La cara de Xavi Molist deixava molt clar el seu disgust pel seu comiat. Poc més de 4 mesos després d’haver estat renovat fins al 2026, el tècnic ha de deixar la UE Sant Andreu.

Al costat del director esportiu David Mordillo, el president Taito Suzuki i el president d’honor Manolo Camino, Molist deixa enrere la seva etapa més brillant com a entrenador.

SATISFET, NO; VOLIA MÉS

Les seves primeres paraules van ser d’agraïment “al president Camino” i per a destacar que “he fet tot el que he pogut i més”.

Després de recordar “l’ascens a Salamanca perquè va ser un abans i un després per al club, passem de 600 persones a 2, 3 o 4.000, això va ser el millor”, va elevar el to. “Que la gent faci memòria” d’una aquesta plantilla 24-25 que “entrenava a les 16h. i no ens podíem allargar perquè després estava el futbol base”. Ara, “tant de bo els jugadors puguin entrenar al matí i puguin dedicar-se al 100% al futbol”.

En resum: “Satisfet no me’n vaig ja que em queda l’espina de Primera”.

UN MÀSTER I UNA AFICIÓ EXEMPLAR

Atenció a les frases que va destacar Xavi Molist perquè totes anaven amb destinatari molt pròxim. “Des de la jornada 13a fins a aquest final hem estat en play-off; a més, prefereixo caure davant el Rayo Majadahonda que com davant el Zamora”. És a dir, amb infinites oportunitats de gol.

El balanç final és “com si portés 10 anys perquè també desgasten 4 anys i 4 play-offs; positiu encara que hagués volgut anar a Primera per a fer història. La veritat és que no em puc queixar del 99% de les persones”.

Des del 28/2/2022 fins al 18/5/2025, haver dirigit a aquest històric Sant Andreu “ha estat un màster perquè havia de fer coses que no em tocava”.

Un missatge per a la gran afició quadribarrada: “Que segueixin igual perquè són el motor del club i només puc que agrair-los els seus comentaris”.

MORDILLO I TAITO

David Mordillo, director esportiu, i el president Taito Suzuki van complir amb el seu paper. L’agraïment de l’executiu andreuenc era molt evident encara que ara ja ha hagut de passar pàgina i pensar en un substitut que segueix sense revelar.

The post Molist: “Satisfet no me’n vaig, és clar” appeared first on FutbolCatalunya.com.

Era una notícia esperada si bé encara no s’havia llegit ni escoltat per part del protagonista, Jordi Xumetra. Quedava, més o menys, clar que no anava a continuar a l’FC L’Escala, ja que a hores d’ara els anxovens no l’havien inclòs al grup.

Encara quedava una mínima possibilitat perquè no deixés el futbol actiu, ni que fos a un equip d’inferior categoria pròxim a casa, i més per amistat que per qualsevol altra raó. Però no.

‘LA BALA DE L’ESTARTIT’ HO DEIXA

“No continuaré, no, al final no seguiré. Compliré 39 anys d’aquí a dos mesos i ja havia pensat fer-ho públic a principis de setembre, però us ho confirmo ara”, declara a Futbolcatalunya, ‘La bala de l’Estartit’.

Amb un historial exemplar, Xumetra admet estar “saturat, he complert una llarga etapa i així ho sento dins de mi. Vull acabar amb bones sensacions i aquesta temporada a L’Escala ho he fet. M’he tret el cuquet, he gaudit dins del camp”.

La veritat és que el seu últim equip “no ha insistit molt, no”, perquè seguís, però “jo tampoc he posat res per part meva. L’any passat van crear una cosa molt maca, vam anar de menys a més, i enguany tant de bo que els vagi molt bé també”.

El gran ‘Xumi’, exemple per al nostre futbol català es dedicarà ara a “entrenar als meus dos nens i així no tinc la sensació de parar de cop”. El nostre protagonista se’n va encara que “continuaré vinculat al futbol d’alguna manera, però sense protagonisme”.

Impressionant curriculum del davanter de L’Estartit des que es comencés a formar al futbol base del FC Barcelona. Des d’aquest 2002 han estat anys de glòria passant per totes les categories del futbol espanyol. Recordar el seu futbol a Girona, Olot, Llevant, Zaragoza… és completar una etapa enorme. Ara toca gaudir d’una altra manera.

The post Xumetra: la darrera bala d’un senyor del futbol appeared first on FutbolCatalunya.com.

Anna Caula s’ha acomiadat aquest festiu 15 d’agost a través de les xarxes socials amb alguns missatges entranyables encara que molt opinables. Poden llegir un dels twitts que mostren l’adeu de la política gironina a la butaca de l’esport català.

No obstant això, l’exercici de Caula, molt superior a la mitjana habitual dels seus últims deu antecessors des de l’honorable Josep Lluís Vilaseca, durant tres anys inclou alguns extrems inacabats que val la pena no obviar.

CAULA S’HA QUEDAT A MITGES

Aquest dijous m’han ‘regalat’ una opinió que, perfectament, pot resumir el treball d’aquesta psicòloga-esportista que ha aparegut per tots els racons de Catalunya aquests últims tres anys. Cert que ha recorregut tot el país de dalt a baix, cert que ha parlat amb moltíssims esportistes i federatius de tots els sectors. I això li val un notable alt a la seva demostrada i immaculada gestió.

Tot el contrari es pot dir quan ens fixem en la Federació Catalana de Futbol (FCF), la que més llicències posa en joc i que s’ha convertit en centre de desvergonyiment pels jutjats.

LA SECRETÀRIA I LA FCF

Aprovat alt, d’una banda, i deficient per tot el que va poder ser i es va quedar en paraules, per un altre. Les dues/tres ocasions que hem tingut oportunitat d’entrevistar a Anna Caula sempre han resultat profitoses, sempre ha transmès aire fresc, però… sempre els maleïts ‘peròs’.

A la seva gestió també cal incloure aquests anys horribles per al futbol català producte de falsificacions d’actes i signatures (ja no són presumptes encara que falti la decisió judicial) i amb processos electorals tercermundistes.

Clar que, potser, el que els clubs es mereixen tampoc sigui el contrari. Les relacions secretària-FCF sempre han brillat per la seva absència, és cert, i Caula ha demostrat la seva nul·la simpatia cap a Soteras i companyia, però mirar a un altre costat mai ofereix rèdit.

Ja ens comencem a preocupar quan un llunyà desembre del 2021 (només sis mesos al càrrec) eludia a la perfecció les preguntes. 

SÍ, PERÒ NO

Dos anys després, a l’ARA, es va obrir amb més facilitat. Posem l’enllaç on veia “indicis” preocupants a la Federació Catalana i amenaçava (amb dolçor) que “hi ha criteris que s’han de complir. Si no, hi ha la possibilitat de no rebre finançament”.

Paraules que enllaçaven amb la petició més clara i directa de l’exvicepresidenta del Govern, Laura Vilagrà. La sol·licitud de sortida urgent de la mà dreta de Pere Aragonés va provocar l’aparició de les pitjors essències de Soteras i la seva junta.

Fins comencem a deixar enrere (no oblidar) com va ignorar la secretària la petició d’observadors/informadors per a les Assemblees de la FCF perquè ja s’anunciaven moviments a la foscor. Ningú va moure un dit.

I del TCE?… millor parlar de música. Hauria d’haver actuat Caula o el Govern en la decisió covarda del Tribunal Català quan no va expulsar a Soteras del càrrec? Doncs clar que NO. Els polítics, a la política.

FETS I NO PARAULES

Però també caldria afegir que és responsabilitat dels rectors del nostre Esport no eludir tolls. Només cal fixar-se en el president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), Gerard Esteva.

Caula parla d’ajuda en forma milionària a l’esport durant el seu exercici, i és veritat. No obstant això, un retard en el seu abonament va provocar la immediata reacció de Esteva i la seva amenaça desafiadora. La Gene es va posar mans a l’obra mentre que, quan ‘Poncio’ Esteva va manar elaborar un ‘estudi’ jurídic contra el TCE, ningú va obrir la boca.

I, a més, la decisió dels serveis jurídics de la Generalitat en argumentar fa molt poc que Soteras no era elegible, ja que van incomplir la llei en allargar el seu temps de dimissió. I aquí tampoc ni la Secretària ni els responsables del Govern es ‘van mullar’.

Com va dir la UFEC: “Fets i no paraules”. Ara, Anna Caula tanca una etapa a l’esport català i aterra un altre representant del món del bàsquet. Berni Alvarez, encara que en qualitat de Conseller. Aquesta serà una altra història.

A Caula cal agrair-li la seva efectivitat i la seva amabilitat, però també cal recordar-li els seus inacabats professionals i el futbol català la tindrà sempre molt present. Volia més protagonisme per a la dona a l’esport i ha aconseguit molt poc, ja que és una aventura molt difícil i, quan cal mossegar (cas Paquita Linares-FCF), es fa el silenci. En resum: Caula, GRÀCIES, Bon vent i Barca nova.

The post Un adeu inacabat per a Anna Caula appeared first on FutbolCatalunya.com.

Només té 32 anys i ha estat tota la seva vida lligada al futbol, però Sergi Moreno diu punt final. Les lesions porten conseqüències i tota una vida lliurada també i a partir d’ara s’obre un món dirigit a la Química.

Dedicat a la fabricació i revisió de plàstics de cotxes a una empresa de Vilaseca, el davanter tarragoní mira ara a un futur en el qual “els clubs de Catalunya estan fatals i a Tarragona, més”.

La realitat que toca viure planteja “situacions difícils de controlar i tant el club com l’entrenador han de mirar també pels seus interessos i, quan un està lesionat, quedes apartat inconscientment”.

SERGI MORENO SEMPRE HA TINGUT ‘QUÍMICA’

No hi haurà marxa enrere: “No, em desenganxo totalment, no és perquè li hagi agafat mania, ja que continuaré practicant esport però no futbol”. I com a entrenador “m’agradaria, però ara, si comencés amb els xavals, m’entraria, segur, el cuquet de tornar a jugar i no em vull arriscar perquè el meu genoll no està segura”.

El davanter, que s’ha retirat després de patir una greu lesió per trencament del lligament creuat anterior i els dos meniscos del genoll dret, admet “no me’n vaig cremat perquè he entès que ja toca assumir decisions de futur. Per a anar arrossegant-me per un camp i no comprometre’m al cent per cent, me’n vaig, seria un problema per a tots”.

RECORDS INOBLIDABLES

No oblida el seu espectacular “gol a Ceuta o jugar amb la samarreta del Sant Andreu o el meu últim any del Reus. Pujar amb el Reus va ser una gran experiència”. Tampoc oblidarà la direcció tècnica de Victor Valdés a l’Horta. “Com a mínim vaig aprendre tots els moviments de les figures dels escacs“, diu.

Tot això forma part del record. Ara “necessito desintoxicar-me del futbol, em sap greu, però les meves circumstàncies també m’obliguen. M’he criat aquí i la vida et posa decisions importants”
Assegura que “ara m’avorriré els diumenges, però tinc amistat amb Dani Argilaga i aniré a veure’ls per a llevar-me aquesta absència”.

Sergi Moreno se’n va després d’haver “complert un somni, he conegut a gent meravellosa i el bo i el dolent del futbol. Econòmicament, ara els clubs han de buscar mil històries per a ser solvents, es van ficant categories i estem perjudicant el futbol català i a l’espanyol, en general”.

The post Sergi Moreno, de la química del gol a la química laboral appeared first on FutbolCatalunya.com.

Balaguer, Lleida Esportiu, Sporting Mahonès, Olímpic Xàtiva, Ascó, Balaguer, Inter Escaldis, i Mollerussa des d’un llunyà 2006. Dificilíssim trobar a algú que no parli bé d’aquest futbolista exemple per a molts. Aquesta tarda es va acomiadar davant la seva afició després de rebre moltes mostres d’afecte per part de tot el món. Segur que no serà un adeu definitiu i que el món del futbol continuarà comptant amb els seus serveis d’alguna manera.

El ‘mestre’ balaguerí sempre ha estat protagonista per als mitjans de comunicació i amb Futbolcatalunya hem parlat diverses ocasions amb ell. Gràcies.

MISSATGE DEL ‘PISTOLER’

The post ‘El Pistoler’ Genís Soldevila s’acomiada appeared first on FutbolCatalunya.com.

Repassin, si els sembla bé, la trajectòria de Salvador ‘Kiko’ Tàpies perquè és una nova demostració de lleialtat i lliurament cap al futbol català. Als seus 35 anys, aquest tècnic de laboratori que sempre ha tret hores a la seva agenda, fa un pas al costat per a tornar al Bellvís. El capità del Mollerussa durant els últims 14 cursos fa un apart en la seva extensa trajectòria, però no el deixa.

Encara més, no sols Kiko continuarà jugant al futbol sinó que el compaginarà amb el seu treball professional i la direcció tècnica del primer juvenil del Mollerussa amb qui ha aconseguit ascendir a la lliga Nacional.

KIKO, MOLLERUSSA I MOLT MÉS

Després de 14 temporades a l’equip del Pla d’Urgell se’n va i ho fa, als seus 35 anys, per a jugar al Bellvís, per què?

Perquè encara tinc ganes de jugar, a més fa vuit anys que no hi havia futbol a Bellvís, el meu poble, i, segons sembla, després d’haver dit que jo me n’anava s’ha animat més gent. Ara hi ha una junta nova i tornarem al futbol

Ara s’emportarà amics i coneguts per a jugar allí?

El problema que vam tenir fa sis anys a Bellvís, un poble d’uns 2.300 habitants, és que hi havia molta gent de fora i els d’aquí el van deixar perquè ja eren majors. Ara, per sort, ens hem ajuntat 14/15 del poble, tenim ganes i hem tornat a posar-lo en marxa.

Vostè es recorda de tots els equips pels quals ha passat fins a arribar a estar catorze cursos al Mollerussa?

Clar. El meu primer any de futbol base va ser al Bell-lloc, La Noguera, infantil i aleví del Mollerussa (campions de Lliga), AEM, cadet Mollerussa, juvenil Tàrrega, juvenil nacional al Lleida E. (ascens a DHJ) i primer any d’amateur a Mollerussa. Dos anys a l’Alcarràs, filial del Lleida, dos anys al Bellvís i els últims 14 a Mollerussa.

“ENCARA TINC GANES DE JUGAR AL FUTBOL”

Són moltes 14 temporades al Mollerussa!

Sí, són moltes i hem pogut viure de tot: ascensos, descensos, quatre Lligues, quatre últims anys bestials amb rècord d’imbatibilitat (56), play-off perdut a Ascó l’any passat, i ara ascens a Tercera

Segur que Kiko ha rebut ofertes superiors en aquest temps, però per què no es va decidir a canviar d’aires?

Perquè sempre he estat molt a gust aquí, ho sento com alguna cosa meva, és amor pel club molt orgullós d’haver defensat tants anys aquesta samarreta i aquest escut. És un orgull i un privilegi. Sempre he tingut ofertes, però sempre m’he volgut quedar.

Vostè viu només del futbol?

No, què va! Treball en un laboratori d’anàlisi com a tècnic, començament a les 7 del matí i acabo a les 15 hores. Després toca entrenar i dirigir també el juvenil del Mollerussa, primers i ascens enguany. La veritat és que porto dues o tres setmanes de gom a gom jugant-nos la Lliga tant amb el primer equip com amb el juvenil, són dues setmanes plenes de felicitat.

“ME’N VAIG PER LA PORTA GRAN”

I, ara, com és clar que Kiko és un ‘milionari’ del futbol, què farà?

Jo sóc un apassionat del futbol i el viu molt, per això, crec, puc estar molts anys més entre Tercera i Quarta Catalana. Físicament em cuido molt i, a nivell personal, he estat pare i m’agradaria molt passar vivències amb el nen.

Enguany s’ha creat la Superlliga, ara Lliga Elit, un altre problema més per a pujar de categoria

Sí, Costarà més arribar al futbol professional i la Primera Catalana s’afebleix molt i obligarà a equips de molts pobles a desplaçar-se a Barcelona, per exemple. Com estava, ja estava bé, la Primera Catalana estava molt bé mentre que ara augmenten els desplaçaments. Ells sabran..

El vídeo que li van gravar com a comiat va ser sensacional, especialment quan parla de valors.

Jugar al futbol és un gran sacrifici i t’ensenya molts valors. Ara tinc 35 anys i he complert sempre pel que ara vull gaudir.

“LA PRIMERA CATALANA JA ESTAVA BÉ COM ESTABA”

Puja a Tercera amb el record etern d’aquell Mollerussa de Segona (1988)

Enguany he tingut poc protagonisme a l’hora de jugar encara que m’he sentit molt important ja sigui per la figura de ser capità. Jo sabia que era el meu últim any i me’n vaig per la porta gran perquè, a més, el Mollerussa està ara en la categoria que li toca. Feia 30 anys que no estàvem en Tercera i me’n vaig super orgullós.

I, ara, a Bellvís a gaudir!

Sí, a lluitar per poder jugar encara que sigui en Tercera Catalana però amb moltíssima il·lusió

The post Des de Bell-lloc a Mollerussa, tota una vida appeared first on FutbolCatalunya.com.

Sowllemanou ‘Sile’ Cámara Sankhare és un barceloní de 36 anys que aquest passat dissabte va penjar les botes a la UE Porqueres. El Municipal de Miniànigues es va lliurar amb un dels seus màxims referents durant aquests últims anys pels seus gols, pel seu futbol, però, especialment, pels seus valors.

Ha estat dir que es retirava i Sile només fa que rebre missatges de solidaritat, d’agraïment i tota mena de lloances. No tothom pot dir el mateix. Ara li tocarà continuar treballant a l’empresa i efectuant tasques de coordinador i entrenador al Porqueres.

SILE, AGRAÏT AL FUTBOL CATALÀ

És la paraula que més repeteix al llarg de l’entrevista: agraït. Sile, germà gran del futbolista del Girona, Dawda Cambra, no oblida cap dels equips pels quals ha passat. Des que va néixer a Barcelona fins al seu actual Porqueres, aquest exemplar futbolista mereix molt més que un aplaudiment.

Ja s’ha fet a la idea que no jugarà més oficialment al futbol?

Sí. M’he decidit a deixar el futbol perquè seré pare, per segona vegada, sóc coordinador i entrenador i són moltes hores lluny de casa, És complicat seguir encara que la meva dona va ser la primera que em va dir que no plegués, però estar de 17 a 22 hores és complicat.

I, a més, el seu treball…

A més, però no m’afecta perquè és al matí (de 6 a 14 h.), treball a una fàbrica de cotxes on fem ‘caragols’ per a vehicles. Vaig entrar en el 2007

“LA MEVA DONA EM VA DIR QUE NO PLEGUÉS”

És a dir que vostè a les 24 hores del dia li’n treu 40!

Exacte. Només descansava un dia a la setmana.

Es recorda de tots els equips pels quals ha passat?

Vaig començar al Serinyà, als 5 anys, després em van venir a buscar Baño i Camacho per a signar pel Porqueres (des dels 7 als 16 anys). Vaig jugar dos anys de juvenil i un en el primer equip del Banyoles encara que vaig acabar amb 7. En acabat va arribar L’Escala, Figueres, Els Barrios (Cadis), Llagostera (Alsina) i Porqueres. Aquí em volia retirar perquè tenia un deute amb molta gent com Angel Roig, Dalí, David Colomé, el director Marc Lladó i el president Marc Cuadras que em van convèncer.

Com ha estat la seva història a Porqueres?

El primer any no pugem, quedem tercers de Tercera Catalana, però sí que ho vam fer el següent fins al dia d’avui.

“TENIA UN DEUTE PENDENT AMB LA UE PORQUERES”

Vostè sempre ha comentat que ha aconseguit 10 ascensos i que mai ha viscut un descens amb un equip seu…

Exactament, no sé si són 9 o 10, però on he estat sempre hem pujat. A Figueres pugem dos anys seguits, a L’Escala també, a Porqueres, Banyoles i Llagostera…

No hem vist moltes vegades que un jugador anunciï el seu adéu i tothom parli bé. És el seu cas. Per què?

No he fet gens especial, sóc així, agraït, m’agrada crear ‘buen rollo’, ser agradable i tenir uns principis, jugui o no. On he estat sempre ha repartit alegria amb tothom encara que després cal jugar bé perquè tot no és jajaja. Amb la mainada sempre hi ha hagut connexió i puc anar a molts llocs com a Vilatenim on em canten encara ‘Sile, Pelé! I camps on no he jugat en els seus equips també s’alegren de veure’m.

“A FIGUERES ENCARA EM CANTEN ‘SILE, PELÉ”

Qué rival diria o destacaria per la seva personalitat amable?

Molts i mantinc contacte amb molts. No vull que s’ofengui ningú a qui no nomeni però a Figueres, amb el Sergi Murga EPD, van ser molt amics. Ricard Farré, Ureña, Moñino, Pedro.. molts. O a Banyoles amb Marc Platja, Masferrer, Villalonga, Cortada… a Porqueres, és que són molts.

També ha destacat aquests dies que ja començava a jugar amb ‘alumnes’ seus. Ja li dirien ‘l’avi’ Sile!

Sí, ja jugava amb xavals que havia entrenat quan ells tenien 7 i que em tenen molta estima. L’avi Sile ho deia jo també i els advertia que encara rotlle i marca, eh, em feia gràcia

“JO MATEIX JA EM DEIA L’AVI SILE”

Però, estem d’acord, que Sile Cámara no és ningú al costat de Dawda Cambra!

Dawda és el germà petit del qual tots ens hem preocupat a casa. Té 17 anys menys quem jo, li he entrenat, li he portat amb cotxe per tots els costats igual que la meva dona. El meu germà se’n va anar al Girona amb 10 anys i ens el combinàvem amb la meva dona o altres pares de Girona. Ara toca gaudir amb Daw

Només, una pregunta més encara que, més ben dit, seria un consell per als xavals del nostre futbol català

MISSATGE PER ALS XAVALS

El que els diria és que, si juguen al futbol, ho facin perquè els agrada, que ho gaudeixin i que sigui una passió. Jo no jugava perquè era un extraescolar encara que també podria ser, que visquin el dia a dia. Jo sempre gaudia als parcs o en els camps i no estiguin tant de temps amb el mòbil. L’esport et porta grans amistats. Sóc el que sóc gràcies al futbol, el tinc claríssim, no sé si he fet carrera o no, però la gent m’ha donat una cosa inoblidable. Dissabte passat em van ploure molts missatges i no hi ha diners per a pagar-ho. Jo només he guanyat per a poder fer quatre coses, però he gaudit molt amb la gent.

The post “Sóc qui sóc gràcies al futbol català” appeared first on FutbolCatalunya.com.