt acusat?.

ACORDS INDIVIDUALS AMB FISCALIA?

Per preguntar que no hi quedi, què passarà si algun dels investigats comença a arribar a acords individuals amb fiscalia? No és la primera vegada que passa, i al final ningú vol llençar per la borda el seu futur i la seva família per un simple ‘bonus’ i els castells s’ensorren a l’aigua. Algun ja ha pensat com seria el seu dia a dia fora de la FCF?

Comencem a donar noms, actuals treballadors federatius, que tenen les mans tacades? Els donarem perquè han estat massa els acomiadats sense mediar una paraula perquè, quan es perd la decència, hom s’ofega a la seva pròpia merda.

The post El ‘paperot’ dels empleats investigats de la FCF tindrà ‘premi’ final appeared first on FutbolCatalunya.com.

25 anys en actiu, 11 samarretes, 880 partits, 322 gols marcats i 90 minuts inoblidables amb la Selecció enfront de l‘Argentina (2008). Dir Santi Triguero és a dir història i present del nostre futbol català. Com a tècnic ja s’ha estrenat en les banquetes d’Igualada i Vilafranca i ara és un espectador de luxe.

Al mestre vilanoví li hem demanat una reflexió general sobre la Tercera Federació i la Lliga Elit. VEURE MERCAT LLIGA ELIT 2024-2025

PARLEM DE LA LLIGA ÈLIT (SANTI TRIGUERO)

La Lliga Èlit vol ser equivalent o tornar als orígens  a l’antiga 1aCatalana quan només hi havia un sol grup a tot Catalunya de 20 equips. Clar, amb la diferència que ara la Lliga Èlit equival ( a la 6a categoria del Futbol a Espanya) un símil  a l’antiga Regional Preferent de l’època.

Per això soc partidari de crear l’opció d’ un 2n grup de 3RFEF a Catalunya com ja tenen altres comunitats autònomes( però aquesta és només la meva humil opinió).

Penso que és una categoria que serveix de filtratge per accedir a la 3a RFEF i amb un format de 16 equips (molts d’ells ex 3a i equips històrics del Futbol Català) i on el format, permet fins al 6è classificat aspirar a pujar de categoria i on del 13è al 16è baixarien a 1aCat.

Això farà que sigui una lliga molt igualada, competitiva i on qualsevol equip estigui lluitant per enganxar se al Play off d’ascens o lluitar per voler sortir de les zones de descens fins l’últims jornada.

ASPIRANTS A L’ASCENS

Per mi, els possibles aspirants a l’ascens podrien ser: Horta, Figueres, i Vic per la bona campanya
de l’any passat; també Pobla Mafumet, Vilafranca, Rapitenca i Castelldefels per l’obligació de recuperar la categoria perduda la temporada passada.

També penso que hi haurà algun equips històrics que volen aspirar a pujar a 3aRFEF, per diversos motius com urgències  històriques o per pressupost. És a dir: Vilanova, Manlleu, Valls, Rubí.

EQUIPS ‘REVELACIONS’

Atents també a possibles equips ‘revelació’ com Atl. Sant Just o San Mauro. I també a la lluita per les  4 places de descens més les possibles de descens compensat.

Serà una lliga entretinguda i atractiva  fins l’última jornada.

Veurem que passa!! Estaré i us encoratjo a estar pendents de les dues lligues.

Emoció fins la darrera jornada no en faltarà, us ho puc ben assegurar!!. Salut i futbol!!

The post 2ª Edició de la Lliga Èlit, per Santi Triguero appeared first on FutbolCatalunya.com.

A l’abril d’aquest any, el president de la Catalana carregava a la premsa contra el seu rival Isern a les darreres eleccions, amb el següent titular “Només ‘un xerraire de fira’ pot dir coses que no són certes”. I després de posar-li unes quantes querelles als jutjats, Soteras va dir en una ‘entrevista a la carta’ que “ja no posaré més querelles a ningú, perquè no serveixen per a res”.

Però una cosa és dir i l’altra és fer. Pel que s’ha vist, Soteras es va oblidar de retirar una querella contra Juanjo Isern (“la mare de totes les querelles”), que aquesta setmana l’ha explotat a la cara.

Si al seu dia li va explotar a la cara citar Oriol Camacho com a testimoni contra Isern, amb la sorpresa del jutge que no donava crèdit al que sentia de l’actual secretari general denunciant presumptes il·legalitats en les eleccions, no hi ha res millor com rebre la mateixa medicina (“xafogor”) dues vegades als jutjats penals.

UN ‘XERRAIRE DE FIRA’ AL CARRER SICILIA

En aquesta ocasió,el Jutjat d’Instrucció 7 de Barcelona “ha dit prou” amb la querella que Soteras va posar a Isern per injúries i calúmnies pel que va passar a les eleccions.

El Jutge ‘ha obsequiat l’encara president Soterasamb un ‘pal descomunal’, acompanyat d’uns paràgrafs que avergonyirien qualsevol persona. Per descomptat, amb sobreseïment per a Isern, lliure de qualsevol culpa.

Tot ve perquè en una entrevista que va fer Mundo Deportivo a l’excandidat sobre el procés electoral de la FCF. Aquest va manifestar que “hi ha actes notarials presumptament fraudulentes… aquesta no és la forma de realitzar unes eleccions democràtiques amb llibertat de vot… Soteras, en lloc de dimitir per poder convertir-se en candidat a les eleccions assenyalades en el termini d’un mes pel TCE, es va mantenir en el càrrec de manera il·legal, sent alhora candidat i president, atemptant contra tots els principis democràtics…”.

I perquè a la web de la seva candidatura hi posava: “una FCF nefasta, corrupta i falsificadora ha trencat aquest somni”.

REPÀS VERGONYÓS PER AL SEPTUAGENARI

En una classe magistral, el jutge dedica a Soteras totes aquestes “lliçons”:

“Los delitos de calumnias e injurias, protectores del honor de las personas, están íntimamente relacionados con el derecho a la libertad de expresión”.

“La manifestación de críticas más o menos fundadas a la actuación de determinadas personas, en principio, no debe suponer la aplicación del derecho penal”.

“ES DIU LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ”

“Y tanto el Tribunal Europeo de Derechos Humanos como el tribunal Constitucional han dejado claro que … amparan dentro de la libertad de expresión no solo a los juicios de valor moderados, favorables o inocuos, como a aquellos que puedan ser molestos, incómodos o hirientes, siempre y cuando tales manifestaciones no carezcan de fundamento, se hayan hecho de mala fe o sean objetivamente insultantes”.

“Se aplicará el reproche penal únicamente en aquellos supuestos en los que la información sea inveraz o la opinión forzosamente injuriosa. No todas las críticas sobre la actividad profesional constituyen una afrenta a su honor personal que merezca reproche penal”.

NOU INVESTIGATS AL JUTJAT DE SABADELL

Si no n’hi havia prou amb el que ha advertit el Jutge, ara és quan Soteras i els seus col·laboradors (nou investigats al Jutjat de Sabadell pels delictes de falsedat documental i administració deslleal), haurien de sentir com a mínim preocupació pel que ha d’arribar:

“En el presente caso se han practicado diligencias que han puesto de manifiesto que el querellante (Soteras) se mantuvo durante un tiempo en el cargo de presidente y, al mismo tiempo, candidato a la presidencia de la FCF”.

“También se ha comprobado que existe un procedimiento penal abierto en los Juzgados de Sabadell por la posible falsedad de las actas notariales que se utilizan para emitir los votos válidos en las elecciones a presidente de la FCF

“POSSIBLE FALSEDAT D’ACTES NOTARIALS”

“Tal procedimiento cuenta con indicios suficientes para que el Juzgado instructor acordara una diligencia de entrada y registro en las oficinas de la FCF y la intervención de los dispositivos electrónicos del querellante y de sus cuentas de correo electrónico”.

“Ante este contexto fáctico, las expresiones utilizadas por el querellado (Isern) no pueden considerarse constitutivas de delito, ya que se refieren a hechos existentes y no son fruto de la invención o maledicencia del investigado, sino de hechos más o menos constatados y, en todo caso, objeto de investigación penal”.

“HECHOS CONSTATADOS Y OBJETO DE INVESTIGACIÓN PENAL”

“El Sr. Isern actuó amparado en su libertad de expresión al dar su opinión sobre los hechos que se habían producido y considerar que los mismos se enmarcaban dentro de una posible corrupción del procedimiento electoral. Considerar que sus expresiones son delictivas equivaldría a exigir a los ciudadanos callar ante la comisión de hechos presuntamente delictivos o irregulares”.

“Por lo tanto, ni los hechos de la querella son constitutivos de un delito de injurias, ya que las manifestaciones del Sr. Isern estaban amparadas por el derecho de libertad de expresión, y menos aún de un delito de calumnias al no existir falsedad alguna”.

Conclusió: màxima decepció de Soteras i de la seva advocada personal María Barbancho, també jurista de la FCF; i, no ens cap dubte, que segur haurà cobrat els seus honoraris directament del Sr. Soteras i no de la FCF (és a dir, dels diners dels clubs catalans). El futbol català mai acceptaria empobrir-se encara més per temes judicials que afecten persones individuals per les seves actuacions personals.

LES QUERELLES SERVEIXEN PER A MOLT

Soteras es va equivocar: les querelles sí que serveixen per a alguna cosa, com a mínim, per posar cadascú al lloc que es mereix.

PUNT FINAL: Juanjo Isern també té contra les cordes Soteras i la seva Junta al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, comptant a favor seu que la Generalitat, que és part demandada, ja li ha donat la raó en un escrit d’aplanament al Tribunal.

S’ha iniciat el compte enrere per a la sentència final. En 30 dies finalitzarà la fase de les proves i després vindran les conclusions i la sentència. Qui serà el president i els directius que felicitin el Nadal del 2024 al personal federatiu i als mitjans de comunicació?

The post El ‘xerraire de fira’ torna a perdre appeared first on FutbolCatalunya.com.

Anna Caula s’ha acomiadat aquest festiu 15 d’agost a través de les xarxes socials amb alguns missatges entranyables encara que molt opinables. Poden llegir un dels twitts que mostren l’adeu de la política gironina a la butaca de l’esport català.

No obstant això, l’exercici de Caula, molt superior a la mitjana habitual dels seus últims deu antecessors des de l’honorable Josep Lluís Vilaseca, durant tres anys inclou alguns extrems inacabats que val la pena no obviar.

CAULA S’HA QUEDAT A MITGES

Aquest dijous m’han ‘regalat’ una opinió que, perfectament, pot resumir el treball d’aquesta psicòloga-esportista que ha aparegut per tots els racons de Catalunya aquests últims tres anys. Cert que ha recorregut tot el país de dalt a baix, cert que ha parlat amb moltíssims esportistes i federatius de tots els sectors. I això li val un notable alt a la seva demostrada i immaculada gestió.

Tot el contrari es pot dir quan ens fixem en la Federació Catalana de Futbol (FCF), la que més llicències posa en joc i que s’ha convertit en centre de desvergonyiment pels jutjats.

LA SECRETÀRIA I LA FCF

Aprovat alt, d’una banda, i deficient per tot el que va poder ser i es va quedar en paraules, per un altre. Les dues/tres ocasions que hem tingut oportunitat d’entrevistar a Anna Caula sempre han resultat profitoses, sempre ha transmès aire fresc, però… sempre els maleïts ‘peròs’.

A la seva gestió també cal incloure aquests anys horribles per al futbol català producte de falsificacions d’actes i signatures (ja no són presumptes encara que falti la decisió judicial) i amb processos electorals tercermundistes.

Clar que, potser, el que els clubs es mereixen tampoc sigui el contrari. Les relacions secretària-FCF sempre han brillat per la seva absència, és cert, i Caula ha demostrat la seva nul·la simpatia cap a Soteras i companyia, però mirar a un altre costat mai ofereix rèdit.

Ja ens comencem a preocupar quan un llunyà desembre del 2021 (només sis mesos al càrrec) eludia a la perfecció les preguntes. 

SÍ, PERÒ NO

Dos anys després, a l’ARA, es va obrir amb més facilitat. Posem l’enllaç on veia “indicis” preocupants a la Federació Catalana i amenaçava (amb dolçor) que “hi ha criteris que s’han de complir. Si no, hi ha la possibilitat de no rebre finançament”.

Paraules que enllaçaven amb la petició més clara i directa de l’exvicepresidenta del Govern, Laura Vilagrà. La sol·licitud de sortida urgent de la mà dreta de Pere Aragonés va provocar l’aparició de les pitjors essències de Soteras i la seva junta.

Fins comencem a deixar enrere (no oblidar) com va ignorar la secretària la petició d’observadors/informadors per a les Assemblees de la FCF perquè ja s’anunciaven moviments a la foscor. Ningú va moure un dit.

I del TCE?… millor parlar de música. Hauria d’haver actuat Caula o el Govern en la decisió covarda del Tribunal Català quan no va expulsar a Soteras del càrrec? Doncs clar que NO. Els polítics, a la política.

FETS I NO PARAULES

Però també caldria afegir que és responsabilitat dels rectors del nostre Esport no eludir tolls. Només cal fixar-se en el president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), Gerard Esteva.

Caula parla d’ajuda en forma milionària a l’esport durant el seu exercici, i és veritat. No obstant això, un retard en el seu abonament va provocar la immediata reacció de Esteva i la seva amenaça desafiadora. La Gene es va posar mans a l’obra mentre que, quan ‘Poncio’ Esteva va manar elaborar un ‘estudi’ jurídic contra el TCE, ningú va obrir la boca.

I, a més, la decisió dels serveis jurídics de la Generalitat en argumentar fa molt poc que Soteras no era elegible, ja que van incomplir la llei en allargar el seu temps de dimissió. I aquí tampoc ni la Secretària ni els responsables del Govern es ‘van mullar’.

Com va dir la UFEC: “Fets i no paraules”. Ara, Anna Caula tanca una etapa a l’esport català i aterra un altre representant del món del bàsquet. Berni Alvarez, encara que en qualitat de Conseller. Aquesta serà una altra història.

A Caula cal agrair-li la seva efectivitat i la seva amabilitat, però també cal recordar-li els seus inacabats professionals i el futbol català la tindrà sempre molt present. Volia més protagonisme per a la dona a l’esport i ha aconseguit molt poc, ja que és una aventura molt difícil i, quan cal mossegar (cas Paquita Linares-FCF), es fa el silenci. En resum: Caula, GRÀCIES, Bon vent i Barca nova.

The post Un adeu inacabat per a Anna Caula appeared first on FutbolCatalunya.com.