JORDI MESTRES @jordimestres7

L’ambició és un factor que Mikel Azparren (1981) contagia als seus futbolistes. Així ha arribat a disputar una promoció d’ascens en poc temps a la banqueta andreuenca. El fet, però també la forma ha reforçat a un club a la deriva abans de l’arribada del navarrès. I és que fa un any el Sant Andreu va quedar fora de la promoció després d’una segona volta impecable. A la segona, ha anat a la vençuda. Castàlia espera els quadribarrats, que arriben sense cap mena de temor. Ho faran millor o pitjor, però l’esforç és innegociable des de l’arribada d’Azparren, un andreuenc de pro, que viu al barri, sent els colors i s’alegra el doble de les victòries i pateix com ningú les derrotes. Mikel Azparren ha despertat Sant Andreu.

Com es planteja el partit contra el Castellón?

Tenim ganes d’anar a aquell escenari tan bonic, la veritat.

Penseu que heu tingut mala fortuna amb el rival i per aquest escenari amb 13.000 persones?

Per a nosaltres és un repte molt il·lusionant. Lògicament, quan et toca un rival que cada diumenge fica 13.000 persones a l’estadi i té l’exigència de pujar saps que serà dur. Això no vol dir que contra un altre rival passaríem segur. Estem a segona ronda, hi ha gent eliminada i qui et toca té nivell. No hem d’incidir en que la gent sàpiga que el Castellón és candidat a l’ascens per a que la gent ho sàpiga, però ens il·lusiona molt anar a aquest estadi amb tanta gent.

Més enllà de guanyar, l’objectiu és acabar el partit vius tenint en compte que la tornada és al Narcís Sala?

Quan s’enfronten dos equips tan fiables és difícil que una eliminatòria es decideixi al partit d’anada. M’imagino que no es decidirà fins la tornada i amb la nostra gent ens hem de fer forts. Per això primer s’ha de competir bé contra ells i la seva gent. Estarem preparats per tot.

La virtut més gran del Sant Andreu és la mentalitat? Ho dic per la persistència per entrar a play-off després de la decepció de la temporada passada o superar situacions com la del penal i l’expulsió a la tornada contra l’Antequera.

Jo crec que a nivell general som un equip difícil i molt fort. A nivell mental, físic i motivacional. Hem viscut tot tipus d’experiències en aquests dos anys i hem madurat molt. La base de l’any anterior i la que s’ha incorporat ha aconseguit ficar-se en play-off i a més com a segons darrere d’un Espanyol B que ha fet història. Sabem que els play-off els decideixen els petits detalls, però tenim molt clar el camí que ens ha portat fins aquí. La serietat i no donar per perdut cada moment de cada partit, independentment del que hagi passat i el resultat.

El Sant Andreu sempre ha tingut una afició fidel, però té la sensació que els últims dos anys la gent s’ha enganxat a l’equip?

Que estem en un play-off és conseqüència de moltes coses. Jo crec que l’entorn ha de gaudir-ho i molt perquè ho mereixem tots els que treballem i som del Sant Andreu. Una de les claus molt clares és que la cohesió social entre club, equip i afició ha estat impressionant. No ho recordava així dels cinc o sis anys  que vaig jugar aquí. Això ens ha fet barallar als que estimem el Sant Andreu. Òbviament s’hi ha de sumar arguments esportius, però sense això no viuríem el que estem vivint.

De fet, li han dedicat una cançó personalitzada.

Sí, sí, a vegades em fa una mica de vergonya. No sé ni que dir. Sé que aquells que la canten han estat a les bones i a les dolentes i per a mi aquesta gent és la que mereix la pena.

Tot i ser jove, tot i ser inexpert, coneixia com ningú el Sant Andreu quan va assumir les regnes de l’equip.

El meu primer any va ser molt important viure’l des del cos tècnic amb Manolo Márquez i Joan Esteva. Així vaig conèixer el club per dins i el treball del dia a dia. Em va fer veure moltes coses i vaig aprendre moltíssim per a després. Tot i això el que hem fet no és només mèrit meu. Xavi Jiménez m’ajuda molt, el club em deixa treballar. Més enllà de les característiques futbolístiques nosaltres el que valorem en un jugador es que vulgui ser i viure com a professional independentment de la categoria.

Que els jugadors visquin com a professionals és difícil, tenint en compte que el futbol d’ara no és el mateix de quan vostè jugava.

La paraula professionalitat va lligada a viure del futbol, però jo crec que el que compta és l’actitud professional en quant a l’exigència d’un vestidor. Responsabilitat, entrenar els dissabtes… tot plegat, reforça el que és prioritzar el futbol fent sacrificis. Un jugador potser no està disposat a pagar aquest preu en una categoria com la Tercera Divisió, però els que volem nosaltres són els que només pensen en estar diumenge en les millors condicions.

En aquest sentit, pujar a Segona B és primordial.

Hem aconseguit un grup tan exigent que un cop arribats aquí no ens conformarem amb res. Ho dic de veritat. No ens conformem amb quedar eliminats perquè el rival és fort. No serveix d’excusa. Estem en un moment que no sabem si es repetirà o no. Hem d’aprofitar-lo. Hem de lluitar-lo i no serà per no intentar passar.

Pujar amb el Sant Andreu és encara més especial?

Jo em considero un home de club. Sempre he fet el que el Sant Andreu ha necessitat, al cos tècnic, agafant l’equip una setmana i tornant a ser segon i finalment assumint l’equip. Sóc del Sant Andreu i els moments dolorosos em fan mal el doble i els bons els gaudeixo com ningú perquè això és casa meva. Aquí és on vull estar i no només no em queixo, sinó que estic molt agraït.

Viu a Sant Andreu?

Sí, visc a prop del barri.

Llavors és un andreuenc més.

I tant. Des que vaig signar de jugador sempre he estat a prop del camp. Sóc dels que va a l’estadi caminant i per a mi viure a aquest poble i gaudir dels seus carrers i el seu ambient m’agrada.

A més a més ha format una família aquí.

La meva parella i jo som bascos. Ella ha estat sempre amb mi i ha fet l’esforç d’anar sempre amb mi i ara els dos estem molt a gust a Sant Andreu i hem tingut una nena, una ciutadana catalana.

I el seu català com va?

A veure jo crec que hauria d’intentar deixar-me anar i parlar-lo. El controlo suficientment per a parlar-lo, però és veritat que com no em sento 100% segur no el parlo. L’entenc perfectament i en cap cas la gent que em parla en català li demano que ho faci en castellà. Sé que estic a Catalunya i estic encantat de que se’m parli en català, encara que jo respongui en castellà.

Alguna promesa si pugen?

La única promesa que podria fer és que ho celebraríem tant perquè hi ha tant i tant treball darrere… Insisteixo que això són preguntes que les accepto com a típiques en un play-off, però just abans de començar la segona ronda contra el Castellón més ens val centrar-nos en l’eliminatòria i no pensar en altres coses.

The post “Un cop arribats aquí no ens conformarem amb res” appeared first on FutbolCatalunya.com.

JORDI MESTRES @jordimestres7

Ja coneixem els vint noms que guiaran els equips del grup 5 de Tercera Divisió la propera temporada. Alguns noms són molt coneguts i d’altres, no tant. Veterans i novells afronten un projecte – un més – encaminat cap a l’èxit. Andrés González (10a temporada al Santfeliuenc), Toni Carrillo (9a al Cerdanyola) o Juanjo García (8a al Júpiter) no faltaran a la cita. Tampoc els nouvinguts, que no són pocs. Santi Castillejo, Narcís Pelach ‘Chicho’, Albert Cámara, Miquel Muñoz, Calderé i Ignasi Senabre estrenen equip aquesta temporada. Tots amb l’objectiu de fer una temporada digna en una categoria que cada vegada ho és menys. Qualsevol problema és poc amb la il·lusió de la majoria d’aquests noms que volen fer-se un lloc al futbol.

I és que el càrrec d’entrenador, com saben, és poc agraït. Tot i això molts repeteixen equip. Fins a 13 dels 20 tècnics de la categoria continuen amb el seu projecte. Alguns per mèrits com play-offs i ascensos i altres per temporades correctes. Albert Poch, Iván Moreno i Toni Escudero tornaran a intentar acabar entre els escollits, mentre que Martín Posse és l’únic tècnic renovat dels dos descendits. L’Olot li ha confiat el projecte a Calderé.

Tornaran a haver-hi dos ‘Carrillos’ després de l’ascens de Miki amb el Castelldefels. Els altres que venen de Primera Catalana són Àxel Vizuete (La Jonquera) i Manel Moya (Vilassar de Mar). Tots els ascendits, segueixen. També els de l’Empordà com Joan Màrmol (Palamós) i Arnau Sala, que dirigirà a un Peralada que passa a ser filial del Girona. Tot i la mala temporada passada, Toni Rodríguez també continua al Terrassa.

Els incombustibles Andrés González, Toni Carrillo i Juanjo García tampoc canvien de colors. Una dècada de fidelitat, que s’allarga any rere any. Per contra, els set que estrenen banqueta tenen feina per a fer. Noms coneguts com Santi Castillejo, Mikel Azparren o Albert Cámara. Ja saben que l’ex jugador té un valor afegit.

The post El ‘Cholo’ tanca el cercle de Tercera appeared first on FutbolCatalunya.com.