JORDI MESTRES @jordimestres7

El futbol arriba a ser tan dur i cruel com la vida mateixa. Tot l’esforç d’un any sencer pot anar-se’m a norris en un moment. Encara que sembli mentida, la competició de la regularitat també la defineixen els detalls i el Lleida, aquesta vegada, els ha tingut en contra. Com ha vingut fent tota la temporada, va superar el cop de la derrota a l’anada per a forçar la pròrroga a Sevilla. Només la tanda de penals separava el compte de fades de l’equip d’Idiakez d’un final feliç. Però el futbol no entén de justícia ni mereixements. El Lleida Esportiu, que ha nedat a contracorrent durant tota la temporada, ha mort a la riba. El seu esforç i capacitat de superació, però, romandrà per sempre en el cor de tots els aficionats que van brindar un llarg aplaudiment a un equip que s’ho va deixar tot.

I és que la paraula adversitat té un sentit més relatiu si parlem d’aquest Lleida. Un grup humà que s’ha sobreposat a cinc mesos sense ingressar un euro, a una lliga duríssima i a tres rondes de play-off amb el factor camp en contra. Aquesta plantilla, acostumada a patir, va jugar el partit ideal que requerien les circumstàncies.

La primera victòria no va ser dins del verd, sinó fora. I és que la temuda calor de Sevilla no va arribar fins ben entrada la segona part, un esglai sense cap mena de dubte pel Lleida. Així, l’arrencada va ser blava. Idiakez va ser valent i va apostar pel davanter Carlos Rodríguez en el lloc d’Ekhi. El tècnic basc, ambiciós, trencava el doble pivot per a formar un onze més ofensiu.

DOMINAR O MORIR

No n’hi havia una altra. Era això o deixar-se sotmetre i el Lleida si alguna cosa té és caràcter. Tirant d’ofici i qualitat, els blaus van governar el partit des d’un inici. No obstant, la defensa del Sevilla Atlético, sòlida com a l’anada, no tenia esquerdes. Així doncs, calia picar pedra. Insistir i aprofitar l’ocasió.

El moment oportú requeria serenitat i Julen Colinas no la va tenir. El porter rival va regalar la bimba al basc, que va caure al pou dels dubtes en el pitjor moment. No va saber si rematar o passar-la i al final va desaprofitar l’ocasió. Els locals, igualment, van disposar d’oportunitats. Esperaven a la rereguarda per a sortir ràpid, com ja van fer a l’anada. Un filial atípic, com s’ha vist.

CARLOS RODRÍGUEZ, UN RAIG D’ESPERANÇA

Tant, que el Lleida va trigar 135 minuts a perforar el marc contrari. Carlos Rodríguez, molt llest, enviava la pilota al fons de la xarxa entre les cames del porter. L’eliminatòria s’igualava i el vent tornava a bufar a favor. Un segon gol blau obligaria el Sevilla Atlético a fer-ne dos. Desgraciadament, mai va arribar.

No per falta de moments, ja que el filial andalús va quedar grogui durant una bona estona. La fermesa blava va tremolar quan els locals van decidir donar un pas endavant. Obligats per les circumstàncies, els joves valors de Diego Martínez van tancar el Lleida. Crespo, que ha opositat per la beatificació aquesta temporada, va ser el salvador per enèsima vegada.

La pròrroga estava servida i la calor feia acte de presència. Mala combinació, tot i que força coneguda pel Lleida Esportiu. Com a Jaén i Leganés, calia apel·lar a l’heroica. Tot plegat, amb l’esperança de no repetir els desenllaços d’aleshores. Aquesta vegada sí semblava la bona, però desgraciadament no ho va ser.

ESFORÇ SENSE PREMI

Com sol ser habitual, el temps extra va estar marcat pel cansament i l’absència de fets destacables. Només dos, que van tenir lloc a la segona part. Quan Sevilla Atlético i Lleida van estar a punt de tirar la tovallola per KO físic. Cap va encertar l’única ocasió que van tenir. Tots els camins conduïen als penals.

Tot semblava de cara quan Carlos Fernández va fallar el seu. Pau Bosch tenia l’oportunitat de posar per davant el Lleida, però també va errar. El mateix porter que li va aturar la pena màxima va ser qui va convertir la decisiva. Abans, Crespo es va ficar dins un altre penal que va picar el pal i Óscar Rubio enviava el seu al travesser. El destí va donar l’esquena a un Lleida Esportiu que no obstant això va donar una lliçó de compromís. Una més d’una temporada que romandrà als anals de la curta història del club blau i la més dilatada d’una ciutat que mereix arribar al futbol professional.

The post El destí s’acarnissa amb un Lleida etern appeared first on FutbolCatalunya.com.

JORDI MESTRES @jordimestres7

El dia més important de la història del Lleida Esportiu ha arribat. Aquest club, amb cinc anys a les seves esquenes, està més a prop que mai d’assolir el futbol professional. Segurament, en la temporada més difícil, superant totes les dificultats, que no han estat poques. El compte de fades de l’equip d’Imanol Idiakez mereix tenir un bon final. Per a fer-lo realitat, cal una victòria. Només una més. La mínima desfeta de l’anada és un mal resultat que obliga a superar el Sevilla. L’any del Lleida, heroïc, mereix un final a l’alçada. Un últim esforç al forn del Viejo Nervión. Idiakez té tot l’equip disponible a excepció de Raúl Fuster i Mia Guasch. Tothom s’ha desplaçat a la capital andalusa per a fer pinya. Lleida, després d’una dècada al pou de la Segona B amb refundació inclosa, està a un pas de tornar a ser de plata.

No serà gens fàcil per molts motius. Per a començar, les condicions que envolten el partit no són gens favorables. Jugar a les 11 del matí un diumenge de juny a Sevilla afectarà, sense cap mena de dubte. La calor jugarà en contra del Lleida, menys acostumat a aquestes temperatures, però Idiakez ja va dir que “si hem d’acabar en camilla per a pujar, que així sigui”. Doncs això.

L’equip, això sí, està intentant que la climatologia no l’agafi desprevingut. El Lleida està concentrat a Sevilla des del dimecres i ha dut a terme tres entrenaments a la mateixa hora del partit. Si els blaus no s’aclimaten, no serà per falta de voluntat. Amb el suport dels 500 aficionats desplaçats des de la capital de la terra ferma amb AVE, autobusos, cotxes particulars i fins i tot un vol xàrter – per primera vegada a la història, aquest últim – serà més fàcil.

L’altre gran inconvenient és, evidentment, el rival. El Sevilla Atlético vendrà cara la seva pell. Ja ho va demostrar a l’anada, en un partit molt madur, impropi d’un filial. Els mals de joventut del Castilla no els patirà el filial andalús, però tot s’ha de veure. Marcar primer, clau, serà tan important com arribar amb opcions al final. I sense estar fosos físicament, és clar.

En aquest sentit, el factor mental serà decisiu. La cita, irrepetible, mereix un últim esforç. Des de FutbolCatalunya durant aquesta setmana 10 ex tant d’UE Lleida com de Lleida Esportiu han donat suport a l’equip. Tot plegat, per a pujar els ànims després de la destrempada de l’anada amb el hashtag #remuntadablava. Ara només falta superar l’enèsima dificultat per a no quedar només en el record dels aficionats que han viscut aquesta difícil temporada, sinó per a gravar-la per sempre a la història.

JERSON BOSCH (ex jugador UE Lleida i Lleida Esportiu 2008-2012)

PAU TORRES (ex jugador Lleida Esportiu 2012-2015)

EMILI VICENTE (ex entrenador UE Lleida i Lleida Esportiu 2008-2012)

JESÚS IMAZ (ex jugador UE Lleida i Lleida Esportiu 2009-2014)

CARLOS BARREDA (ex jugador Lleida Esportiu 2011-2015)

JAUME DELGADO (ex jugador UE Lleida i Lleida Esportiu 2008-2012)

PERE MILLA (ex jugador Lleida Esportiu 2011-2014)

JORDI GONZALVO (ex entrenador UE Lleida anys 80 i compositor de l’himne del Lleida)

ANTONI PALAU (ex jugador UE Lleida 1987-1996)

DÍDAC DEVESA (ex jugador Lleida Esportiu 2013-2015)

The post Per Jaén, per Leganés i per Lleida appeared first on FutbolCatalunya.com.

JORDI MESTRES @jordimestres7

Per primera vegada al play-off, el Lleida Esportiu ha de remuntar. No per falta de mèrits, sinó per l’encert del rival. El Sevilla Atlético va confirmar els pronòstics i es va mostrar com un filial atípic, que va guanyar gràcies a l’única rematada que va fer. El filial andalús va ser insuperable per a un Lleida sobrat de voluntat i mancat d’encert. Tot i ser joves, els de Diego Martínez van mostrar veterania per a tallar en sec totes les escomeses dels blaus. El Camp d’Esports, amb 13.500 aficionats a la graderia, no va ser decisiu aquesta vegada. El camí està marcat i l’objectiu s’ho val. Res està perdut pel Lleida Esportiu, que, com diu el tòpic, ha caigut en una batalla, però no a la guerra. Els 90 minuts de Sevilla seran molt llargs, però caldrà més encert per a derivar un mur com el del sòlid filial andalús.

La posada en escena del Camp d’Esports, amb un mosaic tan espectacular com inèdit, no va intimidar el Sevilla Atlético. Des d’un principi, es va veure un partit molt tàctic. Només els detalls del davanter visitant Carlos Fernández o la banda dreta blava, amb Rubio i Colinas desafiaven l’ordre establert. Era evident que davant l’evident igualtat els detalls decidirien.

DIEGO GONZÁLEZ GLAÇA EL CAMP D’ESPORTS

La situació era coneguda pel Lleida Esportiu, però tot i això no acabava d’estar còmode. Passaven poques coses, això sí, però ningú acabava de dominar. Així va arribar el moment determinant del partit i qui sap si de l’eliminatòria. Diego González enviava, de cap, una centrada des de la banda al fons de la xarxa. La pilota aturada es convertia en l’analgèsic perfecte a un poruc Sevilla.

Tocava remar, superar una nova dificultat, però hi havia temps. 150 minuts per davant, ni més ni menys. La lluita de Molo va deixar una pilota franca per a Diego Suárez, que veia com un defensor treia la seva rematada sota pals. Sempre apareixia una cama. Quan no, la pilota no volia entrar com quan Molo, tot coratge, enviava fora per poc un cop de cap en un córner.

El Sevilla va començar a perdre temps i això va exasperar més a un Lleida amb voluntat, però sense fluïdesa. Més amb el cor que amb el cap. Cada minut que passava posava més nerviosos els blaus, que a la segona part van disposar de menys opcions. L’equip d’Idiakez va prendre la iniciativa, que no els riscos. El doble pivot Ekhi-Albístegui no es va trencar fins l’últim quart d’hora, quan calia jugar-s’ho al tot o res.

EL SEVILLA ATLÉTICO EXASPERA EL LLEIDA

Els nervis creixents van veure’s incrementats gràcies a l’arbitratge, molt permissiu. I és que el col·legiat no va mostrar la primera groga fins el minut 68. L’entrada de Carlos Rodríguez va dotar de dinamisme el Lleida Esportiu. Gràcies a l’ex de l’Atlètic Balears, els blaus començaven a trobar forats.

Quan apareixien, però, no es resolia bé la jugada. El Lleida no estava precís i el Sevilla Atlético arribava a totes. El filial andalús va demostrar amb escreix perquè només ha perdut 4 partits aquesta temporada. Caldrà que n’hi hagi un cinquè si els blaus volen pujar a la Liga Adelante. El Lleida haurà de guanyar a Sevilla per a aconseguir l’ascens. Sota un Sol de justícia, a quasi 40 graus i amb un marcador en contra. Qualsevol dificultat és poca per a aquest equip, que no ha parat d’aixecar-se dels cops rebuts aquesta temporada. És necessari un últim esforç per a confirmar el compte de fades.

The post El Lleida haurà de picar pedra per a derivar el mur (0-1) appeared first on FutbolCatalunya.com.

JOSÉ ANTONIO ROSA @JosAntonioRosa

El Sevilla Atlético 15/16 es una realidad exitosa gracias a un contexto previo radicalmente opuesto. La fantástica temporada actual no habría sido posible de no ser por la postrera y milagrosa salvación en la última jornada del curso anterior. No en vano, los chavales de Diego Martínez mantuvieron por los pelos la categoría en el Grupo IV de Segunda B pese a lograr sólo una victoria en las últimas ocho jornadas del campeonato –en la penúltima, en casa, ante La Hoya Lorca-.

Aun haciendo una malísima campaña, el filial nervionense únicamente recibió 34 goles -sólo los cuatro primeros encajaron menos-. Su auténtico caballo de batalla fue la finalización. Apenas anotó 33 dianas, el tercero menos realizador del torneo. 14 de ellos, de Juan Muñoz, hoy día jugador del primer equipo. Una dependencia enorme del goleador utrerano, puesto que Carlos Fernández sólo firmó 5 tantos.

El ejercicio, en suma, curtió sobremanera a una jovencísima plantilla que acusó muchísimo su bisoñez en el fango de la encarnizada lucha por no bajar. Un máster en sufrimiento cuyo horizonte más próximo reservaba la parte más dulce del fútbol. Y es que el actual está siendo impresionante con un vestuario donde se incorporaron jugadores con más experiencia –el central Bernardo Cruz o el extremo diestro goleador Ivi– para fortalecer a los más jóvenes talentos tras su máster en sufrimiento.

El rendimiento del Sevilla Atlético en defensa ha sido muy similar. Y sin David Soria, portero titular del primer equipo en la Europa League, ni un puntal básico como el mediocentro Luismi. Tal es así, que sólo UCAM Murcia (17) y Real Murcia (30) han recibido esta temporada menos goles que el Sevilla Atlético (31). Sin embargo, su capacidad goleadora ha dado un vuelco notabilísimo a pesar de la baja del goleador utrerano. Nada menos que 20 goles marcados más que el ejercicio precedente (53). Real Murcia y Granada B son los únicos que presumen de haber visto más veces puerta (56).

En este aspecto, el papel de Carlos Fernández ha sido clave. Hasta el punto de que perdió el ‘Pichichi’ del Grupo IV en la última jornada tras estar meses liderando esta clasificación. El recién llegado Ivi, que llegó a jugar en Primera con el Getafe, ha logrado 9 en la liga regular y se ha destapado el zurdo Curro –suele jugar a banda cambiada- con 8 dianas. El segundo equipo sevillista no es un equipo inexperto a pesar de la juventud de buena parte de su plantel. Posee la calidad individual de un filial, pero cabeza fría y oficio impropios de un grupo de jugadores de esta edad.

The post Un guiño del destino appeared first on FutbolCatalunya.com.

JORDI MESTRES @jordimestres7

El Lleida Esportiu ja coneix el rival amb el que es jugarà l’ascens. El Sevilla Atlético, un altre filial, serà l’últim obstacle cap a la Liga Adelante. Es tracta d’un equip atípic. Tot i ser un equip B, la seva solidesa és digna de mencionar. El Sevilla Atlético no ha perdut cap dels quatre partits de play-off. Dos empats a casa i dues victòries a fora és el registre dels andalusos contra Socuéllamos i Logroñés. El Lleida Esportiu tampoc ha caigut i pot ser tant o més sòlid que el seu rival. Els blaus han superat a Barakaldo i Real Madrid Castilla, justament els dos equips amb més punts dels quatre grups (80). Es preveu, doncs, una eliminatòria més que dura. L’objectiu s’ho val.

No farà falta esperar al sorteig per a saber contra qui es jugarà l’ascens el Lleida Esportiu. La normativa del play-off provoca que els blaus no es puguin enfrontar amb l’Hércules – per ser del mateix grup – ni amb el Cádiz, per ser quart. El Sevilla Atlético, doncs, serà el rival. Es tracta del tercer classificat del grup 4, que viurà un doble enfrontament amb el 3 per a les dues places de segona que queden.

Arribats a aquest punt no hi ha rival fàcil i amb el filial andalús aquest tòpic es confirma. El Sevilla Atlético no té els mateixos pecats de joventut que el Real Madrid Castilla. Ha superat amb fermesa les dues rondes de play-off sense perdre cap partit. Contra el Socuéllamos va empatar a l’anada i va guanyar fora, quan ho tenia tot coll amunt. Davant el Logroñés, la victòria a Las Gaunas es va fer bona amb un empat a zero al vell Nervión.

El play-off està confirmant el bon campionat de lliga de l’equip dirigit per Diego Martínez. El Sevilla Atlético només ha patit 4 derrotes en 42 partits! És l’equip que menys desfetes ha protagonitzat dels quatre grups de Segona B. Una dada brutal que confirma que l’eliminatòria no serà, precisament, un camí de roses. El Lleida Esportiu, però, s’ha confirmat com el rival a batre per mèrits propis.

The post Sevilla pot tenir un color especial pel Lleida Esportiu appeared first on FutbolCatalunya.com.