@ManuelSeguraM 

Els 21 equips que formen aquest grup V presenten 13 marques. Una única catalana (Onze), quatre espanyoles (Kelme, Joma, Bemiser i Luanvi), dues italianes (Lotto i Acerbis) i dues alemanyes (Adidas, Uhlsport), una anglesa (Umbro), una americana (Nike), una danesa (Hummel) i una belga (Patrick).

Màxim protagonisme per a la danesa, fundada a Alemanya, doncs quatre equips la llueixen (L’Hospitalet, Llagostera, Pobla Mafumet i Sant Cristóbal) seguit de l’alacantina Kelme (Reus D. Cambrils, Sants i FE Grama) i de la castellana Joma (Ascó, Horta i Prat) i la resta molt repartida.

“En molts casos tiren els preus i el que cal fer és donar qualitat per sobre d’un preu determinat”, comenta Luciano Herrero, director comercial de Kelme per qui “el 95% de les marques donen problemes i això és el que nosaltres volem evitar als clubs i als esportistes”

Juan Moscoso, exfutbolista i tècnic, representa ara l’empresa de distribució esportiva JMS amb especial dedicació a Lotto i Champion, entre altres. “Vestir un col·lectiu és una forma de facturar, una forma de guanyar-se la vida. Hi ha moltes marques que han vist un filó en el patrocini d’aquests equips encara que moltes no poden estar representades en botigues i han d’anar al mercat online”. Per Moscoso, unir els interessos de les 21 entitats és “molt difícil. Amb la pilota s’ha aconseguit (Wala) encara que aquí va intervenir la Federació Catalana”.

Aquesta unió sembla una quimera. També ho assegura Ramon López Adan, delegat per a Catalunya de l’aragonesa Bemiser. De fet, “jo vaig intentar fa 7 anys que tots els equips portessin la mateixa marca i no vaig trobar moltes respostes”. Els aragonesos, que representen una empresa “familiar”, intenten complir al màxim amb tots els clients. “Tenim una plataforma que envia el material al club i això agilitza tot”, afegeix el màxim responsable de 500/600 jugadors en l’EF Gavà.

Sí que utilitza la infraestructura de les botigues Intersport el Santfeliuenc. “Abans ens trobàvem el problema amb el servei de les marques”, declara el president Alberto Prieto, mentre “ara ho fa la botiga”. Prieto és rotund: “amb el futbol base no fem diners. Cada dos anys la canviem i no ho fem així perquè així”.

L’assumpte de la vestimenta esportiva serà un dels molts aspectes que Prieto compartirà en la comissió de Tercera Divisió creada per la RFEF. L’interessant “seria triar una marca forta que fos també molt rendible per a les famílies”.

L’excepció d’Onze

Per qui sembla que sí és rendible és per a la catalana Onze. Des de Bescanó, i amb tota la il·lusió del món, un exjugador com és Josep Magaldí, s’ha fet creditor de la confiança de la UE Figueres, en tercera, encara que també treballa amb Girona, Roses o L’Escala. “Nosaltres som seriosos, tenim un bon servei i bon preu”, comenta aquest ‘agosarat’ empresari els inicis del qual “en el 2011” li mantenen fa 35 anys com a comercial del sector. “Dissenyem, fabriquem, estampem i sempre intentem complir”, afegeix.

Al costat de la seva dona, Magaldí, que té a les Escoles de futbol com un dels seus principals clients, ven “un producte el nostre” del que se sent molt orgullós.

Benito García Débora, director gerent de Benito Sports, és un dels principals distribuïdors de roba esportiva del mercat. Granollers, Martinenc, Sant Andreu i Terrassa estan sota la seva orientació, doncs “jo els hi porto la gestió i el club tria la marca que desitgen. Els gestiono la logística”.

Sorprès perquè “els clubs no es posen en mans d’especialistes en aquests assumptes de mercat” i per la nul·la unitat dels clubs, creu que, “encara que la Federació Catalana sempre ha promogut centralitzar aquestes compres”, els clubs “són molt independents. El que els dic als clubs és que, igual que quan van a fer alguna assegurança se’n van a una companyia, es deixin assessorar pels qui som els especialistes i tothom guanyarà”.

La veritat és que, en l’actualitat, la diversificació i la divisió és absoluta i sembla complicada una unificació. Amb la idea majoritària de patrocinar al primer equip –hi ha qui lluita per fer-se fins i tot amb la majoria accionarial en el cas de SAD-, la inversió s’intenta anivellar sobre la base d’un futbol formatiu que depèn majoritàriament dels pares, els autèntics finançadors de tot aquest negoci. 13 marques per 21 equips és una barbaritat que no justifica ni tan sols la generositat del mercat.