Durant gairebé tres quarts d’hora, Soteras no respon: dispara. Carrega contra periodistes, antics companys de junta, exdirectius, el secretari general, els Mossos d’Esquadra i qualsevol veu que qüestioni la seva presidència.

El resultat és tan clar com preocupant: un dirigent que es proclama víctima de “manipulacions”, “interessos ocults” i “mentides”, però que ja no troba ningú al seu voltant disposat a fer-li costat. Ni tant sols el seu secretari personal que ja ‘passa’ de preparar-li les entrevistes. O això, o també vol que plegui per a la seva subsistència.

RIDICULESA  I DESBANDADA A LA JUNTA

Quan un president reconeix obertament que “he comptat tres, tres, molt bé, tres, tres o quatre, o cinc, és igual”, referint-se als membres dimitits, no està restant importància; està confirmant la fractura.  Les sortides de vicepresidents, directius i delegats no són fruit d’un cicle natural, sinó la conseqüència directa d’una gestió caòtica, opaca i autoritària.

Les delegacions, mentrestant, tanquen o redueixen horaris. “Es rumorejava que es tancava la delegació”, admet el mateix Soteras, intentant restar-hi importància, quan la realitat és que hi ha oficines sense personal estable i clubs que ja no troben resposta administrativa. Horaris restringits i els comitès de competició, des de Barcelona. “Els hem professionalitzat”, deia Soteras sense respondre concretament a la pregunta de si els expedients es resoldrien a Terres de l’Ebre o a Barcelona, mentre reconeixia no trobar ningú per substituir els juristes de tota la vida.

ATAC SENSE FRE A SECRETARI I MOSSOS

En un dels fragments més significatius, acusa directament el seu encara secretari general, Oriol Camacho, d’intentar “desestabilitzar la pròpia Federació a benefici propi i de tercers”.  Ho fa sense proves, sense noms i sense cap informe intern que ho acrediti. I ho fa, a més, mentre presumeix de “tenir coses molt grosses” que no vol explicar. “Hi ha coses molt grosses… però no ho diré aquí perquè no”, afegeix. Ja té una querella per injúries i calúmnies, que no fa més que engreixar.

L’estratègia és clara: convertir la sospita en argument. Però quan el màxim responsable institucional es permet insinuar delictes sense evidència, erosiona la seva pròpia credibilitat i posa en qüestió la neutralitat que la FCF hauria de projectar.

MOSSOS D’ESQUADRA ‘MENTIDERS’?

El to no millora quan parla dels Mossos d’Esquadra, a qui acusa obertament d’haver “fet un informe ple de mentides” sobre la seva gestió durant el procés electoral. Uns Mossos que, recordem, actuen per mandat judicial. Són els jutges també uns mentiders? És una declaració d’una gravetat extraordinària: un president d’una entitat esportiva desautoritzant el cos policial de Catalunya en antena. Aquesta mena d’afirmacions potser serveixen per reforçar la narrativa del “tothom em vol fer mal”, però enfonsen definitivament la seva credibilitat institucional, si algun cop en va tenir alguna.

LA SOLEDAT DEL QUI VEU ENEMICS A TOT ARREU

El sabadellenc sembla convençut que és víctima d’una conspiració transversal. Parla de “denúncies falses”, “actes notarials manipulats” i “mitjans que no expliquen la veritat”, però no aporta ni un sol document que ho provi. Aquest relat de setge constant pot servir per mantenir mobilitzats 2 fidels, però ja no convenç ningú més. La imatge és clara: un home sol, envoltat de sospites que ell mateix alimenta.

El contrast amb la realitat diària és abismal. Mentre ell parla de “normalitat” i assegura que “han començat les competicions al 100% sense cap problema”, els clubs es queixen d’endarreriments, de manca d’atenció i d’una burocràcia cada cop més lenta. Quan les oficines tanquen a mig dia o els delegats pleguen, no cal cap “conspiració”: cal gestió, i aquesta brilla per la seva absència. Un president que quan un club es queixa, l’insulta als mitjans de comunicació, el sanciona injustament, li posa els pitjors horaris, li paga tard i malament les subvencions o li nega un ascens guanyat als terrenys de joc.

LA TRISTA FIGURA

L’encara (ir)responsable de la Catalana s’ha convertit en el cavaller de la trista figura, cavalcant sol a lloms d’un director general desencadenat, que lluiten contra els molins de vent, com si fossin enemics reals. Ja no és només el to: és el buit.

Ha perdut la confiança del seu equip, la complicitat dels pocs clubs que el respectaven i la credibilitat institucional que requereix la presidència. Quan la resposta davant cada crítica és un atac, i davant cada dubte, una insinuació, ja no queda espai per la política federativa: només la resistència personal. Soteras està atrinxerat al carrer Sicília amb el seu inseparable Calle, l’exterminador, esperant que en qualsevol moment entrin els Mossos a posar-li les manilles.

UN COVARD PER ALS DEBATS

D’altra banda, confon supervivència amb autoritat. Però la seva veu cada cop sona més a monòleg: un discurs que ja no té interlocutors, que no genera credibilitat i que, a cada nova entrevista, el retrata més sol. Ell mateix ho admet sense voler: “No accepto que se m’ataqui amb interessos ocults” (jajaja). Però potser el problema no són els atacs externs, sinó el desert intern que ell mateix ha creat. Per cert: mai ha aguantat un debat, un cara a cara, només entrevistes amables.

Soteras ja no és el president que defensa una institució: és un president que es defensa d’ella. El discurs victimista, els retrets als Mossos, les insinuacions sobre excompanys i periodistes, i la desbandada interna dibuixen un final de cicle que ell encara no vol veure. El Minut 91 no va ser una entrevista: va ser una confessió involuntària d’un irresponsable sol davant del mirall, buscant culpables per una crisi que ha provocat amb la seva pròpia incompetència.

The post Soteras supera la seva ridiculesa en ple ocàs appeared first on FutbolCatalunya.com.