Interessant entrevista dels companys d’isabadell.cat amb el president del CE Mercantil, Jordi Grané. No és només tot el que diu, que és molt en qualitat i quantitat, sinó com i per què ho diu.

Especial atenció a les paraules sobre el seu veí Joan Soteras a qui coneix millor que ningú; el fàcil seria elogiar-lo ximplement, però Grané és molt clar.

ENTREVISTA AMB JORDI GRANÉ (isabadell.cat)

Per conversar amb Jordi Grané, d’entrada no s’ha de tenir pressa. És filòsof, expert en resiliència des de fa dues dècades, autor de diversos llibres, exassessor dels ajuntaments de Sabadell i Barcelona; president del Club Esportiu Mercantil des de fa 18 anys i opositor ferm per denunciar la gestió de la Federació Catalana de Futbol, que presideix el també sabadellenc Joan Soteras, entre d’altres històries.

Comencem la xerrada amb el més recent. El camp d’Arraona-Merinals portarà d’afegit el nom de Joan Murtró i Martí, ‘president d’honor’ del Mercantil que ens va deixar el 27 de gener passat. Aquest diumenge (11 hores), l’alcaldessa Marta Farrès acudirà al camp abans del partit entre el Mercantil i el juvenil B del Sabadell en acte d’homenatge a Murtró.

És un primer pas per un gran reconeixement. Joan Murtró bé que s’ho mereix.

Hem fet la sol·licitud perquè el camp es digui Arraona Merinals Joan Murtró amb la predisposició de tots els grups municipals. Faltaria el vistiplau definitiu, però va per bon camí.

Tothom està d’acord que Joan Murtró ha deixat un buit al futbol.

Amb en Joan se’n va una manera d’entendre el futbol. Un futbol que ara cada vegada és més professionalitzat. El Joan representa tot una generació emblemàtica de dedicació exclusiva.

“EL JOAN MURTRÓ REPRESENTA TOT”

Ja es va fer un primer homenatge de tots els clubs de la ciutat a la Nova Creu Alta.

El Joan no només es Mercantil. És un referent del futbol català com es va viure amb el seu comiat on van venir molts presidents i directius. I també és va veure al camp del Sabadell.

Fins i tot amb Jordi Grané i Joan Soteras junts per un dia.

Recordo que em va dir que ‘amb aquesta foto hauràs de donar explicacions’. A les nostres edats no hem de donar explicacions, li vaig dir. Tothom sap les diferències que tenim, però hi ha moments especials. Soteras era amic del Joan. Li vaig donar les gràcies i també al Sabadell per aquest homenatge preciós.

Com està de salut el futbol sabadellenc? 

Fa 18 anys que soc president, i molts presidents a la ciutat també porten molts anys. Som una espècie a extingir. El món del futbol està canviant a marxes forçades i a Sabadell no ens enterem. Crec que s’han de construir aliances per prosperar en un món de taurons que és el món del futbol. Ens hem de mimar més entre nosaltres i fer més aliances.

“LA FCF VE D’UN TARANNÀ NO DEMOCRÀTIC AMB UN ENRIQUIMENT GENERALITZAT”

I com està la salut del futbol català?

La Federació Catalana de Futbol com totes en general venen d’una època i d’un tarannà no democràtic amb un enriquiment generalitzat. El que fa falta és acabar de democratitzar-la i que sigui transparent perquè sigui la casa de tots. Aquesta és la nostra reivindicació. Les baralles internes han fet sortir les misèries evidentment més d’uns que d’uns altres. Tots hi estan ficats. S’ha de fer neteja a la federació. Cal treballar d’una manera més professional i estar més pendent dels clubs.

Algú pot pensar que vol ser president. 

Jo no hi seré perquè vull fer altres coses a la meva vida. El que no s’ha de tenir por en dir les coses que passen. A la Federació s’ha de fer neteja. Han de marxar tots. S’ha de fer un reset. Hem vist com fan les coses. Les assemblees haurien de ser absolutament democràtiques i no ho són.

“EL JOAN NO NOMÉS ÉS MERCANTIL, ÉS UN REFERENT DEL FUTBOL”

18 anys de president dintre d’aquest món del futbol són molts, no creu?

Sí. Ja són 18 i 12 o 14 més com a directiu. No esperava estar tant temps. El futbol actual és un món de taurons i certament a casa, Mercantil, Sabadell o Can Rull també som taurons. Crec que s’ha d’acabar amb el mercadeig que hi ha amb els jugadors. Cal millorar el futbol català i racionalitzar-lo. Per exemple, no pot ser que un nano de vuit anys hagi de fer 100 quilòmetres per jugar.

Deixem el futbol. Tornarà algun dia a la política?

He tingut la sort de ser assessor a dos grans ajuntaments – Barcelona i Sabadell – amb gent meravellosa amb coses bones i no tan bones. A la política vaig conèixer molta gent que és un desastre. Hi ha molta mediocritat a la vida política tant a la ciutat com al país com a l’estat. Per mi ja són pàgines passades. Soc filòsof i és el que m’omple la vida.

Tenir un mediocre al costat perquè no faci ombra a qui té el poder?

A tot arreu. La gent pensa que si posa una persona molt bona al seu costat se’l menjarà. És al reves, a més gent bona al costat millor. Si qui tens al costat és bo, la seva glòria serà la teva glòria. Lamentablement és al revés. La mediocritat a la política està comportant l’aparició dels populismes i els moviments antidemocràtics com la ultradreta i això és molt perillós.

“EL MÓN DEL FUTBOL ESTÀ CANVIANT A MARXES FORÇADES”

De la política a la filosofia. Com porta aquest boom entorn de la resiliència tot un especialista com vostè?

A vegades es confon el que és. Alguns parlen de resiliència d’una manera individual i es diu que tots han de ser feliços perquè sí, i que tot es pot aconseguir, i això és mentida. És un engany. Jo mai seré un jugador de bàsquet com ho podries ser tu.

I com definiria la resiliència?

La resiliència és el realisme de l’esperança. La societat t’ha de donar les eines i els recursos per millorar. La resiliència no s’entén si la societat no et dóna els recursos necessaris perquè la gent pugui prosperar. L’important és el nosaltres. S’ha treballar la inteligencia emocional. La resiliència ha de ser un arma alliberadora pero en societat no a nivell individual en aquest mon complexe i caòtic.

Com veu la societat?

Actualment tenim moltes distopies. Ho veiem a les sèries: El joc del calamar; El conte de la criada; Black Mirror, Los juegos del hambre‘. Totes elles són visions per pensar en un món que està molt malament. Que hi hagi tantes distopies fa que no hi hagi utopies. No es pot perdre la capacitat de crear mons alternatius. La utopia és l’esperança per un món millor. La gent ha de pensar de nou en construir un món millor. Sempre ha d’haver-hi aquesta il·lusió.

Hi ha motius per l’esperança?
Sí. El canvi social és necessari. La revolució és més necessària que mai. Hauríem de tenir revolucionaris a dojo i no els tenim. Hem de pensar en un futur per construir. Treballar per nosaltres i jugar-nos-la.

The post “S’ha de fer neteja a la Federació Catalana” appeared first on FutbolCatalunya.com.

El Washington Post va demanar la millor definició de l’any 2020. Un vailet de 9 anys de Michigan (Estats Units) va enviar la millor proposta: “Com si miressis a ambdós costats del carrer abans de creuar i aleshores t’atropellés un submarí”.

Crec que aquesta millor definició de 2020 també és la descripció més encertada per caracteritzar l’època incomprensible que ens ha tocat viure.

Així ens sentim els clubs catalans de futbol. Com si ens hagués atropellat un submarí. La pandèmia de la COVID-19 i la seva incoherent gestió per part de les persons que dirigeixen o incideixen en el futbol català ens ha endinsat en un desgavell social, econòmic i esportiu que ens ha atropellat a cops d’incomprensió.

FCF: NEPOTISME, PRÀCTIQUES CLEPTOCRÀTIQUES…

Malauradament, aquest desgavell s’ha vist agreujat per la mala governança de l’actual Federació Catalana de Futbol. I aquesta desgobernança de la FCF ha instaurat l’ansietat (un altre dels trets característics de la nostra època incomprensible).

Cada cop s’estén més en el futbol català aquesta horrible sensació d’ansietat produïda per les males decisions que malprenen les persones que ens dirigeixen que sovint ens deixen pitjor que abans.

Es nova aquest mala governança? Sí i no. El tarannà endèmic de nepotisme, pràctiques cleptocràtiques, etc. porta molt de temps present a la FCF. Malauradament. Això sí. El desgavell és nou.

I perquè els clubs catalans no diem prou i ens neguem a ser envestits un cop i altre per aquest submarí de la mala governança? Dos són els arguments esgrimits: el desànim i la por. El desànim ja fa temps que s’ha instaurat en el futbol català.

PER QUÈ NO DIEM PROU?

Es considera impossible revertir aquest tarannà i recuperar la radicalitat democràtica d’una bona governança. “Entri qui entri, tothom fa el mateix” és un mantra sovint adduït. Quan em pregunten: “creus que es pot gestionar bé la FCF?”. Jo sempre responc contundentment que sí. Hi ha moltes persones que presideixen clubs catalans amb potencial increïble per dur a terme una excel·lent governança a la FCF.

Només cal fer-los surar i encomanar-los aquesta tasca. La segona raó que impedeix dir prou és la por. No diem prou perquè tenim por. Aquests dies veurem la pràctica de la por amb trucades de sicaris de la FCF que deixaran molt clar el joc que s’hi juga: “Qui no està amb mi, està contra meu” (Evangeli Lucas 11, 23).

Vull recordar-vos que deixar de tenir por, deixar d’obeir és voluntari i depèn de nosaltres. L’estructura de poder de la FCF depèn de l’obediència dels clubs. Si els clubs no obeeixen, la FCF i els seus dirigents perden el seu poder. Més clar, l’aigua.

UNA PROPOSTA INTERESSANT

El savi xinès Laozi deia: “Tot llarg viatge comença en un primer pas”. El primer pas és alliberar-nos de la por. Això suposa aconseguir votar de forma secreta a l’Assemblea del dia 30 a Blanes. I veureu com fum s’esvaeix la por i s’albira la bona governança. T’apuntes a somiar i fer realitat una Federació Catalana de Futbol meva, teva i d’aquell?

JORDI GRANÉ, Filòsof, escriptor i president del CE Mercantil

The post Jo ja no tinc por a la FCF i dic prou appeared first on FutbolCatalunya.com.