Aquest passat dimecres ens va arribar una d’aquestes notícies que mai voldríem llegir, la notícia que ens havies deixat. Antonio Morales ‘Figu’, el nostre ‘FIGU‘, ja no està entre nosaltres. Notícia que ens ha deixat en estat de xoc, perquè ens ha omplert de tristesa a afeccionats, directius, jugadors i pares. Tots els qui formem part de la gran família del futbol català de la zona del Baix Llobregat i Barcelonès Sud.

Aquestes zones en les quals no hi havia camp de futbol que no haguessis recorregut. Sempre, per a trobar a aquests jugadors i que encara no havien tingut la sort que algú els posés en la pista d’un entrenador o club de categoria superior.

I era això el que feies en aquests últims temps, ajudar entrenadors-amics a formar les millors plantilles possibles sense demanar ni voler res a canvi. A més, el teu era un treball desinteressat, sense estridències, en l’ombra (mai t’ha agradat estar en primera línia) amb l’única satisfacció d’ajudar als amics.

Però permet-me que et faci un petit i humil homenatge a través d’aquest escrit.

Antonio Morales ‘Figu’, sobrenom que tot i tenir diverses teories del seu origen, jo em quedo amb aquella que diu que ‘Figu‘ era una abreviatura de “Figura”. Era el sobrenom que et van posar els amics que jugaven les ‘ pachangas’ de carrer amb tu. El teu va ser passió pel futbol amateur, pel futbol base, en definitiva pel futbol humil i apassionat tal com eres tu.

Sempre senzill, de fortes creences i conviccions tant futbolístiques com socials, que no es deixava doblegar per res ni per ningú, que no era d’afalac fàcil, que no era de regalar res a qui considerava que no s’ho mereixia i, a més, persona íntegra on n’hi hagués,

Entrenador, delegat, scouting, adjunt a la direcció esportiva…. innombrables càrrecs que et recordo des que els nostres camins es van creuar en el 2005 a la UE Castelldefels. Però si m’haig de quedar amb “alguna cosa”, amb algun dels “càrrecs”, dels “treballs” realitzats, em quedo amb la petjada que has anat deixant allà per on has passat, independentment de la funció desenvolupada. També queda encara molt viu aquest present a la Unificació Bellvitge

PER SOBRE DE TOT, AMIC

Les mostres d’afecte que estem veient aquests dies cap a tu persona no fan més que corroborar tot això i sé que t’hauria fet vergonya llegir-les o saber d’elles, perquè el teu era passar desapercebut.

Amic sempre et tindrem en el record. Se’ns ha anat un dels grans d’aquest món, però ha estat un plaer haver format part de les teves amistats. I, com diu el teu gran amic Álex Gaitán, trobarem a faltar aquestes tertúlies amb la teva inseparable ampolla d’aigua a la mà.

EPD, Antonio Morales ‘FIGU’

The post Antonio Morales ‘Figu’, sempre entre nosaltres appeared first on FutbolCatalunya.com.

@ManuelSeguraM

Llegim a la presentació de l’obra, al Menú de l’UVIC-UCC: Què passaria si un dia en una aula, quan un nen o una nena acabés de donar el resultat d’un problema proposat per la seva mestra, de sobte se sentís un crit des del darrera que digués: “Sí senyor! Ben fet! Bravo!” o bé “Apa aquí! Que malament!”.

Doncs això tan poc habitual en una aula, és un fet que passa sovint a les graderies dels camps esportius on es practica l’esport formatiu o de base. Que no sigui habitual, significa que és perjudicial per a algú, Joan?

No hi ha dubte que els pares ajudem i el llibre està enfocat en aquesta direcció. Ho comencem amb aquesta metàfora de l’escola, una mica per a posar-nos en el símil de l’escola, ja que és el que passa sovint a l’esport i també per a dir que ha de donar-se un procés d’aprenentatge. La mirada dels pares hauria d’anar enfocada a això, a resoldre situacions complexes i a vegades està bé animar i altres callar.

A mi m’agrada molt escoltar com una mare, una àvia, un pare, un amic… com recolza a un nen/nena que està jugant al camp. Amb respecte, només faltaria, però amb paraules d’ànims. No és aquest el camí?

Sí, és el d’animar i, a vegades, el de callar. El que nosaltres volem dir és que no cal interferir en aquest camí del nen/nena que està jugant, que es distregui, perquè hi ha pares que a vegades fan de ‘locutor’. Argumentem això sense que es distregui, que sigui coherent amb el que li diu l’entrenador, que no siguem ‘intrusos’ del nostre discurs (tenim un capítol) i va bé per a parar esment. No s’ha escrit per a renyar els pares sinó perquè tinguin un criteri per a actuar en benefici dels seus fills.

Amb sinceritat, quan sento que el pitjor d’aquest ‘negoci’ són els pares, em rebel·lo. Vostè?

També, és que sense pares no hi hauria esport, sense pares que no els ajudessin en les rutines de fer les seves bosses o portar-los al camp…els clubs també han de saber el seu rol. Els clubs són clients i nosaltres hem de portar als nens on ofereixen un bon producte, que assegurin un bon tracte, que els reforcin…els pares són essencials, imprescindibles.

Amb aquest maleït coronavirus, molts clubs no deixen que els pares estiguin a la graderia i s’enfaden molt. Vostès, com a pares què farien/dirien?

Si no es pot estar per norma sanitària, s’entén, però el que no s’entén és que, abans de la COVID, hi haguessin clubs que no deixessin estar als pares. És l’únic lloc on podem veure l’aprenentatge dels nostres nens/nenes, a l’escola no hi ha graderies, en el camp sí que podem gaudir. En altres esports sí que deixen. No entenc per què hem de ser els pares els ‘intrusos’ o els ‘enemics’ o els ‘dolents’. Volem ajudar i que els clubs ho facin tan bé com sigui possible.

Molts anys enrere, una entitat, la Fundació Martorell, va tancar la presència dels pares als entrenaments dels seus fills i fins i tot van tancar el bar perquè molts familiars és ‘passaven de rosca’. Ni el fet d’acabar amb el negoci va frenar a Agustín Mellado i cia.. tot i que el negoci és el negoci…

El nostre llibre va enfocat una mica a tots els esports i és cert que molts creiem que els nostres fills són ‘Messis’ sense pensar que és una loteria. Els pares ho han de veure com un aprenentatge de tècniques i tàctiques i per a relacionar-se socialment en un entorn molt ric.

‘Des de la graderia’ editat per l’Editorial Eumo, dóna resposta a molts interrogants al voltant de l’esport educatiu. Estem d’acord que ha de servir per passar-ho bé, aprendre i crèixer, però tot això és compatible amb la competitivitat i la rivalitat?

Nosaltres exposem en el llibre tres objectius: aprendre, gaudir (si no s’ho passen bé, que ho deixin) i competir, al màxim de les possibilitats de cada nen. Cada equip ha d’intentar competir al màxim de les seves possibilitats i a un nen se li ha d’exigir que intenti ser cada dia millor i els entrenadors han d’intentar aconseguir aquest equilibri; a tots els equips (A, B o F) se’ls ha d’exigir competir i intentar guanyar. D’acord amb Pierre de Coubertin, “l’important és participar”, però també volem guanyar i ser els millors.

Un altre aspecte: Joan Arumí, Albert Juncà i Gil Pla, companys i professors del departament de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport de la UVic-UCC, apunten als pares com responsables i llegeixo literalment en el vostre llibre “a l’hora de mantenir el fràgil equilibri entre plaer, competició i aprenentatge. No és més feina dels tutors, dels professionals?

És que la família és molt important per a aquest equilibri i, si el nen/nena no s’ho passa bé, no té sentit estar i, si no aprèn, tampoc. També s’ha d’aprendre a ajudar a un company que no juga i, depèn de quin discurs fem, es desequilibren els tres objectius que dèiem. Ja veurem el que fa el nen.

També dieu que ‘La mainada necessita i sovint reconeixement”. No passa quasi tot, primer, per l’autoreconeixement, per educar l’autoestima?

Sí, també comentem que els pares els hem de veure i seguir perquè els afecta en la seva autoestima. Si ningú va a veure’ls, els afectarà i tant aquesta part d’autoestima com donar valor a les coses és molt important. És feina dels entrenadors i ho han de fer veure però els pares també des de la graderia.

Quina tirada heu fet? Hi conteu amb el reconeixement de la Secretaria de l’Esport o la UFEC?

No. Hem fet una tirada inicial de 1.500 llibres, tenim intenció de fer-ho, anar a clubs, a la Federació, Ajuntaments o donar xerrades; és molt important poder fer aquesta reflexió pedagògica amb els pares i clubs i aquest llibre va d’això i que arribi als pares per a pensar.

Se li pot dir al Barça que NO, si et volen fitxar?

El que expliquem en el llibre és allò del ‘Quilòmetre zero’. Ara resulta que hi ha nens que fan quilòmetres i quilòmetres per a anar a jugar amb un equip que està a 70 o 100 km i els pares han de triar una mica. A vegades és molt aviat per a fer això i la majoria de clubs pròxims compleixen l’objectiu de formar-los; quan tinguin 14/15 anys és una altra cosa. Aquesta reflexió també la fem amb clubs ‘quilòmetres zero’.

Joan, l’última: ens podries donar 3 raons als pares i, per què no, als fills, per comprar el vostre llibre. 

Per tenir CRITERI i fer una reflexió pedagògica (pares); perquè s’exposa una mica el que volem els pares en aquest segle i els clubs han de saber com evolucionarem amb relació al futbol (CLUBS) i perquè AJUDARÀ a fer un futbol més educatiu. Tots guanyarem amb aquest entorn més saludable.

The post ‘Des de la graderia’ és veu amb precaució appeared first on FutbolCatalunya.com.