Manolo Márquez és un dels noms clàssics del nostre futbol català. Format a la Penya Anguera, ha dirigit molts partits a Segona B i fora de Catalunya. A Gran Canària va dirigir sis partits a Primera Divisió amb Las Palmas, després va viure una experiència dolenta a Croàcia i ara, a la tercera experiència fora, ha guanyat un títol. L’Hyderabad FC, que no partia com a favorit, ha estat el campió amb Manolo a la banqueta.

“Ha estat un any difícil, hem estat 5 mesos tancats en una bombolla per Covid”, explicava el nostre protagonista a l’Instagram Live de FutbolCatalunya del passat dilluns. A més, “s’han canviat les regles cada 2 per 3”, però “sento que guanyar la lliga Índia és especial. És un país on la competició té punts de Premier League. Era totalment inesperat i és una gran alegria. Té similituds amb la Premier del Leicester“.

“M’he sentit el representats d’entrenadors que podrien estar on estic jo i no han pogut o no s’han atrevit o no han tingut l’oportunitat”, deia un Manolo Márquez que ja havia tingut una experiència fora d’Espanya i no va anar gens bé: “Croàcia és de les que més ràbia em va fer. Volien a Curro Torres i quan va dir que sí em van fer fora”.

MANOLO MÁRQUEZ, A FONS

“A VEGADES PARLAR MÉS DEL COMPTE M’HA COSTAT CAR”

Als seus 53 anys Manolo Márquez acumula moltes vivències futbolístiques: “Excepte Segona Divisió A he entrenat a totes les categories. La única que em falta és una Selecció Nacional, tot i que vegades parlar més del compte m’ha costat car”.

I és que les seves rodes de premsa sempre han estat un clàssic: “A vegades ser massa sincer és un defecte. El futbol va més encaminat a la gestió de grup per sobre dels coneixements”. En aquest sentit, Manolo Márquez va destacar diferents noms com Matías Borsot, Nacho Castro, Eder Sarabia i sobretot Pepe Delgado, “el gran responsable de tot el que està passant al Prat”.

“NO EM VEIG DE TORNADA”

Manolo encara no ha confirmat la seva continuïtat a la Índia, però va deixar entreveure que seguirà allà: “No em veig de tornada, li he agafat el gust a entrenar fora. He estat molts anys aquí i els sis partits a Las Palmas m’han obert les portes d’entrenar fora, tot i que el nivell és més baix”.

De fet, la Índia ha enamorat a Manolo dins i fora del camp: “Valoro molt que aquí no tenen res i t’ho han donat tot. La Índia té 200 i pico d’idiomes i és un país de contrastos i recomano visitar-lo”. Com a curiositat, “les vaques a la Índia són l’animal sagrat i no es poden tocar. Si es paren al mig de la carretera t’has d’esperar”.

“AL FUTBOL NO S’ENTÈN LA CONTINUÏTAT”

La circulació és un dels grans problemes, ja que “per conduïr a la Índia és necessita bon clàxon, bons frens i bona sort. Condueixen fatal” “Passen poques coses pel que podria passar”.

I ja per acabar el directe, algunes reflexions futbolístiques interessants: “Al futbol no s’entén la continuïtat. És un punt poc valorat” i “Si un et dona 5000 i l’altre 4000 potser és millor el de 4000. No tot són els diners. S’ha de tenir amplitud de mires”.

The post “Molts podrien estar com jo, però no han pogut” appeared first on FutbolCatalunya.com.

JORDI MESTRES @jordimestres7

El salt qualitatiu que va fer Manolo Márquez (1968) fa dos anys és més que ressenyable. Després d’una carrera entregada al futbol base i dirigint equips de Tercera i Segona B, el tècnic català va assumir la banqueta del primer equip de Las Palmas. Entrenar a Primera Divisió va ser una etapa de sis partits, però només per l’experiència ja va valdre la pena. Des d’aleshores, ha tingut un parell d’experiències fora i ara vol tornar a casa. És el mateix entrenador amb caràcter, però l’edat l’ha reposat. L’experiència fa veure les coses d’una altra manera i ho explica tot plegat durant l’entrevista. Val la pena escoltar-lo.

Què està fent ara mateix amb la seva vida Manolo Márquez?

Porto fora del futbol català pràcticament tres temporades. Des que vaig marxar a Las Palmas per anar al filial. La temporada següent vaig dirigir el primer equip, però vaig sortir d’allà ràpid. Després vaig estar treballant al futbol base fins al Nadal allà. Posteriorment vaig tenir una experiència a Croàcia mitjançant l’Alavés, però la veritat es que tampoc va sortir gaire bé. L’equip ja es veia que tindria dificultats per mantenir la categoria. I finalment vaig fer 25 dies per Tailàndia. Només pretemporada, però quan vaig veure el panorama ja vaig tornar cap aquí. Ara estic veient futbol de Segona B, de Tercera i posant-me molt al dia. Començo a dominar altre cop el que feia abans de marxar a Las Palmas.

Passades aquestes tres experiències creu que ha valgut la pena marxar fora de Catalunya i d’Espanya?

Sempre valen la pena les experiències. Evidentment sortir d’aquí i arribar a Primera Divisió és una experiència que de 80 vegades que te la proposin, 80 diries que sí tot i que surti malament. Potser sí que era el moment després de fer una aventura a l’estranger i la veritat que em va fer il·lusió. És veritat que a vegades quan marxes a treballar fora el teu nom queda en l’oblit a Espanya. A Croàcia i Canàries es viu molt bé i esportivament el primer any al filial de Las Palmas va ser el millor de la meva carrera a nivell personal i futbolístic.

“Ara mateix entrenar a Segona B em semblaria extraordinari”

Creu que haver entrenat a Primera Divisió l’està perjudicant a l’hora de rebre ofertes d’equips, per exemple, de Segona Divisió B?

Evidentment quan portes un any sense entrenar t’ho arribes a plantejar tot. És veritat que haver entrenat a Primera pot fer que alguns clubs pensin que a Segona B aquest entrenador tindrà un nivell que no voldrà fer-ho. No se’m cauen els anells. Sóc molt conscient d’on vaig sortir. Ara mateix entrenar a Segona B em semblaria extraordinari. De fet estic esperant una oportunitat.

La clau per a ser un bon entrenador a Segona B – i concretament al grup 3 – és l’adaptabilitat a les circumstàncies per a competir?

Per mi aquesta és la diferència entre Primera i Segona i la resta de categories. A Segona B pots anar a un camp de gespa natural enorme o a un d’artificial petit. És evident que has de tenir el teu model de joc, però també que t’has d’adaptar el que hi ha. El primer Badalona que vaig dirigir era un equip veterà que li costava entrenar, però competia de meravella. Allà vaig ser un gestor de grup més que un entrenador. Al Prat teníem una davantera rapidíssima i jugava al contraatac. Després a Las Palmas vaig jugar a tocar, perquè allà o fas això o ja et pots dedicar a una altra cosa. Pots tenir el teu model de joc, però t’has d’adaptar a tot: als jugadors, a la Divisió que entrenes  i això fa que la cosa vagi bé o malament.

També la gestió de grup. No sé si per com ha canviat la societat.

Això ha canviat tot. Aquí sí que penso que com més a dalt entrenes més important és la gestió de grup. Si estàs a Primera, els teus coneixements poden ser un 10-15%, un altre 10-15% és la lectura del joc i un 70% és la gestió de grup. Pots ser un entrenador perfecte, però com el grup se te’n vagi de les mans és molt difícil recuperar un vestidor. A Segona B cada cop és més important, però és més reconduible un equip en aquestes categories.

L’experiència a les banquetes també és un grau?

Hi ha una frase que em deia el meu pare: “La experiència es un peine que te da la vida cuando ya te has quedado calvo”. Pensar quan ets jove que l’experiència no importa és una gran errada. El fet d’haver entrenat abans, només per repetició de situacions que ha has viscut fan que reflexionis i les vegis d’una altra manera.

Creu que l’èxit costa molt i molt poc oblidar-lo?

Sí, però és una cosa general això. No pots viure del passat. Has de continuar. Pots fer tres anys bons, que com en facis dos dolents desapareixes del mapa. Has d’intentar mantenir una regularitat i a vegades ni així. Som molts més entrenadors que banquetes.

Li sorprèn el que ha passat entorn a Reus i Andorra?

El Reus estava bastant al cas i hi tenia jugadors. Edgar Badia o Borja Herrera m’anaven explicant com anava la cosa i ja es veia que tenia mala pinta. No m’agrada que els equips pugin als despatxos només pels diners, però no és el primer cas. El més just és que la plaça li toqués a un equip que li correspongués esportivament. L’Andorra, amb els fitxatges que ha fet, sembla que és un equip que també donarà guerra. Això és molt llarg i pot canviat tot.

“La clau d’un entrenador és la confiança”

Quines diferències hi ha entre Primera i Segona B?

Una molt gran és si has estat ex jugador o no. Puc posar un exemple molt clar. Al Real Madrid està entrenant Rafa Benítez, el vestidor sembla que no congenia amb ell i acaba arribant Zidane. Només per ser ell guanya tres Copes d’Europa perquè els jugadors se’ls creuen. A Las Palmas vaig tenir la gran sort de compartir banqueta amb Valerón i ell sempre em deia que la clau d’un entrenador és la confiança. Els coneixements són relatius i el més important és saber transmetre als jugadors.

I entendre el joc…

El que falta els últims anys és entendre el joc. Els equips han millorat tàcticament, físicament, mentalment i tècnicament però en enteniment del joc tinc els meus dubtes. El jugador prefereix fer un circuit que una conservació. En un circuit no has de pensar gaire i en una conservació fas funcionar el cap.

S’està perdent talent de carrer?

El futbol de carrer s’ha perdut. A Canàries no. De petits jugàvem al parc i ara tenim més coses. Johan Cruyff va aprendre a jugar al camp de l’Ajax al parking jugant amb nens més grans mentre la seva mare treballava allà. Un entrenador top mundial em deia que li sorprenia que hi ha jugadors d’alt nivell que no tenen hàbits de joc consolidats, com controls de costat o el joc amb el cap.

Ha millorat el caràcter aquests anys? Creu que va arribar a fer por?

Ara m’he tranquil·litzat molt. Evidentment jo era un entrenador exigent amb el jugador. He estat dur, però difícilment trobaràs un jugador que es porti malament amb mi.

I amb els directius?

Aquest ha estat el meu gran defecte. M’ha faltat mà esquerra per a lidiar amb directius i m’ha costat trobar solucions. He intentat ser sempre el mateix, però amb els anys m’he suavitzat. He estat incòmode perquè em revelo contra les injustícies.

Això també té la cara positiva de que és autèntic.

A vegades la sinceritat portada al màxim extrem no és una virtut. A vegades t’has de callar certes coses i de tot s’aprèn en aquesta vida. Com de Laureano Ruiz i Jaume Olivé, que sabien perquè s’ocupaven espais, atacaves d’una forma o perquè defensaves on ho feies. Ells em van fer fer-me entrenador.

En resum: vol entrenar.

Tinc moltes ganes d’entrenar. Els últims temps no han estat fàcils, però quan tornes a tenir ganes… m’agradaria entrenar demà mateix.

The post Manolo Márquez: “M’agradaria entrenar demà mateix” appeared first on FutbolCatalunya.com.

JORDI MESTRES @jordimestres7

No és estrany que un futbolista debuti a Primera Divisió amb el pas previ de Segona B. Ho van fer Leo Messi o Andrés Iniesta, com també Sergio Ramos o Isco. A les banquetes és més difícil veure un salt similar, sobretot si no es tracta d’un ex futbolista professional. Curiosament, però, aquesta temporada tres tècnics amb passat de bronze han debutat a la primera categoria del futbol estatal. Manolo Márquez (Las Palmas), Paco López (Llevant) i David Gallego (Espanyol) han tastat el dolç sabor de l’elit després de passar anys al fang de Segona B, sobretot els dos primers. Abans, la temporada passada, Lluís Planagumà va ocupar la banqueta del primer equip del Granada durant un partit. El mur comença a caure.

De fet, la bona feina dels nostres protagonistes l’està destrossant. Manolo Márquez és l’entrenador amb millor ratio de punts aquesta temporada a Las Palmas (6 en 6 jornades). El tècnic català, que va dimitir a finals de Setembre, no ha estat el culpable de la deriva d’un club que ha acabat perdent la categoria a tres jornades pel final. Ni Paquito, ni Pako Ayestarán, ni Paco Jémez han reflotat l’equip canari.

Paco López salva el ‘seu’ Llevant

Qui sí ha aconseguit la proesa és Paco López. La marxa del Llevant des de la seva arribada és realment destacable. L’equip granota ha sumat 16 punts de 21 possibles i està pràcticament salvat amb 9 punts d’avantatge a falta de 12 per disputar. Abans de l’arribada de Paco López el Llevant acumulava quinze – sí, quinze – jornades sense guanyar. Tota una gesta d’un tècnic que ha dirigit 257 partits a Segona B (100 victòries, 81 empats i 66 derrotes) i que com a jugador ha disputat 235 duels a la categoria de bronze.

Menys bagatge acumula David Gallego, ja que només ha entrenat una temporada a Segona B. Va ser la passada a l’Espanyol B, amb descens de categoria inclòs. Com a futbolista, Gallego va jugar 276 partits a la categoria de bronze i el passat cap de setmana va debutar com a tècnic a Primera Divisió, amb una convincent victòria a Girona (0-2). El tècnic de Súria acabarà la lliga a la banqueta del primer equip blanc-i-blau.

També ha dirigit un sol partit a la primera categoria del futbol espanyol Lluís Planagumà. El dia 1 d’octubre de 2016 concretament, en la visita del Leganés a Los Cármenes. El duel va acabar amb derrota mínima (0-1) contra l’equip d’un altre picapedrer de la Segona B com Asier Garitano (115 partits dirigits a la categoria de bronze). Planagumà, després de passar aquesta temporada per UCAM Murcia, està sense equip.

Guardiola, Vilanova i Sergio González, altres exemples

Si fem la vista més enrere, podem comprovar que hi ha exemples il·lustres d’aquest salt tan bèstia que estem relatant. L’estiu del 2008, Pep Guardiola va passar de dirigir el Barça B a Tercera Divisió – amb campionat inclòs – a assumir la banqueta del primer equip. Des d’aleshores, ja saben, 23 títols guanyats. Tito Vilanova, que va ser el seu segon, també és un altre exemple, com Sergio González, que va fer el salt de l’Espanyol B al primer equip.

The post Entrenadors de bronze que valen or appeared first on FutbolCatalunya.com.

JORDI MESTRES @jordimestres7

Manolo Márquez (1968) és un dels noms propis del futbol català. Ha dirigit amb èxit equips com el Prat, el Badalona o l’Espanyol B, però una mala experiència al Sant Andreu va trencar una carrera de trioms. Va ser aleshores, quan va sorgir l’oportunitat de dirigir el Las Palmas B. El somni de la seva vida. No per ser un filial de Primera Divisió, sinó perquè Manolo té els seus orígens a Gran Canària i el seu pare – enterrat allà – li va inculcar un sentiment cap a l’equip ‘pío pío’ durant la dècada dels 70. Li va molt bé, per cert, a l’entrenador català ja que acaba de complir una volta sencera sense conèixer la derrota. Amb el gran Juan Carlos Valerón al seu cos tècnic, Manolo Márquez està gestant ‘el plàtan mecànic’ i Quique Setién no ho perd de vista…

Bon dia Manolo, com està?

Aquest matí teníem partit amistós i vinc de quatre dies amb grip.

Ja s’ha curat?

D’aquella manera. Avui jugàvem a Maspalomas amb un equip noruec, que ha quedat segon de la seva lliga i juga Europa League. Al tornar ens hem trobat un accident i ens hem tirat la hòstia de temps.

Com s’agafa una grip a Las Palmas? Hi ha fred allà?

Fa fred durant la nit a Las Palmas ciutat i calor durant el dia. El divendres vaig dinar a la platja a 26 graus, tothom banyant-se i vaig anar a la nit a veure un partit de Tercera a la zona de l’aeroport, amb un vent de collons. Després vaig anar a sopar amb un amic i vaig començar a trobar-me malament. No anava abrigat i tal… Vaig arribar a dirigir un partit pràcticament sense veure’l.

Està en període d’adaptació encara.

Bueno. Això li ha passat a tothom, als d’aquí també. És molt difícil calcular el tema del temps. Las Palmas ciutat té un microclima i a 10 quilòmetres fa una calor impressionant.

Però més enllà d’això està molt bé allà, amb un somni complert.

Estic de puta mare. Molt bé a tots els nivells. L’única pega és que trobo a faltar a la família, especialment a la meva filla que per cert ve en dues setmanes. Però a nivell professional em tracten molt bé, la qualitat de vida és bona i també és una experiència molt bona estar amb el Quique Setién al primer equip. L’altre dia vam jugar un partit amistós contra un equip suec i vaig seure a la banqueta amb ell. L’equip va com un ‘tiro’ i només hem perdut un partit contra el Tenerife ‘B’, però ja fa una volta sencera que no perdem.

D’on li ve el sentiment per Las Palmas?

El meu pare està enterrat aquí. Era d’aquí. Va morir fa cinc anys i tinc tota la família per part del meu pare vivint a Las Palmas, pel que no estic sol aquí.

Com li va sortir aquesta oportunitat?

Perquè estava el Torono, el coordinador del futbol base i va treballar a Andorra molts anys. Allà vam coincidir moltes vegades als Campus del Laureano Ruiz. Allà va sorgir l’amistat i parlàvem molt sovint. Ell sempre deia que un dia li encantaria que entrenés a Las Palmas i jo li deia que seria el somni de la meva vida.

Arriba en un molt bon moment del club.

Està en creixement. Las Palmas és un històric. A finals dels setanta va ser subcampió de lliga, als vuitanta va tenir una bona etapa amb els argentins, però després ha tingut una davallada. Va baixar a Segona B i va estar a punt de la desaparició. No arriba a ser per Miguel Ángel Ramírez, el president actual que porta 15 anys, i desapareix segur.

“L’habilitat que es pot tenir entrenant és saber adaptar-se a la situació que hi ha a cada moment”

Parlant de filials, vostè ha entrenat equips molt veterans o ‘B’. No hi ha punt mig.

Crec que tinc la fama del primer any a Badalona, que era un equip molt veterà. En el moment que entrenes un equip dos anys i surten bé les coses sembla que només puguis dirigir gent experimentada. La meva primera temporada al Prat vaig fer jugar gent molt jove, com Toni Texeira. Tota la vida m’ha agradat treballar amb gent jove.

També té la fama de les rodes de premsa.

Sí, però aquí ja he baixat el pistó. En el fons, un s’ha d’adaptar a on va. No vinc aquí a cridar l’atenció ni a parlar d’arbitratges i jugadors. L’habilitat que es pot tenir entrenant és saber adaptar-se a la situació que hi ha cada moment.

Ara està molt de moda els filials amb gent experimentada i molta inversió i no pas els sub 23. Com ho veu?

Crec que tot és defensable. La teoria hauria de ser que tots els filials fossin sub 23, però està bé tenir 2-3 jugadors més grans. Hi ha filials que intenten pujar de categoria amb futbolistes fets i d’altres que fitxen al mercat d’hivern. La gran pregunta que em feia el mestre Valerón – forma part del seu cos tècnic – parlant d’aquestes coses: “¿Y por qué sub 23? Un jugador a los 20 ya es muy maduro y otro a las 25 es immaduro”. És una regla que no saps fins a quin punt ha de ser així. Roque Mesa ha pujat al primer equip amb 26 anys, David Simon amb 28… Potser han necessitat sortir d’aquí per veure que havien de millorar certs aspectes.

És com un reflex de la societat, no? Abans es respectaven més els codis del futbol.                   

Hi ha de tot. Estic d’acord amb tu que normalment totes les coses del futbol van en concordança amb com va la societat. Tinc un jugador que no diré el nom que estic convençut que serà jugador de Primera Divisió. Super centrat, amb un entorn extraordinari, gens obsessionat amb arribar… Hi ha pares que posen unes pressions als fills que em semblen increïbles. Aquí fas una puntada a una pedra i surten jugadors. A Gran Canaria encara existeix molt el futbol del carrer. Tècnicament són tan bons i tenen mancances tàctiques per això.

Aquest és el prototip de futbolista canari, no?

Tu vas a la platja de Maspalomas al costat dels chiringuitos i sempre hi ha nens jugant quatre contra quatre. Aquí no em cal trucar a la porta del vestidor perquè els jugadors vinguin a entrenar, ja te’ls trobes al camp fent futbol tennis, conservacions, passades llargues. Com diuen aquí, ‘dormir con el balón y despertarse con los libros’. És el lema de la pedrera del Las Palmas.

“Sempre he dit i diré que Luis Quiñonero per a mi ha estat el millor president que he tingut mai al futbol català”

Està molt lluny, però segueix pendent del grup 3 de Segona B?

Sí. El veig com sempre, igualadíssim. Hi ha dos posicions de play-off que són Barça B i Alcoyano que són bastant evidents. Espero i desitjo que una d’elles sigui pel Badalona. Per l’entrenador, pel camp nou i per l’afició s’ho mereixerien. L’altre lloc hauria de ser per l’Hércules. L’únic que sí que veig és que pot haver-hi descensos catalans que poden arrossegar equips.

Parlava del camp, que ja s’anava a fer quan entrenava el Badalona fa cinc anys.

La veritat és que sempre que veus un projecte ho veus com molt llunyà. Badalona es mereixia tenir un camp com el d’ara. Tinc moltes ganes de que arribi el play-off, pugem nosaltres ràpid i pugui anar a Badalona a veure un partit de play-off.

Els seus dos equips de sempre, Badalona i Prat, estan dirigits per dos amics seus com Manolo González i Pedro Dólera.

La última sortida del Prat va ser molt inesperada i em vaig endur una decepció molt gran, però va ser aquest club el que em va donar a conèixer. Sempre he dit i diré que Luis Quiñonero per a mi ha estat el millor president que he tingut mai al futbol català. A Badalona em van tractar molt bé i hi conservo amistats.

Ha arribat a la felicitat dirigint el Las Palmas o es planteja, per què no, arribar més amunt?

No ho saps mai. Quan vaig començar a entrenar mai hagués imaginat arribar a jugar play-offs a Segona A. Aquesta oportunitat em ve de la sortida d’un club del qual és impossible que guardi bon record com és el Sant Andreu. Pensava que ja no m’arribaria alguna cosa així. Venir aquí ha estat com un somni complert després d’un any que no desitjo al pitjor dels meus enemics, amb enganyifes i coses estranyes. Arribats aquí, l’únic que em fa certa gràcia és tenir una experiència a l’estranger. Ni que sigui per provar-ho.

De fet, ja va tenir oportunitats d’entrenar fora però ho va refusar per temes familiars.

Em va sortir una cosa a Qatar de futbol base i també per a entrenar un primera divisió a Bahrein i a última hora em vaig quedar a Barcelona per un tema familiar.

Deu ser conscient que és molt difícil dirigir un filial d’un equip de Primera sense ser ex jugador professional.

Home, jo no he de ser qui ho digui. El que dic és que Las Palmas és un equip que té els nassos que no tenen altres. Parlo de jugadors. Fer jugar a futbolistes de la pedrera que venen de Tercera al primer equip i trencar amb els tòpics. Aquí si veuen un jugador bo, tiren milles. Quique Setién va fer debutar un jugador meu contra el Deportivo de La Coruña i estic segur que no serà l’últim. A més, l’entrenador té un estil similar al canari futbolísticament parlant i debutarà més d’un jugador meu aquesta temporada.

The post El ‘plàtan mecànic’ de Manolo Márquez appeared first on FutbolCatalunya.com.

La notícia l’ha avançat el periodista Albert Fibla aquest matí al seu compte de Twitter. Márquez no seguirà a la banqueta del Sant Andreu després de 10 jornades en què l’equip del Narcís Sala figura a zona de descens. Dues victòries, tres empats i cinc derrotes -la darrera, dissabte passat al Municipal de Manlleu-, amb només 2 punts sumats dels darrers 21, han estat els números que han fet que la junta que presideix Manuel Camino prengui aquesta decisió.

L’entrenador va arribar a la banqueta quadribarrada aquest estiu, després del seu pas pel Prat, equip amb el qual es va quedar a les portes de la fase d’ascens a Segona B. Manolo Márquez va ser l’aposta de Camino al seu retorn a la presidència del Sant Andreu, un cop es va confirmar la marxa de Dinorah Santa Ana del Consell d’Administració quadribarrat. La plantilla va ser gairebé nova, amb només cinc jugadors que van acabar la temporada anterior a les ordres de Miguel Álvarez sense poder evitar el descens a Tercera: Manu Martín, Llamas, Manu Viale, Felipè i Xavi Jiménez.

Tot i que Márquez va evitar parlar d’objectius a llarg termini –“l’objectiu, ara mateix, és el primer partit de Lliga; tirar més enllà ara per ara és impensable”, va dir el dia de la seva presentació-, el cert és que l’inici de campionat no ha despertat gens la il·lusió dels seguidors andreuencs, que veuen com l’equip conviu a hores d’ara amb Peralada i Santfeliuenc a la cua de la taula. No obstant això, el relleu a la banqueta es fa a només dos dies d’un altre partit oficial per als del Narcís Sala, ja que aquest dimecres reben la UE Rubí.

La destitució de Manolo Márquez és la primera que es produeix aquesta temporada al grup cinquè de Tercera Divisió. S’espera que a les properes hores el club faci oficial aquesta notícia i informi de qui agafarà les regnes de l’equip a partir d’aquest dimecres. De moment, tant Márquez com el seu segon, Mati Borsot, s’han acomiadat d’una plantilla a la qual dirigeix de forma provisional l’exjugador Mikel Azparren.

The post Manolo Márquez, destituït com a entrenador del Sant Andreu appeared first on FutbolCatalunya.com.