Pocs futbolistes com Sergio García poden gaudir del seu historial encara que tot sembla indicar que encara no se’n va del futbol. Tant de bo sigui així: com a jugador, com a entrenador, o les dues coses alhora.

Als seus 38 anys, amb domicili a Alella encara que segueix molt lligat a Bon Pastor –vaig passar la setmana passada per on el meu avi tenia el bar”- ha de lluitar ara per un futur incògnit. De tot això parlem amb aquest crack màxim golejador blaugrana en el seu futbol base, campió d’Europa amb Espanya, mite del RCD Espanyol i màxim golejador de la selecció de Catalunya. I, el millor, un 12 com a persona.

La seva gran família és la base sobre la qual gira la seva vida: la seva dona Gero i els seus tres fills Sergio García III, Nayra i Manuel.

SERGIO GARCÍA, EXEMPLE A SEGUIR

“No sé el que faré: jugador, entrenador o les dues coses. He parlat amb en Joan Verdú i ens agradaria continuar junts, però encara no ho tinc decidit”, declara a Futbolcatalunya.

El seu pas per la Montañesa “va ser una pena perquè vam perdre la categoria, però el futbol té altres coses” i fins i tot, personalment, “les lesions em van fotre molt, tant de bo hagués pogut ajudar més. Tenen una afició extraordinària”.

Sergio seguirà lligat al club de Nou Barris per afecte personal i perquè allà seguirà el seu cunyat Lele, un futbolista que “té molta qualitat, un davanter que per a aquestes categories va molt bé; va arribar a jugar a l’Espanyol”.

GAIREBÉ MIL GOLS BLAUGRANA

El que ningú pot dubtar és que el davanter de Bon Pastor “he estat el mateix de sempre, sóc humil, vinc d’un barri i sóc el de sempre”. La seva filosofia i la seva educació sempre ha estat i és “tractar a la meva gent per un igual i al meu barri encara que hagi arribat al nivell que he arribat, gaudir-lo i donar-li tot el meu afecte a la meva gent”.

Un nom propi, encara que podrien ser moltíssims, és Enric Gallego (Osasuna). “Em porto molt bé amb ell, és un gran jugador, una pena que no hagi arribat abans al futbol professional, tant de bo pugui continuar triomfant, és un gran amic meu”.

SER ENTRENADOR D’ELIT

Amb la incògnita sobre el seu futur “ara vull intentar arribar a l’elit com a entrenador encara que no és fàcil, és una feina complicada i tothom no pot estar content. Es pot ser bona persona i portar als jugadors amb respecte a tothom”.

La base es diu pedrera. “Cal tractar bé a la gent que hi ha en la pedrera. La pandèmia ha canviat als clubs i hi ha grans futbolistes en la pedrera als qui els falta suport, cal cuidar a la gent de casa que són els que pugen des de baix. Els grans equips es fan amb grans pedreres, es tracta de fer una bona mescla, però confiar més en la gent de casa”.

COR DIVIDIT

I, si arriba una oferta de Barça i d’Espanyol, què fa Sergio García?. És tan gran que diu el que pensa. “Quan era petit vaig jugar en el Barça, però el tracte i l’afecte de l’Espanyol et guanya. Tant de bo algun dia pugui estar allà. Ara no m’ho plantejo, haig de començar a poc a poc, no tinc pressa, cal aprendre. Vaig aconseguir jugar a primera i ara vull entrenar”.

CONSELL PER ALS PARES

Finalment, un consell gratuït per als pares: “El meu pare va ser futbolista i sempre vam estar ficats en el futbol. Cal portar-ho com un nen normal, ajudar-lo, aconsellar-lo i, si pot arribar, perfecte, però, si no, ajudar-lo i que es diverteixi”. En resum: Sergio García, suma… i segueix?

The post Sergio García, suma… i segueix? appeared first on FutbolCatalunya.com.

Montse Dot, presidenta del Sants fins al 30 de juny, és la protagonista d’un nou podcast a FutbolCatalunya. La seva decisió de renunciar al càrrec ha causat certa sorpresa. I més, quan el club entra a la temporada del seu centenari.

Però la decisió és irrevocable. Montse Dot repassa en aquesta entrevista els motius que li han fet prendre aquesta decisió. No es desvincula totalment del club, ja que seguirà lligada a la Comissió del Centenari, però prefereix donar un pas al costat.

“Me’n vaig perquè em sento una mica sola a la Junta. Sóc la discrepància i prefereixo apartar-me. Que el vicepresident assumeixi la presidència i que decideixin què volen fer. No és una decisió d’ara, sinó que tot ve des de principi de temporada. L’1 de juliol tindran la meva dimissió a la taula”, afirma Montse Dot.

“SÓC LA DISCREPÀNCIA I PREFEREIXO APARTAR-ME”

La presidenta té clar que ha fet la seva feina correctament i en aquest sentit marxa tranquil·la: “Tenim un tresorer que és una meravella i deixo tots els deutes al dia. Només queden els que ja es venien pagant perquè ha hagut un control exhaustiu, amb el pressupost més baix de tota la categoria”.

I si d’un fet se sent orgullosa és d’haver mantingut al càrrec l’entrenador del primer equip, Tito Lossio, malgrat els dubtes que hi havia a principi de temporada. El temps l’ha acabat donant la raó: “Molts presidents de Tercera m’han felicitat, entre d’altres coses, per la coherència a mantenir l’entrenador”.

“SEREM DEL SANTS TOTA LA VIDA”

El seu darrer acte com a presidenta de la UE Sants serà la seva presència a l’Assemblea de la Federació Catalana, el 30 de juny a Blanes, presidida per un Joan Soteras a qui reconeix la seva tasca. “Tinc clar que portar el control de la FCF ha de ser complicat. Ell ho té més complicat que jo perquè no sabria què fer amb 12.00 euros anuals, la veritat”, respon jocosa.

Tot això i més, en la conversa que manté amb FutbolCatalunya i on l’emoció només li va impedir enviar un missatge final a tota la gent del Sants. Un cop acabada, ens va enviar aquest document de veu que afegim a aquesta notícia, com a complement del podcast que podeu escoltar.

The post “Em sento sola a la junta del Sants” appeared first on FutbolCatalunya.com.

Les veritats d’un gran president en quaranta minuts de conversa amb Manuel Dengra. Parlar amb el màxim responsable del Martinenc dóna per a molt i, per descomptat, encara queden moltes coses per comentar.

Gran conversador i amic de complir la seva paraula, és un luxe per als ‘diables vermells’ del Guinardó i per al futbol català. Discurs impagable per a aquest d’Almeria que fa història a Catalunya.

En aquest capítol oferim els primers minuts d’una entrevista que més d’un directiu del futbolcat hauria de tenir com a catecisme. Consells gratuïts de qui ha pogut estar a l’elit i ha preferit predicar amb l’exemple. Només podem dir GRÀCIES.

DENGRA: LES VERITATS D’UN GRAN PRESIDENT

Se li veu molt bé per fora. Per dins, les mateixes idees de sempre?

Això és difícil de canviar, es pot suavitzar una mica però seguim igual.

Vostè sempre ha dit el que li ha donat la gana…

Sí, però ara sóc més suau

No és el mateix?

Sí, el que m’agrada, m’agrada i el que no, doncs no. A una certa edat, no estic cansat, però ho veig amb una perspectiva major.

Com està el futbol?

Si et dic la veritat, no ho sé molt bé perquè fa uns dos anys que em vaig retirar. El que tinc és sort, vaig fer una junta directiva que havia de voler el mateix que jo, ja que no tenia ganes de discutir. Vaig agafar exjugadors que ja coneixien la nostra filosofia i va bé.

“O CONFIES EN LA TEVA GENT O MALAMENT”

Com el Bayern.

Doncs sí. I puc estar tranquil perquè ho porten millor que jo.

La clau és saber delegar?

És que el personalisme sobra en una entitat de futbol. Com puc saber amb 50 equips de futbol que hi ha en el Martinenc quin va malament? O confies en la teva gent o va malament. Aquí la filosofia és secundar.

Aprofitem per a agrair totes les atencions d’aquest gran equip amb el seu director general Alfred Porcar ‘Fido’ al capdavant, al vicepresident David Alonso i Joan Moya i a la junta, a Roger Sánchez i Dani Falcón,o a Manolo Murciano, entre molts.

Vostè no vol marxar?

És que no em fam fora. També és veritat que als directius els va bé tenir un president que els deixa fer el que creuen convenient.

El que més ens va sorprendre quan el vam conèixer és que ens va dir que el Martinenc sempre paga, encara que sigui poc, però sempre paga el que promet. Exemple per a molts.

“ANAR-ME’N? ÉS QUE NO EM FAM FORA”

Al principi per a mantenir un equip a la Regional feia falta una junta que posés diners. Jo vaig entrar i m’ho vaig trobar agreujat perquè hi havia una instal·lació esportiva molt gran. Hi havia moltes despeses i només 2 equips i calia fer desemborsaments importants, no obstant això, en els 10 o 15 últims anys no he posat ni un euro.

Però aquest futbol modest ha mort o no?

Jo no visc altres clubs, però explicaré una anècdota amb un entrenador. Era final de temporada i vaig pagar a tots els jugadors (els que es quedaven i els que se n’anaven) i aquest tècnic que va arribar per a fitxar es va convèncer d’estar amb nosaltres quan va veure aquesta reacció i va estar quatre anys. No ha mort.

“ENCARA QUE PERDI, GAUDEIXO DEL MARTINENC”

Manuel Dengra viu tots els partits del seu equip?

No, fora no vaig pel meu estat físic encara que no m’exalto, ja que gaudeixo (i molt) del Martinenc encara que perdi. He deixat el meu gran pis per a viure al costat del camp i venir caminant.

El problema del futbol base continua sent els pares?

No, els pares són una ajuda. Hem tingut algun problema aïllat i li vam donar la baixa al nen encara que fora per culpa del pare; si no col·laboren els pares, com jugaran al futbol els xavals que han d’anar a algun poble amb els seus cotxes?

“ELS PARES NO SÓN UN PROBLEMA”

El Martinenc és un apart, ja que sempre han gaudit “d’ajudes milionàries” de l’Ajuntament!! (ironia)

Sobretot, això. Sempre me’n recordaré de Pasqual Maragall. Econòmicament no em va ajudar, però em va ensenyar com funciona l’Ajuntament; vaig aconseguir que ho fessin, no que ho paguessin ja que vam demanar crèdits. A vegades ens diuen que amb el nostre pressupost hauríem d’estar a Segona B!!.

A quant ascendeix?

Tres milions d’euros per a un club de Primera Catalana, però….aquests diners hi van (per exemple) al viatge d’un cadet femení i no per a fitxar a ningú per al primer equip el pressupost del qual no arriba a 60.000 euros. Aquí no cobren els futbolistes.

“VAL LA PENA SER PRESIDENT DE LA FCF”

Parlem de pressupost i, per descomptat, parlem de la Federació Catalana la junta de la qual va pertànyer diversos anys Manuel Dengra en temps pretèrits.

“Si cobren els directius, ha d’augmentar el pressupost. Què em sembla? Que així sí que val la pena ser president encara que ho facis malament; a mi no em van donar ni per a benzina en 12 anys”. Dit queda.

Manuel Dengra diu moltes coses. Atenció a les paraules d’un president exemplar i tant de bo puguin prendre nota molts. Classe magistral i gratuïta.

The post Manuel Dengra: les veritats d’un gran president appeared first on FutbolCatalunya.com.

Està a punt d’aconseguir la daurada jubilació encara que a Luis Quiñonero el cos li demana marxa. Des que va arribar un llunyà 2002 a la presidència de l’AE Prat fins ara han passat 19 anys i s’ha compromès fins al 2025 encara que “cal fer filigranes per a seguir endavant”.

El màxim dirigent potablava té el permís de la família i, per descomptat, dels socis. Al capdavant d’una junta directiva compromesa no es plantegen objectius esportius més ambiciosos que no siguin mantenir-se a la Segona B.

IL·LUSIÓ INTACTA I FILIGRANES

“Estic molt content de tenir aquesta junta directiva a la qual s’incorporaran tres dones més amb la finalitat de professionalitzar més el club”, comenta en la seva introducció.

Es deia que aquesta vegada seria la definitiva i que Quiñonero no seguiria, no obstant això, finalment, ha tornat a sortir escollit. “A vegades he pensat que era ja el final i m’hagués agradat que s’hagués presentat gent jove per a ser president”, comenta.

I afegeix que “si tenen la mateixa il·lusió que jo tinc, m’hauria fet a un costat, de veritat, però malauradament aquesta pandèmia allunya i més amb la famosa multa de la Seguretat Social”.

UN DUR PAL

Pagar 10.400 euros mensuals sobre un deute inicial de 620.000 a la Seguretat Social –”ens queda la meitat que abonar”- espanta qualsevol; per això, el president pratenc no dubta que “si no tinguéssim aquesta multa, segur que hi haurien altres objectius. Ara, el primer és pagar amb el que rebem”.

A GAUDIR

Classificats a la novena plaça del subgrup 3a, l’objectiu és el mateix que “quan vam pujar a Portugalete: allà vaig dir que la Segona B és una categoria per a gaudir perquè sabem que som el pitjor pressupost de la categoria”.

Quiñonero lloa el treball del seu grup perquè “hi ha un grup humà amb Pepe Delgado i Pedro Dólera, al capdavant, que ‘amb quatre duros’ han fet un miracle i qui diu que no podem salvar-nos?”. En resum: “Cal fer filigranes per a seguir endavant”.

SOCI FIDEL

El missatge més sincer va dirigit al soci. Actualment segueixen 180 socis, “aquells que han tret els seus abonaments perquè abans superàvem els 500”. Això obliga a “fer mil filigranes per a seguir endavant”.

Per això, el president els anima: “Encara que no puguin entrar, aquests 180 s’han tret el carnet i saben, si no hi ha futbol, no és la nostra culpa. Hi ha uns altres, que si no veuen futbol, en directe, no el treuen i a aquests em dirigeixo perquè cal protegir l’entitat”.

The post “Cal fer filigranes per a seguir endavant” appeared first on FutbolCatalunya.com.

Aquest passat dissabte va complir 44 anys encara que no se li nota. Xavi Molist sap cuidar-se fora dels terrenys de joc igual que feia com a futbolista.

En ordre invers, la seva realitat passa per haver estat tècnic del Terrassa (juny 2019-desembre 2020), L’Hospitalet (2017- abril 2019), Horta juvenil (2014-2015) i primer equip Horta (2015-2017).

Com a futbolista, Molist reuneix un historial magnífic. Manlleu, Barcelona, Logroñés, Sabadell, Badajoz, Nàstic, Terrassa (2003-2005 i 2010-2013), Castelló, Cartagena, Badalona i Horta van ser els seus destins.

MOLIST, A L’ATUR

“Cal estar una mica actiu i mantenir l’esperit jove”, comenta a manera de presentació del nostre primer PODCAST de febrer. L’única cosa que he fet en la meva vida és jugar a futbol”, afegeix i d’això parlem.

En Xavi recorda que “he estat a molts llocs gràcies al futbol i el que queda és poder continuar parlant amb moltes persones de futbol”. Ara podrà “mirar altres Lligues, altres grups de Segona B… l’arma és el coneixement i conèixer el mercat”.

En resum: “al final, tot és aprenentatge. Ho vaig viure a Horta, quan em va donar l’oportunitat el president Paco Carmona (estima especial), igual que a L’Hospitalet i Terrassa. No sols és guanyar partits”.

TERRASSA, PASSAT PERÒ…

La seva sortida de la banqueta egarenca no s’oblida, normal. A més l’entrenador gironí viu a la ciutat: “No em va agradar ni el moment ni les formes però tampoc em va agafar per sorpresa perquè vaig veure coses rares aquells dies”.

El trist és no haver rebut del club “ni una trucada personal des del passat 28 de desembre, només vaig parlar amb l’advocada. Jo tinc el mateix número de telèfon i em truquen jugadors i companys”.

Quan se li pregunta per la raó per a la seva destitució va ser directe: “Em van fer fora perquè l’equip hauria d’haver guanyat 60 punts, tots els partits, en la primera fase”. Més clar?.

NO PARLA GREC

Molist, que va ser destituït el 28 de Desembre (Sants Innocents) recorda que, després de caure per 1-0 a Nou Barris, vuit dies abans, “vaig parlar amb el director esportiu i amb la fredor que va haver-hi ja vaig veure coses rares”. És més, “el 27 vaig posar l’entrenament en el grup de whatsapp i el director tècnic em va contestar que havíem de parlar”.

El que sorprèn és que ni el president del Terrassa, Jordi Cuesta , ni l’accionista grec Konstantinos Ysakiris, s’hagin dignat parlar amb ell. “Bé, no sóc amic seu encara que vam tenir bona relació i em vaig portar bé. Mai vaig tenir cap problema amb ell però amics és una paraula molt gran. Si parlo grec? No, no parlo grec”.

The post Xavi Molist: “Al Terrassa vaig veure coses rares” appeared first on FutbolCatalunya.com.

Com a futbolista ningú pot descobrir a Ramon María Calderé ni com a tècnic. Com a jugador va explotar en el primer equip del FC Barcelona en els anys 80, va jugar el Mundial de Mèxic 1986, va ser campió d’Europa sub-21 (1986), va passar pel Betis i va acabar en el Sant Andreu (1990-1993) amb una de les samarretes que més orgull li produeixen al costat de la blaugrana.

Set campionats de Tercera Divisió, nou play-offs, quatre ascensos a Segona B, dues a Tercera i una Copa Federació és el resultat del seu treball en les banquetes, ara com ara. Després d’haver passat per equips com el Badalona, Reus, Burgos, Castelló, Salamanca, Castelló, Olot, Badalona (ho va passar molt malament), Reus D. i Santboià va viure tota una aventura a Bèlgica amb el seu amic ‘Tintín’ Márquez (KAS Eupen).

CALDERÉ, ESPECTACULAR

No obstant això, si alguna característica defineix a aquest referent de Vila-rodona, a uns 30 Km de Tarragona… Tipus sincer, humil, directe, amic dels seus amics, generós…. clar que té defectes (com tots), però això s’ho deixem a qui desitgi veure aquest costat negatiu. Segur que hi ha pocs.

Va sortir de la pedrera del FC Barcelona, va debutar en el primer equip de Terry Venables perquè va donar-ho tot i va deixar la seva petjada. Ningú millor que la ‘Poquipèdia’ de Joan Poquí (Mundo Deportivo) per a recordar aquest instant màgic en la seva vida.

Va sortir del Barça, va ser cedit, va tornar al Barcelona At. (1981), va lluitar pel Betis (1988-1990) i va acabar a la UE Sant Andreu (1990-1993). No es perdin les paraules d’en Ramon per al club quadribarrat perquè el seu cor encara plora. “És el club més maltractat de tota Espanya”. Rotund. Escoltin, escoltin, Lugo…..

DONAR LA CARA ES PAGA

Va passar pel club blaugrana per a fer tasques tècniques però no com a primer responsable. És curiós, però la gran quantitat de precandidats mai ha mirat cap a Ramon Calderé. Ho té tot per a lliurar-se al seu club de l’ànima, no obstant això ningú fa el pas.

El de Vila-rodona ho entén gairebé tot: “D’acord, si no compten amb mi, doncs les seves raons tindran”, però el que no entén és que “Pep Moratalla no sigui aquí. Al costat de Tintín Márquez i Guardiola són els millors”.

El passat 19 de juny del 2019 deixava entreveure un futur com a director esportiu. Encara sort que no va ser així; després va arribar un 12 d’agost amb l’americà Clifton Onolfo i el Reus Deportiu. Calderé s’unia amb la seva paraula, ja que no feia falta ni contracte ni res, només la paraula. Ja sabem el final. “Va ser un bluff”, assenyala. Una altra vegada, va donar la cara i gairebé se la trenquen.

UN LUXE DE PERSONA

Mira cap a la Federació Catalana i no entén per què no poden jugar els xavals, parla de l’entrenador formador, del respecte als ídols, dels cromos, del seu futur com a comentarista (sempre ha anat bé de paraula) i brilla quan ens presenta als seus tres millors ‘gols’ en la seva vida.

Poder entrevistar a Ramon María Calderé sempre ha estat un luxe personal. Ni és la primera ni serà l’última, però sí que és un plaer professional i personal. Per això els convidem a que es relaxin i escoltin un tipus que sap el que diu i diu tot el que sap.

The post Calderé, a fons i amb la seva veritat per davant appeared first on FutbolCatalunya.com.

La seva principal virtut és el que no diu, el que mai explicarà, però Jaume Langa, exfisioterapeuta del FC Barcelona pot ajudar-nos a conèixer alguna cosa més sobre Diego Maradona. Va compartir dos anys amb ‘El Pelusa’ (1982-1984), temps suficient per a saber qui i com era aquesta estrella mundial.

Va viure molt de prop l’hepatitis i la greu lesió que el va apartar diversos mesos de l’equip barcelonista, va acudir al seu domicili en infinitat d’ocasions i va compartir confidències que mai se sabran. Jaume, exfutbolista amateur d’equips com a Condal, Júpiter, L’Hospitalet o Cornellà, entre altres, parla amb respecte, amb molt de respecte sobre Maradona.

“Recordo amb molt d’afecte a Maradona. Quan va arribar em va regalar la primera pilota que va tocar com a jugador del Barça, me la va signar, però la veritat és que no sé on la vaig ficar després”, comenta com a anècdota d’introducció en el nostre PODCAST.

Poc amant de la mitologia –”tinc diverses samarretes però la de Diego, no. També tinc la del debut de Messi a Portugal amb el ’30’ a l’esquena, però a la vida li dono més importància a les amistats i a la salut que a col·leccionar coses”.

A CASA DE MARADONA

Sota la responsabilitat de l’enyorat doctor Carles Bestit, Langa va haver d’acudir diverses vegades al domicili de Pedralbes del crac argentí. “Jo anava a casa de Maradona moltes vegades, sí, i veia a molta gent que no feia malament a ningú; arrossegava a molta gent i era un entorn molt gran, però jo no vaig viure res estrany. La llegenda i la gent parla massa sobre Diego, per això m’hauria agradat que s’expliqués quan ell era aquí i no ara”.

La joventut del ‘Pibe’ demostrava que “era un líder dins i fora del camp”, parlava de “santuari quan es referia al vestuari i no deixava entrar a directius”. El triomf a Belgrado serà inesborrable, ja que “es va posar l’equip damunt. Diego va ser un bon tipus mentre va ser aquí. Quan calia sortir a escalfar era un espectacle en qualsevol camp del món”.

Jaume somriu quan recordem les sessions de tarda del ‘Flaco’ Menotti. “Va posar els entrenaments a la tarda encara que els europeus no ho entenien. El míster va parlar de bioritmes i altres coses, era la seva idea i no li treuré mai la raó. A Maradona també li agradava, clar”, afegeix.

L’EXEMPLE DELS ESPORTISTES

La veritat és que després arribava l’hora de la veritat i sempre donava la cara: “Jo no vaig viure èpoques tan llunyanes com la de Kubala i, encara que es deien moltes coses, l’endemà sempre donaven la cara. Igual que Diego o Schuster, per exemple”.

Ser un exemple per a qualsevol nen va ser una assignatura pendent amb la qual se’n va anar encara que “ha de ser un pare l’exemple per a qualsevol nen”, destaca Langa. “No obstant això, una estrella de l’esport també hauria de ser-ho perquè es fixen molt els nens i ha de ser un símbol d’educació. No obstant això, per a mi, Maradona sempre va ser un crack a Barcelona”, insisteix.

I EL FUTBOLCAT?

Segon apartat en el nostre PODCAST dedicat a escoltar a Jaume Langa i al nostre company Lluís Payarols (Sport) amb la temporada 2020-2021 del futbol català per davant. Escoltin amb atenció les paraules de l’un i l’altre. Val la pena.

“Qui no esperava que fos una temporada complicada. Des de l’estiu de Blanes em feia encreuaments perquè se sabia que podia passar tot això, no feia falta ser Rappel encara que parlaven de molts plans. Tot fa una sensació d’improvisació”, assenyala Lluis Payarols, un dels millors coneixedors del nostre futbol català.

Més suau es pronuncia Jaume Langa. “La FCF està treballant molt per a resoldre un tema complicat i deixar content a tots és molt difícil. No és el mateix jugar a una volta, sempre hi haurà algú que se senti perjudicat i hi haurà desigualtat”.

Són dues de les frases que poden escoltar en el nostre PODCAST setmanal que té com obligada referència a qui va ser el millor jugador del món, Diego Armando Maradona. Un luxe dins dels terrenys de joc que va compartir vida i obra al costat del nostre Jaume Langa.

The post Jaume Langa: així recordo jo a Maradona appeared first on FutbolCatalunya.com.