The post “Gaudir, avui; treballar, demà”, Sergi Trullàs appeared first on FutbolCatalunya.com.

Ningú podia esperar un final apoteòsic com el que ens ofereixen Europa i Sant Andreu en aquesta Lliga 2022-2023. Els dos equips van disputar aquesta antepenúltima jornada de la competició amb una diferència de dos punts i van acabar el seu partit amb dos empats que deixen el desenllaç d’aquesta ‘pel·lícula’ en suspens.

Graciens i quadribarrats van igualar enfront de L’Hospitalet i Girona B, respectivament, i ho van fer amb una agonia terrible. Els d’Axel Vizuete van marcar en el minut 79 i els de Xavi Molist ho van fer en el 88 com si el guió ja estigués escrit abans de jugar-se els seus partits.

EUROPA I SANT ANDREU, A ESPERAR

Al Nou Sardenya els locals van haver de remuntar, ja que Adrià Genè va col·locar l’1-0 en el minut 8, tot i que després els riberencs, que busquen la tercera plaça, es van avançar amb Albert López (22′) i Adán (53′). Tothom mirava la gespa europeista, però estava atent al duel a Riudarenes i gràcies al capità (89′) es va salvar un punt que pot valer un primer lloc.

Mentrestant, al camp del Girona B, el filial barallava per tres punts que li acostessin una mica més al play-off d’ascens i a punt van estar d’aconseguir-ho. No obstant això, hauran d’esperar per a veure el final d’aquesta història a la qual li falta encara dos capítols.

Les substitucions li van donar el que els faltava als de Vizuete i Shin va col·locar l’1-0 (79′). Poc abans havia fallat una pena màxima Antal (72′) per a alegria visitant que es va llançar en els minuts finals sobre la porteria de Piedra. Una jugada del xaval Momo li va servir a Albertito (88′) per a col·locar un empat d’or. Gran golàs del futbolista andreuenc que deixa la classificació de Tercera RFEF com estava.

VILASSAR I NARCÍS SALA

Per a la penúltima jornada ja saben: Vilassar Mar-Europa (cuer enfront del líder –no s’enganyin que els de Peque són un gran equip- i Sant Andreu-Vilafranca. No val la pena parlar de l’última jornada de competició; com diria el Cholo, partit a partit i Vilassar i Narcís Sala poden decidir el campió o seguir amb el suspens.

FELICITATS AL PERALADA

Ah! I felicitats al Peralada per assegurar-se la seva presència en el pròxim play off d’ascens ja que li separen 7 punts de la sisena plaça

The post Europa i Sant Andreu deixen els deures per al final appeared first on FutbolCatalunya.com.

“Per decisió tècnica”, aquest ha estat l’escarit comunicat de 18 paraules que el CE Manresa va emetre aquest passat dijous a les 22 hores per a informar sobre l’adéu al seu primer capità, Juan Pablo Amantini. Sorprenent, inesperat i rotund comiat a un futbolista que sempre ha destacat pel seu caràcter i la seva personalitat.

Passades les primeres hores de la decisió assumida pel primer entrenador i director esportiu del club del Congost, Ferran Costa, el jugador també va treure el cap a les xarxes socials per a facilitar el seu punt de vista.

Com a curiositat val la pena recordar que el passat 9 de juny renovava amb felicitació inclosa per part del club:

MANRESA I AMANTINI, PUNT FINAL

Poc més han volgut afegir els dos protagonistes d’una història que s’iniciava el passat estiu del 2020. Mentre l’entrenador Ferran Costa ha tornat a remetre’s “al comunicat del club” com a raonament de la seva “decisió tècnica”, segons va informar el mateix interessat a Futbolcatalunya, l’argentí va mostrar una visió una mica més àmplia.

“No tinc cap motiu per a explicar per què no m’ha donat una raó lògica. El club no té res a veure, el club s’ha portat molt bé amb mi i només tinc paraules d’agraïment, però com a persona m’ha decebut i prefereixo deixar passar el tema”, va afirmar a aquesta Redacció.

Amantini vol deixar clar que “jo tinc el meu caràcter, però no he discutit amb ningú i la veritat és que no sé què dir, no hi ha raons extraesportives, no ho sé”.

La decisió de Ferran Costa ha estat irrevocable i així li ho va comunicar a la sorpresa plantilla aquest passat dijous. En resum: el central va disputar 8 partits la passada temporada de la primera fase, segons dades de la FCF, i 4 la segona mentre que en l’actual temporada 2021-2022 ja havia disputat 5 dels 6 xocs de Lliga.

The post Amantini i Manresa, adéu per “decisió tècnica” appeared first on FutbolCatalunya.com.

El 26 d’abril de 2021, la Unió Esportiva de Sants va complir 99 anys. Les persones que superen els 50 recordaran una mítica frase d’un dels seus herois infantils de la televisió, el ‘chiripitiflàutic’ Locomotoro: “El secret per arribar bé als 100 anys és cuidar-se molt bé als 99”.

Això és el que li toca ara a un Sants que segueix al seu enèsim exili a l’espera que l’Ajuntament de Barcelona es digni a iniciar la construcció de la que ha de ser la seva residència definitiva, el Nou Magòria. Una espera llarga, amb els equips del club repartits entre L’Energia, La Bàscula i el camp de l’Ibèria. Al mateix districte III, és cert, però lluny de la barriada on es va originar.

SANTS EN LLUITA… ESPORTIVA

Esportivament, són temps d’incertesa a l’entitat, amb els seus primers equips amateur i juvenil en plena lluita per la permanència a categoria estatal. Tant l’equip de Tito Lossio com el d’Àngel Gálvez tenen a les seves mans seguir, respectivament, a Tercera Divisió –la temporada vinent, amb el ‘cognom’ RFEF- i Lliga Nacional Juvenil, però estan suant sang.

“És el Sants que ens arrossega, blanca i verda la senyera. Tots plegats lluitarem, lluitarem”, diu l’himne que, curiosament, aquest dissabte 1 de maig complirà 35 anys. La veu del tenor Josep Rius acompanya la sortida dels futbolistes del primer equip des de la temporada 86-87 i, a tall d’anècdota, també l’inici de la mitja part a les transmissions radiofòniques dels partits a una de les emissores del barri, Sants 3 Ràdio.

Un himne que emociona els socis i simpatitzants del club, malauradament pocs, tenint en compte els habitants del barri de Sants. És cert que vivim en altres temps, però no deixa d’entristir el fet que els equips més propers no rebin el suport que mereixerien, malgrat l’esforç dels qui dia a dia treballen en la seva supervivència. No és només el Sants. D’altres històrics també coneixen aquesta crua realitat.

PRESIDENTA DOT

I al capdavant del club des de fa tres anys –el 15 de novembre en farà quatre- hi ha una de les poques presidentes al futbol català. Es diu Montse Dot i forma part d’una família blanc-i-verda de cor, els Soler-Dot. Ara fa uns anys, en una entrevista concedida a FutbolCatalunya, la Montse ens comentava:  “M’agradaria que a l’any 2022 celebrem el nostre centenari al Nou Magòria”. Un desig que, malauradament, no es farà realitat.

TEMPS MILLORS

La història del Sants recorda que quan va tancar les seves portes el recordat camp del carrer Galileu, l’entitat comptava amb més de 5.000 socis. També hi havia seccions de bàsquet, atletisme, boxa, tennis taula, voleibol i la mítica de ciclisme. Una secció que organitzava durant tants i tants anys la Volta a Catalunya.

Ara amb prou feines s’arriba als 500 associats, els quals ara ja poden tornar a veure els partits del seu equip al camp de l’Energia. Sempre, amb les mesures de precaució per la maleïda pandèmia de la covid-19. Entre ells, una comissió s’està encarregant de perfilar els actes que han de donar rellevància a l’efemèride que es produirà el 26 d’abril de 2022.

De moment toca cuidar-se, com deia Locomotoro. Per molts anys, Sants!

The post Sants: Compte enrere cap el centenari appeared first on FutbolCatalunya.com.

14 dels 22 clubs que aquesta temporada han jugat al grup 5 de la Tercera Divisió ja saben a quin grup disputaran la segona fase. Uns jugaran la fase d’ascens directe a la nova Segona Divisió RFEF. Altres, la que dona dret al play-off d’ascens a aquesta categoria. I els restants lluitaran per evitar les sis places de descens a Primera Catalana.

Europa, Vilafranca, Terrassa, Cerdanyola B i Girona són els cinc que opten a les dues places d’ascens directe a la Segona RFEF. Els hi falta un ‘company’, que sortirà del subgrup B. A la ‘classe mitjana’, ja tenen bitllet assegurat San Cristóbal i Manresa, esperant quatre equips més. I finalment, a la zona de risc ja hi trobem a Valls, Igualada, Montañesa, Figueres, Sants, Horta i Banyoles. Encara s’afegiran tres més.

UNA TERCERA AMB VUIT INCÒGNITES

Hem desenvolupat totes les opcions possibles per cobrir aquests ‘forats’. Al subgrup A, estan pendents de conèixer destí Castelldefels i Pobla de Mafumet i Santfelieunc, però un cas de Covid-19 fa ajornar la resolució del subgrup a diumenge 4 d’abril. Els qui sabran la seva sort aquest diumenge, 28 de març, són els cinc clubs del subgrup B: Granollers, Sant Andreu, Vilassar, Fundació Grama i Peralada.

 En tots dos subgrups hi ha tres partits que es reparteixen les combinacions possibles. En aquest article trobareu totes elles i la resolució, per tal que feu també les vostres apostes.

SUBGRUP A: EN MANS DEL CASTELLDEFELS

El misteri més llarg per l’esmentat ajornament passa per tres camps, el Municipal de Nou Barris, el Municipal de La Pobla de Mafumet i el Nou Sardenya. Montañesa, Igualada i Europa seran els ‘jutges’ respectius de Castelldefels (25 punts), Pobla Mafumet (23) i Santfeliuenc (22). Només un d’ells serà al grup del mig, on els dos primers tindran opcions d’ascens a Segona RFEF. Els altres dos lluitaran per la permanència.

De tots tres, qui té més opciones de jugar al grup del mig és el Castelldefels. A l’equip de Miki Carrillo li val puntuar contra la ‘Monta’ i fins i tot perdre, tot i que en aquest cas necessitaria que la Pobla no guanyés. També hauria d’estar pendent del Santfeliuenc, que s’aferra a un ferro roent que seria la diferència de gols general per evitar la zona baixa.

El filial del Nàstic, per la seva banda, ho té ben clar. Si vol anar al grup del mig, ha de guanyar i esperar que el Castelldefels perdi. Tota la resta d’opcions el condemnen.

SUBGRUP B: TOT EN JOC

Aquí la cosa es complica. I més, perquè hi ha dos enfrontaments directes amb molt en joc. El més ‘positiu’ és el que es viurà al Carrer Girona, on el Granollers (30 punts) rebrà la Fundació Grama (27).

En aquests moments, els de José Solivellas ocupen la tercera plaça del subgrup B de Tercera, que els donaria accés a la lluita per l’ascens directe. Els hi val guanyar i fins i tot empatar, sempre que, en aquest cas, el Sant Andreu (28) no guanyi a Figueres.

En cas de derrota vallesana, la Fundació Grama té opcions de tercera plaça, però en el cas d’empat a punts amb el Granollers, depenent de la diferència de gols. Si els de Juanma Pons guanyen per la mínima, només els hi valdria si es produeix un triple empat a 30 punts amb el Vilassar (27), qui rebrà el Peralada (25) al Xevi Ramon.

Si no es produeix aquest triple empat –és a dir, si el Vilassar no guanya-, la Grama hauria de vèncer per dos o més gols de diferència per superar els de Solivelles, ja que la diferència de gols generals no els afavoreix.

Molt atents a aquest partit del Carrer Girona estaran els expedicionaris del Sant Andreu a Figueres ja que les opcions quadribarrades passen exclusivament per guanyar i esperar que el Granollers no ho faci. Tota la resta d’opciones envien a Cristian García i els seus al grup mig.

PARTIT D’INFART

I l’altre plat fort és un Vilassar-Peralada en què un dels dos anirà a parar al grup per la permanència. Aquí també les coses estan ben clares: el Peralada només salvaria la Tercera Divisió sense jugar-se les garrofes en lúltim grup si guanya els de Peque. Al Vilassar li val l’empat per respirar.

54 combinacions diferents entre els dos grups i un destí final per als vuit que esperen. Per qui aposteu?

The post Tercera: Totes les opcions de la darrera jornada appeared first on FutbolCatalunya.com.

La Pobla de Mafumet ha anunciat la destitució d’Albert Company mitjançant un comunicat públic, sense especificar qui serà el seu substitut. La decisió arriba després de la novena jornada al subgrup 5A de Tercera Divisió, on el filial del Nàstic va caure a Terrassa.

“La situació en la present temporada, amb la dinàmica negativa en el campionat de lliga, han comportat la decisió de que Albert Company no segueixi dirigint a l’equip”, ha explicat el club pobletà en el comunicat oficial.

Cal dir que el CF Pobla de Mafumet ha de recuperar aquest dimecres un partit ajornat al camp del FC Vilafranca. Òbviament, Company ja no hi seurà a la banqueta i caldrà veure si el seu relleu arriba abans d’aquest encontre o ha de ser un home de la casa qui assumeixi de moment la responsabilitat.

LA TRAJECTÒRIA D’ALBERT COMPANY

L’entrenador vallenc va arribar al filial del Nàstic al juny de 2019 i, per tant, deixa el càrrec en iniciar la seva segona temporada. Anteriorment havia dirigit al Benicarló i havia estat segon entrenador del Nàstic Juvenil. Durant temporada i mitja va agafar les regnes del desaparegut Reus B, a Tercera Divisió.

El relleu d’Albert Company és el segon als 22 equips que componen el grup cinquè de la Tercera Divisió, després del de Dani Andreu a la Montañesa, substituït per José Alcaraz. La Pobla ocupa la tercera posició per la cua al subgrup 5A, només per davant de Valls i Montañesa. Els pobletans només havien guanyat dos partits dels set disputats, amb cinc derrotes per completar el balanç.

El darrer partit perdut pel filial grana, dissabte passat a l’Olimpic de Terrassa per un contundent 4-0, afegit a la remuntada del Valls al darrer derbi disputat entre els dos conjunts, han fet precipitar els esdeveniments. Ara, s’haurà d’esperar a veure quina és la decisió del club pel que fa al relleu definitiu.

The post Albert Company, segon tècnic que cau appeared first on FutbolCatalunya.com.

El Santfeliuenc FC ha confirmat aquest divendres la notícia. Éric Alcaraz s’uneix a la plantilla d’Andrés González. El porter, sense presència al futbol català des que a la primavera del 2019 va deixar l’Horta, competirà amb Àlex Bañó i Oriol Martí per defensar la porteria blanc-i-blava, al subgrup 5B de la Tercera Divisió.

Per a Éric, és un repte molt important. El porter va néixer a Barcelona l’1 de maig de l’olímpic 1992 i als seus 28 anys torna als camps per a trobar una regularitat que només ha tingut a una de les seves vuit temporades anteriors a clubs de Segona B i Tercera.

EL DEBUT D’ÉRIC ALCARAZ

Format als planters de l’Europa i del Sant Andreu, Éric Alcaraz va debutar a Tercera Divisió amb el Santboià el 12 de febrer del 2012, després de 23 partits seguits a la banqueta. A la jornada 24, a la visita del Vilanova al Joan Baptista Milà, Miguel López va apostar per ell i es va estrenar deixant la porteria a zero i amb triomf dels de Sant Boi per 2-0, amb doblet de Carlos Cano.

Éric Alcaraz va tenir una dura competència aquella campanya del seu debut. Primer Cañadas, qui va marxar al Manresa al novembre. Després, Manel Martínez. La campanya següent, va tornar al Sant Andreu, a Segona B, però es va trobar amb un altre ‘escull’, José Miguel Morales. Piti Belmonte només va fer titular Éric a un partit, un Sant Andreu-Espanyol B. A la campanya 2013-2014, també amb Morales de titular, només va jugar un Sant Andreu-Alcoyano (1-1). Ni Patxi Salinas primer ni Martí Cifuentes després van comptar gaire amb ell.

Davant aquest panorama, va canviar d’aires i es va enrolar al Prat de Manolo Márquez, a Tercera Divisió. No va jugar cap partit de Lliga amb els potablaves, ja que als 34 que va participar no es va moure de la banqueta, tot esperant una oportunitat que Toni Teixeira no va cedir. Amb l’arribada de Pedro Dólera, l’estiu del 2015, el nou tècnic no va comptar amb ell -van fitxar Dani Lladó primer i Joan Compte després- i Éric Alcaraz va agafar l’Autovia de Castelldefels.

EL PORTER DE L’ASCENS

Era la temporada 2015-2016, possiblement la millor de la seva carrera. Es va incorporar al CF Gavà, on tenia la competència de Sergi Aguilar. Però aquesta vegada, l’entrenador sí que va apostar per ell. Juanma Pons va fer titular Éric en una gran campanya, on els de La Bòbila van acabar segons i es van classificar pel play-off d’ascens. I va arribar el 26 de juny de 2016. Final per l’ascens. Partit de tornada a casa, contra el Castellón de Kiko Ramírez.

Éric Alcaraz va defensar com un lleó la porteria gavanenca als 90 minuts, després del 2-2 de l’anada a Castalia. Els de Pons van assolir un avantatge de 2-0, però els blanc-i-negres van forçar la pròrroga empatant a la segona part i no van guanyar gràcies a les grans aturades del porter barceloní. Després del temps extra, la tanda de penaltis. Tots dos equips van encertar els tres primers xuts. Al quart, Marenyà encerta pel Castellón, però Campos endevina el xut de Pujol i atura l’oportunitat del Gavà.

Arribava el cinquè. Antonio ja havia batut Éric durant els 90 minuts. Però aquesta vegada va intentar sorprendre xutant a la dreta d’Alcaraz… i el porter va encertar! Aturada que va posar cap per avall La Bòbila, confirmada  per l’encert de Raíllo al cinquè llançament blaugrana. A la mort sobtada, al setè llançament, el visitant Luismi va posar la pilota en òrbita i Marco va marcar el gol de l’ascens del Gavà a Segona B. Però l’autèntic heroi va ser Éric Alcaraz.

DE LA IL·LUSIÓ AL DESENCÍS

Malgrat aquesta gesta, la foscor va tornar per Éric a l’inici de la temporada 2016-2017. El Gavà va fitxar Carles Craviotto i aquest es va fer amb la titularitat. Tant Juanma Pons –destituït després de la cinquena jornada- com Óscar Alcides Mena van apostar pel de Lleida i a Alcaraz només li va quedar la possibilitat de jugar dos partits, a les dues últimes jornades d’aquella Lliga, amb tot decidit. Això sí, no va encaixar cap gol als 180 minuts contra Ebro i At. Saguntino.

La campanya 2017-2018 també va ser per oblidar. Tornava a Tercera, a un Vilafranca que la temporada anterior havia jugat el play-off per pujar a Segona B, i a les ordres d’Iván Moreno tampoc va tenir gaire presència titular. Només va participar a 7 dels 10 primers partits i va encaixar 9 gols. Aquest és l’únic club on fins ara Éric havia marxat a mitja temporada. El 22 de gener del 2018 es feia oficial la seva baixa.

COMPETÈNCIA ‘GAMER’

Finalment, a la temporada 2018-2019, Nacho Castro va apostar per ell a l’Horta, on va viure una rivalitat esportiva amb el ‘gamer’ Carles Santaló. Éric pràcticament va jugar bona part de la primera volta i alguns partits de la Copa Catalunya, però al segon tram de temporada va estar inèdit i el titular va ser el seu company. A més, va acabar aquella temporada lesionat… com Santaló i el llavors tercer porter, Uri Llaveria.

Ara, després d’una campanya sabàtica, Éric Alcaraz defensarà la quarta porteria d’un club del Baix Llobregat. Tot això, sense perdre de vista el que fa al Valladolid el seu germà gran, el migcampista Rubén Alcaraz, qui curiosament fa l’aniversari el mateix dia que ell -1 de maig-, tot i que va néixer un any abans, el 1991. Una nissaga de futbolistes, els Alcaraz Jiménez, que tornen a estar actius tots dos.

The post Éric Alcaraz torna a l’acció al Santfeliuenc appeared first on FutbolCatalunya.com.

La nòmina de porters del CF Igualada ha registrat una nova incorporació als darrers dies. Diumenge passat, en el partit de Tercera Divisió 5A Igualada-Terrassa, Romans Carrillo va ser titular però també va comptar amb un nou suplent. José Domingo va esperar una oportunitat que no li va arribar en el seu primer partit convocat amb els de l’Anoia.

L’altre porter, Pau Bosch, està lesionat a l’esquena i a les convocatòries anteriors ha actuat com a suplent l’ex porter del Manresa Juvenil Bruno Moral. Ara, l’equip de Marc Cabestany ha donat d’alta la fitxa d’un meta català que s’ha forjat als darrers anys a universitats dels Estats Units.

Format al Lleida Esportiu –amb convocatòries a la selecció catalana sub’16-, José Domingo va iniciar la seva formació als Estats Units a la Madonna University. Al 2016 ja va jugar allà els seus primers partits. Posteriorment, al 2018 forma part dels Golden Bear Athletics, que és l’equip representatiu del West Virginia University Institute of Technology. També s’ha de dir que José Domingo ha lluït en aquest equip el braçal de capità, jugant amb el dorsal 31.

DELS CRUSADERS A LES COMES

El darrer equip als Estats Units han estat els Crusaders de la William Carey University, on ha lluït el dorsal 1 la darrera temporada. Ara, José Domingo torna a jugar al futbol català. Ho fa després de quatre anys d’aventura als USA. Ara, competirà amb Romans Carrillo i amb Pau Bosch –quan es recuperi- per la titularitat a la porteria del CF Igualada.

Amb una alçada d’1,95, aquest alt porter s’afegeix a una nòmina que entrenen aquesta temporada Marc Cabestany, amb l’ajuda de Santi Triguero. A més, l’equip igualadí va patir diumenge passat la seva primera derrota de la temporada, Va ser al camp de Les Comes contra el Terrassa (0-2). Fins llavors, els de la capital de l’Anoia havien aconseguit els nou punts en joc a les tres primeres jornades de Tercera Divisió.

AIXÍ JUGA JOSÉ DOMINGO

The post Un porter ‘made in USA’, a Igualada appeared first on FutbolCatalunya.com.

En l’estrena de temporada oficial per Víctor Valdés a l’Horta enfront del Banyoles va jugar Diego García i ho va fer bastant bé, però un problema burocràtic ha fet que l’ex Alcobendas i l’argentí Ezequiel Muth no segueixin en el Feliu i Codina. De fet, aquest diumenge s’estrena un nouvingut a l’equip del subgrup 5B de Tercera Divisió com Luisma Tovar (Olímpic Xàtiva) i amb Miguel Ángel de la Fuente (Horta juvenil) a la banqueta.

El curs Valdés es va iniciar amb l’adéu a l’uruguaià Yamandú perquè el de Shangrilá no podia compatibilitzar l’horari matinal dels hortencs. El polonès Marcel Julian Lizak ‘Lizak’ tampoc va passar la prova després de ser cedit per part del RCD Espanyol i van arribar els fitxatges des de Calpe i Alcobendas.

Ara, la realitat indica que aquest passat dissabte es va anunciar l’arribada de Luisma Tovar. Amb experiència a Tercera Divisió i Segona B, el futbolista andalús no ha tingut temps ni per a adaptar-se. Debut dominical a Peralada mentre comptarà amb Miguel Ángel de la Fuente, com a reserva, procedent del filial.

Aquesta llista comptarà en les properes hores amb la seva sisena incorporació. Es tracta d’Unai, procedent del futbol gallec, i ve per a reforçar aquest Horta del qual s’espera el màxim aquest exercici. Per cert, els de Valdés no han encaixat ni un sol gol en 180 minuts.

I DOS MÉS Al COMPTE

Com a curiositat també cal destacar l’adéu a dos exporters: el lleidatà Felip Ortiz i l’extècnic barceloní Jordi Castel qui va ser fonamental en la formació de l’exblaugrana durant la seva època de formació. El primer va deixar el càrrec com a segon entrenador i el tècnic especial també es va sumar a l’adéu.
És clar que la fortuna no acompanya als del Feliu.

The post Víctor Valdés i la ‘maledicció’ dels porters appeared first on FutbolCatalunya.com.

JORDI GRIFOL @JordiGrifol

El CE Manresa arranca una nova temporada amb il·lusió, malgrat tot. Deixant de banda les incerteses que provoca el covid, el primer equip dirigit per Ferran Costa ha començat il·lusionant, després de superar a grans rivals com el Terrassa i el Badalona. Això, pot ser l’empenta definitiva per arribar als 500 socis, un dels objectius de la junta directiva. Recuperar gent que es va allunyar de l’entitat, recuperar vincles amb la ciutat i les seves entitats i fer una bona temporada amb un pressupost ajustat, són els principals reptes de la presidenta del club, Ruth Guerrero, i la seva junta al capdavant del club manresà.

Com heu viscut l’impacte del covid-19 en l’economia del club?

Vam entrar al gener per la dimisió en bloc de la junta anterior justament per problemes econòmics. L’arribada del covid va fer que qualsevol expectativa posada en recuperar econòmicament l’entitat via sponsors o empreses quedessin en no res. Per altra banda, el fet de no haver-hi activitat durant aquests mesos va fer que les despeses fossin mínimes. Però al arrossegar un dèficit molt important, l’objectiu de recuperació fixat no l’hem aconseguit.

Com es planifica i confecciona bé una plantilla de Tercera sense saber ben bé com serà la competició?

S’ha de fer sense pensar en com serà la competició. A dia d’avui no hi ha res tancat i no pots esperar-te a veure com serà. Hem hagut de demanar confiança als jugadors, ja que no els pots oferir res concret en quant a la competició, però amb això ens hi hem trobat tots els clubs.

“Ferran Costa ha confeccionat la plantilla segons el que ha cregut oportú”

Ferran Costa és una gran aposta com a director esportiu i primer entrenador. Entenc que la confiança en ell és plena. 

Totalment. Treballem de manera conjunta, cadascú té molt clar quines són les seves funcions. Des de la junta, en temes de confecció de plantilla no hi entrem, ha de tenir els jugadors que cregui. Això sí, en tema econòmic el pressupost l’hem fet nosaltres, és un pressupost ajustat i ell ha de treballar en base a això.

Els canvis al primer equip han sigut grans, fins a tretze baixes respecte la temporada passada? Què us ha fet prendre aquesta decisió?

Són criteris de Ferran Costa, que ha confeccionat la plantilla segons el que ha cregut oportú, marcat pel pressupost establert. Entre els qui han marxat hi haurà que no encaixaven en el projecte de l’entrenador i altres que no encaixaven en la proposta econòmica que des de la junta directiva es podia fer, ja que hem hagut de rebaixar el pressupost de l’any passat en més d’un 40%.

Amb la reducció del pressupost, l’objectiu principal és mantenir la categoria?

L’objectiu és fer una bona campanya. S’ha fet un bon equip, hi ha jugadors joves que tenen moltes ganes i ambició i també hi ha jugadors que aporten experiència a Tercera, tenim un bon equilibri.

Partir la divisió en dos grups els convenç i els sembla una bona opció?

Hi havia poques fòrmules viables tenint en compte que no van haver-hi descensos i sí ascensos. Al final és la Federació qui decideix, i mai plou a gust de tothom. No sé si hi hauria hagut alguna fòrmula millor, però penso que han fet la que més s’ha ajustat al calendari, tampoc pots plantejar-te allargar la temporada venint d’on venim.

“Els clubs tenim la força que tenim, que és poca”

Els clubs heu tingut poder de decisió alhora de discutir de com abordar la temporada?

Els clubs ens hem reunit amb la Federació per explicar-nos les diferents propostes que tenien sobre la taula. Però, al final, els clubs tenim la força que tenim, que és poca. Ells agafen opinions i han acabat triant el que creuen que és el millor per a tots. Tots estàvem a favor d’evitar descensos i això té un preu, i és que el grup s’amplia.

En l’amistós contra el Terrassa, el públic hi va poder assistir, tot respectant les mesures sanitàries i signant una declaració de responsabilitat. Aquests nous protocols que s’han de dur a terme suposen més feina i despeses pel club.

Nosaltres hem fet uns protocols basats en el protocol de represa de l’activitat esportiva de la Generalitat amb el Procicat i després amb les pautes de les federacions en quant al model de partits. La Federació Espanyola va fer una circular que s’aplicava a nivell de tot Espanya i des de la Federació Catalana es va aconseguir fer un protocol propi pel grup de Tercera Divisió. Ens era molt difícil d’assumir el protocol de la RFEF, ja que ens equiparava amb clubs de Primera i Segona Divisió. Tampoc tenia massa sentit regir-nos amb els mateixos criteris que la comunitat de Madrid o l’andalusa tenint en compte que tenim models sanitaris diferents.

“Arribar als 500 socis és l’objectiu bàsic, seria una xifra històrica”

És rendible econòmicament la Tercera Divisió?

Per nosaltres sí. Ser a Tercera et permet entrar en un programa d’ajuts, ‘Impulso23’, que garanteix que tinguis uns ingressos adicionals. Tenir un primer equip a Primera Catalana amb l’objectiu de pujar comporta unes despeses que es podrien ajustar al que és una plantilla de Tercera Divisió, i per contra no reps les ajudes de Tercera.

Dimecres vinent presenteu la campanya de socis. Quins són els objectius principals de la campanya? Sou optimistes amb les expectatives?

Arribar als 500 socis és l’objectiu bàsic, seria una xifra històrica. És trist que una entitat de més de 100 anys d’història, sent a la capital del Bages i a Tercera, no pugui mobilitzar la gent. Un dels objectius que ens va moure a formar part del CE Manresa era recuperar la gent que havíem perdut arrel dels últims anys. S’ha d’aconseguir que la gent vingui i se senti l’entitat com a seva. Farem una campanya que pot arribarà amb la ciutadania de diferents franjes d’edat.

A Manresa sempre costa enganxar a la gent, tenint en compte una ciutadania de més de 70.000 persones.

Manresa és especial, i no només passa amb el futbol, sinó amb diversos esports. Al CE Manresa, els últims deu anys, les directives van deixar d’esquenes la ciutat. Nosaltres, des del principi, estem establint vincles forts amb l’associació de comerciants, la universitat i diferents gremis perquè la gent sigui conscient del que és el CE Manresa.Malgrat tot, no és gens fàcil, i al principi ens trobavem portes tancades fruit d’una mala relació que s’havia anat deteriorant entre la ciutat i el club.

“S’ha d’aconseguir que la gent vingui al camp”

La situació actual amb el covid també pot dificultar que la gent s’animi a fer-se sòcia.

Sí, però la gent s’ha de fer sòcia d’una entitat al marge de si pot haver-hi o no competició. Nosaltres tenim molt clar que per una banda hem de tibar de la gent que té ganes de futbol, i aquests caps de setmanes d’amistosos s’ha notat que hi havia ganes, més després de les bones actuacions de l’equip davant rivals grans com el Terrassa i el Badalona. Per altra banda, també hem de buscar el sentiment de pertanyença a l’entitat.

Amb tot plegat, quin paper demaneu que facin les federacions?

Les federacions ens han de donar les eines per complir el que  haguem de complir i recolzar-nos. També han de donar flexibilitat alhora de fer complir els protocols per poder-nos’hi adaptar, perquè per exemple les nostres instal·lacions són de l’Ajuntament.

“Tenim la il·lusió de veure que el Manresa torna a treure pit”

La decisió de presidir el club va ser fàcil?

Gens, ni per part meva ni pels set membres de la junta. Vam entrar al club en un moment molt complicat, amb molt deute i tampoc pots fer tot el que vols. Creiem que ho havíem de fer i també erem conscients que si no ens presentàvem nosaltres no ho faria ningú. Volíem canviar la imatge del club, tornar a mirar cap a la ciutat i recuperar tota la gent que s’havia anat allunyant. Tenim la il·lusió de veure que el Manresa torna a treure pit, que la gent ve contenta i que els jugadors se senten orgullosos de ser-hi.

The post Ruth Guerrero: “Hem de buscar el sentiment de pertanyença a l’entitat” appeared first on FutbolCatalunya.com.

Quan queda un mes i mig perquè –suposadament- comenci la Lliga a Tercera Divisió, encara hi ha baixes dels equips de la categoria que no han trobat equip. És possible que sigui una situació eventual, ja que a molts d’ells no els faltarà samarreta, però a hores d’ara estan totalment lliures.

Veterans com el lateral esquerre Rubén Canelada, disposat a penjar les botes, o més joves com el central Albert Porqueras. Aquest dimarts ens hem decidit a crear un onze pel qual possiblement més d’un entrenador apostaria. Futbolistes que podeu veure sense equip a la nostra secció de mercat, la més seguida aquests dies pels habituals de FutbolCatalunya.com.

Analitzem, línia a línia, aquest equip que busca equip.

PORTERIA

L’Europa ha renovat aquesta temporada la seva nòmina de porters. Això ha fet que Marc Priego (Barcelona, 5 de juliol de 1996) quedi lliure. Va disputar 25 dels 27 partits de la passada Lliga, encaixant 26 gols. El seu company Uri Vives també està sense destí a 1 de setembre.

DEFENSA

Rubén Canelada (Barcelona, 31 de març de 1987) i Éric Ruiz (El Prat de Llobregat, 19 de maig de 1995) ocupen les bandes d’aquest onze. El primer va comunicar que deixava el Vilassar de Mar ara fa pocs dies i és un dels pocs futbolistes que ha jugat als primers equps de la UDA Gramenet i de la FE Grama, com a curiositat. Segons sembla, pensa penjar les botes, però als 33 anys mai se sap… Éric,qui ara fa tres temporades va jugar a Segona B amb el Córdoba B, ha disùtat aquesta campanya 16 partits de Lliga amb el Terrassa i també ha quedat lliure.

Dos centrals joves tanquen la rereguarda d’aquest onze. Albert Porqueras (Cornellà de Llobregat, 27 de gener de 1999) ha tancat dues temporades al Santfeliuenc, mentre que Màrius Jiménez (Torrejón de Ardoz, 30 d’agost de 1997) ha disputat 14 partits del darrer campionat amb el Figueres. Futbolistes amb molta projecció.

MIG DEL CAMP

Horta, Figueres i Castelldefels són els equips on han militat la temporada 2019-2020 els quatre futbolistes d’un mig del camp que realment fa patxoca. Compartint la tasca de mig centre situem a Édgar Tejada (Barcelona, 2 de febrer de 1990) i Modest Notario (Reus, 4 d’octubre de 1996). El primer va acabar la temporada al Feliu i Codina però la incompatibilitat amb els nous horaris d’entrenaments –als matins- a les ordres de Víctor Valdés va ser clau pel seu adéu. Per la seva banda, l’exjugador del Reus B només va jugar 775 minuts al Figueres i ara voldrà tenir més participació al club que el fitxi.

Afegim a dos jugadors de toc. Luis Gaudioso (L’Hospitalet de Llobregat, 20 de juny de 1992) va canviar el Sants per l’Horta l’estiu anterior i ara deixa el club blanc a l’espera de trobar destí. Un destí que semblava clar per David Silva, el popular ‘Peke’ (Valls, 30 de novembre de 1991). Després del seu pas pel Castelldefels de Miki Carrillo, el vallenc havia començat a entrenar amb l’Horta de Valdés, però finalment no es quedarà al Feliu i Codina.

DAVANTERA

I per acabar, dos futbolistes que no van poder assolir l’objectiu de pujar a Segona B amb els qui eren fins fa poc els seus respectius equips. Elhadji Bandeh (Mataró, 2 d’agost de 1990) tanca la seva segona etapa a la UE Sant Andreu, totes dues trencades per un breu pas pel futbol grec. A l’etern rival, l’Europa, hi jugava Jordi Martínez (Lleida, 9 de gener de 1995), qui va ser el darrer futbolista de la campanya anterior que el club escapolat va confirmar com a baixa.

Onze futbolistes d’una llista que és més llarga, però representatius del que es pot aconseguir encara al mercat, malgrat tots els moviments que hi ha des que el mes de maig tot va començar. Els fitxaríeu pel vostre equip?

The post Un onze de garanties a Tercera, a l’aparador appeared first on FutbolCatalunya.com.

MANUEL SEGURA @ManuelSeguraM

És un dels directius més veterans del futbol català. Molts anys al capdavant del futbol de Santa Coloma de Gramenet,  en el qual vol continuar fent història; Antonio Morales el va posar en el mapa i torna amb la seva Fundació Esportiva Grama a la Tercera Divisió, però aquesta entitat és molt més com ho és el seu president. Podrà caure millor o pitjor, el que ningú li pot censurar és la seva entrega per molt més que una pilota. Solidaritat, integració o col·laboració estan molt per sobre d’un anecdòtic resultat.

Seguir els passos d’aquesta entitat, que el mateix és a l‘Església de Santa Anna de Barcelona fent lliurament de 1.200 peces de roba a persones necessitades o destaca pels seus reiterats lliuraments de gènere en el Banc d’Aliments, dignifica. Veure el treball d’adaptació d’esportistes amb 37 nacionalitats diferents o seguir el conveni signat amb el Departament de Justícia per a la reinserció laboral sense pagar amb la presó les penes, fan d’aquesta entitat un model a imitar. O veure, d’altra banda, acords como l’esponsorització tècnica signat entre la Fundació Esportiva Grama i Nike Futbol Emotion. No resulta fàcil per descomptat.

Si volen conèixer a l’etern Morales no es perdin aquesta entrevista realitzada per un mestre com Pere Ferreres en El Mirall de Sta. Coloma (2013). Cada línia és un curset i descobreix a un protagonista que el carrer i el futbol el col·loquen com un referent. No li agrada que li portin la contrària, defensa la seva raó de totes les formes i gaudeix amb l’intercanvi d’opinions però el seu concepte de lleialtat és envejable. Feia temps que no parlàvem amb un president exemplar com Antonio Morales, made in Santiago de Calatrava, made in Santa Coloma.

Com van les coses?

Ara, com tot. Anem intentant seguir les directrius però tenim un Stop ocasionat per aquesta desgràcia del coronavirus

Es creuen ja que jugaran a Tercera Divisió?

Sí. Estem a l’espera que surtin els grups però oficiosament sé que estem a Tercera.

“És bo rebre una cura d’humilitat de tant en tant”

La FE Grama surt per a pujar? El ‘pal’ que va significar baixar en 2018, després d’un inici fulgurant, s’ha digerit?

Ho vam digerir molt bé i la prova és que a l’any següent hem recuperat el perdut. Portàvem quatre ascensos, no sé si algun altre club ho havia aconseguit, i la veritat és que oblidem una mica la filosofia que ha portat sempre la Gramenet i que hem traslladat a la FE Grama. A vegades ens creiem que tot el que toquem ja està beneït i no és així, per la qual cosa és bo rebre una cura d’humilitat de tant en tant. La pedrera i fitxatges que vénen a aportar valors és la clau

El seu primer equip va quedar a un gol de la Segona A. Això no s’oblida mai..

Per a marcar aquest gol cal pujar a Segona B i vam tenir aquest ascens a Jerez i a Irun a Segona A. No sóc una persona còmoda ni per a la meva junta ni per als meus tècnics ni per als meus jugadors, sempre estrenyo tot el que puc, no m’agrada ser conformista ni còmode.

On es troba molt còmode ara és amb la Federació Catalana. Qui l’ha vist, vostè que sempre ha estat un guerrer!

El que demano i dic pel futbol català i per mi és que no barallaré perquè un noi en formació de 10 o 12 anys estigui en una categoria més baixa o més alta i més amb el que ‘està caient’. No sabem si començarà la Lliga, ni les dates, si hi haurà públic….si les despeses d’arbitratge i federatius són els mateixos no podrem tirar endavant. Jo tenia 3 equips que havien de pujar una categoria, però aquest no és el problema amb el qual perdré el temps, perquè els pressupostos minvaran molt com el de tècnics i jugadors.

“Si les despeses d’arbitratge i federatius són les mateixes, no podrem tirar endavant”

Això hauria de ser així… Vostè presideix 37 equips (31 federats, 1 veterans, 3 futbol inclusiu i 2 de la Lliga Cadeca). 

Així és. La FCF ha de trucar a les institucions i demanar recursos econòmics per al futbol formatiu. A més cal retornar (jo ho he fet així) entre el 18 i el 25% de la quota del curs passat en un descompte per a la pròxima.

Això ho ha dit a l’FCF?

Ho diré a l’Assemblea. Si no hi ha taquilles, minvarà la quota i l’FCF ha de buscar el finançament per a abaratir-lo tot; si enguany he tingut a 80 que no han pagat, poter ara són 150.

En resum: fa 20 anys Antonio Morales hauria anat a sac contra la FCF o corrent darrere del president, com va fer amb Villar, i ara tots som amics i ens portem bé?

Per què portar-se malament? Villar va ser diferent perquè una distracció seva li va donar al seu amic i president Fouto (Mèrida) el 80% dels drets d’Unai i el 20% de la Gramenet.

“Els meus pensaments els comentaré a l’Assemblea de Blanes”

Això és història, Antonio..

Sí, clar, és història, però com diu que em barallava, doncs clar que em barallava per la Gramenet.

Per això, hem passat del ‘guerrer’ a un president ‘gran’, amb tots els respectes?

També quan era jove anava a les discoteques i ara, no. Dues coses: 1: podria crear populisme amb dues coses sense sentit..

Això ho diu per la ‘Plataforma Units pels Ascensos’?

No sé qui són perquè no he parlat mai amb cap representant seu. Em van manar uns documents per si volia inscriure’m i vaig dir que ‘no tocava’. A veure: m’hauria agradat que els meus equips haguessin pujat, però la meva prioritat és el problema tan difícil que tenim per a la propera temporada. Només cal pensar que el futbol torni sense públic i 2: retornar la quota corresponent als nens. Si tenim un minvament del 45%, aquest és el gran problema, això és el que cal dir-li a la FCF.

“No sé qui són perquè no he parlat mai amb la Plataforma”

Ens diu vostè que, amb tots els problemes que hi ha, han de ser les institucions els qui carreguin amb diners públics i els qui cobreixin aquesta desfeta econòmica? No hi ha coses més importants que el futbol?

Aquests diners estan molt ben invertit en la base, ja que, si no pot pagar la quota o la fitxa, aquest nen acaba als carrers. Tenim 37 nacionalitats diferents, cohesionem famílies una mica desestructurades; no dic que treguin aquests diners de les escoles per a donar-li al futbol, no. El que dic és que, a través de les Territorials, s’inverteixi en els clubs.

En resum: Morales tornarà a ser guerrer contra el poder?

Jo ja no estic per a guerres, reclamaré coses necessàries.

Què canviaria del futbol català?

El que no funciona. Un exemple: que els nens no siguin molestats per senyors que diuen que són representants i els omplen amb 12 anys d’il·lusions falses als pares.

“Els presidents han de ser executius i remunerats”

En èpoques passades només cobrava el secretari general de la FCF, tot el contrari que ara. Millor?

Els presidents han de ser executius i remunerats en qualsevol entitat amb pressupostos importants perquè dediquin tot el temps que han de dedicar

Què li demana al seu tècnic, Juanma Pons, per al pròxim curs?

No li demano res, ell s’avança a mi, sap el que m’agrada, ha fet jugar a juvenils i aquesta pròxima temporada sortirem amb 7 nois de la pedrera.

I la fama que té de ser ‘generós’ amb la plantilla i un pressupost alt?

La generositat és pagar cada mes i això no ho fa tothom.

Acabem: la FE Grama surt a mantenir-se o a pujar?

Quin equip amb il·lusió surt a mantenir-se? Tothom somia, no costa diners, sortim a guanyar des del minut 1 encara que es tracta d’una Tercera molt potent. Que se’n recordi el Consell Superior de l’Esport base igual que els Ajuntaments amb tots els nostres clubs.

The post Morales: “L’FCF ha de buscar el finançament per abaratir el nostre futbol” appeared first on FutbolCatalunya.com.

Un golàs de Canario en 180 minuts. Amb això n’ha fet prou el CE L’Hospitalet per tornar a la categoria de bronze del futbol estatal. Després de l’intent fallit la temporada passada en el playoff contra l’Algeciras, aquest cop sí, l’Hospi ha conseguit ascendir. En el playoff més atípic de la història. El més estrany que es recorda. I en el que sabien que amb dos empats en tenien prou. El primer el van aconseguir davant el Sant Andreu. El segon, davant el Terrassa de Xavi Molist. Era el tot o res. I tot i que el Terrassa ho ha fregat al final, l’Hospi ha estat el millor equip sobre la gespa del Municipal de Badalona.

La transcendència del partit s’ha notat des de les 20h. O millor dit quan passaven 20 minuts de les 20h, que és quan ha començat el duel, a causa del retard que ha provocat la coincidència de color (vermell) amb els pantalons d’ambdós equips. El Terrassa, a correcuita, ha hagut d’anar a buscar els de la segona equipació (negres). Coses que passen a les grans cites. 

Tot i que el conjunt egarenc ha picat el primer còrner del partit als 20 segons de joc, ha estat l’Hospi qui ha tingut la primera ocasió del partit, a través d’un xut centrat de Ton Ripoll que ha blocat Ortega. Les contínues protestes dels dos equips, i també de les seves banquetes, han protagonitzat els primers minuts del partit, ple d’interrupcions i faltes constants. El conjut de Xavi Molist dificultava molt la sortida de pilota de l’Hospi i el els homes de Jonathan Risueño no trobaven solucions. Coro, després d’un bon contraatac, ha estat a punt d’obrir la llauna, però Aliaga ha atrapat l’única acció de perill del Terrassa a la primera meitat.

Al minut 20, els riberencs han tingut la primera possessió llarga i s’han fet dominadors del duel. Una de les novetats de Risueño respecte a l’onze de la semifinal, Juste, ha fet una bona dupla amb Ton i han monopolitzat els atacs de l’Hospi. Dues centrades perilloses han acabat sent rematades per Salinas, que ha xutat desviat, i Antonio, una altra de les novetats que ha rematat de cap per sobre del travesser. 

Canario ha endarrerit la posició respecte al partit davant el Sant Andreu i ha començat a moure l’equip. Els últims deu minuts de la primera meitat, just després de la pausa d’hidratació, han coincidit amb el moment de més brillantor de l’Hospi. Exercint una pressió alta que ofegava el Terrassa, primer classificat del Grup 5 de Tercera, com ja va passar a la semifinal, ha perdonat de valent. Cristian Alfonso, amb un xut des de la frontal, ha pogut obrir la llauna. I Eudald, discret fins aleshores, ha finalitzat una bona jugada per la banda esquerra. Ortega, però, ha salvat el Terrassa.

El conjunt de Xavi Molist ha sortit millor després del descans. Ha picat tres serveis de cantonada consecutius i ha posat la por al cos de l’Hospi. Però aquest Hospi és un senyor equip. I no s’espanta amb qualsevol cosa. Ràpidament, l’equip riberenc ha recuperat la pilota i l’ha fet circular amb criteri.

L’HORA DE CANARIO

Martí Soler ha reforçat el mig del camp de l’Hospi i Canario ha avançat la posició fins a la zona de la mitja punta. On més li agrada. I on és capaç de marcar les diferències. Al 56′, El ‘8’ de l’Hospi, que estava realitzant un gran partit, ha rebut una pilota a la frontal de l’àrea, lleugerament escorat a la dreta. Amb el control, s’ha preparat la pilota per la seva cama esquerra i ha aturat el temps. El xut, col·locat però amb potència, subtil però amb un verí mortal, ha anat a parar a l’escaire de la porteria del Terrassa. Res ha pogut fer Ortega. Dos minuts després, Cristian Gómez ha provat sort amb un xut potent, però Ortega ha blocat la pilota.

Xavi Molist ha reaccionat modificant el dibuix. Yaya i Genís han substituit Kilian i Jaume a les bandes, però han tingut poca incidència en el joc. El jugador diferencial del Terrassa, Coro, ha tirat del seu equip. Al 90′, el ’10’ egarenc ha picat una falta frontal que ha pentinat Sergi Arranz al fons de la xarxa per posar picant al temps afegit de set minuts. Malgrat el patiment final, l’Hospi s’ha mostrat molt sòlid i ha demostrat que és el millor equip del Grup 5 de Tercera Divisió. Dos anys després, els riberencs són equip de Segona Divisió B. 

Fitxa tècnica:

CE L’Hospitalet: Aliaga; Juste (Bruno Vinícius, 46′), Parera, Diego Martínez, Eudald; Cristian Gómez, Canario, Ton (Reina, 95′), Alfonso (Genar, 54′); Antonio (Martí Soler, 54′) i Salinas (Ripoll, 83′).

Terrassa FC: Ortega; Eric Ruiz (Kevin, 46′), Pelegrín, Carlos, Lucas Viña, Galeano (Poves, 58′), Álex Fernández, Coro; Jaume (Yaya, 65′), Kilian (Genís, 65′) i Arranz.

Gols: 1-0 Canario (56′); 1-1 Arranz (90′)

Àrbitre: Montoro Ferreiro (Barcelona). Amonestacions a Salinas, Ton, Eudald, Canario, (CE L’Hospitalet).

Incidències: Partit corresponent a la final del playoff d’ascens a Segona Divisió B disputat a l’Estadi Municipal de Badalona a porta tancada.

The post Canario fa volar l’Hospi fins a Segona B appeared first on FutbolCatalunya.com.

Han estat 132 dies sense futbol a casa nostra. Massa temps. I el primer partit oficial que s’ha disputat al territori català ha estat una semifinal d’un playoff a Segona B atípic, diferent. Sense afició a la graderia i amb moltes mesures extraordinàries.  Sense olor a playoff, en definitiva. Però el premi és exactament el mateix que cada temporada: l’ascens a Segona Divisió B. I el líder del grup 5 de Tercera, l’Hospitalet, ha eliminat el quart, el Sant Andreu. D’aquesta manera, el conjunt riberenc jugarà la final del playoff, programada pel dissabte 25.

La primera part del matx s’explica a través de l’enfrontament entre Craviotto i Salinas. Un, porter del Sant Andreu. L’altre, màxim golejador de l’Hospitalet. I és que si l’eliminatòria ha arribat viva a la segona meitat ha estat gràcies a l’encert del primer i als errors del segon.

Cert és que l’Hospitalet ha perdut temps des de l’inici del matx i ha estat una dinàmica constant al llarg de la semifinal. Atès que el resultat inicial l’afavoria, el conjunt riberenc s’ha pres amb calma els primers minuts de joc. El Sant Andreu ho ha aprofitat i ha començat a dominar, com a mínim territorialment. El conjunt quadribarrat, avui de negre amb una samarreta commemorativa amb les víctimes de la Covid-19 i en memòria del desaparegut Miquel Jové, s’ha fet fort en la pilota aturada. Jaume Villar, de cap, ha tingut el primer del partit després d’un servei de Ton Alcover.

El mateix Ton Alcover ha tingut la més clara pel conjunt barceloní. Especialista en la pilota aturada, el capità del Sant Andreu ha picat amb subtilesa una falta des de la frontal, però la pilota ha acabat tocant la xarxa lateral. Juanan i Sergi Serrano ha provat fortuna amb xuts llunyans, però el porter riberenc Aliaga estava ben col·locat en tots dos llançaments.

Fins a la pausa d’hidratació, l’Hospitalet vivia de la imaginació de Canario. I poca cosa més. Però quelcom ha canviat en l’innovador ‘cooling break’. Salinas ha embogit i Craviotto no ho ha volgut permetre. La primera del ‘9’ riberenc ha arribat amb una assistència de Bruno Vinícius. Salinas s’ha quedat tot sol, però el porter quadribarrat ha sortit amb molta determinació i li ha parat la rematada. Dos minuts després, el mateix Salinas ha xutat des de la frontal, però Craviotto, amb el peu, ha salvat el Sant Andreu. En l’afegit, Salinas s’ha fabricat una jugada pel sector esquerre i, després de marxar de Roger, ha afusellat Craviotto, que ha tret una mà salvadora per mantenir viva la semifinal. On no ha pogut fer res el porter quadribarrat ha estat en el xut de Martí Soler al pal al darrer minut de la primera meitat.

El segon acte ha tingut menys història. Ni tan sols el carrusel de canvis (se’n podien fer cinc per equip en tres torns) ha pogut mantenir la benzina dels futbolistes, que portaven més de quatre mesos sense competir. Les cames s’han notat molt menys fresques. Les idees, també.

El Sant Andreu ha hagut de jugar amb una alineació de circumstàncies: jugadors fora de la seva posició habitual, Jaume ha marxat lesionat. Al tram final, Laro Setién ha endarrerit la seva posició per facilitar la sortida de pilota andreuenca. Josu, el millor jugador quadribarrat, s’ha anat apagant a mesura que passaven els minuts. Exactament el mateix que li ha passat als 21 futbolistes restants.

El Sant Andreu, esperonat pels càntics dels seus aficionats (una cinquantena no han deixat sol el seu equip), ho ha intentat fins al final. Mitjançant la pilota aturada i diverses faltes laterals, el Sant Andreu ha posat contra les cordes l’Hospi. Però sense cap ocasió de gol clara. Amb més voluntat que futbol, el Sant Andreu ha anat a per un partit que s’ha acabat escalfant per les contínues pèrdues de temps de l’Hospi (Aliaga, fins i tot, ha vist la targeta groga). Després de 10 minuts d’afegit, que han acabat sent 15, De moment, celebració a l’Hospitalet, que jugarà la final del playoff d’ascens a Segona Divisió B. 

Fitxa tècnica:

CE L’Hospitalet: Aliaga, Reina, Parera, Gómez, Soler, Canario (Genar, 56′), Salinas (Ton Ripoll, 56′), Diego, Bruno (Miquel Ripoll, 46′) Vinicius (Alfonso, 46′), Eudald i Moha.

UE Sant Andreu: Craviotto, Llamas, Roger (Terrats, 69′), Noguera, Jaume, Víctor Alonso, Elhadji, Ton Alcover (David Serrano, 69′), Juanan, Sergi Serrano (Sergi Moreno, 60′) i Josu.

Àrbitre: Ainara Acevedo Dudley. Amonesta a Soler, Alfonso, (Hospitalet) i a Noguera, Elhadji, (Sant Andreu).

Incidències: Partit corresponent a la primera semifinal del playoff d’ascens a Segona Divisio B disputat al Municipal de Badalona (a porta tancada). Abans del matx, sh’ha guardat un minut de silenci en memòria de les víctimes per la Covid-19.

The post (0-0): L’Hospi treu profit al seu avantatge appeared first on FutbolCatalunya.com.

JORDI MESTRES @jordimestres7

El Sant Andreu afronta la seva segona promoció en tres temporades i ho fa amb l’ambició de tornar a Segona B. Ton Alcover (1990) formava part de la plantilla del descens de 2015 i també de la que va caure de forma cruel al play-off contra el Castellón el 2018. El migcampista tarragoní, sempre amb el número 10 a l’esquena, és un ídol per a l’afició quadribarrada. Està plenament compromès amb el seu club i només espera guanyar els dos partits que separen el Sant Andreu de la Segona B. Per l’equip, per l’afició i també per Miquel Jové.

Molt de temps esperant aquest moment i, per fi, ha arribat.

El meu últim partit va ser contra l’Horta i els dos últims abans de l’aturada no els vaig jugar, així que suma-li dues setmanes més.

En unes circumstàncies així, tan desconegudes, es pot estar preparat?

És el que dius, que és molt desconegut. No ha passat mai i ho veig molt difícil, la veritat. L’equip que estigui més fort i s’adapti abans a aquestes circumstàncies serà el que guanyarà. El que mentalment s’adapti més ràpid serà el que pugi de categoria.

 Només els val la victòria en tot el play-off i han de portar el pes del partit. Com ho veu?

Està clar que és una circumstància que a nosaltres ens perjudica molt. Comencem el partit perdent perquè l’empat no ens val. Hem de marcar sí o sí i no encaixar. Contra L’Hospitalet sempre han estat partits molt igualats i aquest ho serà encara més per la tensió i pel que ens juguem. Aquesta inactivitat de tan temps serà una cosa a tenir en compte també. Ells saben que si no passa res al partit els beneficia.

L’Hospitalet és el millor equip del grup 5 de Tercera Divisió?

Ells tenen una bona plantilla i pressupost. Han complert al camp, que és on s’ha de complir. Van acabar primers, tot i que la lliga no està acabada. Fins al moment han estat els millors i a nosaltres ens toca destronar-los.

Què en pensa de la sanció que els ha fet acabar quarts enlloc de tercers?

Hem passat de ser tercers empatats a punts amb el segon a acabar quarts per una impugnació que no està ni resolta. Ens han dit que va per llarg i sabíem que el primer partit l’havíem de guanyar sí o sí. La única opció de sortir beneficiats era arribar a la final contra l’Europa, però no ha estat així. A guanyar els dos partits, no tenim una altra. Per pujar hem de guanyar els dos i això és el que intentarem.

“Un play-off sense afició no és un play-off”

Per massa social, el Sant Andreu és l’equip més perjudicat per jugar sense públic?

Jo crec que sí. En aquest tema no hi ha discussió. Si un equip mou molta gent a cada camp és el Sant Andreu i també veiem l’assistència al Narcís Sala. Sabem com respon la nostra afició i un play-off sense afició no és un play-off. Per a mi l’ambient que es respira al Narcís Sala i com es viuen els partits forma part d’això. Per ells hem d’aconseguir aquest esperat ascens per a que puguin viure més dies així.

Està clar que Ton Alcover té una connexió especial amb l’afició quadribarrada.

Des que vaig arribar aquí em van tractar espectacular i sempre he intentat retornar amb esforç i sacrifici el que ells em donen. Hi ha hagut celebracions una mica pujades de to, però tampoc va ser res de l’altre món. Se’n va parlar i ja ha passat. Tan de bo pugui tornar a agafar el megàfon d’aquí 15 dies.

El que sí que és veritat és que el Sant Andreu fa anys que manté l’entrenador i el bloc de jugadors. Després del que va passar amb el Castellón tenen una espina clavada?

És una doble espina. Jo també tinc clavada la de l’any del descens. A partir d’aquí tot comença a donar voltes al cap. Jo estava a la plantilla que va fer baixar al Sant Andreu i quatre anys després espero estar a la que el torna a pujar. Castellón va ser una cosa que ens va quedar marcada a tots. Vam marxar al carrer sense perdre cap partit i el de tornada a casa va ser du. Més que una espina clavada, és una espasa.

Play-off d’ascens, guanyar la Copa Catalunya, arribar als setzens de Copa… l’únic que queda a aquest grup és un ascens a Segona B.

Sí, ara l’objectiu marcat és pujar i ho canviava per tot el que hem fet fins ara. Aquest club necessita pujar a Segona B. Fa anys que estem estancats a Tercera. Per plantilla i sobretot per la gent hem de pujar ja.

“Aquest club necessita pujar a Segona B”

Ha visualitzat marcar el gol de l’ascens?

Doncs sí. Últimament com més s’apropa el dia més penses en el partit. Et venen imatges al cap i somies a vegades. La veritat és que sí, marcar el gol de l’ascens seria màxim per a mi.

El que sí que és veritat és que és tota una amenaça a pilota aturada.

La veritat que es treballa i hi ha gent que té més facilitats per una cosa que per l’altra. A mi sempre se m’ha donat bé la pilota aturada i he tingut la sort de tenir entrenadors que han confiat en mi per a fer-ho. A partir d’aquí es treballa cada setmana tirant faltes i córners i s’intenta millor. Els últims anys he marcat bastants gols a pilota aturada i tenim molt bon joc aeri en atac i en defensa.

Un altre al·licient per pujar de categoria aquest any és dedicar-li aquest ascens a Miquel Jové?

(S’emociona). La veritat és que sí. Se’m talla la veu parlant de Miquel. Cada entrenament parlant que no podia ser que estiguéssim a Tercera. Malauradament no ho podrà viure. Esperem regalar-li l’ascens i brindar-li aquesta alegria per a que la gaudeixi com nosaltres ho farem des d’aquí.

Era una persona amb ADN Sant Andreu.

Era una persona que vivia pel Sant Andreu. Totes les tardes estava a l’entrenament amb nosaltres, mirava el futbol base i no es perdia cap partit. És part de la història del Sant Andreu. Una persona molt estimada per nosaltres i que en els bons i els mals moments ens treia un somriure. Tan de bo li puguem brindar aquest ascens.

Dins de la desgràcia segur que això últim va ser un pensament majoritari a l’equip quan va passar tot això.

Fa un mes parlàvem de com seria i com aniria tot per telèfon i ara a esperar regalar-li el que tant desitjava.

The post Ton Alcover: “Esperem regalar-li aquest ascens a Miquel Jové” appeared first on FutbolCatalunya.com.

“Quan acabi l’any, em faré un plantejament”. Aquesta era la resposta que donava sempre quan, ja passats els 40 anys, a cada entrevista era un clàssic preguntar-li per la retirada. I ara, acabada –o gairebé- la temporada 2019-2020, Santi Triguero ha decidit posar el punt final a una trajectòria que es recordarà sempre. És el comiat –damunt el terreny, no del futbol- d’un davanter de llegenda.

Un missatge a les xarxes socials publicat a les 12.51 obligava a un imaginari ‘pareu màquines’ a totes les redaccions dels mitjans dedicats al nostre futbol. Un emotiu missatge, amb una foto feta “abans d’ahir’, quan Triguero era un aspirant a futbolista, i amb una decisió que un dia havia d’arribar però que, davant la seva longevitat futbolística, costava de païr. Perquè mai no es va rendir.

Nova etapa, nous reptes!⚽️ #futbol #futbolcat #futbolcatalunya #keepgoing #seguim pic.twitter.com/O0wncpflMu

— Santi Triguero Blanch (@SantiTriguero11) June 20, 2020

Agraïments de Santi a tothom, en especial a la gent de l’Igualada, club on posa el punt final a una carrera de més de 25 anys. I, com no podia ser d’una altra manera, a la seva família. “La meva dona no es diu Lourdes. Es diu ‘Santa Lourdes’ per la paciència que ha tingut amb mi”, explicava al nostre company Jordi Mestres temps enrere, en una de les moltes entrevistes que ha concedit a FutbolCatalunya.

I amb la Lourdes, els seus fills Guillem i Santi, els hereus d’un futbolista que té l’honor de ser el màxim golejador català de tots els temps, superant Tamudo.  Perquè la carrera de Santi Triguero ha estat lligada al gol a tots els equips on ha jugat. 322 gols oficials, que es diu aviat. I més de 500, si sumem els aconseguits en amistosos. Va ser coleccionista de trofeus al màxim golejador.

Una llarga carrera

Repassar la seva carrera és llarg.  Sant Bonaventura de Vilanova fins a aleví. Blanca Subur –el recordat ‘americano’ Josep Pascual el coneixia molt bé-  fins a juvenil . I després de la fase de formació, Vilafranca, Nàstic, Roda de Barà, Sitges, Vilanova, Sant Andreu, un altre cop Vilanova,  L’Hospitalet, Cornellà, tercera etapa al Vilanova, de nou Sant Andreu, quarta etapa al Vilanova, Gavà, cinquena i darrera etapa al Vilanova, segona etapa al Vilafranca, Castelldefels, una incursió al futbol andorrà a les files de l’Inter Escaldes d’Andorra i Igualada.

En altres paraules, catorze samarretes diferents, a les quals s’ha d’afegir una de molt especial, la de la selecció catalana. L’amateur i també l’absoluta, en un partit que sempre recordarà contra Argentina al Camp Nou, després de substituir Jonathan Soriano. D’aquell dia, l’única espina que té clavada és no haver canviat la samarreta amb Messi per ‘culpa’ de Piqué.

Especialista en ascensos

Sis ascensos de categoria formen part del seu currículum. L’últim, l’any 2005, amb un Sant Andreu on, l’any 2000, ja va contribuir a l’ascens a Tercera després del seu pas per la Primera Catalana. Però aquell 2005 va ser especial. Santi mai no oblidarà el viatge de tornada des de Mazarrón, al partit d’anada de l’eliminatòria final, pensant en aquell penalti al temps d’afegit que el porter local, Navarro, li va aturar. Tothom l’animava, però ningú no el podia consolar. El partit va acabar 2-1, però a la tornada, al darrer partit amb gespa natural al Narcís Sala, el Sant Andreu va remuntar 2-0 i 15.000 persones van celebrar un esperat ascens. Triguero era la viva imatge de la felicitat.

Sempre  amb els peus a terra i seguint els consells del seu pare, en Santi va fer camí a dins i a fora dels terrenys de joc. Mestre al camp pels més joves que compartien vestidor amb ell… i també a la seva vida laboral, on exerceix com a professor d’Educació Física. I ara vol seguir aprenent, però a la banqueta. A la temporada 20-21 el veurem com a segon entrenador, a les ordres de Marc Cabestany a l’Igualada.

Com no podia ser d’una altra manera, les xarxes socials es van omplir d’elogis cap a la seva figura, arribats de jugadors, entrenadors, seguidors, presidents i clubs de futbol de tot el territori. Un primer homenatge que s’ha de quedar petit davant el qui l’hauria de retre el futbol català quan tot torni a la normalitat després de la pandèmia del coronavirus. Amb 43 anys, vuit mesos i setze dies, Santiago Triguero Blanch diu adéu al seu número 11. “No és un punt final, sinó un punt i seguit”, assenyalava en el seu missatge públic. Geni i figura del #futbolcat.

The post El darrer xut del mite Santi Triguero appeared first on FutbolCatalunya.com.

Amb la modèstia per bandera, la UE Sants encara aguanta a la Tercera Divisió. La decisió de la Federació Espanyola de donar per acabada la competició regular sense descensos ha salvat els blanc-i-verds , ocupants d’una de les dues places de camí cap a la Primera Catalana. Un malson superat que permet mirar cap a un futur que al carrer Energia serà diferent per la marxa de futbolistes emblema, com Sergio Navarro, Picolo, Guille, Fabre o Sumarroca.

I és que en pocs dies, les xarxes socials han estat testimoni de com acaba una era al club. Aquella era que es va iniciar la temporada 2013-2014, en què els santsencs van haver de navegar pel grup 2 de Segona Catalana després del dolorós descens del 2013, en aquella temporada començada per Julià Garcia i acabada pel fidel Fernando Navarro ‘Picolo’, sense res a fer després de l’herència rebuda.

Des el pas per la Segona Catalana, Henry ‘Tito’ Lossio és el responsable tècnic. Al llarg d’aquests anys, l’equip ha anat encadenat ascensos -un d’ells, el de Tercera, amb una temporada de diferit per culpa dels despatxos- i ho ha fet comptant amb un grup de jugadors que semblaven tenir enganxada a la pell la samarreta del club.

Lossio segueix al càrrec, però d’aquells vuit futbolistes que van arrencar la temporada 2019-2020 en la mateixa sintonia, a hores d’ara només queden dos. David Gala va penjar les botes el 24 de novembre passat, després del partit contra el Santfeliuenc. I ara, en pocs dies, la desbandada. Per ordre d’aparició, el golejador Sergio Navarro, el carriler esquerre Cristian Fabregat ‘Fabre’, el central Adrián Navarro ‘Picolo’ i el migcampista Guille Hernández, tots quatre en busca de nous objectius esportius. També es va afegir l’atacant Sumarroca, en aquest cas per causes laborals, amb possibilitat de tornar-hi en un futur. Segueixen –de moment, perquè no està tancada la seva renovació-, el defensa Alberto Gómez i el migcampista Aleix Lage.

“Mai vaig pensar que aquest moment arribaria i molt menys que acabaria d’aquesta manera, però el futbol és així”, escrivia al seu perfil a Twitter el ‘Sheriff’ Navarro, golejador centenari amb la samarreta del Sants. Posteriorment, en un vídeo difós per Betevé, deixava unes perles que conviden a la reflexió:  “La confiança de vegades es trenca, no per res.  Necessito un canvi de projecte, un canvi d’aires. Crec que m’anirà bé”.

Gracias de corazón ! @UESantsoficial @ResakasEst @SantsGreen pic.twitter.com/p00QfA7sfU

— Sergio Navarro (@sergionavarro_9) May 2, 2020

Sense gairebé temps per la recuperació, l’afició del Sants es va trobar amb altres missatges colpidors. Un dels capitans, Fabre, els explicava que tancava “un capítol molt important per a mi. He decidit no continuar en el que sempre serà el meu EQUIP.  Hi ha moments en què la vida et planteja decisions i un ha d’afrontar-les”.

Gracias por tanto!! @UESantsoficial @ResakasEst @SantsGreen pic.twitter.com/EN4eqbh0cZ

— Cristian Fabregat (@CFabregat_89) May 6, 2020

També queia el braçalet de Picolo, futbolista de nissaga format al planter santsenc i capità. “Quan vaig arribar i començava la meva carrera en el futbol amateur, era només un juvenil amb ganes de menjar-me el món i ple d’il·lusió (…) Aquesta il·lusió l’he perduda i aquest és el motiu de la meva decisió. Necessito canviar d’aires”.

Gracias por todo! @UESantsoficial @ResakasEst @SantsGreen pic.twitter.com/AVTXvkkUFU

— Adrian Navarro (@5Picolo) May 6, 2020

“Aquesta decisió és una de les més difícils que he pres en molts anys. El que deixo enrere no és un club, és una família”, explicava Guille en el seu escrit de comiat, amb agraïments –com els seus companys- a directiva, cos tècnic i afició. El migcampista va dedicar unes paraules al seu ja exentrenador: “Gràcies, Tito, per confiar en mi des del primer moment i fer-me millor en tots els sentits”.

pic.twitter.com/t2ZaDMIFPB

— Guillem hernandez (@Guillemhdz8) May 6, 2020

Finalment, Albert Sumarroca va dir adéu al club des del seu perfil a Instagram, amb un recull de fotos del seu pas pel club durant els darrers onze anys i deixant la porta oberta a tornar. A diferència dels seus companys de sortida, ell ja ho havia deixat clar a la Directiva temps enrere. La feina no li permetia seguir el ritme. De moment, com diu referint-se a la samarreta, tanca “11 anys defensant-la i gaudint-la”.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

11 anys defensant-la i gaudint-la. M’emporto moments inoblidables i, sobretot, amics. Ens tornarem a trobar, segur. Gràcies per tot @uesants

Una publicación compartida de Albert Sumarroca (@albertsuma) el 6 May, 2020 a las 5:44 PDT

Primeres renovacions

Però com es diu al món de la faràndula, ‘the show must go on’. Traduït a la nostra llengua, l’espectacle ha de continuar. I a la seu del carrer Riego ja es treballa en la plantilla 2020-2021. Després de conèixer aquestes baixes i també la renovació de l’entrenador, l’entitat que presideix Montse Dot ha confirmat aquest dijous la primera renovació de futbolistes. El central de la casa David Cura va segellar la seva continuïtat en el nou projecte de Lossio.

Des del club, la consigna és ben clara de cara a la temporada vinent: seguir en la línia d’austeritat, sense fer inversions que puguin comprometre el futur d’una UE Sants que, recordem, l’any 2022 viurà el seu centenari. Sigui com sigui, el que queda clar és que hi haurà una renovació a la plantilla que tanca un cicle iniciat amb un descens i amb un ascens ràpid, després de la promoció contra el Camprodon.

The post Sants: el final d’un cicle a la plantilla appeared first on FutbolCatalunya.com.

@VictorLlucia

Alberto González és un dels pesos importants del vestidor i un dels capitans del conjunt escapulat, quart classificat al Grup 5 de Tercera Divisió. La FCF va anunciar ahir que donava la temporada per finalitzada a l’espera de resoldre els ascensos i descensos. Però la RFEF encara no ha pres una decisió ferma sobre la continuïtat de les competicions de Segona Divisió B i Tercera.

Com ho estàs portant aquestes setmanes de confinament? Com són els entrenaments?

Estic intentant no deixar de pensar en futbol. Constantment fem videotrucades amb Zoom o per altres aplicacions i el nostre preparador físic ens prepara alguna classe i fem coses diferents, classes més aeròbiques. I moltes coses a nivell de força. Amb tant de temps a casa, el que més perds és força i és el més difícil de recuperar si hi ha una tornada.

“Arribaríem pitjor ara que a una pretemporada habitual”

Quanta pretemporada creus que es necessitaria per tornar a competir?

Els preparadors físics de primer nivell diuen que tres setmanes seria el mínim i lògic. Nosaltres estem en la mateixa situació. Durant unes vacances normal vas a la platja, a veure els amics, et mous. Però ara estàs totalment aturat, passant del llit al sofà. No tens l’activitat normal. Els jugadors arribaríem pitjor ara que a una pretemporada habitual. Estem disposats a jugar, sempre que s’assegurin les mesures de seguretat i els riscos, jugarem. Si a Primera s’estan qüestionant si hi ha les mesures suficients… un club de Tercera té els recursos que té.

Què comenteu al vestidor?

Hi ha diversitat de criteris. Hi ha gent que opina que es jugaran els playoffs d’ascens, però d’altres opinen que ni els playoffs. L’última paraula la té el Ministeri de Sanitat. Ni nosaltres ni la Federació pot fer o desfer sense la seva autorització.

“No ens podem fer tests amb un índex de mortalitat tan alt “

La FCF o el club us ha explicat si us realitzaran tests per detectar si esteu contagiats quan torneu a jugar?

No s’ha comentat res. I seria de massa atreviment, quan encara hi ha carències de tests. No ens han dit res encara. El nivell de recursos a Tercera són molt limitats per poder equiparar-nos a Primera o Segona. No ens podem fer tests quan encara la gent està amb un índex de mortalitat molt alt. S’hauria de parlar quan la pandèmia estigui més controlada, és molt difícil fer travesses. El futbolista té una feina igual que el que té una pastisseria.

Tens contacte amb jugadors d’altres clubs? Què comenteu?

Sí. L’AFE ens va reunir a tots els capitans del Grup 5. Vam parlar amb David Aganzo i ens mantenen informats a nivell de propostes que nosaltres puguem fer. Volien saber la nostra opinió, la proposta de cada club. Estem pendents que ens truquin un altre cop per dir-nos el feedback que han rebut de la RFEF. Jo sí que parlo amb excompanys del Sant Andreu, Terrassa, etc. Per com estan enfocant el tema del ERTO. No tothom està en les mateixes situacions. Si cobrarem tot, només una part o no cobrarem res. No sabem si es jugarà o no o en quines condicions, en camp propi o neutre, etc. En el cas que es jugui el playoff nosaltres estaríem contents i en disposició de fer-ho. Els segons, tercers i quarts de cada grup som els més beneficiats. Passem de tenir sis partits de playoff a dos. És una mesura que no s’allarga molt de temps i no necessites un mes, de curt termini i resolució ràpida.

I seguiu en contacte amb l’AFE encara.

Estem pendents d’una trucada amb els capitans de Tercera per dir la nostra opinió. La proposta del Grup Pro a Segona B, el grup cinquè a Segona B són propostes que no són concretes. No sé si són viables a nivell de recursos dels diferents clubs. L’AFE ens ha assessorat en el tema de l’ERTO. Jo he estat parlant amb l’advocat de l’AFE molts cops. L’Europa va ser el primer a aplicar l’ERTO, però no ens van informar de res. Jo em vaig haver de moure pel meu compte. És un servei que ens han donat que ajuda molt.

“Estem d’acord en donar per acabada la temporada sense descensos”

Quina proposta fareu?

Estem d’acord en donar per acabada la temporada sense descensos. I estaríem disposats a jugar el playoff, seria l’escenari ideal per nosaltres. La resta de clubs de Tercera no sé exactament què proposaran. Cadascú mirarà pels seus interessos.

I la possibilitat que fins a vuit equips disputessin el playoff?

Un playoff de vuit equips seria una bogeria. No pots posar a 30 persones per equip en una mateixa seu, és massa gent, no es pot fer aquesta aglomeració. Seria una votació majoritària, perquè implicaria a més equips, però no seria coherent fer a nivell d’organització, de riscos i són massa equips a qui dones un premi que no és el més adient.

The post Alberto González: “Sempre que ens assegurin els riscos, jugarem” appeared first on FutbolCatalunya.com.

Decidida aquest dilluns “la suspensió de les competicions professionals de futbol fins que el Govern i l’Administració de l’Estat considerin que es pot reprendre” per part de la Federació Espanyola de futbol i La Lliga de Futbol Professional, l’amateur no sols es manté en aquest estat de paralització sinó que la Federació Catalana, els clubs de segona B (Grup III) i Tercera ja ha iniciat els tràmits per a la presentació d’Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació. Divendres passat 20 ja vam avançar aquesta possibilitat

Així doncs, serà Sanitat i el Govern qui tingui l’última per a un retorn que, ara com ara, es presenta molt complicat i davant el qual ningú hauria de pronosticar. Alguns clubs consultats per Futbolcatalunya no han ocultat que, una vegada s’ha fet el primer pas obligat de parar qualsevol activitat, el primer és recuperar la salut al cent per cent encara que això signifiqui deixar el futbol fins quan calgui. És a dir, juny o juliol o fins i tot donar per acabat un curs horrible el millor record del qual seria deixar-lo en blanc. A aquesta realitat que ara es negociarà en els despatxos se li està donant tornades amb la intenció de trobar la millor sortida

Primer, l’FCF

I qui ha començat a marcar el terreny és la mateixa Federació Catalana de futbol sota la presidència de Joan Soteras. Amb les oficines tancades des del passat 11 de Març, l’FCF estudia acollir-se a aquest pla de recuperació per a, inicialment, els mesos d’Abril i Maig amb la idea de frenar una temuda caiguda en el capítol d’ingressos. Assegurar la part laboral dels treballadors és la clau que s’ha marcat Soteras en la seva agenda i la seva consumació es donarà en els pròxims dies per a tot el personal.

Clubs de 2a B

Quant als clubs, aquest dilluns ha començat el dia amb les primeres confirmacions d’ERTO per part de la UE Cornellà així com la de l’AE Prat. “El primer és vetllar per la integritat i la salut de tots els treballadors i les seves famílies”, afirmava a la seva págína web el club verd. Els potablava, per la seva part , havien de ser “responsables” (president Luis Quiñonero) amb la situació que existeix al país i també portarà als seus 35 empleats a un atur pel qual percebran el 75% del seu sou.
Olot, Nàstic, Sabadell, Badalona, Llagostera i Lleida Esportiu, que encara no han dit res oficialment, també apunten a aquesta destinació mentre els filials queden a l’espera que Barcelona i Espanyol decideixin.

Preocupació en Tercera

Però, si existeix inquietud en 2aB, el panorama s’agreuja més en una Tercera Divisió en la qual falla la seva estructura de principi a fi. Els 19 implicats saben que aquest caos només pot portar-los problemes i no saben molt bé com serà el camí a seguir encara que sembla ben definit després d’exposar la seva realitat davant la Federació Espanyola amb motiu del programa de subvencions ‘Impuls 23’.

Donar de baixa a tots els seus futbolistes amb contracte en vigor (la fitxa es manté fins al 30 de juny) és una sortida i reprendre el vincle una vegada es decideixi, si es fa, és una sortida. Una segona ‘finestra’ portaria els expedients de jugadors amb contracte i seguretat social a l’atur perquè l’ERTE assumís el 70% dels pagaments amb la incògnita de saber el que passa amb el 30% restant o amb acceptar una considerable rebaixa en uns honoraris que no s’anaven a percebre, ja que tampoc s’haurien treballat (així hi pensen molts clubs). I una tercera opció, esperar esdeveniments que en cap cas agradarían ni a futbolistes ni a clubs.

El que sí sembla clar és que tothom perdrà aquesta temporada si com tot indica no hi ha paralització del virus (el primer) i recuperació (després). El laberint jurídic és un altre ‘jardí’ que omplirà els jutjats. Ara com ara, segons fonts consultades per aquesta Redacció, només la UE Castelldefels ha presentat ja aquest Expedient regulador encara que li seguiran els passos alguns més.

The post Federació Catalana i clubs s’acullen als ERTOS appeared first on FutbolCatalunya.com.

@VictorLlucia

17 de juliol de 2011. Estadi San Juan del Bicentenario. Província de San Juan, Argentina. Xile i Veneçuela empaten a un als quarts de final de la Copa Amèrica. És el minut 81 i el conjunt veneçolà disposa d’una falta lateral. El talentós capità de la ‘Vinotinto’, Juan Arango, prova el llançament directe. Claudio Bravo refusa la pilota, que queda morta a la frontal de l’àrea petita. Gabriel Cichero, titular en tots els partits de la competició, li guanya la posició a Arturo Vidal i, amb la seva cama bona, l’esquerra, envia la pilota al fons de la xarxa. Acaba de marcar el gol més important de la història de la selecció de Veneçuela. El que classifica la ‘Vinotinto’ per les seves primeres semifinals de la història de la Copa Amèrica. 

Gabriel Alejandro Cichero (Caracas, 1984) és l’actual central esquerre de l’Horta, on gaudeix de la seva segona experiència al futbol català. La primera va ser la temporada passada, a l’Hospitalet, on va jugar 28 partits de lliga i va ser una peça fonamental per a la classificació del conjunt riberenc pel playoff d’ascens. Al conjunt del Feliu i Codina ha estat titular en els cinc partits en què ha estat convocat i ja és un fixe en les alineacions hortenques.

“He perdut tots els meus estalvis per donar estabilitat als meus fills”

Gabriel Cichero és un guerrer. Un lluitador. Un winner, com diu ell mateix. “Vaig tenir una infància dura. Els meus pares es van divorciar quan tenia cinc anys i el meu germà, amb qui em porto set anys, va ser com un pare per mi. I això es queda gravat per sempre”, relata Cichero. El seu pare, Mauro Cichero, va ser el capità de la selecció de Veneçuela als Jocs Olímpics de Moscou 1980 i el seu germà, Alejandro Cichero, també va ser futbolista i internacional amb la selecció. “Sempre vaig pensar que era bo, que tenia un do”, continua. “I tinc la sort de ser esquerrà. Un esquerrà sempre és diferent, més elegant”, sentencia un futbolista veterà que conserva la mentalitat i la fam d’un juvenil. 

Després de començar la seva carrera al Centro Ítalo-Venezolano, un club privat de Caracas, va arribar un moment clau a la seva carrera. “Jo vaig ser davanter fins als 17 anys. Sempre m’havia agradat fer gols. Però no m’agradava gaire córrer”, expressa mentre somriu. “El meu pare, que en pau descansi, em va dir que si volia arribar lluny havia de sacrificar-me, córrer pels companys, que el futbol no només era passar i marcar”. I es va acabar convertint en central. Un central diferent. “Haver jugat de davanter, de ‘10’, em va ajudar a saber fer moltes més coses com a central: passades filtrades, driblar, etc. I em vaig acabar enamorant de la posició”, explica. 

Primera parada: l’Uruguai

La primera experiència internacional de Gabriel Cichero, que encara no era major d’edat, va ser a Montevideo Wanderers, club de la primera divisió de l’Uruguai. “Veneçuela no m’aportava el nivell de professionalisme que jo volia i, a través d’una agència de representació de Paco Casal, vaig provar sort a l’Uruguai”, explica. El futbol uruguaià es caracteritza per la intensitat i el nervi, característiques que Cichero ja tenia innates.

Però no tot va ser un camí de roses. Va haver de renunciar a moltes coses. “Vaig marxar sol i vivia a la casa d’uns amics dels meus pares, que s’inundava quan plovia. Plorava cada dia, va ser una experiència molt dura”, continua. Realitza els primers entrenaments amb l’equip juvenil, però ràpidament entra en la dinàmica d’entrenar amb el primer equip i jugar amb el filial. Fins a debutar a Primera Divisió amb 18 anys. 

“No sé què hagués sigut de mi si hagués estat uruguaià”

Al cap d’uns mesos li va arribar una gran oportunitat. “Em va cridar la selecció Sub-20 de l’Uruguai per la Copa Amèrica Sub-20 de 2003. Quedo a la llista de 23 jugadors per viatjar a la preparació, que es feia a Alcúdia (Mallorca). Però necessitava un DNI uruguaià, i jo no tenia família del país. Em van intentar aconseguir un, però va ser impossible. No sé què hagués sigut de mi si hagués estat uruguaià?”, es pregunta.

El cas és que al cap de dos dies el va cridar la selecció Sub-20 de Veneçuela, la seva terra natal, per disputar el mateix campionat. “Teníem un equip talentós, jugàvem molt bon futbol. A l’entrenador, Richard Páez, li agradava sortir jugant, arriscar. I era innovador en aquella època. Em va marcar moltíssim. Em va donar eines que avui en dia continuo aplicant”. Aquell equip veneçolà va derrotar l’Argentina de Tévez, Mascherano, Zabaleta o Pisculichi, entre d’altres. “Vam fer història guanyant per primera vegada a Argentina en un Sub-20”, relata. Precisament l’Albiceleste acabaria guanyant aquella Copa Amèrica Sub-20, disputada a l’Uruguai, i seria semifinalista del Mundial de 2003 disputat als Emirats Àrabs Units. 

Serie A, volta al món i anècdota amb Messi

“Després de tres anys de titular a l’Uruguai, li vaig dir al meu representant que havíem de fer un passa més. I qualsevol jugador sud-americà vol jugar a Europa. És on estan els diners, l’organització, la tranquil·litat. Sempre havia somiat a jugar a Espanya, però quan em van oferir la possibilitat d’Itàlia em va encantar”, afirma Cichero. Va debutar a la Serie A amb el Lecce amb 20 anys. “Em vaig identificar ràpidament amb la mentalitat italiana. No vaig jugar tot el que m’hagués agradat perquè era veneçolà. Si tens un central italià i un altre veneçolà, a qui poses? Doncs a l’italià, era més senzill”, lamenta. 

“És a Europa on estan els diners, l’organització i la tranquil·litat”

I torna a començar. Bulgària, Veneçuela i els Estats Units van ser les següents experiències de Cichero. Precisament als EEUU, quan jugava al New York RedBull, va disputar un amistós contra el Barça, on jugava Leo Messi, i va intercanviar la samarreta amb Martín Cáceres. Aquella és una de les samarretes que guarda en el seu museu particular. També té la de Cavani amb el PSG, James amb el Móncaco, Neymar amb Brasil. I la de Leo Messi amb Argentina. “Vam jugar un amistós Argentina – Veneçuela a l’Índia i vam compartir el vol. Ell estava assegut amb Mascherano. Vam estar parlant molta estona, és un tipus excepcional, molt tranquil. Vam baixar de l’avió i estava tot ple de policia per protegir-lo. A mi no em coneixia ningú. ‘És bonic no ser Messi’, li deia a Mascherano, i els dos rèiem. Al partit, no el vaig poder parar i al final vam canviar la samarreta. Vull que me la signi, però em fa vergonya presentar-me a un entrenament”, manifesta. 

El gol etern

Gabriel Cichero va fitxar pel Caracas FC, l’equip amb més campionats nacionals a Veneçuela, l’any 2009. “Vaig viure una etapa brutal i vaig canviar de posició a lateral esquerre. Em vaig aprimar sis quilos i era un animal”, relata. Va guanyar la lliga i va tenir la possibilitat de jugar la Copa Libertadores.

“És com jugar la Champions. La diferència és que aquí perds i els aficionats marxen a dormir tranquils. Allà no: perds i et volen matar, et fan la vida impossible, els jugadors ploren”, explica. Van superar la fase de grups amb solvència -contra Chivas (Mèxic), Everton (Xile) i Lanús (Argentina)-. Als vuitens de final van vèncer el Deportivo Cuenca ecuatorià, però als quarts de final van quedar eliminats pel Gremio de Porto Alegre. 1-1 a Caracas, amb gol de Cichero, i 0-0 al Brasil, davant de 50.000 espectadors.

“A Europa estan els millors jugadors del món, però veus la Libertadores i els jugadors donen l’ànima pel seu club. I no només això: juguen per millorar el seu futur”, reitera. A nivell de resultats, són el millor equip de la història del Caracas FC. 

Després de dos anys a Veneçuela, va jugar cedit una temporada a Newell’s Old Boys de Rosario. “Em va anar bé, vaig jugar bastant però vaig tenir problemes amb el capità de l’equip, Rolando Shciavi, i el club no em va voler comprar”. I aleshores va arribar el millor moment de la seva carrera: la Copa Amèrica d’Argentina de 2011. 

“Messi és un tipus excepcional, molt tranquil”

“Em vaig preparar físicament i mentalment al màxim. Era un lleó”, s’enorgulleix. Cichero va ser titular en tots els partits de la Copa Amèrica i va formar part de l’onze ideal del torneig. Ho va ser, també, en l’històric triomf de la ‘Vinotinto’ sobre Xile a San Juan as quarts de final, instància que no havia assolit mai el combinat veneçolà. “És el meu millor moment futbolístic. Quan vam arribar a Veneçuela ens van rebre al carrer com si fóssim una banda de rock. Va ser una bogeria”, rememora. 

Què significa rendir-se? 

La gran actuació a la Copa Amèrica li va donar la possibilitat de tornar a Europa. “Em va sorgir la possibilitat de fitxar pel Lens, que acabava de descendir a la Ligue 2 francesa. Em vaig precipitar, perquè al cap d’uns dies em va trucar el Colònia, de la Bundesliga alemanya. Però són decisions que un ha de prendre”. Al Lens, va substituir Raphael Varane, actual central del Real Madrid. I va coincidir amb Kondogbia, migcampista del Valencia. Però va tenir un episodi que, segons les seves paraules, és el pitjor que li ha passat a la vida. “Va haver una baralla en un partit, em van detenir i em van suspendre durant sis mesos”. Començar de zero un altre cop. 

“Em va contractar el Nantes, de Ligue 2, i va ser com tornar a començar. Va ser una bogeria, em vaig espantar molt, però va acabar sent una experiència maca. Vam ascendir i vaig ser el millor central de la competició”, recorda amb un somriure als llavis. Perquè la paraula rendir-se no existeix al diccionari de Gabriel Cichero. Donar-se per vençut mai ha estat una possibilitat.

Buscant minuts, Cichero juga mig any a la Ligue 1 amb el Nantes, però marxa a Mineros de Guayana, novament a la seva terra natal, abans de jugar la seva segona Copa Amèrica, la de Xile de 2015. “Allà ja em volien buscar un substitut. La propaganda de la premsa va ser molt forta i el seleccionador també dubtava de mi. Vaig jugar els tres partits, però entrant des de la banqueta”, diu 

“En un partit, em van detenir i em van suspendre durant sis mesos”

L’espina clavada és no haver classificat la seva selecció per la fase final d’una Copa del Món. “Al Mundial van els països estables. A Veneçuela avui el representen dos presidents, dues monedes, i la gent es mor de gana. Quan estava a la selecció la gent em demanava que portés medicines, paper de vàter i coses així. Els jugadors no poden estar mentalitzats al 100% en el futbol, per molt motivats que estiguin. Prefereixo no anar a un Mundial i començar de zero una nova societat veneçolana, que ara està podrida. El país està destrossat, és molt trist”, es lamenta Cichero, que ha representat a la seva selecció en dues Copes Amèrica i ha disputat partits de fase de classificació per a tres Mundials (Sudàfrica 2010, Brasil 2014 i Rússia 2018). 

Darrera parada: Tercera Divisió

“Avui estic a Tercera Divisió, però, per condicions i mentalitat, no em considero un jugador de Tercera. Però em quedo tranquil perquè ho faig pels meus dos fills, que poden gaudir d’una vida tranquil·la. És el sacrifici més gran que he fet fins al dia d’avui”. Amb aquestes paraules defineix Gabriel Cichero la seva situació actual. I és que vivia a Panamà, amb la seva dona i els seus fills, però no estaven a gust. La seva dona va viatjar a Barcelona per visitar una amiga i es va enamorar de la ciutat. D’aquesta manera, Cichero i la seva família es van traslladar a la capital catalana.

I torna a començar de zero. L’actual central de l’Horta va començar a buscar equip, però no ho va tenir fàcil. El motiu? L’edat: 33 anys. Tot i això, va conèixer Xavi Molist, aleshores entrenador de l’Hospitalet. “Vaig poder signar pel Lleida, però no volia estar lluny de la meva família. I va sorgir la possibilitat de l’Hospi i vaig tirar endavant. Ara per ara, la prioritat és l’estabilitat dels meus fills”, sentencia.

Al club riberenc va conèixer algú que li ha canviat la vida en aquest últim temps. “Li vaig dir a Áxel (Pandiani) que el seu pare era un crack. El vaig conèixer i vam fer ‘click’. Som el mateix horòscop (tauro) i vam començar una bonica relació”, relata. De fet, quan Xavi Molist va ser acomiadat, molts membres de la plantilla volien que el substitut fos el mateix Walter Pandiani, però la directiva es va acabar decantant per Jonathan Risueño. 

“Jugar a 3a es el sacrifici més gran que he fet fins al dia d’avui”

Gabriel Cichero no va ampliar el seu contracte amb l’Hospi. “Pandiani em va trucar dient-me que estava al Lorca (Tercera Divisió, Grup 13). I jo li vaig dir que amb ell anava a mort. Sap tractar els futbolistes i transmetia passió per la seva feina”, continua. En aquell equip hi havia molts estrangers i molta gent jove. Però ràpidament es va crear una pinya. “L’estadi de gespa natural ajudava, bones instal·lacions i és que m’estava entrenant Pandiani. Es posava als partidets i era el millor!”, rememora. Però no tot va ser un camí de roses. “Estava lluny de la meva família. De vegades Pandiani em donava permís per anar a visitar-los, perquè sabia que arribava de viatge i entrenava al 100%. Plorava molt sense ells. No vaig tenir un pare present, i no vull que els meus fills pateixin el vaig patir jo de petit”. 

A finals de desembre, per desavinences amb la directiva, Walter Pandiani abandona el Lorca. “Tothom va plorar quan va marxar. I quan passa això te n’adones del gran tècnic que és. És un entrenador modern, arribarà molt lluny”, pronostica. El cas és que a Cichero tampoc li quedava gaire temps al club. “Es van inventar una aplicació perquè els aficionats puguin escollir les alineacions. Viuen a Disney, allò no existeix al món del futbol. I per motius de pressupost em van dir que no em podien pagar més i rescindim el contracte”. 

Tornar a començar. Des de zero. Un altre cop. “Venia a Barcelona sense plans. Venia a retirar-me, en realitat”, se sincera Cichero. “Contacto amb Jonathan Risueño per veure si podia entrenar amb ells un altre cop. I em diu que coneix a Nacho Castro, entrenador de l’Horta, i que segur que m’agrada la seva filosofia de joc. Nacho Castro em va recordar a Pandiani. I, a la meva edat, això és vital, perquè ara vull gaudir del futbol”, explica. En un partit amistós contra la Guineueta, de Primera Catalana, va anotar un golàs de falta. “Feia deu anys que no llençava una falta i la vaig clavar a l’escaire”, relata, mentre se li dibuixa un somriure als llavis. 

El problema era que no estava motivat, però entre la seva dona i Nacho Castro el van convèncer per signar amb l’entitat del Feliu i Codina. “És un gran equip i pocs equips a Tercera juguen com ho fa l’Horta: centrals avançats, sortida de pilota sempre des del darrere”. I és que el conjunt hortenc està quallant una bona temporada, situat a la zona mitjana de la taula. “No puc negar que se’m fa difícil veure’m a Tercera i entrenar a les 21h. Aquí no guanyo diners; al contrari, els perdo. Continuo jugant a futbol per un estat emocional. El futbol ha estat la meva vida. Admiro els meus companys, perquè tothom treballa i després als entrenaments i als partits donen el màxim. Si jo arribo cansat i em dedico als meus fills, imagina’t ells”, sentencia. 

Gabriel Cichero ha disputat partits contra el Brasil o l’Argentina amb la seva selecció. A Newell’s va derrotar a Boca Juniors i a River Plate. Ha jugat derbis intensos a multitud de països. I aquest diumenge viurà, des de la primera línia de batalla, un Sant Andreu – Horta al Narcís Sala, un dels derbis de moda al futbol català. “Sempre és bonic. A Tercera hi ha poc fanatisme, però els partits així m’encanten. Si hi ha ambient a les graderies, ens motivarà, ens ajudarà a estar més concentrats”, opina Cichero, que ha signat fins al maig de 2020. 

“A Tercera hi ha poc fanatisme, però els partits així m’encanten“

Gabriel Cichero ho va apostar tot per un somni. Va deixar la seva casa i la seva família als 17 anys perquè “el futbolista sud-americà és pobre. I aquí (a Europa) el pobre té moltes possibilitats: aconseguir una feina, subsidi d’atur…”. Els seus plans eren viure a Veneçuela i muntar una acadèmia de futbol, però el present al seu país li ho impedeix. “M’agrada ensenyar, crec que tinc moltes coses a aportar. Aquí és difícil perquè encara no tinc cap titulació oficial. Però hi ha moltes coses, com haver tingut una bona carrera esportiva o saber transmetre coneixements, que no ho dóna un títol”, explica. 

“Vaig marxar sol de casa meva i plorava cada día “

Gabriel Cichero té 35 anys, però no els aparenta. Però viu amb la tranquil·litat de mirar enrere amb orgull. “He perdut tots els meus estalvis per donar estabilitat als meus fills. I aviat hauré de fer el salt en una altra àrea, perquè no em queden tants anys de futbol. És un nou procés que estic assimilant, perquè és la part més dura d’un futbolista. I començar de zero, un altre cop, serà dur. He estat un guerrer tota la meva vida i seguiré remant”, se sincera. Però Cichero es queda amb els bons moments. “He conegut gent de tot arreu i he gaudit amb la millor feina del món. La gent encara em recorda el gol que vaig marcar contra Xile a la Copa Amèrica. Per nosaltres, els veneçolans, és com el gol d’Iniesta a la final del Mundial”.

I és que, de fet, gràcies a aquell gol va conèixer la seva dona. “La meva dona es va enamorar de mi veient-me en aquella Copa Amèrica. En l’entrevista posterior, em va veure per televisió i li vaig agradar. Dies després, uns amics em van comentar d’anar a veure un gimnàs. I ella estava donant una classe de teles. I em vaig enamorar d’ella”. I fins avui.

The post La història de Gabriel Cichero comença de zero appeared first on FutbolCatalunya.com.

El grup 5 de Tercera Divisió ha tingut el seu ball al mercat de fitxatges. Intens en alguns equips com un Horta que estrena fins a sis jugadors. Calmat a altres places de la categoria, com Figueres o Granollers, on no s’ha registrat cap moviment. I amb fitxatges ‘vist i no vist’, com el del sud-coreà Seong Woo Lee a l’Europa i el de Pepo Campanera al San Cristóbal.

A les oficines del carrer Feliu i Codina, el mes de gener ha estat frenètic. Entre altes i baixes, s’han registrat 10 canvis a la plantilla de la UA Horta. Reforços per Nacho Castro sobretot de caire defensiu, com el lateral Rubi o els centrals Gabriel Cichero i Santino Recine (veneçolà i canadenc, respectivament). Els migcampistes David López –potser un dels noms i cognoms més repetits al futbol català- i Jofre Cherta i el jove davanter Guillem Naranjo –bon coneixedor del Feliu i Codina per la seva vinculació anterior al CF Damm- completen el reguitzell de cares noves.

D’aquest sextet, només Recine no ha debutat oficialment encara amb una samarreta blanc-i-negra que ja no lluiran futbolistes tan carismàtics com Narcís Barrera. Tampoc hi és Ferran Tacón, arribat ja començada la temporada des d’Andorra i amb bitllet de tornada al Principat. Les altres dues baixes se’n van a les Balears. Erik Rafael, al Mallorca B i Xavi Manrique, a l’Alcúdia.

L’Horta viu a la zona tèbia de la classificació, no com el San Cristóbal d’Óliver Ballabriga, lluitant per allunyar-se del pou. Els parroquials també han viscut un gener mogut pel que fa als canvis a les taquilles del vestidor local de Ca n’Anglada, amb la curiositat a la porteria. S’havia anunciat la incorporació de Pepo Campanera, porter que va començar la temporada al Llerenense i que a l’octubre es va incorporar a El Catllar. Però “temes burocràtics federatius” –segons l’explicació del club- van ser el motiu que el fitxatge no es consumés i que l’ex del Prat Dani Pérez fos l’escollit.

Crida l’atenció també la gran quantitat de baixes a la plantilla de l’Igualada que ara dirigeix Marc Cabestany, amb les incorporacions de Johnny Reynolds –amb la mala sort de lesionar-se al seu debut-, la de l’ex de l’Andorra Cucu i aquest dimarts desvetllant al món la de l’internacional per Camerun André Bikey, central que va passar pel futbol base de l’Espanyol anys enrere.

I un altre cas semblant al de Campanera es va viure a l’Europa. Durant gener es va anunciar el fitxatge del sud-coreà Seong Woo Lee, però només 13 dies després d’aquest anunci es va comunicar que marxava de Gràcia a causa de problemes familiars.

Pràcticament tots els equips van moure fitxa. Ho van fer 17 dels 19 que hi participen. Tan sols el Figueres i el Granollers no van registrar moviments al gener, tot i que en el cas dels primers sí que hi va haver força activitat als darrers mesos de l’any. En qualsevol cas, aquesta és la relació que hem pogut recopilar a FutbolCatalunya, ja que no s’ha facilitat cap mena de relació oficial des dels organismes que sí ho podrien fer.

The post L’Horta aprofita al màxim el mercat d’hivern de Tercera appeared first on FutbolCatalunya.com.

JORDI MESTRES @jordimestres7

Santi Triguero no ha viscut un 2019 senzill a nivell esportiu. L’experiència a Andorra, a l’Inter Escaldes, va desencadenar en un estiu complicat. La seva edat de 43 anys va provocar que molts equips es fessin enrere a l’hora de trucar-lo. Només va tenir ofertes de Primera Catalana i alguna de Tercera Divisió, però molt llunyana de Vilanova i la Geltrú, on resideix i treballa com a mestre. Miki Carrillo li va obrir la porta del Castelldefels per a fer la pretemporada i ell, pel seu compte, anava a córrer dos dies per setmana per compensar la falta de ritme competitiu. L’esforç, finalment, va tenir premi. L’Igualada el va trucar i a l’equip de la capital de l’Anoia el juvenil Santi Triguero ha recuperat el gol i el somriure.

De fet, ja n’ha marcat 3 aquesta temporada que augmenten la seva xifra realitzadora a 322 gols en tota la seva carrera. “Estic bé, gaudint com un Juvenil i m’ho passo genial. Llàstima que no vam puntuar contra l’Horta, perquè ho mereixíem amb escreix”, comenta el vilanoví.

Camí dels 44 anys i després de superar una lesió greu de sis mesos de baixa, Triguero explica el seu estiu: “No em trucava ningú, només algun equip de Primera Catalana. A l’agost el Miki Carrillo em va oferir fer la pretemporada amb el Castelldefels i al Setembre em volia signar, però no tenia fitxes disponibles. De Tercera em va sortir la opció de Banyoles, però era molt lluny i no era compatible. A finals de Setembre-Octubre em va trucar l’Igualada i aquí estic”.

Un estiu deficitari, però profitós

Triguero agraeix a Miki Carrillo la oportunitat de fer pretemporada amb el Castelldefels. Fins i tot, el tècnic li va prometre un lloc a l’equip en cas de donar una baixa. Tot i això, al no formar part de la plantilla, “tot l’Agost i Setembre no tenia fitxa ni sou i a mi em costava calers anar a entrenar. Uns 300 euros cada mes en peatges i benzina”.

L’edat, en aquest cas, ha estat un impediment, ja que “amb 43 anys la gent és molt reticent a signar-te. La gent que em coneix sap que això del DNi és només un document. Si un es cuida i a nivell mental i físic està bé és el que interessa. Estic jugant, tinc la confiança de l’entrenador i gaudeixo al camp”.

Tres gols així ho demostren. Santi Triguero, a més, s’ha tret el tercer nivell del curs d’entrenador i va tenir alguna proposta de banquetes, però encara “penso com a jugador”. Un futbolista irrepetible, amb devoció per aquest esport i que vol seguir golejant perquè “el DNI és només un document”.

The post 322 vegades Santi Triguero… i sumant appeared first on FutbolCatalunya.com.

CAROLA UGRINOVIC @carolaugri

Jove, lluitador, amb les idees molt clares i coneixedor del futbol base. Aquest és l’Albert Company. Un míster que després de viure la temporada passada, potser un dels pitjors moments de la seva carrera a nivell extraesportiu amb el Reus B, aquest juny va aterrar a la Pobla de Mafumet per agafar les regnes del filial del Nàstic. Sense renunciar a res, encara que amb els peus a terra, en Company vol inculcar uns conceptes futbolístics que, a poc a poc, es van veient en el conjunt pobletà i que, si res es torça, brindaran grans tardes de futbol al Municipal.

Pocs dies abans del debut a Tercera hem volgut xerrar una estona amb l’Albert perquè ens expliqui quines són les seves sensacions, com arriba l’equip o quin serà l’objectiu per aquesta campanya, entre altres coses.

“Estic convençut que he arribat a un gran club”

Què et va atreure del projecte de la Pobla?

Que podia continuar en un filial d’un club professional, tot i baixar de la LFP, que és la segona banqueta més important de la província de Tarragona i que els futbolistes estan a un pas de la professionalització i a tot això, no es pot dir que no. A part també, m’agrada treballar amb gent jove i aquest projecte em dóna aquesta oportunitat.

Quines són les teves primeres sensacions personals?

Des d’un principi, les sensacions han estat bones. Estic tranquil, satisfet i convençut que he arribat a un gran club.

Parles de tranquil·litat. La necessitaves després de la temporada tan complicada que vas viure al Reus B?

És veritat que a nivell extraesportiu la temporada passada va ser molt complicada però a nivell esportiu vam estar molt tranquils, el nostre dia a dia no era més difícil per tot el que succeïa lluny dels terrenys de joc. La diferència, avui dia, és que gaudim d’una tranquil·litat en tots els nivells.

Una temporada extraesportiva complicada, tot el contrari que l’esportiva on es van quallar uns grans resultats. Et sents pressionat perquè l’afició pobletana esperi el mateix?

No, són contextos diferents, clubs diferents, equips diferents, fins i tot jo sóc diferent perquè tots evolucionem. Nosaltres tenim unes idees concretes de joc que intentarem plasmar-les aquí, no obstant, seria un error buscar una còpia del Reus B.

“Esportivament seria un error buscar una còpia del Reus B”

Portes, gairebé, dos mesos i mig a la Pobla i has hagut de lidiar amb la marxa del teu segon Javi Robles. Què ha motivat aquesta baixa?

Tots tenim les nostres aspiracions i prenem les decisions personals que creiem millors i jo les respecto. En Javi és amic meu i li desitjo el millor i espero cobrir la seva baixa tan aviat com es pugui.

Centrem-nos de ple en el tema esportiu i en l’equip. Fes-nos una valoració de la pretemporada.

Ha estat una pretemporada, com crec que és habitual, de menys a més. T’he de dir que estem contents, primer amb la predisposició dels jugadors i segon perquè les lesions els estan respectant i, aquest és un aspecte molt important. La valoració és positiva, comencem a veure el que volem que sigui la Pobla i tinc claríssim que aquests nanos competiran des del primer dia.

La competitivitat és innegociable en aquest equip?

Totalment. A més, penso que aquesta competitivitat forma part de l’ADN del futbolista del Nàstic. El futbol base grana té un ADN híper competitiu i nosaltres volem potenciar-lo i barrejar l’agressivitat, la potència física, la rapidesa… que posseeixen aquests jugadors, amb la nostra manera de veure el joc.

“Tinc claríssim que aquests nanos competiran des del primer dia”

Quins altres aspectes són innegociables?

Actitud, ganes i il·lusió d’anar cap endavant. No tolerarem que un futbolista no tingui aquests valors i tampoc, com a cos tècnic podem estar darrere dels jugadors tirant d’ells constantment.

Estàs satisfet amb la plantilla que heu confeccionat?

Si, molt. Hem confeccionat una plantilla molt jove de l’any 99-2000 amb moltíssima qualitat i que compten amb els valors dels quals parlàvem abans, aquesta il·lusió, aquestes ganes de fer un pas endavant i, al final, això és el que desitja qualsevol entrenador. Ara, el que nosaltres intentarem és que els nois madurin per aconseguir que siguin els més competitius possible, al més aviat possible.

Et preocupa que aquesta joventut us pugui passar factura en moments puntuals de la temporada?

En absolut. Al contrari, fins i tot et diria que ho veiem com un factor positiu, ja que aquesta joventut i inexperiència els fa no pensar gaire, ser atrevits, valents, inconscients… i independentment que per aquest motiu puguem perdre algun punt, estic segur que també guanyarem molts.

“Tinc la sort que la direcció esportiva i jo remem en el mateix sentit”

Comptes amb fins a 11 jugadors del juvenil. Confiança cega en la pedrera grana.

Totalment, a més no entenc la idea d’un filial d’una altra manera. Sóc coneixedor de tot el treball que hi ha darrere del futbol base i tota aquesta feina es quedaria en res si no hi confiéssim. En aquest sentit, tinc la sort que la direcció esportiva i jo remem en el mateix sentit.

Falta alguna peça per tancar la plantilla?

El mercat a Tercera està obert fins al gener i si hi ha un jugador que millora el que tenim, li veiem futur professional, és sub-23 i econòmicament és viable per al club, benvingut sigui. Encara que, nosaltres estem molt contents amb l’equip que hem conformat perquè tenim una plantilla àmplia i completa i, a més, podem comptar amb els nanos de la Pobla B i el juvenil.

Aquest dissabte debuteu a la lliga davant l’Horta. Com arriba l’equip?

Amb moltes ganes de realitzar un bon partit, amb moltes ganes de treure els 3 punts però conscients de la dificultat d’un rival atrevit i que vol la pilota. Tot i que penso que es veurà un bon matx, vistós i entretingut i que sortirem a posar en pràctica el que hem treballat amb la màxima il·lusió, no em preocupa en excés el que passi en aquesta primera jornada, donat que això és un projecte a llarg termini.

“Espero que la ciutat de Reus pugui continuar gaudint del futbol”

Quins són aquests elements que heu treballat?

Sobretot, hem intentat inculcar la nostra manera d’entendre el joc, la nostra manera de fer les coses i com volem que sigui aquest equip.

I, com voleu que sigui?

Atrevit, valent, que vagi amb la pilota a dalt, que proposi un joc combinatiu, encara que sense renegar d’un contraatac, d’una transició ràpida, que sigui capaç, també, en determinats moments de defensar bé a l’àrea. En definitiva, que intenti dominar tots aquests aspectes i ser un equip equilibrat.

“Objectius; competir  i que arribin jugadors al Nàstic”

L’objectiu de la temporada és…

Posar-nos un objectiu classificatori a 9 o 10 mesos vista i sense haver-nos mesurat les forces amb ningú no té gaire sentit. Crec que en un filial hi ha 2 objectius bàsics: el primer és competir a la categoria on estem, això si, sense renunciar a cap classificació i el segon, un objectiu de màxims, és a dir, aconseguir que el màxim de jugadors que passin pel filial arribin a jugar amb el Nàstic al nivell més alt possible. Si es compleixen aquests dos objectius, la temporada es pot donar per bona.

Per tancar l’entrevista, no voldria que marxessis sense preguntar-te com estàs veient, ja des de la distància, tot el serial del Reus Deportiu.

Amb molta tristesa i ràbia, sobretot pels aficionats, simpatitzants i socis del club que no s’ho mereixen. Aquí estem parlant de sentiments i aquests estan per damunt de qualsevol cosa, entrenadors, presidents, jugadors… i aquesta situació no s’hauria de donar en els clubs actuals. Dit això, espero que hi hagi un final feliç i que la ciutat de Reus pugui continuar gaudint del futbol.

The post Albert Company: “Volem una Pobla Mafumet equilibrada” appeared first on FutbolCatalunya.com.

CAROLA UGRINOVIC @carolaugri

L’estiu del 2017, en Josep Mir deixava la presidència del CF Pobla de Mafumet després de, gairebé 20 anys de tristeses i moltes alegries. Una presidència que, llavors va assolir l’Iván Carrasco. El llistó estava alt però ni la pressió ni l’ombra allargada que havia deixat un dels millors presidents del club pobletà van impedir que, a poc de complir 2 anys de la seva arribada, el nou president hagi portat l’estabilitat a l’entitat i s’hagi rodejat d’un gran grup humà que treballa per convertir a La Pobla en un conjunt referent de la província.

Parlem amb el màxim mandatari per conèixer una mica més a fons com funciona i quins són els objectius del filial del Nàstic.

Valoració d’aquests gairebé 2 anys com a president?

Positiva a tots els nivells i amb marge de millora en aspectes com poden ser el primer equip o futbol base, entre d’altres. Aquests són els que més es veuen. Ara bé, internament el club també ha millorat dotant-lo d’una estructura adaptada a les nostres necessitats.

Amb quina Pobla es troba quan agafa les regnes?

El club venia de grans temporades com la de l’ascens a 3ª Divisió i l’any de 2ªB. Realment el que hem fet conjuntament amb la Junta ha estat adaptar alguns aspectes de l’entitat a les exigències que ens demana el segle XXI. No hem sacsejat res, simplement, hem portat a terme petits retocs.

Quin diria què ha estat millor moment fins ara?

Quedar-me amb un únic moment seria difícil de dir. Ser president d’aquest club, treballar per l’entitat i el que comporta el dia a dia sempre és motiu d’il·lusió, ja que saps que el que estàs fent beneficia moltíssim a la gent.

“Jugar a futbol o exercir de president no té res a veure, és com la nit i el dia”

I el pitjor?

No el definiria com el “pitjor”, però sí que la temporada passada haver-nos quedat amb la mel als llavis de no jugar el play-off ens va deixar un regust agredolç. És futbol i, aquest esport un dia et brinda bons moments i d’altres que ho són menys.

Haver estat jugador amateur i conèixer aquest món des de dins, li ha facilitat el treball ara com a president?

No. La realitat és que jugar a futbol o exercir de president no té res a veure, és com la nit i el dia. Això sí, la presidència és un càrrec de responsabilitat i per sort treballo amb una Junta preparada i on tot es consensua. Veuen més quatre ulls que dos! (somriu)

Quins han estat els principals àmbits en els quals ha treballat des de la seva arribada a la presidència?

Tot està focalitzat en el primer equip i en la Fundació. Treballem sense fer soroll, val més fer petites passes i estables que grans que trontollin. Ara mateix estem en un moment de molta estabilitat i l’entorn ho agraeix.

Una de les primeres coses que van portar a terme va ser la renovació del conveni de col·laboració amb el Nàstic. Era una prioritat aquesta renovació?

Anar de la mà del Nàstic sempre ens ha donat bon resultat, a nosaltres i, també a ells. El que funciona bé no cal tocar-ho, aquesta és una màxima incontestable. El club té la seva independència i com comentava, anteriorment, les decisions amb el Nàstic es consensuen pel bé d’ambdues entitats.

La permanència al sac

Parlem una mica de l’equip a escala esportiva. La temporada 2017-18 amb Pavón a la banqueta, va ser molt bona. Per això, va sobtar que no continués aquesta temporada. Quina va ser la raó?

La feina que va fer Pavón, tot i arribar a mitja temporada, va ser molt bona com tu dius però conjuntament amb el Nàstic ens van decidir per un altre perfil d’entrenador per aquesta campanya.

Aquesta 2018-19, després d’un bon començament, l’equip ha travessat moments complicats a nivell esportiu. Suposo que la mala dinàmica del primer equip i que jugadors puntals (Brugué, Viti, Salva…) hagin pujat al Nàstic, ha acabat passant factura, oi?

Som conscients que som un filial i que aquest tipus de coses poden passar, que enguany futbolistes com Salva o Viti hagin estat partícips del primer equip i hagin tingut continuïtat és un orgull per a nosaltres.

“L’objectiu principal cada temporada és la permanència. Que ens hagués agradat estar més amunt? Segur. Però res a reprovar”

És un orgull com vostè diu i, a part, demostra que la feina s’està fent bé.

Efectivament, és el reflex de què el treball s’està fent amb bona nota i que el CF Pobla de Mafumet és un gran trampolí per als joves jugadors que aposten per estar amb la nostra entitat.

Parlàvem abans de la mala dinàmica del conjunt pobletà en els darrers mesos. Tenint en compte aquest fet, en algun moment ha rondat la idea de destituir l’entrenador?

Ha estat una campanya marcada per les ‘ratxes’ però mai ens va passar aquesta idea pel cap. L’aposta que ens vam marcar a l’inici de temporada era que l’ Alberto Gallego fos el nostre entrenador des del primer partit de lliga fins a l’últim i així està sent.

Avui dia, amb la salvació al sac i mirant enrere, l’objectiu al principi de la temporada era aquest o un altre més ambiciós?

L’objectiu principal cada temporada és la permanència, ja que pel club és important estar a 3ª Divisió. Un cop assolida, a somiar, a mirar amunt si és possible, sense oblidar que és una categoria molt competida. Que ens hagués agradat estar més amunt? Segur, a mi, a la Junta, a l’entrenador, als jugadors. Tanmateix, res a reprovar.

Setmana de derbi davant del Reus B Cambrils…

Sí, un derbi sempre és un derbi. És un dels partits més especials de la temporada i ens agradaria guanyar-lo. Serà un partit entre filials i hi haurà motivació per ambdues parts.

Espera la presència d’Onolfo a la llotja?

Si ve, serà benvingut a La Pobla, nosaltres als representants del Reus que vinguin els atendrem amb la cordialitat que ens caracteritza.

El Reus B Cambrils podria desaparèixer i la situació del Reus no està gens clara. Si això passa, el CF Pobla de Mafumet seria el segon equip de la província la temporada vinent. Com ho veu?

No puc valorar el que ha passat amb el Reus perquè no estic dins. No obstant, espero que tingui un bon final i que a Reus, l’any vinent continuï havent-hi futbol.

Mirant cap al futur

Per anar acabant l’entrevista, mirem una mica al futur. Quines són les fites a llarg termini que volen que l’equip assoleixi en l’àmbit esportiu?

Seguir formant jugadors és la nostra màxima. Enguany el nostre segon equip, el CF Pobla de Mafumet B ens ha nodrit de futbolistes a vegades pel primer equip. Al final, tot és una cadena.

I a nivell institucional?

Som una entitat de La Pobla que aglutina a prop de 200 jugadors i jugadores d’un planter que també ens representa com a institució i on abans que res, formem persones i, de retruc, futbolistes.

Què s’ha de millorar la temporada vinent per aconseguir-ho?

Ens agradaria enganxar més gent a les graderies cada diumenge. El públic és el dorsal número 12 i disposem d’una instal·lació que, recordem, va ser subseu dels Jocs Mediterranis Tarragona 2018. Per tal de sumar més gent, previ a la pròxima temporada posarem en marxa una campanya per captar més abonats.

La Pobla té president per anys?

Els presidents mai hem de ser protagonistes de res, com menys se’n parli d’un president, millor vol dir que s’estan fent les coses. Sóc un més dins de la Junta Directiva a la qual pertanyo i n’estic orgullós de l’equip humà i de treball que hem format.

The post La ‘revolució silenciosa’ d’Iván Carrasco al CF Pobla de Mafumet appeared first on FutbolCatalunya.com.