Marc Martínez (1986) és un dels jugadors clàssics de Segona B al segle XXI. Ha disputat més de 400 partits a la categoria de bronze, la gran majoria en equips catalans. Des del Sant Andreu fins al Lleida Esportiu, passant per Sabadell, Llagostera o Nàstic. Tot plegat, per acabar a casa, al Bages amb el seu CE Manresa. El migcampista ha viscut una de les millors etapes històriques del club, però té mil històries d’una inoblidable carrera que explica en aquesta entrevista.

Com va la vida de jugador retirat?

De moment bé. Encara no m’ha donat temps d’assimilar-ho. Fa dues setmanes només, ha acabat la temporada i ara és com si estigués de vacances. Quan comenci la pretemporada suposo que allà ho passaré pitjor.

TOTA UNA VIDA A MANRESA

Per què retirar-se ara?

És una decisió que ve de lluny. Quan vaig acabar la meva etapa al Lleida tenia 35 anys. No tenia ganes de marxar lluny, de moure família. En aquell moment ja em vaig plantejar deixar-ho, però em va trucar el Ferran Costa per anar al Manresa. Aquí no em va suposar cap esforç, estaria a gust i a casa. Vaig venir per fer un any i va anar tan bé la cosa que al final he acabat estant tres. L’estiu passat veient que marxava Ferran Costa i els jugadors importants ja vaig fer saber al club que em plantejava aquesta temporada com l’últim any. És un tema més de desgast mental, del dia a dia, de molèsties físiques.

Físicament no ha estat bé?

Aquests últims anys a Manresa no he tingut moltes lesions, tampoc ho he passat fatal. Ho vaig passar pitjor a l’anterior etapa a Lleida, amb molts problemes musculars i recaigudes. Físicament l’edat es nota, sobretot a nivell de recuperació quan acabes un partit. En el joc no he sentit que em passessin volant, però el que et deia que a l’hora de recuperar sí que patia més. Són coses normals de la veterania.

Retirar-se al club de la seva ciutat és un bon final, no?

“ÉS UN TEMA MÉS DE DESGAST MENTAL”

Per mi ha estat ideal. No és el mateix acabar en un club de l’altra punta d’Espanya que fer-ho els últims tres anys al club de la meva ciutat, amb la meva gent. A sobre en una de les millors etapes de la història del Manresa. No tothom pot escollir on acabar, però per mi ha estat així i prefereixo que hagi estat així.

I ara què?

De moment molt aturat tot. Tinc una baralla interna. D’una banda m’agradaria descansar una mica, tenir els caps de setmana per la família i la nena i de l’altra m’agradaria seguir vinculat al futbol. M’agradaria seguir vinculat al futbol, no sé com, ni quan ni de què. Sí que sé que vull provar-ho. Segurament més enfocat a estar al camp d’entrenador.

“M’AGRADARIA SEGUIR VINCULAT AL FUTBOL”

La seva posició al camp ha donat molts dels millors entrenadors de la història.

Evidentment el mig centre és el que controla tot el que passa al voltant, el que està pendent de tot. De la distància entre línies, també veu si hi ha espais interiors per trobar avantatges. Aquest tipus de jugadors, que veuen aquests detalls, tenen avantatge en aquest sentit. També pots haver tingut una molt bona carrera de jugador, però entrenar és una altra cosa. T’has de posar davant d’un grup, comunicar bé i transmetre coses. Suposo que ho provaré en algun moment.

Parlant d’entrenadors amb quin es quedaria de la seva carrera?

Tinc dos marcats, el primer i el que per mi ha estat dels millors que he tingut és Imanol Idiakez. Ara acaba d’ascendir amb el Deportivo i el vaig tenir a Lleida i va suposar un canvi radical per mi. D’altra banda, Ferran Costa. Pot sorprendre perquè me’l vaig trobar amb 35 anys després d’haver tingut uns quinze entrenadors i a una categoria inferior. El que vaig viure amb ell em va agradar molt.

“TINC MARCATS ELS PENALS DE SEVILLA, VA SER MOLT CRUEL”

I si li pregunto per un moment?

Tinc molt marcada la temporada de Lleida amb Imanol Idiakez. Va ser duríssima perquè vam estar sis mesos sense cobrar. Hi havia jugadors que no podien viure i ho estaven passant fatal. Hi va haver una lliçó de generositat allà dins i a contracorrent i contra tothom ens vam plantar a una final de playoff contra el Sevilla Atlético. Perdre als penals va ser cruel, però és d’aquells moments que se’t posa la pell de gallina. Saps què va passar, com ho vam aconseguir i va ser una temporada extraordinària.

Ha jugat més de 400 partits a Segona B i només 10 a Segona A. Com s’explica això?

A veure, això seria llarg d’explicar.

Tenim temps, no pateixi.

Hi ha hagut moments claus a la meva carrera que han passat coses perquè no es doni. Quan vaig debutar a Segona A vaig anar a parar al Huesca, un equip fet a base de jugadors de Primera Divisió molt veterans. Antonio Núñez, Nacho Novo, Luis García… un vestidor amb molt d’ego i jo mentalment em vaig fer petit. El primer entrenament allà li vaig dir al meu representant que era impossible que jo jugués allà. Hi havia jugadors que potser em vaig dirigir la paraula cinc vegades en mitja temporada.

“QUAN VAIG DEBUTAR A SEGONA VAIG TENIR UN PROBLEMA FAMILIAR GROS”

Els entrenadors van tirar molt d’aquest perfil de jugadors aleshores. A part de tot això, just quan comença la lliga a Segona A tinc un problema familiar molt gros. Abandono Huesca durant un mes i vinc a casa. Torno pensant com deixo la meva família d’aquella manera i per això al Nadal surto cedit a un equip de Catalunya. Quan tenia la oportunitat es van donar casuístiques que van fer que sortís malament.

Això no és excusa perquè en altres ocasions podria haver donat el salt a Segona A. Aquella temporada surto cedit al Nàstic i faig molt bons mesos amb Salamero. Torno a Huesca, que havien baixat a Segona B i Salamero se’n va al Sabadell a Segona A. M’ofereix anar-hi, demano sortir, el Huesca demana una quantitat que jo em trec del meu sou i quan ja estava tot encarat el Huesca demana el doble. El Sabadell es cansa i llavors res.

“HE ESTAT UN MOLT BON JUGADOR DE SEGONA”

És el que deia que per una cosa o una altra semblava ‘gafat’ el tema.

Són coses que passen, decisions que prens durant la teva carrera que mai saps si encertes. Crec que al final una carrera marca el que has estat. Sota el meu punt de vista he estat un molt bon jugador de Segona B, d’equips punters i no m’ha donat per ser un jugador de Segona A.

De fet, d’equips de Catalunya d’aquest nivell si no ha jugat a tots doncs pràcticament.

Tot ve marcat pel que t’he explicat. Des d’aquell moment em plantejo jugar a prop de casa, amb la sort que tinc bon cartell i he pogut anar a bons equips. Lleida, Llagostera, Sabadell, Nàstic… equips de la zona.

“M’HE TROBAT CINC O SIS TEMPORADES AMB IMPAGAMENTS”

Independentment d’aquell problema fins a quin punt val la pena ser un rodamon per Espanya cada any a un equip?

Molts cops he pensat durant la meva carrera que m’hagués encantat ser un jugador de club, tenir un sentiment de pertinença i estar vuit anys al mateix lloc. En aquest futbol tan modest és molt difícil. Hi ha tanta inestabilitat, d’impagaments, a nivell competitiu, que et fan moure. M’he trobat cinc o sis temporades amb impagaments i això et fa plantejar-te moltes coses.

I per acabar, com resumiria el seu comiat?

Encara no he publicat res a xarxes socials, la veritat que sense més. La gent important, el club, van estar presents aquell dia. Estic content perquè ex companys de tots els equips m’han escrit i han tingut bones paraules per mi.

The post “Retirar-me a casa meva, a Manresa, ha estat ideal” appeared first on FutbolCatalunya.com.

Una volea del migcampista de Navarcles, Marc Martínez, va igualar a dos gols el partit ajornat de la 3RFEF5 (jornada 26) entre Girona B i Manresa. Aquest empat deixa als de Ferran Costa al cap de la classificació mancant 4 partits per als bagencs mentre que el seu immediat rival (Olot) només té 3. Així les coses, atenció al pròxim cap de setmana, ja que, mentre el líder espera a la Guineueta, els segons esperen al Sant Andreu.

Aquest calendari convida potser a un Manresa que es manté invicte lluny de casa seva, circumstància espectacular amb 7 triomfs i 7 empats a part de mantenir-se com a equip menys golejat (19).

GOLÀS DE MARC MARTÍNEZ

La tarda no va poder començar millor, ja que Javi López (suma 10) va posar per davant als seus sobre la mitja hora de joc. Aquest gol va tranquil·litzar els ànims d’un conjunt decidit a pujar de manera directa quan pocs podien pensar en aquest fet. És més, malament es va posar quan Putxi va anotar en pròpia porta (28′) i el japonès Shi (43′) va aconseguir superar a un Pulido molt encertat.

En la segona part va poder més el temor a perdre que la iniciativa local per reforçar el seu triomf i el premi a l’esforç va arribar. Costa va fer canvis i li va sortir de meravella perquè Marc Martínez, amb mitja hora de joc, va aconseguir golejar enfront de Jonathan Morilla. Era el minut 88 i s’havia obtingut un empat d’or.

D’aquesta manera, el Manresa queda com a líder, amb 2 punts d’avantatge sobre l’Olot, 4 sobre el San Cristóbal, 5 sobre el filial gironí i 7 sobre el Sant Andreu. Queda rebre a la Guineueta i Peralada i viatjar a Granollers i, finalment, L’Hospitalet; per contra, l’Olot tindrà al Municipal a Sant Andreu i Vilassar i només els queda desplaçar-se a L’Energia

FITXA TÈCNICA

GIRONA B-2

J.Morilla, Monju, Suli, Àlex Sala, Pau Víctor Sauret 84’), Gabri, Shi (Dawda 75’<9, Artero (Faja 84’), Biel Farrés,J. Roca i Unai Hernández (Ureña 64’)

MANRESA-2

Pulido, Moha, Putxi, Pele, Uri Pérez (Âlex Iglesias 58’), Javi López, Nil Garrido V. Rodríguez 90’), Noah (Marc Cuello 90’), Pau Darbra (Biel 58’), Sureda (Marc Martínez 58’) i Salva

ARBITRE: A.Aguayo Prieto (Barcelona). Grogues a Monjo, Pau Víctor, Roca / Pelegrín

GOLS: 0-1 12`Javi López; 1-1 43’ Putxi p.p.. 2-1, 43’ Shi; 2-2, Marc Martínez (88’)

The post Marc Martínez acosta més a la glòria al Manresa appeared first on FutbolCatalunya.com.

Quo vadis Lleida Esportiu? El live d’Instagram de FutbolCatalunya del dilluns 18 d’Octubre va intentar donar resposta amb diversos ex emblemàtics blaus com Molo, ex entrenador i jugador, i els ex futbolistes Marc Martínez, Pau Bosch i Pau Torres. D’aquesta manera,  van fer un repàs de la seva etapa al club i també van parlar de la situació actual.

Tots quatre van ser capitans en el seu moment i Molo, Pau Torres i Marc Martínez van denunciar que el Lleida encara els deu diners a dia d’avui. Tot i això, els protagonistes del directe de FutbolCatalunya van deixar clara la seva estima al club i esperen que el futur depari solucions.

QUO VADIS LLEIDA E.?

Molo va iniciar la nit en solitari i va reconèixer que no li sorprenien les últimes notícies. “No cobrar a Lleida a l’Octubre és normal”, explicava i afegia que “en el cas actual hi ha alguna cosa més”.

El tècnic andalús es va mostrar dolgut per les condicions que va viure a la seva segona temporada a la banqueta, en la que el club va descendir a Segona RFEF: “L’any passat va ser molt complicat, amb moltes coses extraesportives. Comencem tard, amb 12 fitxes sèniors i tot i això la segona temporada va ser molt més positiva que la primera”.

PAU BOSCH: “JORDI ESTEVE ES VA RIURE DE MI”

El més dur dels convidats amb la directiva actual va ser Pau Bosch. L’ex capità i segon jugador amb més partits disputats al Lleida Esportiu de la història va deixar el club el 2016. Quatre anys després, el 2020, va contactar als dirigents per tornar al Camp d’Esports i la resposta va ser la següent: “Vaig demanar tornar quan vaig sortir del Racing de Ferrol i el Jordi Esteve es va riure de mi”.

Per coses com aquesta, Pau Bosch va afirmar que “jo no vaig amb el Lleida Esportiu” i com a ex de l’Atlètic Lleida va afirmar que “seria bo que pugés categories per la ciutat”. Per últim, el jugador de Fondarella va dir que “espero que hi hagi un canvi de rumb al Lleida Esportiu, no que desapareixi el club. Ara mateix tot està molt cremat”.

MARC MARTÍNEZ: “VAIG PERDRE LA CONFIANÇA EN EL CLUB”

El final de Marc Martínez al Camp d’Esports tampoc va ser massa cordial. L’ex capità va afirmar que si s’hagués mantingut una part de la plantilla s’hagués plantejat seguir, però també va afegir que el dia a dia era problemàtic i gens fàcil. En referència a la situació actual, la seva opinió va ser la següent: “No poden abandonar aquests detalls (regar la gespa) al Lleida, hi ha uns mínims. Jo em vaig anar del Lleida perquè vaig perdre la confiança de la gent del club”.

Cal recordar que l’estat de la gespa del Camp d’Esports és dolent i el passat diumenge, segons va informar Gabri a roda de premsa, no es va regar el camp. En el partit contra el Teruel es van produir protestes contra la directiva i la llotja va estar pràcticament buida. Només Gerard Escoda va ser-hi presencialment.

PAU TORRES: “EM FA MOLTA PENA EL LLEIDA E.”

Passada l’hora de directe va marxar Molo i va entrar Pau Torres. El porter de Capellades, actualment aturat, ja va afirmar fa unes setmanes a FutbolCatalunya que “mentre hi hagi aquesta directiva jo no tornaré al Lleida Esportiu”. L’ex capità encara no ha cobrat tot el seu contracte amb el Lleida, tot i que afirma que va donar totes les facilitats de cobrament en terminis.

“Em fa molta pena. No sóc lleidatà de sang però és la meva ciutat, aquí viu i viuré tota la meva vida. Acabar així és la pitjor manera però el destí. Estic molt agraït a la gent de Lleida”, afirmava Pau Torres.

PRESENT PREOCUPANT, FUTUR INCERT

Aquestes van ser algunes de les declaracions de les gairebé dues hores de directe, en les que hi va haver temps per riure recordant anècdotes i també clares mostres de preocupació. El Lleida Esportiu és a dia d’avui un club envaït pels problemes econòmics, esportius i institucionals. Investigat presencialment per la Guàrdia Civil, que viu d’esquenes a la poca afició fidel que segueix al seu costat i amb l’entrenador enfadat perquè ni es rega la gespa de l’estadi.

El present és preocupant i el futur és incert. Tot plegat amb la refundació de 2011 no gaire llunyana. La única sortida és la unió de la ciutat empresarial, social i políticament entorn a un club fort. I això amb l’actual directiva és una quimera. Per això toca preguntar: Quo vadis Lleida Esportiu?

The post Quo vadis Lleida Esportiu? appeared first on FutbolCatalunya.com.