D’aquesta manera quedan tots els seus integrants (FCF) validats per a poder seguir exercint i per a poder participar en futures eleccions sense restriccions.

Però per observadors interessats en el cas i per a les parts afectades – tots els federats catalans als quals aquesta entitat representa i la mateixa Federació – no deixen de sorgir una sèrie de dubtes; una sèrie de coses que no es poden dir (perquè constituirien mentides o, fins i tot, possiblement calúmnies, sancionables tant a nivell reglamentari com a nivell judicial).

També una sèrie d’afirmacions i dubtes que es poden expressar. I una sèrie d’accions que puc i vull emprendre, a nivell personal – i que animo a tothom interessat a posar també en pràctica. En les següents línies em centraré en desenvolupar totes aquestes idees que m’han vingut al cap en conèixer la que hauria de ser una molt feliç notícia.

COSES QUE NO ES PODEN DIR

La veritat és que, veient les resolucions judicials o d’alguns ens específics de l’esport que hi ha hagut fins al present moment, no podem dir que la Junta de la FCF sigui il·legítima o il·legal. Tampoc es pot afirmar taxativament que les presumptes irregularitats observades i denunciades constitueixin actes de corrupció. No es pot, tampoc, emetre cap acusació sobre l’existència de trames o conductes tendents a influir de forma inadequada en els processos electius.

No es poden dir aquestes coses perquè la veritat judicial no ens ho perme. Han desestimat o arxivat denúncies o han resolt que no hi ha proves per a demostrar que aquests fets s’hagin donat. De fet, s’han investigat i emparat aquestes accions, tot i que això hagi generat rebombori.

Tampoc podem dir que la institució federativa, o els seus directius electes, sigui un ens de prístina transparència; també seria faltar a la realitat i a la veritat. En una Assemblea en època COVID (2020) un dels directius, en ser preguntat per les despeses associades a l’àrea jurídica va afirmar que aquestes partides eren tan grans perquè els clubs – i alguns federats a nivell individual – s’entossudien a presentar denúncies als jutjats i s’havien de contractar advocats.

ALLÒ QUE ES POT DIR

I aquesta última afirmació realitzada per qui formava part d’aquella Junta Directiva és el que ens porta al que sí es pot dir:

1. La FCF s’ha vist involucrada en escàndols

2. La Junta de la FCF ha estat denunciada en més d’una ocasió (per motius esportius o extraesportius)

3. Alguns antics membres de la Junta federativa estan essent investigats per diferents casos

4. Alguns membres de l’actual Junta federativa estan immersos en procediments oficials relacionats amb la seva gestió de l’ens federatiu.

I tot això genera dubtes sobre una organització que ha de representar i vetllar per l’esport i els federats. Tenint en compte que el Reglament de la FCF – i també el de la RFEF – permet sancionar a qui estigui federat i critiqui els diferents estaments (esportistes, entrenadors, àrbitres i altres treballadors i càrrecs federatius), el mínim que podem demanar és que qui ens ha d’imposar aquestes sancions també tingui aparença de bona fe en les seves actuacions, que també mostri transparència i se subjecti als mateixos estàndards que imposen als federats a qui representen i per als quals treballen.

Com ja hem vist, hi ha una sèrie de coses que no podem dir, com una altra llista d’afirmacions que sí podem expressar. Ara cal passar a veure què puc – de fet, podem – i vull fer.

EL QUE SÍ PUC DIR… I FER

El que sí puc fer és fiscalitzar, expressar els meus dubtes, intentar comprendre les raons per les quals passa això i posar de la meva part per a canviar el que calgui.

Quin és el problema? Doncs que potser no es tracta de les persones que formen part de la institució, ja que aquestes poden anar canviant, però els escàndols i les judicialitzacions de la FCF o els membres de la seva Junta segueixen apareixent en els mitjans de comunicació. Potser es tracta del Sistema, que permet o fomenta, estructures legals, humanes i societàries dins les que aquestes conductes són ben valorades, tolerades o incentivades.

I si el problema és el sistema… n’hi ha prou amb canviar les cares dins la Federació o cal alguna cosa més? Doncs caldria moure molt més, i, de fet, el canvi en les estructures federatives que podrien fer variar tot a millor, comencen en la política estatal i acaben pels federats. La responsabilitat és de tots.

I el que jo vull, i puc, fer és ser responsable i assenyalar allò que veig, des del respecte i la voluntat de millora. I el que veig és que el problema no són les persones sinó el sistema on s’integren, que està viciat, on els estaments de control depenen d’aquells que se suposa que han de controlar i on certes pràctiques – més o menys ètiques – s’han anat instaurant i convertint en acceptades.

The post FCF-TSJC: Coses que (no) es poden dir appeared first on FutbolCatalunya.com.

Tot un luxe per a Futbolcatalunya, una nova visió del nostre futbol català per part d’una criminòloga, Helena García, una especialista que usa l’objectivitat per a analitzar una depriment realitat sota el comandament dels de sempre. Es pot llegir a la web ‘ColCrimiCat’ que Criminologia és “una ciència social que estudia el delicte, delinqüent, víctima i l’entorn social que envolta aquests tres factors”. Doncs això: li preguntem a aquesta especialista a DDHH (Discapacitat, Diversitat i Discriminació), colectius vulnerables i Doctoranda UPF. Per què sempre manen els mateixos en el nostre futbol català i sempre brillen aquests maleïts conceptes al voltant de la pilota

Candidatures continuistes enfrontades a grans renovadors del futbol que acaben integrant-se en la Federació. Escàndols. Denúncies. Presumptes corrupteles. Un Govern que reclama canvis… i és ignorat. Un futbol català cada dia més revolucionat. El cercle viciós del que no som capaços de sortir. I alguns volen – volem – canvis.

I rebem promeses, i esperem, en va, que les compleixin. I augmenten les quotes, i varien els membres dels comitès, i canvien normes del reglament. Per tal que tot segueixi igual i protesta el futbol català. Llavors tornen les promeses… i ja ni esperem que es compleixin.

SEMPRE ELS MATEIXOS AL FUTBOL CATALÀ

¿Per què, doncs, el futbol català no canvia mai de mans? Senyores i senyors: pel poder sense control. Canvien peces, no el modus operandi: no hi ha manera que els federats tinguin poder per treure targeta vermella a qui fa mal al futbol. No sabem mai qui vota què, ni el valor del vot a les assemblees – de fet, no sabem ni qui vota, ni si els vots són legals. Els que manen, si marxen, tornen a posar els seus, que ja saben com mantenir-se al poder: subvencions i nomenaments. I silenci – omertà – que permet canviar per mantenir tot igual.

La Federació és com el Govern, on els mateixos es reparteixen el pastís, i saben com conservar el modus vivendi i quan moure fitxa. Si cal feminitzar, es fa; si cal denunciar, es denuncia; si cal aparentar, s’aparenta; si cal donar suport a RFEF, se li dona; si cal votar, benvinguda sigui la democràcia: sabem els resultats abans de votar.

I tornem a començar el cicle que no acaba mai, perquè l’ens federatiu ja no es pot canviar, ni des de dins ni des de fora. Però tot son cicles, i quan acaba el cicle dolent, darrere sol venir el bo.

The post Per què el futbol català mai canvia de mans? appeared first on FutbolCatalunya.com.