Que quedi clar des del principi: ningú posa en dubte la vàlua professional de Manzano. La seva feina al capdavant del Cornellà és palpable, amb un projecte sòlid que ha consolidat l’entitat. Que el Barça es fixi en el seu talent com a coordinador del futbol formatiu, en principi, seria una bona notícia per a ell. Però aquí no parlem de currículums, sinó de principis. De la doble vara de mesurar, si és que n’hi ha.

MANZANO, ‘TREBALLADOR’ DEL BARÇA

La normativa, per sort o per desgràcia, sovint va per darrere de la realitat. El Decret 58/2010 de la Generalitat, que regula les entitats esportives catalanes, és el nostre far en aquestes aigües. Ens diu, ben clar a l’article 140.1, que un directiu és qui forma part de la junta directiva. Manzano, com a president del Cornellà (ho diu la FCF) i màxim accionista (o ex), ho és. I per tant, ha de ballar amb la música que li marquen les seves obligacions.

Quina música? Doncs l’article 143 del Decret és ben eloqüent. Obliga els directius a “actuar amb la diligència deguda en l’exercici de les seves funcions, atenent-se en tot moment a les finalitats estatutàries de l’entitat” (punt b).

I, sobretot, a “abstenir-se d’assistir i intervenir en les deliberacions que afectin a assumptes en què tinguin un interès personal” (punt k). Aquest mateix punt ens avisa que “es considera que també existeix interès personal del directiu quan l’assumpte afecta a […] una societat, entitat u organisme on exerceix un càrrec directiu o hi té una participació significativa.”

UNA PREGUNTA SOBRE LA LLEIALTAT

Aquí és on la cosa es complica. Si Manzano és ‘coordinador’ (treballador del Barça), amb una relació contractual i responsabilitats de gestió (com preveu l’article 140.2, que exclou aquests perfils de la consideració de ‘directiu’ a efectes del Decret), el seu interès ja no és només el del Cornellà. Té un interès legítim, un sou, unes responsabilitats en una altra entitat.

I aquí ve la pregunta del milió: com casa la lleialtat que ha de tenir amb el Cornellà, com a directiu, amb la lleialtat que haurà de tenir amb el Barça com a empleat? Què passa quan el Cornellà i el Barça interactuen?

I interactuen, senyors, i molt, sobretot en el futbol base. Cessió de jugadors, captació de talent, partits amistosos, fins i tot decisions federatives. En aquests escenaris, la mà que dona la pilota al Cornellà és la mateixa que la recull per al Barça?.

CAP DUBTE SOBRE LA INTEGRITAT DEL NOU COORDINADOR

El Decret, a l’article 146.1, ja estableix la “incompatibilitat” del càrrec de directiu amb la prestació de serveis professionals a la mateixa entitat. Això ens demostra la voluntat del legislador de blindar els directius de possibles conflictes interns. Però la realitat és més enrevessada i sovint els conflictes s’escapen de les quatre parets d’un mateix club.

No és una qüestió de criminalitzar ningú, ni de posar en dubte la integritat d’Andrés Manzano. És una qüestió d’aparences i també de principis. El futbol es nodreix de la confiança, i aquesta confiança es pot esquerdar quan hi ha ombres sobre la imparcialitat. Si un directiu d’un club té una relació laboral significativa amb un altre club del mateix territori i amb interessos potencialment creuats, la percepció de netedat s’emboira.

La Federació Catalana de Futbol, com a ens rector, té aquí un paper clau. Més enllà del que el Decret ja diu, calen protocols clars, gairebé un codi de bones pràctiques que resolgui aquests buits. Perquè la pilota, si és rodona, que rodi neta.

The post La doble samarreta d’Andrés Manzano appeared first on FutbolCatalunya.com.

Quique i Oscar Alvarez sempre han estat i seran els fills del nostre volgut Quique Costas, un exemple com a futbolista i tècnic i com a gran persona. El millor és que la seva descendència (hi ha també una filla) ha heretat els seus valors. I això és el que ara, com a tècnics, transmeten als seus futbolistes.

Quique ha tornat aquest curs a Catalunya després de la seva formació tècnica per Vila-real, Alabès i Llevant al costat de Javi Calleja. Per a la seva arribada a Girona compta, a més, amb el seu germà Oscar i la seva gran experiència en el futbol català i un grup estel·lar de treball. Haver ‘nascut’ i pujat en el futbol formatiu del FC Barcelona és una altra garantia.

Això ho van saber veure Quique Cárcel, director esportiu del Girona, i Albert Siria, responsable del futbol base i i els resultats els donen la raó.

“UN DIA VAIG PARLAR AMB QUIQUE CÁRCEL I AQUÍ ESTEM”

L’actual realitat del filial supera les teves perspectives?

La veritat és que vaig arribar molt il·lusionat a Girona. Em vaig informar i, encara que desconeixia la Tercera d’aquí i el seu nivell i no tenia una expectativa molt clara, els xavals estan responent molt bé.

Hem d’admetre que ens va sorprendre molt la seva arribada a un filial encara que es tracti d’un super Girona de la mà del Grup City, però pensar que els xavals anaven a tenir aquests mestres que saben del que va la formació era una inversió molt rendible i agradable.

Això va sorgir per les meves ganes de tornar a ser primer tècnic després de diversos anys meravellosos amb Javier Calleja. Un dia vaig venir a veure entrenar al Girona, vaig parlar amb el meu amic Quique Cárcel i em va convidar a tornar. Ho vaig parlar amb el meu germà, que té molt coneixement del futbol català, decidim que era un lloc perfecte per a entrenar i aquí estem.

“ELS XAVALS ESTAN RESPONENT MOLT BÉ”

La seva biografia tècnica reflecteix que va ser segon de luxe amb Calleja i també amb García Pimienta i Oscar García per a després seguir com a primer entrenador de cadets i juvenils del Barça. Per formació no serà.

Les meves primeres experiències van ser amb dos grans (Pimi i Oscar) i en una gran acadèmia que l’hem viscut des de petit. Després vaig agafar cadets i juvenils i tot va venir molt bé.

Nou mesos després, segons en la classificació, des de la 4a jornada en zona ascens, i fins a 7 xavals ja han debutat amb Míchel. En pretemporada es van donar 13 altes, 19 baixes i 13 es van mantenir. Això es tradueix en l’equip més realitzador (54) de la categoria i amb 30 rebuts (massa?). Amb aquest mà a mà amb un potent Reus, a 6 punts, aquesta primera plaça es pot lluitar o millor reafirmar la segona?.

“EL REUS FC REDDIS TÉ NÚMEROS IMMILLORABLES”

Una vegada ficats en aquesta baralla ho intentarem. Serà difícil i, encara que els nostres números són bons, també són millorables. Quant a gols rebuts, estic d’acord. Són números bons amb victòries, però hi ha un rival que l’està fent millor. Cal pensar en nosaltres i, si ens dona per a estar en la primera posició, cal estar preparats. Els estem estrenyent a un Reus que té uns números immillorables. Tenen un bon avantatge i hem d’anar al seu camp; cal competir i competir.

La veritat és que vostès també són increïbles. No perdien des de la 2a jornada i cauran en Nou Barris el 9 de març contra el cuer. Això és la inexperiència?

És el futbol, mai se sap on es pot perdre i davant la Montañesa, a més, hem perdut els dos partits de les 3 derrotes que hem encaixat. Això és el futbol, repeteixo, i en aquesta Tercera mai m’he trobat un dia per a dir que rival tan fàcil sinó al revés, amb un nivell alt i fins i tot sorprès.

“PER AL GIRONA SERIA MILLOR ESTAR EN UNA CATEGORIA MÉS ALTA”

Aquest Girona B necessita, més que mai, l’ascens o, si ve serà benvingut, per què prioritza la formació i nodrir al primer equip?

No m’amagaré que per al club seria millor estar en una categoria més alta. Aquest Girona l’està fent molt bé en Primera i seria important tenir el filial més amunt.

Parlem d’aquest encantador filial que practica un futbol entretingut i que té noms propis molt joves i amb futur. Sense comparacions però es veu que aquest Girona formatiu ja planta cara a Espanyol i Barcelona en la resta de categories. Ja sé que això és més treball de Síria, però vostè també recorre al juvenil, lògicament.

“UN BON FUTBOL BASE? BONA GENT I INVERSIÓ”

Jo crec que, per a tenir un bon futbol base, ha d’haver-hi bona gent al capdavant i el Girona els té en el projecte. I, en segon lloc, cal invertir. No hi ha més. Treball de captació amb bons professionals, inversió, competir i crec que anem pel bon camí. Jo pujo nois del juvenil B i responen molt bé. Serà un punt d’inflexió important quan tinguem una Ciutat Esportiva en els pròxims dos anys.

Quique Alvarez té els seus fixos: Sergi Puig, Yaako, Papa, Raul, Adri, Minsu, Biel, Nil, Dawda… en fi, un grup estel·lar. A aquests xavals també se’ls nota la pressió per guanyar i agradar per a pujar?

“EN AQUEST EQUIP TOTS DONEN LA CARA”

No crec que tinguin aquesta pressió o, almenys, jo intento llevar-la-hi; si que tenen la pressió que els fico jo per a cada partit com si fos l’últim. Cal intentar fer les coses bé, no els demano guanyar o guanyar; és més, moltes vegades la pressió la hi posen ells perquè són guanyadors. Tots els que salin sempre donen la cara, prefereixo no donar noms, han estat molts xavals aquí i tenen aquest sentiment de competir.

La comunicació amb Míchel perfecta, segur?

És molt fàcil. No hi ha dia a dia perquè no tenim aquesta Ciutat Esportiva i estar junts, però hi ha comunicació sempre. Sempre avisen amb temps si volen jugadors i això també s’agraeix.

“AMB MÍCHEL? ÉS MOLT FÀCIL COMUNICAR-NOS”

Vostè creu que una lliga de filials no seria millor i guanyaria tothom o igual creu que aquesta combinació amb i contra veterans sempre ajuda?

Em costa veure-ho. Entenc les queixes d’altres equips, però, quan he vist a Anglaterra que es fa això, els jugadors perden competitivitat. Als nois els va molt bé jugar amb altres rivals que no siguin filials, és una competitivitat que sempre tenen i és el que fa que tinguem aquest gran nivell a Espanya. No sé si competirien igual.

“SI SURTEN 3 JUGADORS PER AL PRIMER EQUIP ÉS UN ÈXIT”

Hem pogut veure a Yaako, Minsu, Papa, Dawda… en el primer equip. Aquest és el futur Girona?

Un club com el Girona ha d’intentar treure jugadors que t’ajudin a tu esportivament o econòmicament. Han sortit jugadors a altres equips i, per descomptat, per al primer equip del Girona encara que és difícil pujar-los. Si surten 3 o 4 jugadors per al primer equip ja és un èxit.

Al final de temporada, els germans Alvarez s’asseuran i avaluaran el seu futur o anem pas a pas?

Ni idea, no sé què dir-te, estic molt content i còmode aquí, amb un cos tècnic increïble, amb el meu germà, amb tothom. Clar que el futur ja dirà, ara només penso acabar aconseguint l’objectiu que seria molt bonic.

The post Quique Alvarez dona ales al Girona B appeared first on FutbolCatalunya.com.

Motius?: variats. El jugador no està a gust amb l’entrenador, amb els companys, amb el club,amb els pares, etc. … i per això es volen anar a un altre club.

Denuncien que no sabien que estaven lligats amb el seu club un any més i que ningú els havia dit res. Hem preguntat a altres jugadors o pares, i ens diuen que ells sí que ho sabien, que se sap quan s’acaba la llicència consultant el portal del federat i que es pot saber fàcilment quan queda el jugador lliure amb el seu club. Qui té la raó?.

MISSATGE PER ALS PARES

No entenen per què el seu fill pot anar-se’n d’una acadèmia d’anglès quan vulgui però no es pot anar d’un club de futbol. A la federació diuen que hi ha unes normes que s’han de complir i que tots les coneixen quan s’apunten a un equip i a la Secretària General de l’Esport ens diuen que, quan hi ha discrepàncies, aquestes coses es resolen en els clubs primer, a les federacions, després, i, finalment, al Tribunal Català de l’Esport.

I preguntem a persones que han estat vinculades a aquest tribunal, i ens diuen que les regles esportives són legals, i que els jugadors han de complir els seus compromisos, per evitar danys als seus clubs i als seus companys.

Si un equip es queda sense els jugadors mínims, no pot competir i tindran una sanció, perjudicant als companys que segueixen en l’equip. És a dir: el millor és parlar i arribar a acords amb el club.

Com dèiem al principi, la història es repeteix any rere any. I les queixes ens segueixen arribant. La normativa és la mateixa.

The post Pares!, vull marxar d’aquest club appeared first on FutbolCatalunya.com.

I va aparèixer el xipriota blaugrana Urko Pardo per Sant Pere de Ribes amb motiu del Torneig organitzat per la Penya Jove Les Roquetes. Podria passar inadvertit per a molts, però els veterans saben que aquest belga, amb pare basc i mare gallega, va deixar la seva personalitat en el seu pas pel Barça i Sabadell.

Va estar concentrat en diverses convocatòries del primer equip blaugrana encara que mai li van donar l’oportunitat oficial per a demostrar les seves qualitats. Campió d’Espanya a la seva etapa juvenil, Urko ha hagut de treballar molt per a estar a dalt.

URKO PARDO, EL XIPRIOTA BLAUGRANA

“Vaig sortir del Barça amb direcció Grècia (2007), allí vaig jugar al Olimpiacos Pireo guanyant Lliga i Copa, jugant Champions i Europa League i després va tocar IIraklis. Després me’n vaig anar (2011) a Xipre on vaig jugar al Apoel Nicòsia i allí hem pogut aconseguir 5 lligues i copes a més de poder jugar 3 Champions, aconseguint 1/4 de final, i 3 Europa League aconseguint vuitens”, comenta.

Urko, que va apuntar al seu fill al campus que la Penya Jove realitza a Sant Pere de Ribes, s’ho va passar molt bé com a espectador ara que està de vacances a Catalunya. A nivell esportiu, el seu equip actual és el Erimis Aradippou des del passat 2019, ja que primer va jugar al Apoel –”a la seva etapa més gloriosa”- i després a l’Alki Oroklini.

Nacionalitzat amb Xipre, ja ha pogut debutar amb la selecció absoluta i no es marca una data fixa per a finalitzar amb la seva carrera. Està a gust on viu i treballa i la seva família també. A partir d’aquí a somiar.

The post El xipriota blaugrana Urko Pardo gaudeix appeared first on FutbolCatalunya.com.