La sala polivalent de l’Edifici de la República de la ciutat de Castelldefels va acollir el dimecres 24 d’abril al vespre l’acte de presentació del llibre ’75 anys d’història‘. Sempre endavant’, escrit pel periodista i Cap de Comunicació del club groc, Carlos de Frutos.

Després dels parlaments de benvinguda del President de la UE Castelldefels, Jordi Zorrilla, I de l’Alcalde de la ciutat, Manuel Reyes, durant l’hora i escaig que va durar l’esdeveniment, el conductor de l’acte i l’autor de l’obra van repassar les línies mestres del llibre davant el nombrós públic concitat. Entre les cares conegudes hi trobem ex jugadors clàssics i no tan clàssics del club, ex entrenadors i d’altra gent vinculada a la UE Castelldefels i al futbol català en general, fossin directius/ves, socis i/o periodistes.

El llibre esdevé un dels últims actes emmarcats en el 75 aniversari del club, i en properes dates des de l’entitat informaran del preu i de com adquirir-lo. 

HISTÒRIA DE LA UE CASTELLDEFELS

Segons es pot llegir a la pàgina web de l’Ajuntament de la ciutat “la UE Castelldefels va començar la seva trajectòria l’any 1948, amb Francisco Casacuberta com a primer president (alhora Alcalde de Castelldefels).

El club, que vesteix de groc i juga els seus partits com a local al Municipal d’Els Canyars, va iniciar la seva història jugant de blanc-i-vermell (va mantenir aquesta equipació fins al 1960), disputant els seus partits en un camp que ja no existeix a la zona de Castelldefels platja (entre el Baixador i Ca n’Aimeric).

Després, jugaria al Municipal de la Via Fèrria entre 1950 i 2001, quan es traslladaria a la seva actual casa (el Municipal d’Els Canyars).

El primer equip milita a la Tercera Federació, on va arribar la temporada 1999 – 2000 (llavors era Tercera Divisió). Enguany està lluitant per no perdre la categoria.

The post Un gran regal per a la història del futbol català appeared first on FutbolCatalunya.com.

LLUÍS PAYAROLS @lluis_payarols

A pocs dies de que la UE Sant Andreu disputi un nou play-off d’ascens a la Segona B –enguany, especial a causa de la Covid-19 i l’aturada de la Lliga-, el club quadribarrat voldria que es repetís el que es va viure ara fa quinze anys. Han passat tres lustres des que es visqués un ascens marcat per l’esperit de superació i de la confiança fins al final, aixecant dues eliminatòries per cantar la victòria final.

Van ser quatre diumenges de juny d’alta tensió, amb un inici polèmic i el final més feliç a una història que la parròquia andreuenca recordarà sempre. Amb la cirereta d’un dels millors gols mai vistos a un estadi Narcís Sala que, tot just després d’aquell partit contra el Mazarrón, d’aquell golàs de Xavi Banal, veia com desapareixia la seva gespa natural. Tot va canviar des de llavors.

Una llarga espera

Per entendre el que va significar aquell ascens, cap posar-ho en context. Vuit anys enrere, el 27 d’abril de 1997, el Sant Andreu havia dit adéu matemàticament a la Segona Divisió B després de perdre a Castelló per 1-0. Era el final del període més llarg del club a aquesta categoria, et temporades seguides. I també, el començament d’un època dura al Narcís Sala.

Tan dura, que els quadribarrats no només no van poder recuperar la Segona B, sinó que fins i tot van caure, per primer i únic cop a la seva història, a la Primera Catalana. Tot i això, només van militar a aquesta categoria la temporada 1999-2000, a les ordres de Jaume Creixell i certificant el retorn a Tercera el 9 d’abril de 2000, amb sis jornades de marge, després de guanyar el Sant Cugat per 4-0.

El Sant Andreu somiava amb el retorn a la Segona B, però va costar molt. Al 2002 i al 2003 va assolir el bitllet per a la promoció, quan encara es disputava en lligueta de quatre. Al primer intent, va arribar amb opcions a la darrera jornada. Curiosament, el mateix dia que Brasil conqueria el Mundial de Corea i Japó. Però al camp de l’Orihuela tot es va tòrcer i l’equip que dirigia Roberto Puerto es va quedar sense un ascens que van celebrar els oriolans. Un any després, els quadribarrats no van tenir cap possibilitat. Van quedar últims i no van guanyar cap partit.

Canvis profitosos

I es va arribar a la temporada 2004-2005. Amb Joan Gaspart a la presidència, el club va apostar per un entrenador debutant a la categoria, Chechu Soldevila, i l’equip va certificar la seva classificació per la promoció després de lligar set victòries seguides als set darrers partits de la Lliga regular. Van acabar tercers d’aquell campionat, amb un sistema que deixava enrere les lliguetes. Aparellament amb rival, valencià, balear o murcià, però en forma de semifinals i final.

El grup el formaven el Valencia Mestalla com a primer, el Manacor com a segon, el Sant Andreu com a tercer i el Mazarrón com  quart. I el primer partit dels quadribarrats va ser un gerro d’aigua freda, amb polèmica arbitral inclosa. Els de Soldevila van perdre 1-2 al Narcís Sala amb un penalti més que discutible  que, a més va costar l’expulsió a Xavi Banal.

El defensa no va poder jugar un partit de tornada a Na Capellera que el Manacor va fixar a les 21.00 hores, la qual cosa va fer que pocs andreuencs acompanyessin el seu equip. Però la ràdio els va transmetre molt bones notícies ja que, malgrat el gran afegit que va decretar l’àrbitre Mateo Valero a la represa -10 minuts!-, el Sant Andreu va aixecar l’elimnatòria amb dos gols d’Álex Villanueva i Manel Gómez.

El ‘pollastre’ de Mazarrón

El Sant Andreu quedava a un pas de l’ascens. El darrer obstacle era el Mazarrón, qui havia eliminat el campió del grup valencià, el Valencia Mestalla. Per tant, els quadribarrats podien jugar la tornada al Narcís Sala. I el partit d’anada, al Municipal de Mazarrón, va ser també dur. Malgrat que els catalans es van avançar amb un gol de Marcos Novo, els locals van remuntar el partit, amb llançament de pollastres al camp inclòs. La mala sort va acompanyar els de Soldevila, ja que Santi Triguero ve veure com el porter Navarro li aturava un penalti als minuts finals.

Però quedava la tornada, aquell 26 de juny d’ara fa quinze anys. I el Narcís Sala es va omplir com mai. Més de 10.000 persones ocupaven tots els forats possibles a les grades, tret de la zona reservada a l’afició visitant. Pel record, aquella alineació de Chechu Soldevila, amb Santos; Yélamos, Ortega, Banal, Quim Boadas, Pep Pagès, Manel , Céspedes; Manolo Bueno, Víctor Curto i Álex Villanueva. A la segona part, Xavi Comas va entrar per Bueno (73’); Santi Triguero, per Curto (85’) i Marcos Novo, per Villanueva (86’).

I l’estadi va esclatar al minut 39 de partit. En aquell moment, Álex Villanueva, golejador a l’altre encontre de tornada a Manacor, sorprenia el porter visitant Navarro amb un xut creuat. Era el gol necessari per l’ascens, però quedava molt per davant.

El Sant Andreu, esperonat pels seus incondicionals, no abaixava la guàrdia. El Mazarrón es va quedar amb 10 jugadors per una agressió d’Alves a Villanueva i, minuts després, Xavi Banal va tenir el premi al cop dur que va rebre a l’eliminatòria anterior. Era el minut 80 de partit. Va recollir amb el pit una pilota d’esquenes a la porteria a uns 25 metres, es va girar i va etzibar una voleia magistral. 2-0 per a rematar la festa.

Una festa que es va desfermar quan l’àrbitre va xiular el final. La UE Sant Andreu havia assolit el seu objectiu de tornar a la Segona Divisió B vuit anys desprès. Llàgrimes de felicitat per una gesta que semblava impossible només tres setmanes abans. Però al final, els quadribarrats van ser els més feliços. Entre ells, els inoblidables Galeote i el recentment desaparegut Miquel Jové i I de tot això ja han passat quinze anys…

Les imatges d’aquella tarda inoblidable (Betevé)

The post Sant Andreu: Quinze anys de l’ascens de les remuntades appeared first on FutbolCatalunya.com.