JORDI MESTRES @jordimestres7

Amb 45 anys, Piti Belmonte (1973) ha viscut de tot al futbol. Primer com a futbolista i després com a entrenador, va viure durant 25 de l’esport rei… fins que va deixar el Sant Andreu per segona vegada. Aleshores – sense cap descens a Tercera al seu CV – es va trobar aturat, sense oportunitats de seguir a una categoria en la que havia dirigit 145 partits. “El marge d’error dels futbolistes és més gran que el dels entrenadors, que és nul”, comenta, després d’haver-ho patit ell mateix. Ara, després de pujar el Santboià a Tercera Divisió, vol aconseguir un nou ascens amb el Manresa. La prioritat és clara a dia d’avui: guanyar-se la vida amb la feina i no oblidar el futbol al Congost.

Com va la vida, Piti?

Bé, molt bé, passant calor com tothom, però bé.

Compaginant la feina i el futbol?

Sí, compaginant-ho. Durant el dia a la feina de l’empresa tèxtil de Castellar del Vallès i després al vespre a entrenar amb el Manresa.

Sobta que amb el seu historial a les banquetes estigui entrenant ara mateix a Primera Catalana.

A Sant Boi també vaig entrenar a Primera Catalana.

Però va pujar a Tercera.

Per això vaig a Manresa.

Per a pujar a Tercera?

Sí.

Llavors és un pas enrere?

No, home. La meva prioritat és la coordinació amb la feina i a partir d’aquí si estem a Tercera Divisió, millor. Tot és més bonic a Tercera, però no tinc inconvenients amb el tema de la categoria. S’ha d’adaptar a la feina i la família.

És Primera Catalana, però el Manresa no deixa de ser un equip històric de Catalunya.

Estem allà perquè el Manresa té un projecte ambiciós. S’ha quedat dos anys seguits a tocar de l’ascens i té un objectiu molt clar. Anem allà perquè també som ambiciosos nosaltres.

Llavors, el titular seria que Piti va a Manresa a pujar l’equip a Tercera Divisió?

Això és massa bèstia. Piti va a Manresa per a fer un bon equip i guanyar molts partits, que ja sabem com funciona això si ho dius públicament.

Però vostè passa d’entrenar a Segona B, una categoria semiprofessional, a una Primera Catalana totalment amateur. Res a veure, no?

He tingut la sort d’estar 20 anys com a futbolista i 5 com a entrenador dedicant-me exclusivament al futbol. M’he sentit un privilegiat, però va arribar un moment que s’havia de prendre una decisió i l’ordre de prioritats ha canviat radicalment. Ara, primer hi ha la feina i després si es pot entrar al futbol, perfecte. No tinc els mateixos objectius que fa uns anys i m’és indiferent la categoria si l’equip s’adapta a les meves prioritats.

El moment que van canviar les prioritats va ser quan va sortir per segona vegada del Sant Andreu?

Exactament. Correcte.

“EM FA MOLTA PENA HAVER MARXAT DEL SANTBOIÀ”

Després, també ha viscut situacions complicades, com per exemple la d’haver de sortir del Santboià unes setmanes després de renovar per la multa al club.

Ens feia moltíssima il·lusió seguir. Vam arribar al Santboià, vam complir l’objectiu i l’any a Tercera Divisió vam fer-ho bastant bé. Una bona temporada, en la que ens vam estabilitzar a la categoria. Ens fa moltíssima pena al cos tècnic haver marxat del Santboià, perquè sabíem que mantenint el bloc i i encertant amb els fitxatges el club podia fer un pas endavant molt important. No va ser així. La realitat mana i una feina de gairebé dos anys s’ha quedat en no res.

Fer 50 quilòmetres per anar a entrenar després d’una jornada laboral val la pena?

Això li hauries de preguntar a la meva dona, que segurament tindrà una resposta diferent a la meva.

Problemes a casa, doncs?

No, ni molt menys. Tots els entrenadors d’aquestes categories compaginen una feina amb el futbol i estan en aquesta situació. La meva no és diferent a la resta.

T’hi dediquis al 100% o no, del futbol no es pot desconnectar?

Correcte. A més, tot depèn de cada persona de com ho porta. És estrany que sent entrenador no pensis durant el dia en l’equip i en els futbolistes. Justament, és això el que ens fa estar desperts, actius i motivats.

Costa més triomfar sent entrenador que com a jugador?

Sens dubte. Simplement per estadística. El número de places es redueix moltíssim.

Més enllà de l’estadística, per què costa més?

És matemàtica pura i dura. Evidentment el jugador té el seu marge d’error, cosa que l’entrenador no té.

Ha gaudit més com a jugador que d’entrenador?

I tant. Sens dubte.

Hi ha menys preocupacions com a futbolista…

Realment el que gaudeix del futbol és qui està al camp. Passar-s’ho bé jugant no té preu.

Fer de representant del Piti petit no s’ho ha plantejat encara?

Que va. De representant sóc molt dolent. Ara és juvenil de segon any i li queda molt camí per recórrer.

“EL PROBLEMA HISTÒRIC DEL SABADELL SÓN ELS CANVIS”

Juga al Sabadell ara mateix. Com veu el club?

Veig que el gran problema històric del Sabadell són els constants canvis i la poca estabilitat que té a nivell institucional. No hi ha espais de temps que durin, que és el que dóna continuïtat als equips i et porta a l’èxit. El Sabadell no ho té i en especial els últims anys. Això fa molt difícil que li puguin anar bé les coses. Des de fora, recordo que sóc un simple aficionat, sembla que ara s’està intentant fer les coses bé. La temporada passada es va començar més tard que altres equips i tots sabem que això perjudica molt. Aquestes situacions, provocades per la inestabilitat, s’acaben pagant. Entenc que aquesta temporada serà molt millor perquè tenen continuïtat amb l’entrenador i un grup de jugadors important. Això és garantia que segurament anirà millor.

Llavors el problema del futbol són els directius?

No, home. Aquest titular no és veritat. Quan parlo d’inestabilitat no parlo de persones en concret. El món del futbol provoca aquestes situacions. Moltes empreses volen entrar a aquest xou que té molta repercussió. Aquí tots som culpables d’allò bo i allò dolent que passi.

Li ha quedat l’espina de no entrenar el Sabadell?

Espina? No, jo encara no he mort.

Canvio la pregunta. Té la il·lusió d’entrenar el Sabadell?

Això sempre i fins que em mori. El meu equip és el Sabadell i jo vull entrenar-lo.

Quan vostè era un nen hi havia molts aficionats de Sabadell, Nàstic o Badalona. Ara tothom és del Barça o del Madrid i aquest sentiment s’ha perdut.

Això és culpa de la globalització. Amb les noves tecnologies es té accés a moltes més coses que en èpoques anteriors. Abans anaves al camp del Barça o de l’Espanyol o no veies els jugadors que tenies als cromos. Ara tot és més accessible.

I la gent té menys criteri en conseqüència?

Jo crec que en general la gent hem tingut sempre poc criteri.

El futbol en sí també ha canviat molt. Els valors que transmet per exemple Santi Triguero no es veuen ara.

Sí, però això no és responsabilitat del futbol, sinó de la societat. És una conseqüència de la manera d’educar els nostres fills. I no parlo de l’escola, sinó dels pares. Això és qüestió de transmetre valors com el sacrifici, l’esforç i la implicació. S’han perdut i els responsables són els pares.

Si els seus fills li pregunten a casa de que treballa què diria: entrenador o comptable?

Home, la meva feina. És el que em dóna de menjar a mi i a ells. A mi els meus fills em tenen com una figura del futbol, de quan era jugador i després entrenador. Ho tenen present, però ara mateix la meva feina no és aquesta.

Prioritzar la feina tanca la porta a tornar a viure plenament del futbol?

No, perquè la vida està plena d’etapes diferents. No sé quant durarà l’actual i és del tot incert. Ara mateix busco el que busco al futbol. D’aquí dos anys? Doncs no ho sé. Intento ajudar a grups de persones a desenvolupar les seves capacitats futbolístiques, igual que abans.

Creu que el futbol en si, amb el que ha aconseguit, ha estat injust amb vostè?

Això no ho haig de valorar jo. Això és perquè ho he escollit jo. Jo no em puc plantejar entrenar un equip de Segona B perquè l’horari no m’ho permet. No estic en aquest mercat actualment. La situació és la que és i jo estic a gust i content amb el que faig. Entenc que com a entrenador he aconseguit coses que pot sobtar que estigui entrenant ara a Primera Catalana. És on vull estar. Intento deixar una mica l’ego de banda i estar a on vull estar.

Al futbol l’ego és llei.  

I tant. Ho sé perfectament. Fer el pas al costat ha estat difícil i ara mateix no estic saltant i ballant, la veritat. Evidentment, això és com tots els processos. No venen d’un dia per l’altre i deixar de fer el que he fet 25 anys ja ho tinc assumit. Tinc sort de fer una feina que m’agrada, del que havia estudiat. Em dedico a recursos humans i facturació.

Aniria a Montserrat si puja el Manresa?

En cotxe? Quan vulguis. Vens amb mi? Amb qui la faig? Justament aquesta setmana o la vinent aniré a Montserrat amb la família.

The post Piti Belmonte: “He deixat l’ego de banda i estic on vull estar” appeared first on FutbolCatalunya.com.

PITI BELMONTE/ TÈCNIC FUTBOL

Nous projectes, renovades il·lusions, noves energies i ganes que la pilota comenci a rodar. Però realment tot el que trobem en aquest grup 3r es nou? Només hem de fer una petita ullada per veure les moltíssimes semblances.

Trobem la primera pista que ens demostra que poques coses han canviat, en  el fet que dels quatre equips que van jugar el Play Off d’ascens, Nàstic, Huracán, Reus i Hèrcules, només el primer va aconseguir pujar a l’anhelat futbol professional.

La segona pista és que l’equip que va jugar la temuda i perillosa promoció de descens, l’Eldenc, va aconseguir mantenir la categoria i continuar una temporada més a la 2ª divisió B.

La tercera pista i definitiva, la trobem fent una comparació entre els equips integrants en relació a la seva zona geogràfica i la seva relació de filiació. A la temporada 14-15 la categoria la formaven 8 equips catalans, 5 equips valencians, 1 equip balear i 6 equips filials. Pel que fa a la temporada 15-16 aquesta està formada 7 equips catalans, 5 equips valencians, 2 equips balears i 6 equips filials. Com podem observar, l’única diferència és que hi ha un equip balear més i un català menys. Pel que fa als filials, que necessitarien  un article exclusiu, tornem a trobar 6 equips, és a dir, un 30% de la competició !

Així doncs, trobem molts punts en comú entre les dues temporades, però no hem de perdre l’esperança de veure coses noves. Gairebé tots els equips han hagut de renovar les seves plantilles i fer moltes incorporacions, i l’arribada de nous equips a la categoria com La Pobla de Mafumet,cf, C.E. Sabadell, FC Barcelona i CD LLosetense fan que la presència de nous jugadors al grup 3r estigui garantida, o potser no?

Si observem el mercat de fitxatges, ens adonem que més que la incorporació de nous jugadors a la categoria, trobem un intercanvi de cromos entre els diferents equips.

Ara podria fer un salt de 9 mesos i dir quins seran, sota el meu parer, el campió, els 3 equips que disputaran el Play off d’ascens, l’equip que jugarà la promoció de descens i els quatre conjunts que malauradament baixaran de categoria…Això seria massa agosarat per la meva part i es podrien ferir sensibilitats.

Tot i així, en relació al potencial econòmic, la confecció de la plantilla i l’experiència a la categoria, crec que hi ha un gran favorit per ser campió que és el CF Reus Deportiu, ja que ha mantingut la pràctica totalitat de la plantilla i s’ha reforçat amb gol. Seguit de ben a prop per l’Hèrcules d’Alacant.

Els equips favorits per jugar la fase d’ascens serien Alcoyano, Huracán, Lleida i Barça B, seguits de ben a prop per Sabadell i Olot. Per tant, com cada any, massa equips per tant poques places.

Pel que fa a la zona calenta de la classificació, si fem cas a la història de la competició, al final de la temporada trobarem un equip balear i un parell d’equips filials.

Malgrat tot l’exposat, al igual que la pretemporada, l’estiu també es fa llarg sense competició oficial i com la vida i el futbol són dinàmics i canviants, aquesta nova temporada segur que ens portarà sorpreses i ens farà gaudir.

Per tant, que comenci l’espectacle !

Piti Belmonte, Entrenador

The post ‘Dejà-vu’- Atrapats en el temps appeared first on FutbolCatalunya.com.