Que quedi clar que aquest article no vol fer pagar justos per pecadors, però avui us volem explicar des de Futbolcatalunya una de les realitats del futbol català. Una realitat que es produeix per culpa de molts. Fins i tot dels mateixos periodistes, que molts cops abaixem el cap i acatem aquestes actituds dictatorials i despòtiques per part d’uns personatges que haurien de vetllar i alabar la difusió de continguts dels clubs als qui representen, en comptes d’etzibar retrets a qui s’encarrega de donar visibilitat els seus colors.

I és que la tasca de qui fa de cap de premsa o director de comunicació d’un club de futbol modest hauria de ser ajudar. Ajudar o estar al servei dels periodistes i animar-los a difondre més informacions sobre la seva entitat. En comptes d’això, hi ha qui es dedica a advertir que si un actua pel seu compte i se salta el ‘protocol’ (sic), es pot considerar directament l’autor de la mort de Manolete.

Potser amb reaccions d’aquesta mena es pot entendre una altra realitat del futbol català. Cada cop es parla menys als mitjans de comunicació. Que la pròpia Federació Catalana de Futbol es dediqui a difondre continguts que haurien de ser realitzats pels propis mitjans -parlem de productes periodístics i no publicitaris– és un bon exemple. Les televisions alimenten hores de programació amb continguts produïts per una Federació. I tothom content.

A LES SEVES ORDRES, ‘CABDILLS’, ENCARA, NO!

Però tornem a la figura del cap de premsa. Amb tots els respectes, potser hi ha clubs que es pensen que són el PSG, el Bayern de Munich o el Real Madrid. I volen actuar de la mateixa manera. És a dir, si vols fer una entrevista a un futbolista o un entrenador del meu equip, m’has de demanar permís abans i informar-me que l’entrevistaràs i jo et donaré el vist-i-plau… o no. Com ho llegiu.

Potser el cap de premsa o director de comunicació de torn actua així perquè hi ha un president o junta directiva que el fan actuar així. O perquè els joves periodistes -o aspirants a periodistes- que orbiten sobre aquell club no gosen plantar cara i dir la seva, no sigui que el cabdill de torn s’emprenyi i el posi la creu. A nosaltres, a aquestes alçades de la pel·lícula, això ens importa un be negre amb les potes rosses.

Obliden aquests personatges que la seva tasca és la d’ajudar, no la de posar pals a les rodes. De fet, haurien d’estar agraïts i contents que es parli amb futbolistes, entrenadors o membres del seu club i es doni visibilitat. Però no. Aquí es tracta de dir ‘aquí mano jo’ i que el protocol és el que és.

NO SABEN NI ON SÓN

Estan parlant de protocol a un club de Primera, Segona, Tercera Federació o Lliga Elit. Probablement, per la gran quantitat de mitjans de comunicació que volen entrevistar al futbolista de torn. Perquè, com hem dit, són milers i milers els mitjans que volen seguir i difondre informació de futbol català. I perdó per ser irònic, però és que fa riure… per no plorar.

Podríem donar noms dels personatges que actuen d’aquesta manera. No cal. Ells ja saben qui són i possiblement, en llegir aquest article, rebi missatges d’emprenyament per posar-los al seu lloc. Però aquest article vol despertar una mica als companys i companyes de professió que han de patir aquesta mena de pràctiques en el nostre futbol català. Potser ja és hora de dir prou, abans que la muntanya sigui inaccessible del tot.

LES MERAVELLOSES EXCEPCIONS

I com deia abans, també hi ha exemples de com s’ha de fer aquesta tasca. Serveixin aquestes línies per agrair la tasca, entre d’altres, de Carlos de Frutos a la UE Castelldefels, Joan Blanch a l’AE Prat o Raúl Monje a la Fundació Esportiva Grama. Són tres exemples de com cuidar la relació amb els mitjans de comunicació i no fiscalitzar de manera dictatorial i desmesurada les tasques dels qui ens dediquem a donar visibilitat aquestes categories.

Si qui em llegeix és dirigent d’un club de futbol català modest, prengui nota. Recordi que és important la tasca que fa pel seu club, però també la difusió que puguin obtenir tant les seves activitats com els seus anunciants, per la qual cosa també necessiten els mitjans de comunicació i qui es dedica a informar.

Si qui em llegeix actua de cap de premsa o ‘dircom’ d’un d’aquests clubs, reflexioni i pensi que potser cal apropar-se més que allunyar-se.

I si qui em llegeix està treballant o col·laborant a mitjans informant de futbol català o d’aquests clubs, potser ja va sent hora d’aixecar la veu quan algú vol imposar ‘protocols’ impropis i dictatorals. Arreglar aquest desgavell és cosa de tothom.

The post Caps de premsa, sì; ‘cabdills de premsa’, no appeared first on FutbolCatalunya.com.

Capítol a part mereix el TCE, el d’ara i el d’abans. El d’abans perquè va decidir resoldre (?) les denúncies presentades per la comissió d’infraccions molt greus amb la referència del futbol català. Com? Obrint una “informació reservada (?)”, que ha hagut de ser tan reservada que ha ocupat gairebé dos anys, fet digne d’aparèixer en el llibre dels rècords Guinness. No es recorda una cosa semblant.

Encara que, potser, hauria d’incloure’s també en aquest llibre el que va denunciar el famós i covard ‘Informe Poncio’, els autors del qual, per fi, ja han obtingut el reconeixement “merescut”.

EL TCE I EL FUTBOL CATALÀ

Però dedicarem unes paraules a l’actual TCE, els seus membres i el president/presidenta invisibles i desconeguts. Algun dia, Abel García, secretari general de l’Esport de la Generalitat, tindrà el gust de fer la seva presentació oficial. Aquest nou TCE ha entès que el millor és “treure’s les puces de damunt” i entrar a resoldre quan s’hagin jubilat la majoria dels expedientats i potser ells mateixos.

Suspèn el procediment administratiu per “prejudicialitat penal” (per allò de Sabadell on hi ha nou investigats de la FCF”) fins que hi hagi sentència penal ferma (és a dir, per allà en el 2050? …

CALDRÀ ESPERAR AL 2050

Potser costa entendre el que han fet, ja que es pot comprovar que dels fets denunciats per Oriol Camacho la majoria no tenen res a veure amb els tres delictes que s’estan jutjant a Sabadell (falsedats documentals de les actes notarials i administració deslleial). És a dir: encara s’entén menys aquesta decisió dels nous jutges i/o jutgesses de la Generalitat.

No sols això, sinó que dels 20 expedientats pel TCE, només 6 d’ells són investigats al jutjat de Sabadell. Què passa amb els altres 14 directius del futbol català? se’n van impunes? El TCE pretén també esperar fins per allà 2050 per a veure si són culpables o no?

LA DENÚNCIA DE CAMACHO (1)

Vegem quins són els fets denunciats per Oriol Camacho, encara secretari general de la FCF:

1. Falsificació de les certificacions que incorporaven les actes notarials de Soteras.

2. Participació de personal laboral o mercantil de la FCF durant horari laboral, a la campanya electoral de Soteras. A més, la desconnexió d’una càmera de seguretat perquè no quedés constància.

3. Substitució del personal i dels juristes dels comitès jurisdiccionals habituals en els processos electorals, per persones d’estricta confiança del director general, amb nul·la experiència en processos electorals federatius.

4. Indicacions del director per a afavorir a la candidatura de l’expresident.

LA DENÚNCIA DE CAMACHO (2)

5. Posada a disposició, per part del candidat sabadellenc, de l’assessoria jurídica i la secretaria general de la FCF per a preparar el recurs contenciós administratiu de la FCF i del seu president, contra la resolució del TCE que va ordenar repetir les eleccions de maig de 2022.

6. Ordre de Soteras de preparar les certificacions contingudes en les actes notarials i de desplaçar-se el secretari general a la Notaria de Sabadell per a explicar-li al notari com havien de confeccionar-se les actes notarials.

7. Sol·licitud al Registre d’Entitats esportives d’una còpia de la composició de les juntes directives de tots els clubs censats. Finalitat? -per cert, frustrada-, aportar-les en les escriptures proporcionades pel candidat.

LA DENÚNCIA DE CAMACHO (3)

8. Impartir el director general instruccions als presidents de meses electorals i establir pautes per a l’acte de votació del 13 de febrer de 2023. Sempre dirigides a afavorir el vot del seu excap i fer desistir del vot a favor d’altres candidats.

9. Arrogar-se el director general la decisió de la validesa dels vots.

10. Fer servir el director les relacions del denunciant (secretari general Camacho) amb comandaments dels Mossos d’Esquadra per a esbrinar si existia alguna recerca oberta sobre el procés electoral i obtenir informació.

LA DENÚNCIA DE CAMACHO (4)

11. Enviament des del correu de la candidatura de Soteras d’un correu electrònic a tots els e-mails personals no corporatius de directius i delegats. Aquí se’ls demana que contactessin amb clubs de les seves respectives zones i enviessin un correu predeterminat al correu de secretaria de la FCF, en el qual es reiterava que la junta del club havia facultat al expresident per a elevar a públic davant notari la seva representació, amb la finalitat d’incorporar els correus de resposta a l’expedient electoral.

12. Ús de les targetes dels delegats territorials per a aconseguir vots durant el procés electoral.

LA COMODITAT DEL TRIBUNAL CATALÀ

Aquests són els 12 punts de la denúncia d’Oriol Camacho, que els jutjats i el TCE hauran d’investigar si són certs o no ho són, i depurar, si és el cas, les responsabilitats oportunes.

Una vegada coneguts els 12 punts, la pregunta és simple: si la majoria d’ells no tenen res a veure amb els delictes investigats a Sabadell i la majoria dels expedientats no tenen la condició d’investigats en aquest procediment penal, per què el TCE decideix no entrar i deixar que es podreixi el problema ”fins a l’any 2050” (en sentit figurat, ja sabem que la justícia és lenta).

EL SILENCI PREOCUPANT DELS CLUBS

El ‘pastís’ es fa explosiu si afegim el que s’ha conegut en els atestats dels Mossos d’Esquadra en el jutjat de Sabadell, amb “càstigs” als clubs dissidents com assignar-los partits a l’hora de màxima calor. O amb retardar-los les subvencions, utilització de xarxes socials amb perfils falsos per a desqualificar als adversaris electorals, acomiadaments de treballadors vàlids que feia molts anys que estaven en els seus llocs (alguns gairebé 30 anys), pagament d’indemnitzacions per cessaments i acomiadaments improcedents.

Per no parlar de ‘dimissions’ de vicepresidents (Jordi Bonet i Miquel Sellarés), dimissions de diversos directius, etc… I potser vengen més plens de gom a gom en els pròxims mesos que escandalitzin al personal.

“CONTRA LA CORRUPCIÓ FEDERATIVA”

No tenen res a dir els clubs davant semblant disbarat?. Tenen por de sofrir represàlies, com li ha ocorregut a Antonio Morales, per la pancarta “tots els clubs contra la corrupció federativa”. A més de la inhabilitació d’un any que ha hagut de ser llançada a la paperera pels jutges, com era d’esperar.

Cal reconèixer que Soteras i els seus tenen l’‘antídot perfecte’. Parlen i parlen del bé que va econòmicament la FCF i que no han pujat quotes. Normal, amb un augment de gairebé 50.000 llicències en els últims anys, els ingressos s’han multiplicat.

Preguntin-los als pares quants diners paguen perquè els seus fills juguin al futbol i siguin el nou Lamin. O als clubs quants diners paguen en multes i sancions ja que, potser, no tenen la mateixa percepció triomfalista en el tema de números que els federatius.

“VOLEN COPIAR LA FCF”

Aquí la pregunta és doble; quines són les accions concretes que ha realitzat aquesta junta directiva per a aconseguir l’increment important de llicències i deixar de comportar-se com una mera gestoria de federats?. Han comparat també amb l’increment exponencial de llicències en les restants federacions territorials en els mateixos anys?.

Ara ja podem entendre per què la resta de federacions no treuen pit amb els seus números econòmics tan excel·lents en aquests últims anys. Com va dir ‘l’honorable’ a la TV de Terres de l’Ebre, la resta de federacions “volen copiar el que fa la FCF”, doncs esperem que sigui el bo, no el dolent.

Però parlant de números, també ha de reconèixer-se al president que ha complert la seva paraula de no pujar les quotes. Quan va entrar va decidir remunerar als seus companys de junta directiva amb 9.000 euros anuals per assistir a reunions de comissions (no importa si ho fan activament o passivament).

El fet d’asseure’s en una cadira ja són 300 euros/ dia; si al dia es fan 3 reunions, 900 euros a la butxaca. Estem segurs que aquesta compensació econòmica anual no té res a veure amb el silenci de la majoria de directius davant els fets tan greus que s’estan coneixent dia a dia.

The post Mereix el futbol català més humiliacions? appeared first on FutbolCatalunya.com.

La Federació Catalana de Futbol (FCF), sota l’actual directiva, ha convertit el que hauria de ser un motor de creixement i excel·lència en un pantà d’autobombo, decisions qüestionables i un descrèdit institucional que fa feredat.

No és una opinió, és una realitat que es palpa a cada camp, a cada despatx i, el que és més greu, a cada llicència que, paradoxalment, no es tradueix en progrés.

MÉS LLICÈNCIES, MENYS PRESÈNCIA ESTATAL

La FCF s’omple la boca amb les xifres. I és cert, les llicències federatives no paren de créixer. Avui, més de 204.000 futbolistes i 26.000 tècnics estan federats a Catalunya. Una de cada quatre persones federades al nostre país juga a futbol o futbol sala. El futbol femení, en particular, ha duplicat les seves llicències en set anys, passant de 10.245 el 2017-18 a 24.423 aquesta temporada, i els equips femenins han augmentat un 194% en una dècada. Sembla un èxit, no?

Però, de què serveix tenir una base tan àmplia si la nostra presència en les categories estatals es desinfla com un globus punxat? On són els nostres equips en l’elit? Actualment, només tres equips catalans militen a Primera RFEF i vuit a Segona RFEF. La Tercera RFEF, la cinquena categoria estatal, té un grup per a Catalunya, mentre que altres territoris gaudeixen de més oportunitats.

EL FUTBOL CATALÀ PERD PES A NIVEL ESTATAL

Aquesta desconnexió entre la base i el cim és un símptoma clar d’un sistema que no funciona, d’una piràmide que s’eixampla per la base, però s’estreny de forma alarmant a mesura que s’ascendeix. La FCF pot presumir de números, però la realitat competitiva és tossuda: el futbol català perd pes a nivell estatal.

I els àrbitres? El panorama no és millor. La temporada 2024-2025, només un àrbitre català, Víctor García Verdura, xiularà a Primera Divisió. A Segona Divisió, Rubén Ávalos Barrera ha baixat de categoria, deixant una imatge ben trista del nivell de l’arbitratge català. Això, és un reflex directe de la manca de suport i de les condicions precàries que pateixen els nostres col·legiats.

EL FUTBOL SALA RETRATA SOTERAS

Com va dir Joan Agustí de la UE Olot a futbolcatalunya.com, “no entenc perquè el futbol espanyol no s’estructura a través del número de llicències (…) la UEFA quan reparteix llocs de participació a competicions europees dona quatre llocs a Champions a Espanya i Andorra fa dues preliminars i dues prèvies”.

El que potser no sabia Joan Agustí, és que la RFEF ja s’organitza per número de llicències quan els interessa. Només cal veure les Bases de les competicions no professionals de futbol sala: “Ascenderán de forma directa los equipos de las 5 Federaciones Territoriales con mayor número de licencias”. Catalunya, aquí sí és la primera és clar, però sembla que els privilegis només se’ls endú el futbol sala.

LA LLIGA ELIT: EL ‘NEGOCI RODÓ’ DE LA FCF

La creació de la Lliga Elit, la nova ‘joia de la corona’ de la FCF, s’ha venut com un pas endavant. Però, per a qui? Per als clubs, ha estat un autèntic malson econòmic i esportiu. Aquesta categoria, amb un grup únic de 16 equips, ha disparat les despeses de desplaçament. El president del Palamós, Toni Heras, ja ho va advertir: equips d’arreu de Catalunya signifiquen més quilòmetres i més diners.

I aquí ve el gran “regal” de Joan Soteras: els clubs de la Lliga Elit han de pagar 15.000€ més les despeses de producció (entre 1.500€ i 2.000€ per partit) per les retransmissions dels seus partits a La Xarxa. Sí, han llegit bé. La Federació “ajuda” amb 11.500€ fixos per equip, 0,75€ per quilòmetre recorregut i 50€ per punt aconseguit, però al mateix temps els obliga a pagar una fortuna per una “visibilitat” que ningú els va consultar.

LA PLEITESIA A LA RFEF: UN GRUP ÚNIC QUE ENS CONDEMNA

La FCF ha demostrat una submissió incomprensible davant la RFEF en un tema vital: la configuració de la 3a Federació. Mentre Andalusia gaudeix de dos grups en aquesta categoria, amb l’excusa d’integrar Ceuta i Melilla, Catalunya, que integra Andorra en les seves competicions, es conforma amb un sol grup.

Això és un autèntic tap. Un coll d’ampolla que limita dràsticament les oportunitats d’ascens per als nostres clubs. Amb menys places de promoció, el camí cap a les categories professionals esdevé una quimera per a molts. És una vergonya que la FCF no hagi plantat cara per defensar els interessos dels nostres equips. La resposta és senzilla: la FCF prioritza la seva “bona relació” amb Madrid per sobre del futur dels nostres clubs. Lluís Fàbregas, president del Nàstic de Tarragona, ho té clar i així ho expressava a Ràdio Tarragona: “La FCF ha d’estar al servei dels clubs, no per servir-se dels clubs”. Una frase que resumeix a la perfecció la sensació de molts.

EL FUTBOL FEMENÍ: XIFRES INFLADES I NOMENAMENTS TÒXICS

La FCF ven el futbol femení com un “creixement imparable”. I sí, les dades de llicències i equips han augmentat. Però, més enllà de les xifres, la realitat és que el futbol femení català no acaba d’enlairar-se amb la força que hauria de tenir, especialment si el comparem amb el boom a nivell estatal. A més, la professionalització real sembla estancada.

I per acabar-ho d’adobar, ‘Bomba’ !!!!, la FCF va nomenar Alejandro Guerrero com a responsable del futbol femení. Un senyor que està imputat en la trama de frau electoral. Col·locar un imputat en un càrrec de tanta responsabilitat en un àmbit tan sensible com el futbol femení no és només una falta d’ètica, és una provocació. És la prova que a la FCF els importa més pagar “bonus o increments de sou” als seus fidels que la integritat i el progrés real de l’esport. On és el “bon govern” del qual tant parlen?

EL FUTBOL BASE: EXPERIMENTANT AMB EL FUTUR DELS NOSTRES JOVES

El futbol base és la saba del nostre esport, el planter on es forgen els talents del demà. Però l’actual directiva de la FCF ha decidit jugar amb ell, modificant les categories per edats. A partir de la temporada 2023-2024, les categories Prebenjamí, Benjamí i Aleví es subdivideixen per anys de naixement, i aquesta mesura s’aplicarà progressivament fins al Juvenil el 2026-2027.

La FCF ho ven com una mesura per “igualar el futbol base a nivell competitiu i propiciar més possibilitats d’ascens”. Però la realitat és que aquests canvis han generat una gran preocupació entre entrenadors, clubs i pares. Aquesta subdivisió per any de naixement, lluny de “igualar”, pot accentuar l’anomenat “Efecte de l’Edat Relativa” (RAE). Els jugadors nascuts a principis d’any solen ser físicament més madurs que els nascuts a finals del mateix any, cosa que els dona un avantatge inicial i pot portar a una sobrerepresentació en els equips.

IDENTIFICACIÓ I DESENVOLUPAMENT DEL TALENT ESPORTIU

Enlloc de mitigar aquesta diferència, agrupar-los per any de naixement pot fer que les petites diferències de maduració esdevinguin encara més determinants, deixant fora de la competició jugadors que simplement necessiten més temps per desenvolupar-se. Faria bé la FCF en llegir l’estudi del FC Barcelona (Javier S. Morales), titulat “El efecto de la edad relativa sobre la identificación y el desarrollo del talento deportivo”.

Pel que fa a les mesures de “protecció dels clubs petits”, amb quotes d’implantació i indemnitzacions per captació de jugadors, la intenció pot ser bona, però la realitat és que poden generar tensions i dificultar el moviment de talents cap a entorns més competitius.

LA FE GRAMA I MORALES DONEN LA CARA

La Fundació Grama, amb Antonio Morales al capdavant, és un exemple de club amb una estructura de futbol base potent, i l’FCF hauria d’escoltar més la seva veu i la de tants altres clubs que treballen dia a dia amb el planter. Antonio Morales va ser sancionat amb un any d’inhabilitació i el seu club amb una multa de 600 euros per una pancarta que denunciava “corrupció a la federació”.

Una sanció que, segons la jurisprudència, no hauria de ser admissible, ja que la crítica a figures públiques ha de ser tolerada. Però a la FCF, sembla que la crítica no és benvinguda. Tot és tan vergonyós que el Comitè d’Apel·lació no ha tingut el necessari per a ratificar la decisió de Competició. Han deixat passar el temps i se la ‘han menjat’ amb patates.

DESCRÈDIT INSTITUCIONAL: LA FCF, D’ESQUENA ALS CLUBS I AL PAÍS

La FCF s’ha convertit en una institució que viu d’esquena als seus clubs i a la societat. L’escàndol del frau electoral, amb directius imputats, ha dinamitat la seva credibilitat.

I què passa amb els clubs? La FCF presumeix d’un ‘portal de subvencions’ i d’una ‘atenció personalitzada’. Però la realitat és que molts clubs senten que les ajudes són insuficients i que els fons es malgasten en “autobombo, premis, gales de les estrelles, rialles”. Mentre la FCF es dedica a l’exhibicionisme, els clubs de base i amateurs lluiten per sobreviure, amb retallades en les ajudes i una manca de suport real que els ofega.

EPÍLEG: CONDEMNATS A LA INSIGNIFICANÇA?

El panorama és desolador. El futbol català, que hauria de ser un referent, s’està convertint en una anècdota. La pèrdua de presència en competicions estatals, les decisions nefastes com la Lliga Elit, la covardia davant la RFEF, l’estancament del futbol femení i els nomenaments qüestionables, les reformes perjudicials en el futbol base, i un descrèdit institucional que s’agreuja dia a dia a cop d’atestat dels Mossos d’Esquadra, ens estan condemnant a la insignificança.

La FCF, amb la seva actual junta directiva, ha traït la confiança dels clubs i dels aficionats. Ha prioritzat els interessos particulars per sobre del bé comú. Si no hi ha un canvi radical, si no es recuperen els valors perduts, el futbol català, el nostre futbol, acabarà sent només un record.

The post El mirall trencat del futbol català appeared first on FutbolCatalunya.com.

No serà un dissabte més al Nou Estadi de Tarragona sinó que serà un dia excepcional subratllat a l’agenda granota. Els tres punts enfront de la SD Tarassona són molt importants, per descomptat, però l’afecte, la gratitud i el record per al mite han de ser inoblidables.

Amb aquesta fi el club ha comunicat que “La Porta Santi Coch del Nou Estadi Costa Daurada s’obrirà demà a partir de les 18 hores”. La idea és que “tots els nastiquers podran retre el seu particular homenatge a la a llegenda grana al mural de l’accés núm. 8”.

SEMPRE ENTRE NOSALTRES, SANTI COCH

L’homenatge d’aquest dissabte serà la continuïtat de tots els que s’han manifestat des del fatídic dijous 12. El minut de silenci ha acompanyat tant a la sessió de treball d’aquest divendres per part del primer equip així com a la de tot el futbol base.

“Tenim molts motius per aconseguir la victòria, però la pèrdua de Santi Coch és un motiu més. Un motiu que és de pes i ens ho deixarem tot al camp per al fet que així sigui”, ha dit el tècnic Dani Vidal a la seva roda de premsa prèvia a la trobada d’aquest dissabte.

Jugador amb més partits (528) a la seva esquena i amb 11 temporades amb el braçalet de capità, de les 17 que va jugar, aquest crac de Vimbodí i Poblet ha deixat una empremta inesborrable.
No cal dir que tot el futbol català, menys la Federació Catalana de futbol, han mostrat el seu dolor i el seu afecte per Santi. Ramon Enric i Santi, els tres germans Coch s’han sabut guanyar a tota l’afició del futbol i aquest dissabte serà una altra jornada inesborrable.

Santi Coch, una porta per la gloria PER ENRIC PUJOL ABRIL 2024

The post Nàstic-Tarazona, sempre amb Santi Coch appeared first on FutbolCatalunya.com.

Tot un luxe per a Futbolcatalunya, una nova visió del nostre futbol català per part d’una criminòloga, Helena García, una especialista que usa l’objectivitat per a analitzar una depriment realitat sota el comandament dels de sempre. Es pot llegir a la web ‘ColCrimiCat’ que Criminologia és “una ciència social que estudia el delicte, delinqüent, víctima i l’entorn social que envolta aquests tres factors”. Doncs això: li preguntem a aquesta especialista a DDHH (Discapacitat, Diversitat i Discriminació), colectius vulnerables i Doctoranda UPF. Per què sempre manen els mateixos en el nostre futbol català i sempre brillen aquests maleïts conceptes al voltant de la pilota

Candidatures continuistes enfrontades a grans renovadors del futbol que acaben integrant-se en la Federació. Escàndols. Denúncies. Presumptes corrupteles. Un Govern que reclama canvis… i és ignorat. Un futbol català cada dia més revolucionat. El cercle viciós del que no som capaços de sortir. I alguns volen – volem – canvis.

I rebem promeses, i esperem, en va, que les compleixin. I augmenten les quotes, i varien els membres dels comitès, i canvien normes del reglament. Per tal que tot segueixi igual i protesta el futbol català. Llavors tornen les promeses… i ja ni esperem que es compleixin.

SEMPRE ELS MATEIXOS AL FUTBOL CATALÀ

¿Per què, doncs, el futbol català no canvia mai de mans? Senyores i senyors: pel poder sense control. Canvien peces, no el modus operandi: no hi ha manera que els federats tinguin poder per treure targeta vermella a qui fa mal al futbol. No sabem mai qui vota què, ni el valor del vot a les assemblees – de fet, no sabem ni qui vota, ni si els vots són legals. Els que manen, si marxen, tornen a posar els seus, que ja saben com mantenir-se al poder: subvencions i nomenaments. I silenci – omertà – que permet canviar per mantenir tot igual.

La Federació és com el Govern, on els mateixos es reparteixen el pastís, i saben com conservar el modus vivendi i quan moure fitxa. Si cal feminitzar, es fa; si cal denunciar, es denuncia; si cal aparentar, s’aparenta; si cal donar suport a RFEF, se li dona; si cal votar, benvinguda sigui la democràcia: sabem els resultats abans de votar.

I tornem a començar el cicle que no acaba mai, perquè l’ens federatiu ja no es pot canviar, ni des de dins ni des de fora. Però tot son cicles, i quan acaba el cicle dolent, darrere sol venir el bo.

The post Per què el futbol català mai canvia de mans? appeared first on FutbolCatalunya.com.

Joan Agustí (1953) acaba de complir la majoria d’edat com a president de la Unió Esportiva Olot. Fa 18 anys que és el màxim dirigent del club garrotxí i 20 que forma part de la junta directiva. Fill de president, durant el seu mandat el club ha encadenat una gran quantitat d’ascensos, entre els que destaquen els quatre a Segona B/Segona Federació. La Garrotxa, que té un 1% de les llicències federatives de Catalunya, té un dels clubs que ha competit millor aquest segle.

Això, vist el fatídic panorama d’ascensos del futbol català, és destacable, però l’Olot és especial per altres temes. Acaba de superar els 1.000 socis i aspira a arribar als 3.000 i aquesta vessant, la social, és el pal de paller d’un club que defensa el “futbol social sostenible”. Aquesta proposta xoca frontalment amb la forma de fer d’entitats federatives. La punta de la piràmide, qui ha de canviar tot, no està per la labor de fer-ho. Però Joan Agustí, amb veu baixa però ferma, no deixarà de denunciar una situació preocupant pel nostre futbol.

FIDELITAT, IDENTITAT… AGUSTÍ (UE OLOT)

El president de la UE Olot fa vacances o no?

No.

Mai?

Sí, de tant en tant. A casa no arribo mai al tercer avís. La veritat que l’Olot és un club molt treballat, però no solament jo sinó també molts membres de la junta directiva. Per estar en un club de Segona B, que ha quedat quatre vegades campió de Tercera en una ciutat de 38.000 habitants i amb una comarca tan petita és el que toca. Representem menys d’un 1% de les llicències de futbol de tot Catalunya. Costa esforç i li dediquem amb molt de gust.

“EL FUTBOL VEU ELS AFICIONATS COM A CLIENTS”

Divuitena temporada al capdavant de l’entitat. Això no crema?

I tant que crema. Jo diria que el futbol sí que crema, però dona moltes alegries. Hi ha un tema que en aquesta entitat ens ho prenem molt seriosament. És un exercici de responsabilitat perquè no ens agrada com està muntat el món del futbol i nosaltres som una resposta clara i molt contundent i repetitiva. Ni mitjans de comunicació, ni organismes oficials ni la mateixa societat s’adonen. Tothom gaudeix molt de l’Eurocopa, veient la Roja en un futbol que veu els aficionats com a clients i amb fons d’inversió procedents de països de baixa ordenació social com a propietaris dels clubs.

Acaba de començar la pretemporada. Quin va ser el seu primer missatge cap a la plantilla i el cos tècnic?

L’objectiu que demanarem aquest any és, primer, ser responsables i competir per aguantar la categoria i quedar el millor classificats possibles. A més, defensar el model de club que té l’UE Olot, que és molt diferent de la resta. Volem que això arribi als jugadors i a l’afició i que realment tots defensem que un altre futbol ha de ser possible.

“NOSALTRES SOM UNA RESPOSTA CLARA, MOLT CONTUNDENT I REPETITIVA”

Repetir els números de la temporada passada és gairebé impossible. Les paraules promoció o playoff les tatxem?

De sortida les tatxem i fins que no haguem assolit la permanència doncs no podrem anar a per objectius més ambiciosos. Sí que hem fet coses molt difícils. Hem aconseguit quatre ascensos de Tercera Divisió, tres amb playoff i un sense. Són tres campionats i un subcampionat. Això no s’ha fet a la història del futbol català.

Són 9 altes, 9 baixes i 10 jugadors que continuen aquesta temporada. Això és suficient per mantenir aquesta nova categoria?

En primer lloc mantenim l’entrenador. Hem canviat el segon entrenador. El preparador físic segueix sent el mateix i a nosaltres ens agrada la plantilla que ha fet Sergi Raset. Potser ens haguéssim volgut quedar algun jugador dels que ha marxat, però hem pogut reforçar la plantilla. És estructurada i s’han millorat alguns punts per aguantar la categoria i millorar el paper que hem fet a les últimes experiències a Segona B.

“EL FUTBOL CATALÀ TÉ UNA ESTRUCTURA QUE S’HA DE CANVIAR”

Quatre catalans de quatre que van participar van quedar eliminats al playoff d’ascens a Primera Federació la temporada passada. Somriu per no plorar suposo oi?

Soc perfectament conscient de la situació i l’hem repetit 50.000 vegades. L’Olot l’ha dit en mitjans de comunicació, al president de la Catalana, al president de l’Espanyola, a la Secretaria General de l’Esport. Només ens falta dir-li al president de la Generalitat, a qui no vam tenir el gust de veure el dia de la final de la Copa Catalunya. Tampoc va venir la secretaria general de l’esport. El futbol català i espanyol té una estructura que s’ha de canviar totalment si és que aspirem a que siguin justos i eficients.

“TENIM UN ENTRENADOR QUE ENS AJUDARÀ MOLT EN L’ASPECTE DE LA COMPETITIVITAT”

Ara parlem d’això, però profunditzant en la plantilla vostè ha dit algunes vegades que li agradaria presència del planter al primer equip. Això és qüestió de temps oi?

Nosaltres representem l’1% de les llicències de futbol de Catalunya. És difícil tenir un futbol base competitiu. Nosaltres ara tenim un juvenil a nacional per segona temporada i aquesta pretemporada hi haurà vuit jugadors de la base amb el primer equip. Per tant considerem que la seva presència està en una fase ascendent.

Per acabar i que consti en acta: l’objectiu d’aquesta temporada és no baixar?

Jo no diria lluitar per no baixar, diria lluitar per fer el millor partit possible cada partit. La temporada es defineix a cada partit i nosaltres som un equip que moltes vegades hem fet un bon joc i hem acabat baixant i aquesta temporada tenim un entrenador (Pedro Dólera) que crec que ens ajudarà molt en l’aspecte de la competitivitat. Lluitarem per no baixar i per estar el més amunt possible i donar alegries a la nostra afició.

“LA 1ARFEF ÉS UNA MÀQUINA DE CREAR PROBLEMES ECONÒMICS ALS CLUBS”

Vostè creu que és necessària aquesta presència de l’UE Olot al futbol professional a mig termini?

El futbol professional és LaLiga i com bé saps és Primera i Segona Divisió. S’ha de passar abans per Primera Federació. A les comarques de Girona tenim el Girona a Primera Divisió i Champions, després a Segona i Primera Federació no hi ha ningú, a Segona Federació està l’Olot, a Tercera L’Escala, Peralada i Girona B, tres equips. Històrics com Palamós o Figueres estan a la categoria elit. És molt complicat arribar al futbol professional, encara més amb la categoria que es va crear de la Primera Federació. Aquesta competició és una màquina de crear problemes econòmics als clubs.

Com es fidelitza un soci?

Li hauríem de preguntar a l’Eibar o al Sant Andreu. El que veig en el cas del Sant Andreu, per exemple, és que quan van bé tenen molts socis i quan van malament en tenen pocs. L’Europa també. Nosaltres quan anem bé no en tenim tants. Al País Basc és diferent. Eibar és un poble de 30.000 habitants i el seu club sempre ha tingut molts socis i sempre han estat. Ha estat gairebé sempre a Segona i Primera Divisió. Les combinacions de fidelitat i sentiment identitari dins del futbol català diria que van coixes. Nosaltres intentem posar crosses, però clar fem el que podem. Realment la gent durant l’Eurocopa no ha existit res més. Nosaltres aquest dimecres juguem contra el Girona i no hem tingut espai per promocionar el partit, no hem tingut audiència. No som la veu que clama en el desert, però sí una veu independent que parla de temes que altres entitats no parlen i no acabem de conscienciar la gent de que el futbol ha de tenir identitat.

“SOM UNA VEU INDEPENDENT QUE PARLA DE TEMES QUE ALTRES ENTITATS NO PARLEN”

Aquest missatge de d’integració, de projecte social, de sostenibilitat, solidaritat creu que arriba a la gent?

Segurament nosaltres som dolents comunicant, començant pel president. La gent no sap que quan vam acabar la temporada plantilla i cos tècnic del primer equip masculí i femení van anar a la presó de Figueres. La gent no sap que nosaltres renunciem a vendre la roba i que passem tot el marge a Integra, donant vida i integració a persones amb discapacitat. La gent no sap que nosaltres fa 13 anys que fem un partit per Caritas.

La gent no sap que al camp de l’Olot hi ha partits que hi ha un autocar per recollir sang al banc de teixits. La gent no sap que nosaltres tenim un conveni amb Òmnium per promocionar que es parli en català i traslladar el nostre idioma i cultura al terreny de joc. La gent no sap que l’Olot és un club que té un 28% de nens i nenes becades. Som un cas absolutament diferent de la resta de clubs i quan la gent se n’adona diu que està molt bé. Però realment promocionar un club que tingui un compromís competitiu-educatiu-esportiu-social-integratiu-inclusiu és difícil. Nosaltres creiem en el futbol com a eina social, però costa traslladar-ho a la opinió pública i costa que la ciutadania li agradi això. Estan més per si la Roja guanya o perd i per aquestes coses.

“COSTA QUE A LA CIUTADANIA LI AGRADI EL FUTBOL COM A EINA SOCIAL”

Això ho fan perquè estan super convençuts.

El primer any podries dir “mira, quina moda té l’Olot”. Quan vam guanyar el tema del 10% d’IVA de les entrades la gent podria dir “mira els de l’Olot quines coses fan”. És una cultura a Olot que voldríem que s’extengués a tot l’esport. Per què no tenim clubs més identitaris? Per què no tenir la regla del 51% com a Alemanya? Per què no tenir els clubs més ben situats a les ciutats? Lluitem per això i tenim un posicionament potent, que no va a favor ni en contra. És com creiem nosaltres que hauria de ser el futbol i no renunciarem a explicar-ho. Coincidim o no coincidim amb les tendències del capdavant de les federacions, però, si no hi coincidim direm el que nosaltres creiem, perquè només faltaria que no ens expresséssim ni diguéssim el que nosaltres considerem.

Com es pot equilibrar un pressupost milionari?

Tal i com diu la meva dona posant-hi moltes hores. Som un club molt transparent, teniu totes les dades nostres penjades al web. A Tercera Divisió tenim un pressupost entre Fundació i club que no arriba al milió d’euros i a Segona B puja a 1,3 milions. A més, és un pressupost molt diferent de la resta. Nosaltres amb el futbol base paguem la meitat del pressupost de la fundació. L’altra meitat està feta amb patrocinadors privats i amb diners públics que rebem com altres clubs; per tot això realment és un pressupost molt treballat.

“TENIU TOTES LES DADES NOSTRES PENJADES AL WEB”

Si produeix dèficit, evidentment, paga la junta.

El nostre model és de responsabilitat econòmica amb un club molt rigorós i controlat i que el 7 de juliol ja teníem tancada la comptabilitat de la temporada 2023/2024. A la fundació tindrem superàvit de 300 euros i a la SAD finalment acabem fent un dèficit de 21.000 euros que posarem la junta i equilibrarem a través d’un crèdit participatiu.

AQUEST DIMECRES 17, 2a PART

The post “La fidelitat i la identitat van coixes al futbol català” (1) appeared first on FutbolCatalunya.com.

The post Diumenge 4, Dia Mundial Contra el Càncer appeared first on FutbolCatalunya.com.

Així treballa la Federació Catalana de futbol, així brilla la transparència del septuagenari Joan Soteras i la seva servil junta directiva. Val la pena recordar el camí recorregut per aquesta Comissió que hauria de vetllar per la integritat de tot el futbol català fins a arribar a no saber res sobre el seu funcionament.

La presidenta Mónica García va deixar el càrrec per ‘problemes personals’ -oficialment ningú va dir res-, encara que no té cap problema per a estar al capdavant de la Comissió d’Etica esportiva. Per a vigilar els moviments de la FCF no té temps, per a repassar les actuacions ètiques, sí. Això no significa que el futbol català conegui el seu veritable treball

UNA COMPLIANCE DIMITIDA

Diuen que és l’única directiva que NO cobra comissions tot i que les fonts consultades per aquesta Redacció prefereixen ignorar la situació.

La realitat és que la Sra García, vicepresidenta del CE L’Hospitalet, va dimitir cap a novembre i sembla que la seva successora és la omnipresent tresorera Montse Altimira. Seria interessant conèixer els informes que ha redactat sobre el ‘robatori’ de Cap d’Any .

LA FIGURA DEL LACAIO LLAÓ

La Comissió de Compliance de la FCF va ser creada, probablement no per convenciment propi, sinó per donar imatgel. I, arribat el moment, per atenuar possibles sancions i responsabilitats penals i civils de directius, delegats i empleats de la FCF.

El seu primer president va ser el desaparegut Josep Llaó, que, com a ‘gran obra’ del seu mandat, va decidir cessar alguns dels seus membres que l’ajudaven. Així, es complien els desitjos del totpoderós empleat general, per substituir-los per altres empleats afins, entre ells el mateix.

Una Compliance de la qual formen part alguns directius, el director, el secretari general i altres empleats. D’aquesta manera, es ‘garanteix’ la neutralitat i l’autonomia de qualsevol investigació que s’hagi de fer respecte a ells mateixos o als seus col·legues, perquè es compleixi la llei.

CESSATS ELS VOCALS QUE NO EREN AFINS

El lacai de l’amo, a la seva primera reunió ja com a membre de la Compliance (setembre 2020), i una vegada cessats els vocals que no eren afins ‘per falta de confiança’, va manifestar a l’advocat responsable de la Compliance, Sr. Cuatrecasas, davant la incredulitat de la resta de vocals, que no calia que s’afanyés.

 ‘No n’hi ha pressa’ van ser les seves paraules amb les investigacions en curs sobre una denúncia anònima falsa que estava afectant diverses persones vinculades a la FCF i en què s’havien filtrat dades privades de la pròpia Catalana. No es va fer ni una sola investigació interna seriosa de les filtracions i dels autors de la denúncia anònima. Per què Llaó/Soteras? Per ser aquelles persones “no afins al totpoderós? Pot ser que alguns podrien pensar: per què investigar el que és obvi?

QUI VA SER L’AUTOR DE LA DENÚNCIA FALSA DEL 2019?

Com ha passat ara amb el comunicat de la FCF explicatiu del robatori butroner del 31 de desembre de 2023, en aquella denúncia falsa, de desembre 2019 també va sortir l’Operació Soule!

Si el ‘omnipotent’ hagués fet servir el mateix temps i mitjans que ha dedicat en les investigacions a l’única ex directiva, Paquita Linares, per portar-la al jutjat penal per les justificacions econòmiques dels seus desplaçaments dels darrers anys. Segur que ja sabria qui va ser l’autor intel·lectual. I coneixeria també els que van redactar la denúncia falsa, i qui va sol·licitar internament les dades privades que es van escriure a la denúncia falsa de desembre de 2019.

LA COMPLIANCE PASSA DE TOT

Com no podia ser d’una altra manera, alguns dels vocals empleats que van assistir a aquesta primera reunió de setembre de 2020 també van ser ‘purgats’/‘convidats’ a presentar la dimissió de forma immediata i van ser col·locats al seu lloc altres empleats del gust del director Calle.

A tot això , la Compliance va decidir no intervenir davant dels múltiples casos que han sortit als mitjans de comunicació i que són als jutjats i tribunals, en què apareixen com a protagonistes directius, delegats i empleats de la FCF, quan alguns ja han tingut de passar pels jutjats i comissaries per explicar “la seva opinió”.

S’ACTIVARÀ DE NOU AQUESTA COMISSIÓ?

En resum: per què serveix la Compliance de la FCF? Segur que el septuagenari Soteras té la resposta. No hi ha dubtes que ara amb el ‘robobo de la jojoia’ de la nit de Cap d’Any s’activarà de nou aquesta Comissió i buscaran els responsables amb afany, per totes les il·legalitats que s’hagin pogut cometre.

The post La ‘Compliance’ de la FCF brilla per la seva absència appeared first on FutbolCatalunya.com.

Es busca seu per a l’Assemblea de la FCF. Des de 2010 no s’ha celebrat cap a Barcelona-ciutat amb un índex de clubs que sobrepassa el 60% de les llicències. El més pròxim en els últims anys nou anys ha estat L’Hospitalet (2016) o el CAR de Sant Cugat (2011).

Andreu Subies es va estrenar al CAR, però va començar a descentralitzar aquesta obligada cita anual amb els clubs. Mollerussa, Calafell, Sta. Coloma de Farners, Vic, Sta. Margarida de Montbui, L’Hospitalet, Artés, Cervera i Calafell van ser els punts escollits.

FCF: ANIMADA ASSEMBLEA

Amb la successió de Joan Soteras no va arribar cap canvi perquè Tàrrega-2019 i Blanes-2020 van acollir les seves dues presències ordinaries i una d’extraòrdinaria a Calafell, durant el comiat al “millor president de la història de la Federació Catalana”. Allí també es va parlar del sou del nou president.

A la quarta es presenta el gran dubte: es facilitarà la presència més nombrosa de clubs a Barcelona (INEFC, per exemple) o es persistirà a desplaçar l’acte més important en el territori?

Aquest interrogant s’emporta, com gairebé tot, en silenci al carrer Sicília encara que la província de Girona porta avantatge. Els números de l’agost passat, amb 119 clubs (36%) de la delegació d’un dels futuribles presidenciables (Bonet) sobre 330 assembleistes, semblen inclinar la balança d’aquest costat.

És més, la segona delegació que més interessats va endur a Blanes va ser el Maresme amb 28!. Està tot dit. I no sols sembla que es repetirà Girona sinó que també es discuteix sobre celebrar-la en dia laborable, entre setmana.

Si es busqués la màxima participació, ja que hi ha debat, no sembla el més interessant, però molts ‘doctors’ té l’església federativa. Tot apunta al fet que sigui juny l’escollit.

L’HOSPITALET VA REUNIR 224 CLUBS

La veritat és que molt poques vegades ha destacat la presència de clubs/entitats a l‘Assemblea de la FCF. Després es queixen, però poc o res fan per aparèixer a l’hora de debatre i acordar decisions claus per al futbol català.

Ara com ara, i amb un cens amb dret a vot sobre els 1.300 clubs, la xifra màxima es va donar a Blanes amb 330. Mai s’ha arribat a aquesta quantitat excepte aquest passat agost pandèmic on els autocars i les delegacions de vot es van multiplicar.

Atents, doncs, als propers dies (mesos) perquè la FCF haurà d’explicar l’escenari i la raó de la seva elecció, ja que es presumeix un gran espectacle.

Els números amb l’excusa de la COVID-19 poden ser caòtics i similars als d’un 2010 lamentable amb més de 1,2 milions d’euros de dèficit i 3 de deute.

The post Es busca seu per a l’Assemblea de la FCF appeared first on FutbolCatalunya.com.

Javier Salamero i Àngel Roig, entrenadors de Figueres i Porqueres, respectivament, i els periodistes Said Sbai i Ivan Garcia (Canal 10 Empordà), van analitzar amb rigor la realitat que envolta al futbol català i a la FCF.

Interessant tertúlia d’una hora de durada en la qual els protagonistes van posar contra les cordes a una Federació que segueix d’esquena al futbol català.

Atenció a les paraules de l’entrenador de la UE Figueres, Javi Salamero, especialment, ja que no és la primera vegada que exposa el seu punt de vista i segur que no serà l’última amb aquesta fermesa.

L’FCF, SOTA EL FOCUS

Sota la direcció d’Ivan García –gràcies per citar a aquest modest mitjà de comunicació com és Futbolcatalunya-, el present va obligar a repassar molts aspectes a la seva ‘Tertùlia’.

Retorn de Primera Catalana, rebaixa de quotes arbitrals, situació interna de la FCF, judicis i falta de confiança van merèixer la reflexió dels presents, raó por la qual val molt la pena escoltar i gaudir. Pocs mitjans exposen la realitat i menys amb tanta claredat.

DECLARACIONS MÉS INTERESSANTS

JAVIER SALAMERO, TÈCNIC UE FIGUERES

“No entenc que els clubs de 1cat manifestin de manera unànime la seva intenció de no competir i l’FCF ni els ha escoltat, i després, sota amenaça de represàlies, els han obligat a jugar”

“No és una bona ajuda afegir despeses ja que hi ha un deute molt gran, a més, la Federació està intervinguda i amb imputats pel mig. No han tingut despeses, on està aquests diners? i per això estan investigant“

“No sé quin és l’objectiu econòmic de la Federació, potser evitar retornar diners als clubs o condicionar el pressupost per a l’any que ve”

“HI HA UN JUDICI I EL DIRECTOR GENERAL ESTÀ IMPUTAT. ÈS UNA VERGONYA”

“Estan passant coses molt greus a l’FCF i els clubs hauran de buscar responsabilitats. Encara no s’han adonat que els clubs no els escolten? Tot això pot acabar amb una moció de censura”

“El president té un sou de ministre i no volen retornar quotes? Ho miris com ho miris, és una vergonya”

En resum, “estem en unes mans que només volen el bé propi. No és normal que el Sr Soteras doni 30.000 euros de la Fundació per a una subvenció d’un campus que gestionava el seu gendre“

ÀNGEL ROIG, ENTRENADOR UE PORQUERES

“L’FCF ja ha demostrat que no tothom juga la mateixa Lliga i ja està fent discriminació entre ciutadans de Primera i de Segona; d’aquesta manera, el gran perjudicat és el futbol base”

“Han muntat un campionat de play i les semifinals seran presencials, és fantàstic, no entenc res!”

“ELS CLUBS S’ESPANTEN AMB AMENACES”

“La FCF ha tingut la majoria d’ingressos i cap despessa, per això, molts jugadors plegaran, están molt avorrits”

 “Si no hi ha descensos, per què pagar? A mès, els àrbitres están d’acord en cobrar menys?”

SAID SBAI, PERIODISTA

“Tot es resumeix en un tema econòmic,, quin sentit té competir d’aquesta manera?”

“Hauria de cambiar el pla de competició per que amb aixó es força la màquina per justificar serveis”

The post Posen contra les cordes a la FCF appeared first on FutbolCatalunya.com.

El primer pas ja està donat: el Govern dona via lliure a la represa de les competicions esportives però…. que donin accès a categoría estatal. En resum: Primera Catalana, Preferente juvenil masculino y la Preferente femenina.

Segons ha explicat el secretari general d’Esports de la Generalitat, Gerard Figueras, “la reobertura de gimnasos i pavellons esportius i la represa de la competició que dóna accés a categories estatals, són un primer pas que confiem podrem ampliar properament”.

GERARD FIGUERAS: VIA LLIURE

NO A QUALSEVOL PREU

L’esperada notícia per part del futbol català ha provocat reaccions per a tots els gustos. Satisfacció i preocupació van de la mà. Mentrestant, l’FCF ja ha començat a trucar, un a un, als 40 clubs de Primera Catalana amb la finalitat d’activar aquest reinici.

La intenció federativa implica iniciar aquest dilluns 8 els entrenaments i la competició el pròxim 21 o el 28, no obstant això els clubs pensen en una altra sortida.

De fet, després de la nova reunió que mantindran aquesta nit (via telemàtica) es podran saber exactament les seves pretensions. Tots volen jugar però no a qualsevol preu. Sense ingressos, amb molts futbolistes que se n’han anat a altres categories, i sense afició, els clubs volen facilitats econòmiques.

O el que és igual: reducció del preu per arbitratges, subvenció per desplaçaments i pagament dels PCR necessaris per part de la RFEF-FCF.

The post Via lliure, selectiva i sense data d’inici appeared first on FutbolCatalunya.com.

La nit del 31 de desembre a l’1 de gener canviem d’any. És costum a casa nostra que, al ritme de les dotze campanades de mitjanit, acomiadem l’any vell i donem la benvinguda a l’any nou menjant raïm. A FutbolCatalunya hem triat dotze fets del futbol català amb els quals acomiadem informativament un 2020 amb més ombres que llums, sobre tot a causa de la maleïda pandèmia pel coronavirus.

Son dotze fets que considerem rellevants i n’estem segurs que hi hauria d’altres que mereixerien una campanada. Perquè cadascú sap com li ha anat aquest any que acaba. Nosaltres hem triat aquests fets. Alguns, inoblidables en sentit positiu. D’altres, per reflexionar i, si pot ser, millorar. Us convidem a gaudir d’aquestes campanades, en sentit cronològic, amb la incertesa del que vindrà.

Des de FutbolCatalunya, qui treballem per informar-vos sobre la vostra passió desitgem que 2021 sigui feliç per a tota la gent que estima el futbol català.

1 – TEMPORADA INTERRUPTUS AL FUTBOL CATALÀ

La pandèmia va trencar qualsevol previsió. És més, ha servit perquè surtin a la llum les enormes mancances dels nostres dirigents. Des de la Federació Espanyola de Luis Rubiales i, per extensió, des de l’FCF de Joan Soteras. Pot ser fàcil criticar, però els fets són incontestables.

El 17 de març es van aturar les competicions no professionals i la primera vegada que Rubiales va afirmar que la Lliga havia d’acabar en el camp pel “bé de la transparència”. Aquest missatge el va fer seu el futbol català, però aquesta fidelitat malentesa va portar el caos. 

Promeses i promeses per a no complir res. Al futbol base se li va dir (Soteras) que hi hauria ascensos i no descensos, encara que la paraula del president val molt poc. Després d’una trucada de Rubiales, va parlar de consulta als clubs, posteriorment de referèndum i va acabar amb la ‘llei del poder’.

2 – EL CERDANYOLA JUVENIL FA HISTÒRIA

Com si de un coet es tractés, el Juvenil A del Cerdanyola ha passat en dues temporades de la Preferent Juvenil a la Divisió d’Honor. Un cop interrompuda la Lliga Nacional Juvenil per la pandèmia, els verds de Fontetes i el Sabadell ocupaven les places que donaven accés a la nova categoria.

Un ascens històric, ja que el Cerdanyola mai no havia estat a la màxima competició juvenil. Lluis Macià va ser l’artífex d’aquesta gesta en dues temporades i ha tancat la primera volta del subgrup 3B en posició de fase d’ascens, cinquè amb 14 punts en 9 partits. Un bon debut.

3 – JOSEP PASCUAL, UN ‘AMERICANO’ AL CEL

Ha estat, sens dubte, una de les notícies més colpidores que ens deixa el 2020 als qui estimem el futbol català. El 30 de maig, gairebé a l’hora de dinar, ens assabentàvem de la mort sobtada d’un bon home de futbol, el gran Josep Pascual, història del CF Blanca Subur. El coneixien amb el renom ‘americano’. O ‘cano’, en la seva versió reduïda. Un infart se’l va endur.

Descobridor de futbolistes, treballador incansable i personatge amb gran carisma no només a Sitges sinó a tot el territori, Pascual va deixar un buit que és impossible d’omplir. La notícia va motivar nombroses reaccions de dol arribades de tot arreu, recordant una persona inoblidable. Aquest maleït 2020 ens ha deixat sense l’amic ‘cano’, però sempre el recordarem.

Serveixi aquest testimoni per honorar, des de FutbolCatalunya, totes les persones relacionades amb la nostra passió futbolística que ens han deixat aquest any. Sempre al nostre cor.

4 – L’ADÉU DE L’INCOMBUSTIBLE TRIGUERO

El 20 de juny, Santi Triguero Blanch anunciava a les xarxes socials la seva retirada del futbol actiu. Enrere quedava una llarga carrera, amb catorze clubs defensats, més de 300 gols oficials i records de tota mena.

La seva darrera experiència ha estat a un CF Igualada on el mític futbolista vilanoví ha decidit seguir la seva carrera, ara com a segon entrenador, a les ordres de qui ha estat el seu darrer tècnic, Marc Cabestany.

“El futbol no deixa de ser un esport on sempre he cregut que el millor de tot són les bones persones que et trobes pel camí”. Paraula de Triguerinho.

5 – L’ASCENS D’UN EFECTIU HOSPI

El Centre d’Esports L’Hospitalet ha viscut un 2020 feliç. El 25 de juliol, en una Final Four organitzada a Badalona, l’equip riberenc assolia l’ascens a Segona B. Només podia pujar un dels quatre participants. A més, el millor classificat a la Lliga interrompuda al març passava ronda en cas d’empat. Això va servir l’Hospi per eliminar el Sant Andreu a semifinals.

A la final, contra el Terrassa, 1-0 amb gol de Canario. El triomf també a la final de la Copa Catalunya contra el Llagostera als penaltis va arrodonir un any que els de L’Hospitalet tanquen com a líders del subgrup 3A de Segona B.

6 – SABADELL TORNA A SER DE PLATA

Marbella. 26 de juliol. Dos equips catalans es juguen una plaça a la Segona Divisió A. I al final, per la mínima (2-1), el Sabadell aconsegueix l’objectiu davant el Barça B. Els arlequinats tornen a la categoria de plata cinc anys després del seu darrer descens.

Amb Antonio Hidalgo al capdavant, l’objectiu es va assolir en un play-off exprés jugat a camps de Màlaga. Qui no es va poder sumar a la festa del futbol català va ser el Cornellà, qui també va arribar a la final però va caure a La Rosaleda contra el Castellón, també per la mínima (1-0).

7 – VÍCTOR VALDÉS, L’APOSTA DE L’HORTA

L’arribada de Víctor Valdés a l’Horta va animar la incertesa del futur del futbol amateur. Arribava aire fresc a un club de barri sense ingressos i amb perspectives ruïnoses.

Després de la seva pèssima experiència al juvenil del Barça, el de L’Hospitalet va arribar, va signar, va planificar i va callar, com és habitual en la seva filosofia. Ni en la seva històrica presentació davant uns quants socis va tenir la delicadesa d’agrair-los l’oportunitat; la ‘pantera’ de L’H es reservava pel terreny de joc.

Malgrat que el seu fitxatge dona notorietat a l’Horta i al futbol català, el president Paco Carmona ha hagut de conviure amb situacions qüestionables. Els comiats del seu segon Felip, del seu íntim Castel i de jugadors com Sergi Moreno, Adri Gimeno o Coro li han deixat en mal lloc, però sembla que a Víctor no li preocupa. Almenys, ara com ara.

8 – ISERN I TERÉS, L’EMBOLIC FEDERATIU

La junta directiva de la FCF de setembre és la taca més gran de Joan Soteras en la seva gestió. Difícilment podrà superar el que va passar entre les parets del carrer Sicília, amb la destitució com a vicepresidents de Jordi Terés (delegat de Lleida) i Juanjo Isern (responsable de Comitès). Adduir “falta de confiança” és una justificació tan pobra com el protagonisme que lamentablement van exhibir alguns d’aquests directius, amb el sou d’un executiu damunt la taula.

Aquesta separació és notable en el futbol català i la seva junta no deixa de ser un mirall. Soteras vol “fidels”, manté que va haver-hi “excés de democràcia” perquè va poder parlar tothom (només ho van fer Juanjo Isern i Jordi Terés). El condicionament econòmic de directius que, en uns altres temps, treballaven per ‘amor a l’art’ ha passat a ser història perquè ara pesen més els ingressos per comissions.

El temps recordarà, a qui correspongui, el terrible error de la junta de Soteras.

9 – DOS MEDIÀTICS A LA MONTAÑESA  

La Montañesa ha viscut un any de retorn a la Tercera Divisió. Els de Nou Barris iniciaven un nou projecte que al mes de novembre va confirmar l’arribada de dos reforços ben coneguts. El migcampista Joan Verdú i el davanter Sergio García vesteixen des de llavors la samarreta groc-i-negra de la ‘Monta’.

Van trigar temps a poder debutar i no van poder ser al camp a una data històrica pel club, el partit de l’eliminatòria prèvia de la Copa del Rei contra el Cantolagua, amb triomf final dels navarresos. Uns problemes amb el trànsfer van retardar, sobretot, la presència de Verdú a la gespa.

Els dos jugadors van ser la cirereta a un inici de temporada convuls a la Montañesa, amb canvi a la banqueta per l’arribada de José Alcaraz i Carlos Sánchez. Dani Andreu, el tècnic del darrer ascens, va dir adéu.

10 – LA COPA RFEF ÉS DEL LLAGOSTERA

El palmarès de la Copa RFEF va tornar a inscriure el nom d’un equip català. La UE Llagostera va assolir el títol el 3 de desembre, jugant com a visitant al camp de Las Rozas i en una final èpica, amb Marcos Pérez aturant un penalti als madrilenys i Sergio Cortés decidint el partit al darrer instant de la pròrroga, amb un magistral xut de falta.

L’equip d’Oriol Alsina es va afegir així a Martinenc, Sabadell, Badalona, Mataró i Sant Andreu entre els clubs catalans que al llarg de la història havien guanyat aquesta competició, restaurada a finals del segle passat. Els llagosterencs es van plantar a la final després d’eliminar, sempre a partit únic i al seu Municipal, Ejea, Nàstic, Platges de Calvià i UCAM Murcia.

En guanyar els balears a quarts, també van obtenir bitllet per jugar la Copa del Rei, però van ser eliminats a la primera ronda per l’Espanyol.

11 – VÍCTOR MARTÍNEZ GUANYA EL POLS DE L’EUROPA

2020 ha estat any d’eleccions a l’històric CE Europa. Uns comicis que van acabar amb mandat renovat per a Víctor Martínez i la seva junta directiva. El 20 de desembre es va tancar amb un triomf per 148 socis favorables a la junta sortint, per 63 que van apostar per l’altre candidat David Prats.

Va haver un interessant intercanvi d’opinions per a aconseguir la presidència d’un històric que, inicialment, va presentar tres opcions, però que finalment les urnes van haver de decidir entre dues.

La continuïtat o la renovació es donaven cita al carrer Sardenya i els socis escapolats tornen a apostar pel conegut davant un futur complicat que passa per l’actual pandèmia, l’estadi i l’aposta per un primer equip que torna a mirar cap a la Segona Divisió B.

12 – ATURATS I SENSE DATA DE TORNAR-HI

Ha estat la penúltima pàgina de bogeria de la Federació Catalana. Després d’enfrontar-se verbalment a Procicat i al Govern i desafiar amb el retorn de les competicions amateurs el 9 i 10 de gener, nou pas enrere. La llei està per a complir-la i, encara que li ha costat assumir aquesta decisió a Joan Soteras i a la seva junta, no ha quedat més remei que acceptar i resar.

Mentrestant, el futbol català segueix dividit i immers en una falta d’autoritat escandalosa. Reunions personals o telemàtiques amb clubs amics als qui tampoc convencen, missatge d’unitat des de Primera i Segona Catalana perquè es pensi en la temporada 2021-2022. I, en conseqüència, petició de devolució de quotes. Atenció a aquest 2021 amb una FCF cada cop més professionalitzada que pateix, com tothom, tots els problemes del món. Ara com ara, aturats i sense data de retorn.

The post Futbol Català: les campanades del maleït 2020 appeared first on FutbolCatalunya.com.

Creus que ets qui més saps de #futbolcat? Et vols posar a prova? Vols competir amb els teus companys i companyes d’equip, amics, entrenadors…? A FutbolCatalunya et fem una proposta. 20 preguntes, 20, sobre diferents temes del nostre futbol. Des d’històrics fins a temes d’actualitat, amb tres possibles respostes. Només una és la correcta.

No val consultar google ni buscar les solucions telemàticament. Juga net i desafia la teva memòria per intentar el 20 de 20 a la primera. I perquè tothom hi pugui jugar, comparteix aquest test amb qui vulguis i busca el màxim número de respostes encertades.

Preparat/preparada? Doncs aquí ho tens. Molta sort!

The post QUIZ #futbolcat: Acceptes el nostre repte de març? appeared first on FutbolCatalunya.com.