Pinti s’ha posat mans a l’obra ben aviat. De fet, és la tònica general a clubs que tanquen plantilles fins i tot abans que acabi oficialment la temporada anterior. “Jo sóc partidari d’anar a poc a poc. Tancar una plantilla a aquestes alçades és precipitar-se”, confessa el tècnic. Però al seu cap té el projecte de la nova Guineueta.

I sap quin és l’objectiu: “Hem d’intentar recuperar la categoria perduda, essent conscients de les dificultats que hi comporta, amb rivals com Martinenc, Júpiter… I és possible que tinguin pressupostos més alts que el nostre, però això no sempre és decisiu. Vull formar un equip competitiu i donar estabilitat. Després, el dia a dia ens dirà on hem d’estar”.

EL FUTBOL SEGONS PINTI

Tot i que el seu currículum és gran, alguns seguidors de la Guineueta descobriran ara com és el futbol segons el llibre de Pinti. I el tècnic ho deixa molt clar: “Sempre he estat molt de pressionar, sempre en pressió molt alta, lluitar cada pilota, intentar jugar a futbol, sempre que el camp i el rival ens ho permeti. I, sobretot, m’agrada jugar molt amb transicions. És a dir, de recuperació després de pèrdua i sortir en transició”.

“No sóc gaire d’especular amb la pilota i m’agrada que els meus equips arribin tan aviat com sigui possible a la porteria contrària, però no amb pilotades. Recuperar, fer dos, tres o quatre passades i buscar la porteria ja sigui per dins o per fora, en camps tan petits com el nostre.  Jugar amb els terrenys ben oberts i carregar molt l’àrea”, conclou Pinti en la targeta de presentació de la seva forma de jugar.

DIVERSITAT DE JOC

El tècnic veu una Guineueta a casa “jugant amb dos puntes, perquè ens ho permeten les dimensions del camp, però en altres escenaris podem jugar un 4-3-3. No ens tanquem a res”. I això, amb una plantilla que vol que tingui continuïtat !amb set o vuit incorporacions. A més, em vull deixar almenys quatre fitxes lliures per a finals d’agost, tenint en compte que la Lliga començarà a finals de setembre. El mercat encara s’ha de moure molt i coses que ara semblen tancades es poden desfer”.

I és que encara queda molt de temps, però Pinti és partidari de començar en aquestes noves dates. “Pel futbolista crec que és bo i pels entrenadors també perquè tenim família, estem a les nostres feines durant l’any i d’aquesta manera podem gaudir una mica més de les vacances”, assenyala.

MILLOR A PROP

Encara és aviat per saber amb qui li tocarà competir a la Guineueta de Pinti. De fet, quan parlem amb ell encara no havien arrencat les eliminatòries d’ascens a Primera Catalana i no hi ha ni un esbós dels tres grups. Però té clar que el que vol pel seu equip és proximitat, tot i que els equips de la ciutat de Barcelona acostumen a quedar repartits. I alguns, amb els de la zona de Lleida o Tarragona.

“Realment, no veig gaire sentit a viatjar, per posar un nom, a Artesa de Segre un diumenge a les 6 de la tarda, tenint en compte que els jugadors hi treballen l’endemà de bon matí i han de fer grans distàncies d’anada i tornada. Prefereixo rivals més a prop de casa, però haurem d’esperar”, assenyala amb certa resignació el tècnic.

NOTA: Si vol veure la Primera Part d’aquesta ENTREVISTA

The post Pinti i les claus de la nova Guineueta (2) appeared first on FutbolCatalunya.com.

A casa li diuen José. Al futbol català tothom, absolutament tothom, li diu Pinti. “Em van batejar així a l’època de jugador perquè deien que m’assemblava pel pentinat a Pintinho, un futbolista que jugava al Sevilla”, explica a FutbolCatalunya el nou entrenador de la Guineueta, nou equip de Primera Catalana.

Ens reunim amb ell a les instal·lacions de l’Escola Esportiva Guineueta, un dia ennuvolat, mentre desenes de nois i noies entrenen a la gespa artificial, sota la mirada de pares i mares a les grades. Pinti ja s’acomoda a la que serà la seva nova banqueta, des d’on donarà instruccions a una plantilla que cobrarà forma a les pròximes setmanes.

PINTI, EL RETORN A PRIMERA

Amb gairebé 25 temporades a les banquetes, Pinti torna a tenir una experiència a Primera Catalana, per bé que ara la categoria té un nivell semblant a l’antiga Preferent. El motiu, la creació de la Lliga Elit que ha suposat un nou obstacle de creixement per als clubs modestos.

El seu bateig com a tècnic de Primera Catalana va ser la temporada 2016-2017. La campanya anterior va fer pujar a aquesta categoria el San Juan At. Montcada. Sí. Pinti és i serà ídol a Can Sant Joan: “Tinc un gran record. Vam salvar la categoria amb molta solvència, tot i que era un grup molt potent. Havia baixat el Girona B, també havia pujat l’Horta. Hi havia el Manresa, que ho va passar malament… però ens va anar molt bé”.

Vuit campanyes després, el repte es diu Guineueta. Un club que  fa dues temporades militava a Tercera RFEF i que, després d’estrenar la Lliga Elit, ha tornat a Primera Catalana “És cert que ara aquesta categoria sembla devaluada, però veig que cada cop serà més potent”, assegura l’entrenador madrileny de naixement, tot i que des dels 8 anys resideix a Barcelona.

UN GRAN HISTORIAL

Pinti repassa amb FutbolCatalunya el seu historial esportiu. Va debutar al futbol base del mític Trajana. D’infantil, va jugar a l’Atlètic Poble Nou i de juvenil, al Júpiter. El seu inici amateur va ser al que era filial grisgrana, la Macosa –“vaig coincidir amb Rafa Bermejo, som molt amics”, recorda- abans de fer la ‘mili’. Després, Monopol i dos equips que jugaven al recordat camp de ‘La Caixa’, de gespa natural, el Bagadá i l’Alegría.

Una lesió al turmell va precipitar la seva retirada i també la seva arribada a les banquetes. “Vaig començar la temporada 2000-2001a l’aleví de l’Atlètic Poble Nou. Després, dos anys al Juvenil del Júpiter. Barceloneta Juvenil, Cadet de L’Hospitalet on vam quedar segons a Preferent, Gramenet, Sant Gabriel...”. Pinti enumera tots els equips perquè no oblida aquesta etapa.

“Després, sis anys al San Juan At., on vaig començar amb l’equip a Tercera Catalana. Vaig anar a la Fundació Hermes, que ja no existeix, on compaginava el primer equip amb el Juvenil. Després, el Montcada, on guardo un gran record de Tato Sanchís. Quan vaig marxar, vaig estar dos anys al Premià, quan em va trucar Agustí Pol. Després tres temporades a l’Espluguenc, on vam estar a punt d’ascendir a Primera Catalana i finalment, un mes i mig al Rocafonda”, assenyala el tècnic.

UNA TRUCADA AMB ESPERA

Acompanyat sempre per la seva filla, Pinti es passa el cap de setmana als camps de futbol veient partit rere partit. La seva família, el futbol i els amics són les seves passions. No es considera un ‘influencer’ a les xarxes socials però sí que és habitual veure’l entaulat i rodejat de gent del futbol català, amb qui ‘arregla’ el futbol català en animades converses.

I fa poques setmanes va arribar una trucada especial. “Uns dies després d’acabar la Lliga, em va trucar el president de la Guineueta, José Centeno. Em va explicar el que ells volien i que comptàvem amb mi”, explica el tècnic.

A partir de llavors, tocava esperar: “Van passar 10 o 12 dies després d’aquella conversa  i llavors em van dir que hi vingués. Suposo que hauran fet un ‘casting d’entrenadors, però em va dir que jo era l’elegit. I estic agraït i contentíssim per formar part del projecte”.

Pinti sap on arriba i coneix bé la casa. “És un club de barri que ha treballat molt bé aquests anys, sobretot per la gran feina de Luis (Gallego). Potser el punt d’inflexió va ser quan va marxar i crec que el fet de provar noves versions, nous jugadors, els va perjudicar. En el fons, la seva plantilla tenia continuïtat i aquests dies mantindrem reunions per intentar mantenir el bloc, perquè són jugadors amb experiència”, apunta l’entrenador de la Guineueta.

I com jugarà la Guineueta de Pinti? Això és motiu d’una segona part. En breu, a FutbolCatalunya.com.

The post Pinti, l’arquitecte de la nova Guineueta (1) appeared first on FutbolCatalunya.com.

Enguany és compleix el 50+1 aniversari del Narcís Sala, però la pandèmia havia retardat la commemoració esportiva d’aquesta efemèride. Però mai no és tard per gaudir d’una jornada de records, somriures, abraçades i, òbviament, futbol a Sant Andreu, amb el club quadribarrat i Espanyol com a protagonistes.

La gent del futbol català va respondre a la cita. La zona coberta de la tribuna registrava una gran entrada, amb rostres ben coneguts que no s’han volgut perdre una cita molt especial. I a la gespa artificial, més estrelles que al cel. Futbolistes i entrenadors de les darreres dècades dels dos clubs, que volien passar una jornada inoblidable.

SANT ANDREU I ESPANYOL, BANQUETES DE LUXE

Va haver-hi moments per a la nostàlgia futbolística, amb uns responsables tècnics de luxe. A la banqueta del Sant Andreu, un trident de categoria: El ‘Tigre’ Jaume Creixell, Ramon Maria Calderé i un Dani Solsona per qui no passa el temps. A l’esquerra de la tribuna, al banc espanyolista, una llegenda casada amb el gol, Rafael Pérez González, el gran Rafa Marañón.

Era un amistós, sí, però Calderé i Marañón van treure a relluir el seu vocabulari per esperonar els seus, com si estiguessin en joc els punts o una eliminatòria. A la gespa artificial -va deixar de ser natural l’any 2005, després del recordat ascens a Segona B contra el Mazarrón-, futbolistes que van marcar una època.

Rodón, José Antonio, Óscar Rodón, Juande, Luna, Rafa, Marcos Zamora, Isi, Ramon Seco, Cornago, el ‘Prosinecki del Narcís Sala’ Jaume Alsina, Santi Triguero… noms il·lustres que van defensar la quadribarrada. A l’Espanyol, alguns que podien haver vestit les dues samarretes, com Sito Martínez o Javi Chica, a més dels Samper, De Lucas, Manel, Morales, Borja Criado…

INCANSABLE MARTÍN POSSE

Tots han anat participant al llarg del partit i alguns, com l’argentí Martín Posse, sense perdre’s ni un minut. I també obsequiant a la parròquia amb gols de fotografia. A la grada, més d’un comentari sobre si aquell o aquest altre encara estarien per jugar. De fet, Triguero estava en actiu no fa gaire i va demostrar que encara podria estar ‘on fire’.

“Sito, avui ens estàs traïnt”, sonava jocosament des de la grada quan el gran Sito Martínez trepitjava la gespa del cinquantenari Narcís Sala. I tot, perquè ho feia amb la samarreta de l’Espanyol, en comptes de la del Sant Andreu. Tot, dins un ambient d’alegria i sense importar el marcador del partit (0-5), on potser va faltar un gol dels locals per arrodonir la festa.

A banda del partit, a l’inici va haver intercanvi d’obsequis, amb el president de la UE Sant Andreu, Manuel Camino, a la gespa. Va fer el servei d’honor del partit el nét de Narcís Sala, qui dona nom a un escenari on s’han viscut grans dies de glòria quadribarrada.

I el futbol va homenatjar el temple quadribarrat. Per molts anys, Narcís Sala!

The post Sant Andreu: homenatge a un Narcís Sala cinquantenari appeared first on FutbolCatalunya.com.

Montse Dot, presidenta del Sants fins al 30 de juny, és la protagonista d’un nou podcast a FutbolCatalunya. La seva decisió de renunciar al càrrec ha causat certa sorpresa. I més, quan el club entra a la temporada del seu centenari.

Però la decisió és irrevocable. Montse Dot repassa en aquesta entrevista els motius que li han fet prendre aquesta decisió. No es desvincula totalment del club, ja que seguirà lligada a la Comissió del Centenari, però prefereix donar un pas al costat.

“Me’n vaig perquè em sento una mica sola a la Junta. Sóc la discrepància i prefereixo apartar-me. Que el vicepresident assumeixi la presidència i que decideixin què volen fer. No és una decisió d’ara, sinó que tot ve des de principi de temporada. L’1 de juliol tindran la meva dimissió a la taula”, afirma Montse Dot.

“SÓC LA DISCREPÀNCIA I PREFEREIXO APARTAR-ME”

La presidenta té clar que ha fet la seva feina correctament i en aquest sentit marxa tranquil·la: “Tenim un tresorer que és una meravella i deixo tots els deutes al dia. Només queden els que ja es venien pagant perquè ha hagut un control exhaustiu, amb el pressupost més baix de tota la categoria”.

I si d’un fet se sent orgullosa és d’haver mantingut al càrrec l’entrenador del primer equip, Tito Lossio, malgrat els dubtes que hi havia a principi de temporada. El temps l’ha acabat donant la raó: “Molts presidents de Tercera m’han felicitat, entre d’altres coses, per la coherència a mantenir l’entrenador”.

“SEREM DEL SANTS TOTA LA VIDA”

El seu darrer acte com a presidenta de la UE Sants serà la seva presència a l’Assemblea de la Federació Catalana, el 30 de juny a Blanes, presidida per un Joan Soteras a qui reconeix la seva tasca. “Tinc clar que portar el control de la FCF ha de ser complicat. Ell ho té més complicat que jo perquè no sabria què fer amb 12.00 euros anuals, la veritat”, respon jocosa.

Tot això i més, en la conversa que manté amb FutbolCatalunya i on l’emoció només li va impedir enviar un missatge final a tota la gent del Sants. Un cop acabada, ens va enviar aquest document de veu que afegim a aquesta notícia, com a complement del podcast que podeu escoltar.

The post “Em sento sola a la junta del Sants” appeared first on FutbolCatalunya.com.

El 26 d’abril de 2021, la Unió Esportiva de Sants va complir 99 anys. Les persones que superen els 50 recordaran una mítica frase d’un dels seus herois infantils de la televisió, el ‘chiripitiflàutic’ Locomotoro: “El secret per arribar bé als 100 anys és cuidar-se molt bé als 99”.

Això és el que li toca ara a un Sants que segueix al seu enèsim exili a l’espera que l’Ajuntament de Barcelona es digni a iniciar la construcció de la que ha de ser la seva residència definitiva, el Nou Magòria. Una espera llarga, amb els equips del club repartits entre L’Energia, La Bàscula i el camp de l’Ibèria. Al mateix districte III, és cert, però lluny de la barriada on es va originar.

SANTS EN LLUITA… ESPORTIVA

Esportivament, són temps d’incertesa a l’entitat, amb els seus primers equips amateur i juvenil en plena lluita per la permanència a categoria estatal. Tant l’equip de Tito Lossio com el d’Àngel Gálvez tenen a les seves mans seguir, respectivament, a Tercera Divisió –la temporada vinent, amb el ‘cognom’ RFEF- i Lliga Nacional Juvenil, però estan suant sang.

“És el Sants que ens arrossega, blanca i verda la senyera. Tots plegats lluitarem, lluitarem”, diu l’himne que, curiosament, aquest dissabte 1 de maig complirà 35 anys. La veu del tenor Josep Rius acompanya la sortida dels futbolistes del primer equip des de la temporada 86-87 i, a tall d’anècdota, també l’inici de la mitja part a les transmissions radiofòniques dels partits a una de les emissores del barri, Sants 3 Ràdio.

Un himne que emociona els socis i simpatitzants del club, malauradament pocs, tenint en compte els habitants del barri de Sants. És cert que vivim en altres temps, però no deixa d’entristir el fet que els equips més propers no rebin el suport que mereixerien, malgrat l’esforç dels qui dia a dia treballen en la seva supervivència. No és només el Sants. D’altres històrics també coneixen aquesta crua realitat.

PRESIDENTA DOT

I al capdavant del club des de fa tres anys –el 15 de novembre en farà quatre- hi ha una de les poques presidentes al futbol català. Es diu Montse Dot i forma part d’una família blanc-i-verda de cor, els Soler-Dot. Ara fa uns anys, en una entrevista concedida a FutbolCatalunya, la Montse ens comentava:  “M’agradaria que a l’any 2022 celebrem el nostre centenari al Nou Magòria”. Un desig que, malauradament, no es farà realitat.

TEMPS MILLORS

La història del Sants recorda que quan va tancar les seves portes el recordat camp del carrer Galileu, l’entitat comptava amb més de 5.000 socis. També hi havia seccions de bàsquet, atletisme, boxa, tennis taula, voleibol i la mítica de ciclisme. Una secció que organitzava durant tants i tants anys la Volta a Catalunya.

Ara amb prou feines s’arriba als 500 associats, els quals ara ja poden tornar a veure els partits del seu equip al camp de l’Energia. Sempre, amb les mesures de precaució per la maleïda pandèmia de la covid-19. Entre ells, una comissió s’està encarregant de perfilar els actes que han de donar rellevància a l’efemèride que es produirà el 26 d’abril de 2022.

De moment toca cuidar-se, com deia Locomotoro. Per molts anys, Sants!

The post Sants: Compte enrere cap el centenari appeared first on FutbolCatalunya.com.

Oriol Ricarte va jugar els 90 minuts del partit Lleida Esportiu – Prat, de la desena jornada del subgrup 3A de Segona B. Va lluir el braçalet de capità, va disputar els 90 minuts i, hores després que acabés, va comunicar el seu adéu al futbol actiu. Motius laborals li fan prendre aquesta dura decisió.

El central barceloní, de 31 anys, es va acomiadar mitjançant una carta publicada a les seves xarxes socials. “És difícil d’acceptar que d’un dia per l’altre deixes de formar part d’allò amb què has conviscut tota la teva vida. El futbol m’ha donat moltes coses, el significat de les quals m’ha convertit en qui sóc avui”, escrivia Ricarte a la seva carta d’adéu.

Tot i que Pedro Dólera, l’entrenador del Prat, ja havia avançat a la roda de premsa posterior al partit la notícia, no va ser fins a darrera hora d’aquest diumenge, 20 de desembre, quan el propi futbolista la va fer oficial. Enrere queda una llarga trajectòria i, sobretot, nou anys a les files del conjunt potablava, vivint dos ascensos a Segona B.

Aquest estiu, Oriol Ricarte havia renovat el seu contracte. “Estic molt content per seguir una temporada més a casa meva. Serà una temporada on ens tocarà patir per les exigències de la competició, però amb la intenció de gaudir de tots els moments que ens queden per viure”, va declarar al web oficial del Prat.

Mesos després, la situació ha canviat. El braçalet de capità del Prat canvia de primer destinatari. Ara, Ricarte, com diu al seu escrit, es converteix en “un potablava més”, però ja no amb les botes calçades.

ORIOL RICARTE, CAMPIÓ DE CAMPIONS

Oriol Ricarte Iniesta (Barcelona, 3 de febrer del 1989) s’ha definit sempre com un central esquerrà amb opcions de jugar també al lateral esquerre. Tres samarretes marquen la seva etapa de formació, ja que passa pel futbol base del FC Barcelona, de la UDA Gramenet i, finalment, pel RCD Espanyol, el seu club fins a juvenil.

Sens dubte, el defensa no pot oblidar aquell 11 de maig del 2008, a Colmenar Viejo. L’Espanyol de Josep Clotet, campió de Lliga al grup 3 de la Divisió d’Honor amb la màxima puntuació de tots els grups, afrontava la final de la Copa de Campions contra el Villarreal. Els pericos van guanyar per 1-2.

Ricarte formava part d’aquella esquadra, amb noms com els de Víctor Ibáñez, Víctor Ruiz, Canario, Baena, Chuli… I aquell títol va ser el millor final a la seva etapa al futbol formatiu.

PICANT PEDRA

El pas a amateur no va ser tan bonic. De fet, la seva primera temporada al Sant Andreu només va poder disputar un partit de Copa del Rei. Va ser el 3 de setembre de 2008, al camp del Real Unión de Irún, amb derrota quadribarrada. Però quan va començar a destacar va ser al febrer del 2009, quan el Cornellà de Quique Pérez Cabedo el va fitxar.

Ricarte va disputar 11 partit d’aquell final de temporada 2008-2009 i va ser el segon futbolista que va jugar més encontres a la Lliga amb els verds a la 2009-2010. Van ser 34, un menys que Charly Ruiz. Aquell Cornellà no va poder assolir la promoció d’ascens a Segona B, ja que va quedar cinquè per darrera de L’Hospitalet, Reus, Santboià i Prat.

Acabada aquella temporada, Oriol Ricarte va iniciar la seva etapa fora de Catalunya. El Zaragoza el va fitxar l’estiu del 2010 per incorporar-se al seu filial, el Deportivo Aragón. Es queda a les portes de l’ascens de forma esportiva, però l’entitat va aconseguir una de les places que quedaven disponibles per impagament a Segona B. Debuta a aquesta categoria el 2 d’octubre de 2011 al camp del Gandia, en un partit que va acabar 4-6. Ricarte va substituir Carlos Javier al minut 65.

No obstant això, la falta d’entesa amb el seu entrenador, l’argentí Juan Eduardo Esnáider, va fer que canviés d’aires al mercat d’hivern d’aquella temporada. I es va enrolar en un altre filial, el Deportivo B, on va obtenir els minuts que buscava, malgrat que l’equip es va quedar al grup 1 de la Tercera Divisió. Va ser el seu darrer pas abans de tornar a Catalunya.

EL PRAT D’ORIOL RICARTE

“Estar en tants clubs permet conèixer molts jugadors i entrenadors, i també moltes ciutats. És una experiència maca, encara que també dura”. Arriba l’estiu del 2012 i Oriol Ricarte diu aquestes paraules al company Jaume Monés, en un article al web oficial del Prat. El central barceloní era un dels grans fitxatges potablava a la temporada 2012-2013. Potser no s’imaginava que ingressava al club de la seva vida.

Ja no es va moure del Sagnier. Agustín Vacas va ser el seu primer entrenador a una campanya en què el Prat va assolir la permanència amb certa comoditat. Oriol Ricarte no ha estat un futbolista casat amb el gol, però sí que va marcar alguns de decisius, com el que va suposar el triomf pratenc a casa contra l’Alcoyano, la nit del 27 de febrer de 2013. Centrada de Luis Larios i rematada de Ricarte a la xarxa d’Unai Alba. El seu primer gol potablava.

La campanya 2013-2014 no va ser tan positiva, ja que el Prat va baixar a Tercera. Vacas va ser rellevat per Manuel Anguas i aquest, per Pepe Delgado, però els del Baix Llobregat no van aconseguir la permanència. A la 2014-2015, Delgado va ser rellevat aviat per Manolo Márquez, però Oriol Ricarte i els seus es van quedar a les portes de la promoció d’ascens, per un empat a 59 punts amb Figueres, Vilafranca i Terrassa que va afavorir els altempordanesos per ser quarts. El Prat va empatar a casa a la darrera jornada amb el Castelldefels.

AMB DÓLERA FINS AL FINAL

El central sempre va comptar pels entrenadors que va tenir al Prat. I, evidentment, per l’actual. Pedro Dólera es feia càrrec del primer equip pratenc l’estiu de 2015 i va confiar en Ricarte, qui amb el temps es va fer amb els galons de capità. Tots dos van viure dues grans alegries i també la tristor d’un descens. Al 2016, el Prat va confirmar el seu retorn a la Segona B després d’eliminar Osasuna Promesas a la ronda final. Va ser un pas fugaç per la categoria, ja que la campanya següent van tornar a Tercera.

Però el temps va tornar a posar els potablava al camí de l’ascens. I l’estiu del 2019, al camp del Portugalete, els seguidors pratencs i Oriol Ricarte van celebrar una nova gesta. Aquesta temporada, el capità havia actuat a 6 dels 8 partits del Prat a la Lliga. 508 minuts damunt el terreny de joc que ara s’acaben de forma oficial.

En total, 325 partits de Lliga, 45 al Cornellà, 16 al Zaragoza B, 15 al Deportivo B i 249 al Prat. Molts minuts a les botes i moltes experiències que ara acaben. Oriol Ricarte diu adéu al futbol en actiu, però els seus records queden a la memòria.

The post Oriol Ricarte s’acomiada del Prat i del futbol appeared first on FutbolCatalunya.com.

La Federació Catalana de Futbol treballa aquests dies per trobar la fórmula que garanteixi la finalització de les competicions que regeix. Tot apunta –si no hi ha més canvis per la pandèmia de la Covid-19- a que a partir del 9 i 10 de gener es podran reprendre. Tres mesos perduts, amb una mitjana d’onze jornades per disputar. En resum: s’ha de reduir la competició, única solució pel futbol català

Pretendre acabar el pla de competició és, si més no, una bogeria. De fet, sorprèn moltíssim que a l’Assemblea del passat mes d’agost a Blanes, els clubs aprovessin gairebé per unanimitat un escenari que el temps ha demostrat que era utòpic. Però això ara és passat i cal mirar cap endavant.

I és que recuperar les onze jornades –a més dels partits que ja es van suspendre a totes les categories a les primeres dates de competició- és impossible. I encara més, el descabellat plantejament per part de la FCF de no tenir en compte els punts obtinguts a la primera fase quan s’afronti la segona a Primera i Segona Catalana. Ara, s’ha d’optar per ser pràctics.

SUBGRUPS: O CAIXA O FAIXA

Analitzem la situació, segons els sistemes de competició. Comencem, precisament, per les categories dividides en subgrups. Si es vol mantenir la primera fase a Primera i Segona Catalana, la competició s’allargaria fins al mes d’abril. Recordem que s’haurien de recuperar onze jornades.

Si la pandèmia no provoca una altra aturada, caldria plantejar com resoldre les lligues a partir de mitjans d’abril. I tenint en compte que, com a molt tard, haurien de concloure el 30 de juny. Són 10 caps de setmana, comptant el primer el del 24 i 25 d’abril.

En aquest cas, es podria plantejar acabar la segona fase però –molt important- comptant els resultats de la primera. Això reduiria el número de partits.

Una altra possibilitat és jugar la primera fase a una sola volta, la qual cosa donaria més marge a afrontar amb més calma una segona fase. En conseqüència ja es podrien jugar tots els partits possibles. Fins i tot, també podria ser un ‘escut’ en cas que hi hagués una altra aturada important als pròxims mesos.

RESTA DE COMPETICIÓ: A UNA VOLTA I FASE FINAL

La cosa es complica a partir de Tercera Catalana i als tornejos de futbol base, on hi ha grups únics i la Lliga no baixa de les 30 jornades. Si s’opta per jugar-les totes, és evident que la competició s’allargarà fins ben entrat juny. A més, tenim l’afegit que després s’hauran de jugar promocions d’ascens.

Es pot optar per aquesta via amb el moviment de dates al calendari, però també es podria decidir que la competició regular fos només a una volta. Aixó i establint un nou sistema per a decidir les posicions finals en cada grup.

Encara quedaria un marge de dos a tres mesos per a posar en pràctica aquesta possibilitat. Com en la segona opció plantejada a les competicions de subgrups, dona marge a una altra possible aturada.

En qualsevol cas, la decisió no hauria de ser exclusiva dels òrgans de la Federació Catalana de Futbol, sinó que s’hauria de buscar un consens amb els clubs. Està clar que per les circumstàncies que vivim, és impossible plantejar-se a curt termini una Assemblea Extraordinària de forma presencial.

Sí que es podria debatre telemàticament les propostes i trobar una solució que, sigui la que sigui, no agradarà tothom.

Una papereta més que complicada.

The post Reduir la competició, única solució pel futbol català appeared first on FutbolCatalunya.com.

LLUÍS PAYAROLS @lluis_payarols

A pocs dies de que la UE Sant Andreu disputi un nou play-off d’ascens a la Segona B –enguany, especial a causa de la Covid-19 i l’aturada de la Lliga-, el club quadribarrat voldria que es repetís el que es va viure ara fa quinze anys. Han passat tres lustres des que es visqués un ascens marcat per l’esperit de superació i de la confiança fins al final, aixecant dues eliminatòries per cantar la victòria final.

Van ser quatre diumenges de juny d’alta tensió, amb un inici polèmic i el final més feliç a una història que la parròquia andreuenca recordarà sempre. Amb la cirereta d’un dels millors gols mai vistos a un estadi Narcís Sala que, tot just després d’aquell partit contra el Mazarrón, d’aquell golàs de Xavi Banal, veia com desapareixia la seva gespa natural. Tot va canviar des de llavors.

Una llarga espera

Per entendre el que va significar aquell ascens, cap posar-ho en context. Vuit anys enrere, el 27 d’abril de 1997, el Sant Andreu havia dit adéu matemàticament a la Segona Divisió B després de perdre a Castelló per 1-0. Era el final del període més llarg del club a aquesta categoria, et temporades seguides. I també, el començament d’un època dura al Narcís Sala.

Tan dura, que els quadribarrats no només no van poder recuperar la Segona B, sinó que fins i tot van caure, per primer i únic cop a la seva història, a la Primera Catalana. Tot i això, només van militar a aquesta categoria la temporada 1999-2000, a les ordres de Jaume Creixell i certificant el retorn a Tercera el 9 d’abril de 2000, amb sis jornades de marge, després de guanyar el Sant Cugat per 4-0.

El Sant Andreu somiava amb el retorn a la Segona B, però va costar molt. Al 2002 i al 2003 va assolir el bitllet per a la promoció, quan encara es disputava en lligueta de quatre. Al primer intent, va arribar amb opcions a la darrera jornada. Curiosament, el mateix dia que Brasil conqueria el Mundial de Corea i Japó. Però al camp de l’Orihuela tot es va tòrcer i l’equip que dirigia Roberto Puerto es va quedar sense un ascens que van celebrar els oriolans. Un any després, els quadribarrats no van tenir cap possibilitat. Van quedar últims i no van guanyar cap partit.

Canvis profitosos

I es va arribar a la temporada 2004-2005. Amb Joan Gaspart a la presidència, el club va apostar per un entrenador debutant a la categoria, Chechu Soldevila, i l’equip va certificar la seva classificació per la promoció després de lligar set victòries seguides als set darrers partits de la Lliga regular. Van acabar tercers d’aquell campionat, amb un sistema que deixava enrere les lliguetes. Aparellament amb rival, valencià, balear o murcià, però en forma de semifinals i final.

El grup el formaven el Valencia Mestalla com a primer, el Manacor com a segon, el Sant Andreu com a tercer i el Mazarrón com  quart. I el primer partit dels quadribarrats va ser un gerro d’aigua freda, amb polèmica arbitral inclosa. Els de Soldevila van perdre 1-2 al Narcís Sala amb un penalti més que discutible  que, a més va costar l’expulsió a Xavi Banal.

El defensa no va poder jugar un partit de tornada a Na Capellera que el Manacor va fixar a les 21.00 hores, la qual cosa va fer que pocs andreuencs acompanyessin el seu equip. Però la ràdio els va transmetre molt bones notícies ja que, malgrat el gran afegit que va decretar l’àrbitre Mateo Valero a la represa -10 minuts!-, el Sant Andreu va aixecar l’elimnatòria amb dos gols d’Álex Villanueva i Manel Gómez.

El ‘pollastre’ de Mazarrón

El Sant Andreu quedava a un pas de l’ascens. El darrer obstacle era el Mazarrón, qui havia eliminat el campió del grup valencià, el Valencia Mestalla. Per tant, els quadribarrats podien jugar la tornada al Narcís Sala. I el partit d’anada, al Municipal de Mazarrón, va ser també dur. Malgrat que els catalans es van avançar amb un gol de Marcos Novo, els locals van remuntar el partit, amb llançament de pollastres al camp inclòs. La mala sort va acompanyar els de Soldevila, ja que Santi Triguero ve veure com el porter Navarro li aturava un penalti als minuts finals.

Però quedava la tornada, aquell 26 de juny d’ara fa quinze anys. I el Narcís Sala es va omplir com mai. Més de 10.000 persones ocupaven tots els forats possibles a les grades, tret de la zona reservada a l’afició visitant. Pel record, aquella alineació de Chechu Soldevila, amb Santos; Yélamos, Ortega, Banal, Quim Boadas, Pep Pagès, Manel , Céspedes; Manolo Bueno, Víctor Curto i Álex Villanueva. A la segona part, Xavi Comas va entrar per Bueno (73’); Santi Triguero, per Curto (85’) i Marcos Novo, per Villanueva (86’).

I l’estadi va esclatar al minut 39 de partit. En aquell moment, Álex Villanueva, golejador a l’altre encontre de tornada a Manacor, sorprenia el porter visitant Navarro amb un xut creuat. Era el gol necessari per l’ascens, però quedava molt per davant.

El Sant Andreu, esperonat pels seus incondicionals, no abaixava la guàrdia. El Mazarrón es va quedar amb 10 jugadors per una agressió d’Alves a Villanueva i, minuts després, Xavi Banal va tenir el premi al cop dur que va rebre a l’eliminatòria anterior. Era el minut 80 de partit. Va recollir amb el pit una pilota d’esquenes a la porteria a uns 25 metres, es va girar i va etzibar una voleia magistral. 2-0 per a rematar la festa.

Una festa que es va desfermar quan l’àrbitre va xiular el final. La UE Sant Andreu havia assolit el seu objectiu de tornar a la Segona Divisió B vuit anys desprès. Llàgrimes de felicitat per una gesta que semblava impossible només tres setmanes abans. Però al final, els quadribarrats van ser els més feliços. Entre ells, els inoblidables Galeote i el recentment desaparegut Miquel Jové i I de tot això ja han passat quinze anys…

Les imatges d’aquella tarda inoblidable (Betevé)

The post Sant Andreu: Quinze anys de l’ascens de les remuntades appeared first on FutbolCatalunya.com.

LLUÍS PAYAROLS @Lluis_Payarols

El clàssic del Guinardó estrena campió. El Terrassa FC va assolir la glòria al Torneig d’Històrics del Futbol Català aixecant un gol de Robert Simón gràcies a la seva constància als últims minuts. Un excel·lent epíleg d’una competició que des de dilluns passat ha tingut de tot. Ara tocarà fer balanç –i ens ho reserven per a les pròximes hores-, però encara s’assaboreix un darrer partit que va ser emocionant fins a la xiulada final.

Ni més ni menys. Badalona i Terrassa van sortir al camp a mossegar. Per moments, no semblava que estiguéssim presenciant un partit de pretemporada amb desenes de canvis a la vista, sinó que el partit recordava als de final de temporada, quan hi ha ascensos, descensos i títols en joc. Una intensitat fora de lloc però agraïda pels qui van decidir passar la tarda a les grades del Guinardó. Menys dels que s’esperen a un partit d’aquestes característiques. Televisió, bon temps, altres activitats… trieu l’excusa que més us agradi.

Però al camp no estaven per amistosos. Fins i tot es va agrair la pausa d’hidratació que ara s’ha posat de moda, per intentar calmar els ànims. Era una primera part sense pietat, amb molts duels damunt la gespa i tensió entre dos equips cridats a fer una gran temporada quan arrenqui la Lliga. Prova d’això van ser les dues targetes grogues que José Antonio Fernández Morillo va mostrar a Robusté i Manu González abans del minut 16.

Duels intensos

Xavi Molist -qui no va poder comptar amb Domi Berlanga, tocat–  va apostar per una defensa amb tres centrals per frenar el 4-2-3-1 que va plantejar Juanma Pons, amb els ofensius Hugo Esteban, Máyor i Robert Simón a la mitja punta. A l’altra àrea, pagava la pena fixar-se en el duel entre Sergi Arranz i Valentín Merchán, on el veterà defensa volia evitar una altra exhibició del ‘9’ egarenc.

Els primers avisos els va donar el Badalona, amb un xut alt d’Hugo Esteban i un altre creuat del lateral Iván Malón, que Ortega va desviar a córner. Els escapulats dominaven territorialment i al Terrassa li costava acostar-se al seu exporter José Miguel Morales. De fet, no va ser fins a la mitja hora quan Kilian va inquietar la porteria badalonina. Van ser moments de pressió egarenca, sense resultat.

Un últim intent de Chema Moreno, ben blocat per Ortega, va tancar un primer acte intens, però sense encert de cara a porteria. Tirant de tòpic, només faltaven els gols, però Badalona i Terrassa ho estaven donant tot.

Revolució… i gol

Tant Juanma Pons com Xavi Molist van refrescar els equips al descans, sense canvis als seus esquemes tàctics però sí de posicions. Així, l’entrada al camp de Pelón va desplaçar Valentín al lateral esquerre del Badalona, ja sense la seva parella de ball Sergi Arranz al terreny, reemplaçat per Jaume Pascual. Al Terrassa, a l’inrevés. Genís Blasco deixava la banda esquerra per incorporar-se al trio de centrals, amb l’aparició de Lucas Viña al carril que aquest ocupava. També Coro es desplaçava a l’esquerra, deixant l’interior dret a Kevin.

I la igualtat es va trencar quan només havien passat 10 minuts i en una acció aïllada. Pilota penjada a la frontal i Robert Simón que l’aixeca per sobre Zapico. Va entrar plorant a la porteria del Torrent d’en Melis -on històricament, quan el Guinardó era immens, hi havia la ‘torre de control’- i va fer pujar el gol del darrer campió.

Aquesta acció va precedir a un nou carrusel de canvis al Terrassa, quan ja canviava la resta d’efectius d’inici. Li tocava reaccionar, però una rematada gairebé sense voler de David Virgili i un altre xut innocent d’Àlex Fernández no els hi donava per entrar a la final un altre cop.  A l’àrea del Terrassa, Chema Moreno reclamava un possible penalti a l’assistent de tribuna, sense èxit.

Porfia amb premi

A favor de marcador, el Badalona deixava que el Terrassa agafés iniciativa, la qual cosa tenia el seu risc. La final entrava als 10 darrers minuts i els egarencs van trobar premi. Assistència d’Albert López a David Virgili i el futbolista del planter ‘colorao’, cedit la temporada passada al Sant Quirze, afusella Àlex Sánchez. Final nova.

S’havia destapat la caixa dels trons, amb 8 minuts per davant. Pons feia les dues darreres substitucions que podia, donant descans Valentín i Máyor. El Badalona pressionava, però el Terrassa creia cada cop més i a la sortida d’un córner, Lucas Viña passava per l’àrea i caçava una pilota morta per tornar boja l’afició egarenca present al Guinardó.

Marcador capgirat amb només l’afegit per davant, però tot just quan es complien els 45, Omar Monterde va disposar d’una gran oportunitat per tornar a igualar la final. El porter del Terrassa Zapico va treure la mà a passejar i va evitar el gol amb l’ajuda del pal. Es pot dir que en aquest esbojarrat final, el meta va donar l’empenta final als de Molist per assolir el seu objectiu.

De fet, el partit va morir a les seves mans, avortant una centrada des de la banda esquerra de l’atac del Badalona, en un atac a la desesperada. José Antonio Fernández va dir que l’Històrics s’havia acabat i que, per primer cop a la història, el Terrassa FC inscrivia el seu nom entre els guanyadors del clàssic de l’estiu.

Premis individuals

En acabar el torneig, i per decisió exclusiva de l’equip de premsa, es van comunicar els premis individuals de la competició. La millor promesa va ser Hugo Esteban, del Badalona, mentre que l’MVP va ser l’egarenc David Corominas. El seu company Sergi Arranz va fer valer els seus quatre gols per emportar-se la Bota d’Or. Per cert, l’anècdota de la cerimònia final va ser que a la foto de campions, el trofeu de l’Històrics el tenia a les mans el president del FC Martinenc, Manuel Dengra.

The post El Terrassa destrona el Badalona amb remuntada appeared first on FutbolCatalunya.com.

LLUÍS PAYAROLS @Lluis_Payarols

Qüestió de creure. Qüestió d’arribar. Qüestió de sort. Terrassa i Martinenc van portar fins a l’últim extrem la segona semifinal del Torneig d’Històrics del Futbol Català. I en aquest extrem on l’habilitat i també la fortuna decideix, els egarencs van veure com la moneda queia del seu costat. 90 minuts de joc alterats per dues accions a pilota aturada i els onze metres per cantar als quatre vents que Xavi Molist i els seus desafiaran Juanma Pons i companyia, aquest diumenge a les 18.00 hores.

Enfrontar-se al Terrassa, un dels equips que parteixen com a favorits aquesta temporada a la Tercera Divisió, era tot un repte per al ‘Martinenc NBA’, a l’inici del seu tercer partit consecutiu. Dijous, el grup del torneig. Divendres, Copa Catalunya. Dissabte, la semifinal. Massa càrrega pels de Javi Gómez a la primera setmana de preparació, tot i les moltes proves.

Però els ‘diables vermells’ van sortir sense complexos, com si fos el primer partit que disputaven. Descarats i sense por, tot i que aquesta temporada no compartiran categoria amb els egarencs. Però l’Històrics és casa seva, el seu torneig. I el Martinenc no admetia rendició abans d’hora, si algú ho podia pensar.

Prova d’això va ser el que va passar al minut 12. Amb certa dosi de fortuna, però amb mereixement. Va ser un ‘ex’ del Terrassa, Carles Güell, qui va penjar una pilota a l’àrea de Zapico. I allà l’últim en arribar al club vallesà, Lucas Viña, es va aixecar per intentar rebutjar… amb la mala sort –per ell- que la pilota va anar a porteria.

Paciència i premi

Malgrat la gerra d’aigua freda, el Terrassa anava coent el partit i esperant el seu moment. Un moment que va arribar a pilota aturada i potser més per demèrits de la defensa que per mèrits dels atacants. Servei de cantonada d’Àlex Fernández i sorprenentment, ningú estava atent a un tal Sergi Arranz, col·leccionista de pilotes a aquest torneig, que la va rebre totalment sol. Ja us podeu imaginar què va passar…

Són coses de la pretemporada, de la manca de conjunció i entesa, imperdonables quan arribi la primavera, però ara corregibles. L’empat donava vida als egarencs abans del descans, mentre el Martinenc buscava petroli en els serveis mesurats de Güell i les pujades d’un altre futbolista amb passat a Terrassa, l’exjugador del Jàbac Marc Samper. Detalls aïllats per arribar sense més història al descans.

A la represa, com de costum, equips nous. Xavi Molist va introduir 10 jugadors nous en només 13 minuts de joc. Yaya Sidibe es va quedar com a únic futbolista d’inici al camp, tot i que va ser canviat més tard per Alberto Sánchez. I un dels nous, Manu González, va ser el primer a posar a prova l’aturapenaltis de la quarta jornada, Víctor Cócera.

“Atrevits! Heu de ser atrevits!”, cridava Cócera als seus companys després que Carles Güell, abans de ser substituït, intentés connectar amb la pujada de Rubi per la banda. Però el cert és que als de Javi Gómez cada cop els hi costava més arribar-hi als dominis d’Ortega. A l’altra banda, gairebé la mateixa situació. Arribades aïllades i un altre cop la pilota aturada en un xut de falta de Coro que Cócera va rebutjar amb dificultats.

A batzegades

Un cop es van consumar tots els canvis possibles, el partit anava cap a la tanda de penaltis, tot i que el Terrassa no volia esperar. Kilian, per la banda dreta, va proposar sense trobar resposta. Fins i tot, va protagonitzar una acció individual amb xut final a fora per ben poc.  Per la seva banda, Javi Gómez apostava per Ivan Garcia i Joan Vendrell per cercar el ‘bingo’ de l’amfitrió.

I a punt van estar de cantar-ho al 87’, quan els ‘diables vermells’ –aquest dissabte, negres- van agafar desprevingut el Terrassa en una contra conduïda per Iván Garcia, qui potser va trigar massa a enviar la pilota a Jan Lladó. El xut d’quest el va treure a córner miracolosament Joel Cañaveras.

El Martinenc tenia motius per creure-hi en la final, però mancava convenciment, com quan Vendrell va rebre una pilota a l’àrea d’esquena a porteria i no va poder resoldre. Els dos minuts d’afegit que va concedir Àlex Gómez van volar i la final s’havia de decidir des dels onze metres. El Terrassa va estar més encertat i va assolir el bitllet per desafiar el Badalona aquest diumenge.

The post Els penaltis fan finalista el Terrassa i desil·lusionen el Martinenc appeared first on FutbolCatalunya.com.

LLUÍS PAYAROLS @Lluis_Payarols

Un any més a l’oficina. El CF Badalona és, per mèrits propis, un fix a les finals del Torneig d’Històrics del Futbol Català. No li regala ningú. S’ho guanya al camp de principi a fi, com ha fet aquest dissabte contra un rival il·lusionat però sense possibilitats de plantar cara els de Juanma Pons.

Amb una temperatura superior als 30 graus, un sol de justícia i un contratemps al Vilafranca pr la lesió a l’escalfament de Juli Serrano, el Badalona va sortir decidit a sentenciar. Ras i curt. Només va trigar 55 segons a fer sonar la fanfàrria per megafonia. Hugo Esteban, murri, va aprofitar una badada de la defensa rival.

El gol més ràpid del torneig va obrir la caixa dels trons per un Badalona dominador i descarat sobretot per les bandes, on Kilian Durán i sobretot Joel Toledo es permetien alegries ofensives. Els centrals Valentín i Pelón, amb l’ajuda puntual de Toni Jou, gairebé no patien  enrere amb un Vilafranca a qui li costava trepitjar camp badaloní.

Apareix Chema

De fet, semblava que Ivan Moreno confiava a canviar la sort del partit després del descans, amb la possibilitat de canvis indefinits. Però el Badalona havia posat la directa i, en arribar al quart d’hora, ja havia augmentat l’avantatge gràcies a una altra de les cares noves dels de Juanma Pons, Chema Moreno.

Un bon regal pels valents que havien decidit ocupar les ombres que deixava la grada del Guinardó en aquest horari per causes de programació televisiva. Certament, encara més calor passaven a la gespa, tot i la pausa per refrescar-se a l’equador de cada part. I encara es complicaven més les coses pels penedesencs, quan Sergi Escofet va demanar el canvi estirant-se al terra. Pol Via va haver de sortir abans d’hora i ja va veure al camp el golàs d’Hugo Esteban, el segon al seu compte particular, sorprenent Víctor Parra des del vèrtex de l’àrea.

El Badalona va marxar als vestidors amb la sensació de tenir resolt el passi a la final de diumenge, a la caça del seu vuitè Històrics, però els d’Ivan Moreno van sortir amb una altra marxa. Més incisius que a la primera part, amb una distància massa llarga, però buscant la forma d’acostar-se als escapulats.

Civil aixeca la mà

En aquest aspecte, l’aportació de Xavi Civil en atac va ser clau. Després de posar a prova Morales amb un xut massa centrat, sí que va encertar als 18 minuts de la represa, enviant el cuir lluny de l’abast del veterà porter del Badalona, després d’un servei des de la banda dreta.

Passaven els minuts i la grada s’anava omplint, a una hora més ‘acollidora’ per veure futbol en ple més d’agost. El 3-1 no s’alterava amb uns equips totalment nous damunt la gespa. Només Joel Toledo i Pelón, per part badalonina, i Éric Via, pel Vilafranca, van afrontar tot el partit. I un dels incorporats, Sergi Masqué, va estar a punt d’acostar una mica més els d’Ivan Moreno, en una rematada que va sortir a l’esquerra de Morales.

No va haver-hi més història i el Badalona va refermar allò que va consolidar de bon principi. Una nova final del Torneig d’Històrics. La catorzena de la seva història. El Vilafranca seguirà treballant a la pretemporada, però no es pot negar que mereix seguir al cartell d’aquest torneig en pròximes edicions. No com altres…

The post El Badalona tomba en fred al Vilafranca i vol el vuitè Històrics appeared first on FutbolCatalunya.com.

LLUÍS PAYAROLS @Lluis_Payarols

El FC Martinenc de Javi Gómez comença fort la pretemporada. En la campanya del seu retorn a la Primera Catalana, els ‘diables vermells’ van agafar el trident per imposar la seva llei a la seva caldera del Guinardó, en la quarta jornada del Torneig d’Històrics del Futbol Català. Només van tenir rival en un Granollers que va esperar a la grada la seva sort, però que va veure com els amfitrions es desfeien d’un CE L’Hospitalet que ni va estar ni, vista l’actitud, se l’esperava.

I és que l’Hospi va passar sense pena ni glòria, com si no l’importés en absolut la seva participació en aquesta cita estiuenca, que mereix un mínim de respecte per part dels clubs que són convidats. Un nou missatge pels esforçats organitzadors, hereus d’aquells fundadors l’any 1984 d’un torneig que compleix 34 edicions i mereix millor tracte. Potser millor plantejar-se a qui portar, per molts ‘mèrits esportius’ que hagin fet.

L’Històrics ha de lluitar amb la preparació dels equips. Alguns, com l’Europa, ja ni venen, quan sempe se’ls espera per la seva condició de fundador. Enguany, el Lleida Esportiu va complir l’expedient, tenint en compte que aquest divendres iniciaven una estada a la Val d’Aran. Complicat pensar que dissabte tornarien al Guinardó en cas d’arribar a semifinals. I L’Hospi va decidir que el més important era el partit de Copa Catalunya de dissabte davant el Barça B. Totalment lícit, però gens respectuós.

Pensar què hagués passat si els de Risueño arribaven a semifinals és futbol ficció. Potser les haurien afrontat amb el mateix equip d’aquest dijous, mentre que els titulars, els qui realment lluitaran a Tercera aquesta temporada, s’enfrontarien al filial. Però ens quedarem sense saber-ho. El que sí que va quedar clar és que Granollers i Martinenc volien el bitllet per dissabte. El premi va ser pels de Javi Gómez que –atenció- tenen partit cada dia almenys fins demà passat, ja que aquest divendres reben també al Guinardó l’Espanyol B, a la primera eliminatòria de la Copa Catalunya absoluta. Si arriben a la final de l’Històrics, quatre de quatre. Una ‘passada’ en plena pretemporada.

Empat a res de res

I això que la tarda no començava precisament bé.Es fa difícil omplir aquest espai buscant un argument d’interès futbolístic a l’inici de la jornada. Granollers i Martinenc van oferir 45 minuts que van dir ben poc. Gairebé res. Pràcticament cap ocasió de gol i les poques que hi va haver, avortades per la posició antireglamentària dels jugadors del Martinenc, els qui més es van acostar a la porteria rival.

Un 0-0 catedralici, de manual, per començar el dia. Fins i tot es pot dir que la tanda de penaltis va ser més animada que el que havia passat entre el xiulet inicial i el final de Brian Díaz Díaz, l’àrbitre del minipartit. En aquesta tanda de tres xuts per escut, qui va brillar amb llum pròpia va ser Víctor Cócera, el porter del Martinenc. Va aturar les tres penes màximes! A Pau Darbra, David Reyes i Eloi Zamorano, per aquest ordre. Els ‘diables vermells’ van afinar i van transformar les seves, amb la qual cosa van obtenir el bitllet per descansar una estona, amb l’esperança de que el resultat del segon minipartit els beneficiés de cara a les seves aspiracions de colar-se entre els semifinalistes.

Molins elimina un Hospi de meritoris

És ben cert que molts equips que participen en el Torneig d’Històrics –gairebé tots- aprofiten per fer proves a jugadors que aspiren a formar part del primer equip. Però qui seguiu habitualment el CE L’Hospitalet us estranyareu veient l’alineació. Només un futbolista del primer equip a l’onze inicial, el porter Aliaga! La resta, juvenils i jugadors a prova. Certament, una targeta de presentació que no correspon a un equip que volgués competir per ser-hi a les semifinals.

I el Granollers va aprofitar l’avinentesa. Els de Solivelles, amb un onze més recongeut, van viure pràcticament al camp riberenc. Arnau Fortuny i Oriol Molins van disposar de les primeres ocasions fins que aquest últim, després d’un servei de cantonada d’Erbol, va allotjar el cuir a la porteria d’Aliaga.

Malgrat aquests condicionants, l’Hospi va deixar una sola espurna, en una rematada de Kent al travesser. Un oasi dins el desconcert dels de Risueño, evidenciat en una pilota filtrada que Erbol va estar a punt de convertir en el 0-2 si no fos per l’aturada d’Aliaga.  I així es va consumar l’eliminació del CE L’Hospitalet, sense opcions malgrat haver de jugar el darrer partit. Vist i no vist.

L’amfitrió s’apunta al cap de setmana ‘llarg’

Després de l’homenatge al company Joaquín Rivas, bon coneixedor del futbol català que ‘aparca’ la seva tasca a Sant Feliu de Llobregat per motius personals, el Martinenc va sortir amb ganes d’aprofitar una gran oportunitat. Li valia guanyar per assegurar-se una final de setmana mogut, amb tres partits en tres dies que poden ser quatre en quatre si arriben a la final del Torneig.

A l’Hospi, ja sense opcions, Jonathan Risueño pràcticament va apostar pel mateix onze que havia perdut contra el Granollers. Proves i més proves contra els de Javi Gómez, que van sortir decidits a sentenciar. I després de dues clares oportunitats de Jan Lladó i Rubi, va arribar el premi. Tot just després del primer carrusel de canvis a l’Hospi, el jove porter Nil es va estrenar cometent penalti sobre Joan Vendrell. Jan Lladó no va fallar, seguint la línia d’encerts des dels onze metres.

Tres minuts després, una centrada d’Eric Simó la va rebutjar Steve a la seva pròpia porteria, establint un 0-2 que semblava definitiu. Però el mateix Steve va demostrar que sabia marcar a les dues porteries i, vuit minuts després, va etzibar un cop de cap a la xarxa de Gabri Padrós.

Els minuts passaven i tot i que els riberencs es van acostar a la recerca d’un empat honorífic –amb més ganes que convicció-, els ‘diables vermells’ van rubricar una clssificació que no hagués estat possible sense l’encert de Víctor Cócera al primer minipartit. El Terrassa espera dissabte en un duel ‘vermell’.

The post Tarda rodona per un Martinenc que vol l’Historics appeared first on FutbolCatalunya.com.

LLUÍS PAYAROLS @Lluis_Payarols

“Tenim la il·lusió d’intentar tornar a pujar; el nostre objectiu és estar en posició de fer-ho i anem pas a pas”. Així parlava Peque en una entrevista a La Xarxa l’octubre de 2018, pocs mesos després d’acceptar un repte especial en la seva curta carrera a les banquetes, dirigir un Vilassar on havia penjat les botes com a futbolista. Dit i fet. Des d’aquest diumenge, 12 de maig de 2019, l’equip del Xevi Ramon torna a ser de Tercera, la categoria que va perdre a la campanya 2017-2018.

Ho ha fet derrotant un dels tres equips que aquesta temporada l’havia guanyat, el Sant Cugat. El 15 de desembre passat, al Jaume Tubau, el Vilassar perdia per 2-1. Gairebé cinc mesos després, aquest marcador s’ha produït a camp maresmenc, amb una altra aclucada d’ull per Alberto Aybar, ja que el segon gol del seu equip, el que trencava l’empat a un, l’ha fet un defensa, com era ell de jugador. Fran Fuentes.

20 victòries, 9 empats i només 3 derrotes. 13 dels seus 20 partits guanyats davant el seu públic, al Xevi Ramon, sens dubte el camp més ferm de la categoria. 53 gols marcats i 27 d’encaixats fins a la jornada 32. I a dues dates del final, set punts d’avantatge sobre un Girona C que aquest diumenge ha vist com el Lloret el derrotava a Riudarenes gràcies a un gol matiner d’Adri Expósito.

La combinació que necessitava el Vilassar. La combinació que necessitava Peque, aquell futbolista que va arribar al planter del Barça fins al filial i que va vestir les samarretes de Sabadell, Reus, Terrassa, Benidorm, Alzira, Llagostera i Vilassar. Un treballador del futbol que, en el seu segon any a les banquetes d’un equip amateur, ha viscut un ascens més que desitjat.

“Gràcies per fer possible aquesta fita, cos tècnic top”, escrivia minuts després d’acabar el partit el mateix Peque al seu perfil de Twitter, acompanyant el missatge amb la foto que il·lustra aquest article. De fet, ha estat un diumenge tan especial per ell que ha tingut dues alegries, perquè l’equip on va debutar com a tècnic la temporada passada, el Mataró, també assolia l’ascens a Primera Catalana.

Ja ho veieu. Si ens permeteu el joc de paraules, no és una notícia ‘peque’. És una notícia molt gran i esperada pel Vilassar. Felicitats al club del Maresme pel seu retorn a Tercera per la via ràpida.

The post Vilassar de Mar o el gran ascens de ‘Peque’ appeared first on FutbolCatalunya.com.

LLUÍS PAYAROLS @Lluis_Payarols

Repassant les classificacions de Tercera Catalana a només set jornades d’acabar la Lliga, detenir-se en el grup 10 és sinònim de trobar emoció i incertesa. Els sis primers classificats tenen opcions de les dues places d’honor de la competició, amb gairebé les mateixes possibilitats.

Per davant, set finals on els punts valen or. Un històric del futbol català, el Club At. Iberia, marca la pauta després que el Comitè de Competició li atorgués la victòria del partit del cap de setmana passat contra el Sitges B, en què els suburencs només es van presentar amb tres jugadors. Són 57 punts, un més que Almeda, Terlenka i Sant Genís-Penitents i dos més que els dos clubs de L’Hospitalet de Llobregat que formen part d’aquest grup, Santa Eulàlia i Gornal.

Entre els sis formen un terç dels competidors al grup 10 de la Tercera Catalana, on viuen històrics renascuts com la nova UE Poble Sec, els filials del Martinenc i Turó de la Peira o equips de solera com el Dinàmic Batlló santsenc. Molts d’ells seran jutges de la guerra de la zona alta. Una guerra esportiva que paga la pena seguir, tal com ha anat la temporada. Donem ara un cop d’ull als protagonistes de la lluita per l’ascens a la Segona Catalana.

C.AT. IBERIA – 57 PUNTS

Després d’un gran inici de Lliga –va sumar 37 dels 39 punts possibles als primers 13 partits- i de patir una mala ratxa entre desembre i principis de gener, l’equip insígnia de La Marina i la Zona Franca aixeca la mà per encarar el camí del retorn a les categories que eren habituals en altres èpoques. Els blancs viuen una temporada emotiva, després de la mort del seu president, José Povedano. Per això volen culminar amb un ascens a Segona Catalana que, com la resta de competidors, haurà de lluitar.

Al capdavant de la direcció esportiva de l’Iberia trobem un exfutbolista que va manar a la defensa del Sants i que també va ser peça important de la desapareguda Gimnástica Iberiana, Fernando Navarro ‘Picolo’. A banda de la gran il·lusió que li generà veure al seu fill, amb qui comparteix nom de guerra, a la defensa del Sants a Tercera Divisió, també lluita per fer que l’Ibèria torni a tenir el paper que anys enrere va fer que fos un dels equips protagonistes de la primera edició del popular Torneig d’Històrics.

L’equip de Nostra Senyora del Port és el millor visitant del campionat, amb 29 punts sumats a domicili, i amb Amadeo Montero ‘Lele’ com a referència ofensiva, amb els seus 11 gols. El hàndicap que pot tenir si segueix la igualtat és la diferència de gols amb els seus rivals. De moment, només li guanya al Terlenka.

El que li resta

• Martinenc B – Iberia
• Iberia – L’Esquerra de l’Eixample
• ALMEDA – Iberia
• Iberia – Carmelo
• Dinàmic Batlló – Iberia
• Iberia – Veterans Catalunya
• SANTA EULÀLIA – Iberia

CD ALMEDA – 56 PUNTS

A Cornellà també hi ha il·lusió per l’ascens. L’únic representant de la ciutat en aquesta lluita està a punt de complir 50 anys d’existència. Ho farà al 2020 i somia a fer-ho com a equip de Segona Catalana. L’Almeda reclama el seu lloc a la categoria superior, tot i que viu una temporada de muntanya russa.

Els començaments de l’equip de la franja blava no van ser gaire bons, però la derrota al camp de l’Iberia, a la darrera jornada del mes de novembre, va ser un revulsiu. L’Almeda va encadenar 10 victòries consecutives al campionat, la qual cosa va servir els de Said Houar per arribar fins al liderat de la competició.

No obstant això, l’equip de Cornellà no passa actualment per un bon moment, després d’un març negre en què només ha esgarrapat 2 punts dels 12 en joc i amb derrotes amb rivals directes com són el Sant Genís-Penitents i el Terlenka. En qualsevol cas, fan fortí del seu Municipal, on només han cedit 2 empats i 1 derrota als 13 partits jugats. Dels 63 gols marcats, 30 han estat de dos futbolistes, Gerard Brillas (17) i Oriol Barea (13). Per cert, la Setmana Santa separarà el seu Tourmalet, amb dos enfrontaments directes esfereïdors.

El que li resta

• Almeda – Chacarita
• GORNAL – Almeda
• Almeda – IBERIA
• Poble Sec – Almeda
• Almeda – Sitges B
• Martinenc B – Almeda
• Almeda – L’Esquerra de l’Eixample

CF TERLENKA BARCELONISTA – 56 PUNTS

Canviem de banda a l’Autovia de Castelldefels. A El Prat de Llobregat i, més concretament, a Can Estruch, també es viuen dies de molta esperança, de la mà d’una entitat amb molta solera, com es pot llegir a la seva història. El Terlenka s’ha guanyat un lloc a la zona alta després d’una bona ratxa a les cinc últimes jornades, amb cinc victòries que catapulten els de Raúl Muñoz.

Equip rocós en defensa, és el menys golejat de la categoria, amb 27 dianes rebudes als 27 partits jugats. De fet, un dels motius de l’ascensió dels tèxtils és aquesta fortalesa, ja que als darrers sis partits només han encaixat un gol, amb Itiel Montenegro i Ian Yeromm Martínez sota els pals. Davant, Sergio és l’artiller, amb 14 gols. Dos d’ells van encarrilar l’important triomf d’ara fa dues setmanes al camp de l’Almeda.

Amb 450 jugadors i jugadores, el Terlenka fa una gran tasca de futbol formatiu, com a hereu d’aquella Escola Futbol Prat Blaugrana de les darreres dècades. L’aportació en metodologia del mític Sergio Dorado, qui aquesta temporada col·labora des de la distància ja que treballa al Valladolid, ajuda a un equip pratenc que no vol que la bona ratxa s’aturi.

El que li resta

• Dinàmic Batlló – Terlenka
• Terlenka – Veterans Catalunya
• SANTA EULÀLIA – Terlenka
• Terlenka – Ciudad Cooperativa
• Turó Peira B – Terlenka
• Terlenka – SANT GENÍS-PENITENTS
• La Florida – Terlenka

SANT GENÍS-PENITENTS CD – 56 PUNTS

No està essent una temporada gens fàcil per a un modest club barceloní, el Sant Genís-Penitents, que planta cara també a la zona alta. Dels problemes amb uns veïns de la zona del Municipal de Sant Genís per poder entrenar en condicions al seu camp, fins a una onada de robatoris i destrosses –quatre en un mes!- a les seves instal·lacions. Malgrat tot, l’equip producte de la fusió entre el Penitents i el Sant Genís el 2008 viu un dels seus millors moments esportius.

Amb Pablo Martín a la direcció esportiva i Sergio ‘Davorcito’ González a la banqueta, el Sant Genís-Penitents ha posat la directa al 2019, on només ha perdut un partit. Va ser el 13 de gener, a La Satàlia, contra l’APA Poble Sec per 5-2, al darrer partit de la primera volta. Des de llavors, 8 victòries i 2 empats. Des del 10 de març, els vermells han enllaçat quatre triomfs seguits i no volen que acabi la festa.

Una dinàmica molt positiva per un equip unit en l’esforç, a més de ser, amb l’Iberia i el Santa Eulàlia, el qui més partits que guanya aquesta temporada com a visitant, amb 9. Eric Ronaldo Ochoa, autor de 19 gols, i Marc Collins, amb 11, són les seves armes ofensives en una temporada que vol ser històrica a la barriada de Sant Genís.

El que li resta

• Veterans Catalunya – Sant Genís-Penitents
• Sant Genís-Penitents – SANTA EULÀLIA
• Ciudad Cooperativa – Sant Genís-Penitents
• Sant Genís-Penitents – Turó Peira B
• Sant Genís-Penitents – La Florida
• TERLENKA – Sant Genís-Penitents
• Sant Genís-Penitents – APA Poble Sec

UD GORNAL – 55 PUNTS

Encara amb el regust amarg de la derrota a casa contra el Martinenc B en un partit boig (3-5), el Gornal es manté en els llocs d’esperança. En el seu cas, de tornar a una Segona Catalana que va perdre la campanya anterior. L’equip de L’Hospitalet de Llobregat havia enllaçat set triomfs consecutius, la qual cosa li permetia somiar fins i tot amb la primera posició del grup 10.

Actualment empata a punts amb el seu rival ciutadà, el Santa Eulàlia al qual, per cert, rebrà a la penúltima jornada. Un equip que coneix molt bé el seu entrenador, Miki Rodríguez, qui treballa amb un bon coneixedor d’aquestes categories, Karem el Griri, per fer que el Gornal doni batalla fins al final. Una de les seves armes és el gol. Els hospitalencs són l’equip més golejador de la categoria, amb 80 dianes i golejades com les darreres contra el Chacarita (6-0) i el Poble Sec (8-0).

Una mostra del seu poder ofensiu és que només s’han quedat sense veure porta en un partit en tot el campionat, el 2 de desembre a L’Energia, contra el Dinàmic Batlló (2-0). I com no podia ser d’una altra manera, compten amb el Pichichi del grup, un futbolista conegut al futbol català com és Àlex Macanaz, el popular Maca, qui ja ha celebrat 22 dianes aquesta temporada. Entre ell i Jordi Galindo (18) han marcat la meitat dels gols d’un Gornal al qual s’ha de tenir en compte.

El que li resta

• L’Esquerra de l’Eixample – Gornal
• Gornal – ALMEDA
• Carmelo – Gornal
• Gornal – Dinàmic Batlló
• Veterans Catalunya – Gornal
• Gornal – SANTA EULÀLIA
• Ciudad Cooperativa – Gornal

CF SANTA EULÀLIA – 55 PUNTS

Un altre equip de L’Hospitalet completa el grup d’aspirants. Els seguidors acèrrims del futbol català recordaran que, a principis del segle XXI, entre 2002 i 2004, el Santa Eulàlia vivia els seus moments més esplendorosos, amb el primer equip jugant al grup únic de Primera Catalana. Han passat uns quants anys i ara, el CF Santa Eulàlia presenta candidatura a l’ascens a Segona Catalana, essent jutge i part.

Només cal veure el calendari dels de David Rodríguez. En els set partits que els hi resten, s’han d’enfrontar a quatre rivals per l’ascens. I per postres, dos dels tres oponents que hi queden (APA Poble Sec i Chacarita) lluiten per la permanència. És evident que no es poden permetre cap mena de relaxament.

La baixa del seu màxim golejador, Riki Pascual (20 gols), fitxat per la Gramenet ara fa pocs dies, ha estat un dels bastons a les rodes dels blanc-i-vermells, en una temporada que va començar perdent tres punts als despatxos contra l’Almeda –van guanyar 5-1 però els de Cornellà van reclamar alineació indeguda-… però guanyant altres tres punts en les mateixes circumstàncies, després d’empatar 1-1 al camp del Poble Sec. Ara, amb els seus 55 punts, els del carrer Aprestadora s’han guanyat el dret a somiar amb un ascens que, pels enfrontaments directes, poden tenir a les seves mans.

El que li resta

• Santa Eulàlia – Turó Peira B
• SANT GENÍS-PENITENTS – Santa Eulàlia
• Santa Eulàlia – TERLENKA
• APA Poble Sec – Santa Eulàlia
• Santa Eulàlia – Chacarita
• GORNAL – Santa Eulàlia
• Santa Eulàlia – IBERIA

Les cartes són damunt la taula i, tret de daltabaixos, l’emoció seguirà fins al final en un grup 10 on només un dels sis candidats triomfarà i un altre haurà de buscar l’èxit a la promoció contra un altre segon de la categoria. Queden set jornades d’infart. Per qui aposteu?

The post Tercera Catalana: El grup 10, en un mocador appeared first on FutbolCatalunya.com.

Tot i que tècnicament la primera dona que va presidir el Sants va ser la seva filla, Tània, però de forma accidental després de la marxa de l’anterior mandatari, Vicenç Pérez de Tudela, la història tenia reservat un lloc amb el nom de Montserrat Dot. Dimecres 15 de novembre, sense necessitat d’eleccions, ja que va ser l’única candidata, es va convertir en la presidenta de la UE Sants pels pròxims sis anys.

Al seu dia ja va ser la primera dona directiva de la història del club. I això que el seu amor pel Sants no és de naixement. De fet, on va començar a veure futbol va ser al camp del carrer Sardenya, on anava de la mà del seu pare a veure els partits de l’Europa. Però un bon dia es va creuar al seu camí un pertinaç i insistent fotògraf esportiu, santsenc de soca-rel, de nom Eduard Soler.

L’amor no només va suposar l’arribada al món de cinc fills –entre ells, la Tània, ara de nou cap de premsa del club-, sinó també la conversió de la Montse a la fe blanc-i-verda. Anys i anys d’animar i seguir a un club nòmada des que va perdre casa seva, el camp del carrer Galileu, per l’obertura de l’Avinguda de Madrid. Anys després de pelegrinar fins trobar una seu mínimament estable al Julià de Campmany -va estar entre el 1975 i el 1983 al camp de Montjuïc-, el club va trobar una casa més propera al barri, el camp de Magòria… però un altre cop la reforma de la zona de Can Batlló els va obligar a marxar.

Per això, un dels grans objectius que es marca serà retornar a Magòria, a un Nou Magòria del qual encara les autoritats locals ni han posat la primera pedra, però que hauria de ser la casa d’un club amb el primer equip la temporada vinent a Tercera, després d’un ascens ‘diferit’ a causa de la manca de celeritat dels tribunals esportius. Aquest ascens va ser la primera notícia que va rebre en prendre possessió del seu càrrec, tot i que aquest ascens no es va fer oficial fins al 19 de desembre.

Som en plenes festes nadalenques, les primeres que viu la família Soler-Dot amb una presidenta a la família. Per això, us convidem als amics i amigues de FutbolCatalunya.com a conèixer una mica més els projectes i els pensaments de la persona que a partir d’ara agafa les regnes d’un històric del futbol català, en una conversa que vam mantenir davant el que queda d’aquell recordat Magòria, amb nostàlgia però amb esperança.

Cal dir, però, que ens heu de permetre la familiaritat amb la Montse, una persona lligada al llarg dels anys als mitjans de comunicació –com gairebé tota la seva família-, que ja va coincidir amb el seu marit al recordat ‘Dicen…’ amb noms mítics com José María Campos i Eduard Muntané, i des de fa uns anys col·labora amb el control rigorós i estricte de totes les classificacions futbolístiques que es publiquen al diari Sport. No és incorrecte afirmar, doncs, que formen part de la petita gran història del futbol català.

Per què decideixes acceptar el repte de ser la primera presidenta de la història del Sants?

Vaig veure perillar una mica el futur del club i penso que no es podia permetre. Després de 54 anys sense un camp fix, s’ha de respectar a la gent que va mantenir l’entitat i no va fallar mai a l’entitat. Amb el problema que s’havia produït a la junta, va haver-hi dimissions, alguns directius em van proposar que si em presentava, continuarien ells i alguns espònsors. Jo ja no tenia idea de tornar a estar a la junta, com fa 10 anys que vaig estar, i menys de presidenta. Però tal com estaven les coses, em vaig decidir a presentar-me.

Una decisió complicada…

Vaig anar a parlar amb jugadors, amb entrenadors, amb pares… per copsar l’ambient de dins del club. Amb Pep Marguí al capdavant del futbol base, el club havia crescut moltíssim i tenia clar que devia seguir.  Vaig veure que tothom em donava suport i això em va ajudar a decidir-me.

Tot això ho vas fer als camps on ara juga un club ‘nòmada’ com és el Sants. Aquesta entrevista la fem davant el que queda de Magòria. Aquest és un dels grans reptes com a presidenta?

I tant. És un dels grans objectius. D’entrada, m’agradaria que l’any 2022 celebrem el nostre centenari al Nou Magòria. És tornar a casa. Ara estem en el mateix districte, però és una altra barriada. A la Marina tenim una gran acollida i gairebé el 70% del futbol base són d’aquells barris. No ens interessa deixar del tot l’Energia i el camp de l’Ibèria, però recuperar Magòria ens permetria ampliar l’espai, regular més les activitats i assolir més fites.

I amb un ‘regal de benvinguda’ en forma de reconeixement de l’assegurat ascens a Tercera la campanya vinent  que es va perdre als despatxos la temporada anterior, sense oblidar que el club torna a tenir al seu Juvenil A a la Lliga Nacional després de molts anys. Es presenta el millor escenari esportiu del club?

Sí. Queda clar que va sortint el treball que es fa des del futbol base. Entre ells no hi ha competència sinó que juguen amb els seus amics. Surten a passar-ho bé.

Com pot afrontar el primer equip el que queda de temporada sabent que l’ascens està assegurat?

Suposo que algun mal comentari ens haurem d’empassar i haurem de fer oïdes sordes. Però els jugadors estan per guanyar i així m’ho estan dient. Em diuen que volen quedar campions i refregar-li el títol pels morros a la Federació. La temporada passada érem campions i no van voler reconèixer el que passava en aquell partit Horta-Sants. Per mi, el culpable de tot el que va passar va ser l’àrbitre, ja que va autoritzar l’entrada del jugador. El Tribunal Català de l’Esport va examinar tot el vídeo i ens va donar la raó.

Aquest Sants de Tercera suposarà un pressupost més alt?

És cert que hi haurà més despeses en fitxes i arbitratges, però també tindrem menys desplaçaments llargs. Comptem d’entrada amb els mateixos jugadors que tenim ara, però el que no volem és convertir-nos en un equip ascensor. S’està treballant en un pressupost acurat, tenim un parell d’espònsors a punt de caure, l’actual també pujarà la seva aportació i comptarem amb uns directius que s’acaben de prejubilar que es dedicaran a buscar més espònsors.

Tocarà fer equilibris…

És cert que a nivell de club devem molts diners, ja que la junta de l’expresident Bellido va deixar al seu moment 359.000 euros de deutes i gairebé 90.000 que ha reclamat la seva vídua i que se l’estan tornant. Tampoc podem comptar amb subvencions municipals o del govern perquè el primer que ens diuen quan les demanem és que també tenen els mateixos drets Mercat Nou, Poble Sec… tots els clubs del districte i que per donar un euro a cada un ja no donen res a ningú. El Sants ha fet molts esforços i els haurà de seguir fent.

Parlàvem abans del concepte nòmada del Sants. Tornar a Magòria pot fer augmentar la massa social?

Esperem que sigui així. Actualment tenim poc més de 500 socis. Esperem que al nostre futbol base també s’incorporin més jugadors i jugadores del barri que ara no venen perquè som a la Zona Franca. Pel que fa als partits del primer equip, habitualment no es cobra entrada i tan sols es demana la col·laboració comprant tires per un sorteig.

A Primera Catalana, això no és habitual…

I ens agrada que sigui recíproc. Per això, quan ens trobem clubs com el Borges Blanques, on no van donar ni una sola invitació per familiars de jugadors i els van fer passar per taquilla a 10 euros l’entrada, nosaltres apliquem la mateixa mesura quan venen a l’Energia. L’any vinent, a Tercera, sí que ens haurem de plantejar cobrar entrada sempre i ara estem pendents d’una inspecció de la Federació al camp de l’Energia per si s’ha de fer alguna reforma amb la nova categoria. L’avantatge que tenim respecte als altres clubs que pugin és que no haurem d’actuar a corre-cuita a l’estiu i tenim temps per afrontar-ho.

Tens molta feina a fer. Amb la mà al cor, has pensat en algun moment en fer marxa enrere i no acceptar aquest repte?

D’entrada, em tirava enrere el ‘marrón’ en què em ficava. Pensava: “Montse, diràs que sí i d’aquí a dos mesos diràs que per què m’he embolicat”. Però pensar que perdíem espònsors, que quedava tot desmuntat… fins i tot m’hagués agradat unir les dues parts de la junta de Vicenç Pérez de Tudela –l’anterior president- una altra vegada perquè durant quatre anys han aconseguit sortit del forat on es trobava el club, que va estar a punt de desaparèixer, i van saber tirar-ho endavant, però hi havia temes personals pel mig i no ha pogut ser.

I a casa, amb una família tan santsenca com la teva, què et van dir quan et vas plantejar ser presidenta?

El meu marit, l’Eduard, està molt content. Em va dir que perfecte. I ara va dient que és el president-consorte però jo li dic que és “con suerte” (riu). Els meus fills? Tret de la Tània (fins ara presidenta accidental i ara cap de premsa del club), em van dir “estàs boja, no saps on t’has ficat”.

Dels presidents que has conegut al llarg dels anys, quin t’ha marcat més i per què?

Un que no va estar gaire temps, en Joan López Pedret. Va haver de plegar per qüestions de salut, però les seves directrius eren les mateixes que volem aplicar ara, cuidar molt el futbol base i aprofitar el planter pel primer equip. En aquella època va ser quan va debutar en Joan Barbarà, per exemple. López Pedret va succeir Joan Estrada, que va estar prop de 26 anys i amb l’arribada de la democràcia havia perdut la seva força. Li va tocar ajustar molt l’economia del club i va ser un bon exemple.

I del teu antecessor, en Vicenç Pérez de Tudela, què ens dius?

El primer que vaig fer quan vaig ser presidenta va ser proposar-li ser president honorari del club, ja que ha estat una persona molt lligada durant molts anys, però no ho va acceptar perquè no vol coincidir amb les persones amb qui es va barallar. No obstant això, un cop ens van confirmar l’ascens a Tercera,  li vaig dir que havia d’assistir sí o sí a l’acte que farem al gener a la seu del districte i en què ens lliuraran la Copa de campions de Tercera Divisió de la temporada passada. Ell va ser el president de l’ascens i ell ha de rebre el trofeu. I vull que estigui tota la seva junta.

Per acabar, Montse, quin és el missatge que vols enviar als socis i seguidors del Sants de cara a la teva etapa al capdavant del club?

No vull parlar de mi sinó de la nostra gent. Si tenen ganes de veure futbol del de debò, en què no es mouen interessos, que vinguin a veure els nostres jugadors que tots ells estimen el club i l’escut. Val la pena veure’ls, perquè ho donen tot fins a l’últim minut. Gaudiran d’un futbol bo, veuran un bon ambient i podran comprovar el futbol base que tenim.

The post Montse Dot, presidenta per amor… al Sants appeared first on FutbolCatalunya.com.