Jesús Ruiz Pueyo i Agustín Pujibert ‘Puchi’ estan units per l’amistad, guarden moltes coses en comú i de les grans qualitats del mestre d’entrenadors parla el nostre protagonista. Àrbitre i entrenador figuren en el nostre futbol català per mèrits propis encara que pocs mantinguin nítid el seu record.

“Actualment segueixo vinculat al CTA de la FCF després de 43 anys exercint les funcions de representant del CTA a la delegació del Bages-Bergada i Cerdanya“, comenta Ruiz Pueyo.

L’exàrbitre català combina aquesta actual funció amb “informes des de 2 divisió B per a la RFEF com en l’àmbit autonòmic amb informes als respectius àrbitres en totes les categories”.

UNITS PER L’AMISTAT

La relació entre els dos protagonistes va començar “l’any que Puchi va començar a entrenar i jo a arbitrar; el tenia 22 anys i jo, 14 anys”.

Pueyo marca “una trajectòria que es va iniciar des dels camps de barri, és a dir, Poble Sec,Besonense, Trajana, Sants i molts més, passant per totes les categories territorials”.

Per cert, per a acabar “en Tercera divisió, la mateixa que Puchi. Record els seus últims passos pel Vilafranca”.

La gran alegria del nostre protagonista que es va endur fa uns dies a Les Fontetes de Cerdanyola és indescriptible. “A pocs metres estava Puchi i el seu fill que el va acompanyar a causa de la seva ceguesa i en el descans vaig passar a saludar-lo”, comenta.

La reacció d’en Puchi “només dir-li el meu nom, va ser la seva enciclopèdia particular i em va recordar anècdotes que ni jo m’acordava”. En resum: Ruiz Pueyo i Puchi, units per l’amistat

Recuperar “aquesta il·lusió i l’emoció que va suposar tornar a trobar Puchi no es pot descriure amb paraules” ho manté intacte en la seva memòria.

Pueyo va debutar com a jutge de línia a la Primera divisió la temporada 1984-1985, amb 20 anys. Desprès va ocórrer en un Zaragoza -Santander al costat de Francesc Casajoana Rifà i Tio Torras i no se n’oblida tampoc d’un equip càntabre on estava un tal Quique Setién.

The post Ruiz Pueyo i Puchi, units per l’amistat appeared first on FutbolCatalunya.com.

JOAN BARBERÀ @JoanBarberaSBD

L’any 1966 es va inicir la mítica Penya 66. Un grup d’amics es reunia cada diumenge per gaudir i disfrutar d’una de les seves grans passions, el futbol. Tot va començar al camp del Pla de la Font de Bellaterra, per seguir a Polinyà, posteriorment a Lliça de Vall, Viladecavalls i finalment a l’Oíimpia de Sabadell. Eren de Sabadell, però per manca d’instal.lacions a la seva ciutat sempre van tenir que buscar un camp lluny de la seva ciutat fins als últims anys que jugaven a l’Olimpia.

Cada diumenge, ben d’hora ben d’hora, es trobaven al camp de futbol i allà mateix es feien els equips. Cada cap de setmana eren equips diferents per sorteig i es feia la pertinent classificació de regularitat per gaudir a final de temporada d’un sopar de germanor on s’entregaven i es lliuraven els trofeus. Alguns dels components de la Penya 66 havien jugat durant molts anys a futbol, en equips com el Mercantil, Lepanto, la Marina o a les categories inferiors del Sabadell. Un dels noms reconeguts és el tècnic del Rubí, de Tercera, Julià Garcia.

Ara, aquest 2016, la Penya 66 celebra els 50 anys d’història. Actualment ja no es reuneixen per jugar a futbol, però si per fer excursions, senderisme i gaudir de la natura. Tot i no continuar jugant diumenge rera diumenge, ho van fer fins al 2011, es tracta d’un any molt especial que volen celebrar properament amb un sopar i una festa per recordar batalletes i reviure tots els grans moments que van viure. I és que anècdotes n’hi ha per fer més d’un llibre. Un llibre ja està publicat; el ‘dotze contra dotze’ que va escriure i presentar ara fa uns anys Jaume Barberà.

Des dels ulls d’un nen, els seus pares cada diumenge es llevaven molt i molt d’hora per fer un partit de futbol que era més que una ‘patxanga’, s’ho prenien molt i molt seriosament. Hi havia ‘piques’, sempre sans, però les discussions no faltaven. Ha estat falta!, no t’he tocat! o la pilota no ha sortit!. Passés el que passés en el partit, l’esmorzar era de campionat, de forquilla i ganivet i ningú se’l perdia. Començar tant d’hora els partits feia que alguns se’ls enganxessin els llençols, no sonés el despertador i arribessin tard. Era una època on no hi havia mòbils.

Cada diumenge es vivia una història o un altre i ara valdrà la pena tornar-se a trobar perquè els anys passen, però les vivències i els records perduren per sempre. Molts dels components de la Penya 66 feien un diumenge molt futbolístic perquè pel matí jugaven ells i per la tarda anaven a veure el Centre d’Esports Sabadell, fos a la Nova Creu Alta, a Figueres, Palamós o Bilbao. Sempre amb el Sabadell a 1a, 2a, 2a B o 3a Divisió.

The post La mítica Penya 66, 50 anys de passió pel futbol appeared first on FutbolCatalunya.com.