Mentre els possibles candidats a les eleccions presidencials de la FCF segueixen en silenci i amagats, diferents empleats, amb el seu director Calle al capdavant, continuen immersos en la seva carrera personal d’autobombo. Aquest diumenge va tocar Vilanova.

Absent el septuagenari i el seu xofer, el comandament era per a Calle al costat del genuflex Garrido i al polivalent periodista-delegat, Joan Estruch. El 75 aniversari del CF Vilanova era l’excusa per a una presència estel·lar, i més quan s’anaven a creuar (sí o sí) amb l’expresident Andreu Subies.

LA CAMPANYA ELECTORAL I EL JUTJAT

Per descomptat que no van coincidir a la llotja, encara que sí que va haver-hi encreuament de mirades mentre els jutjats decidiran l’últim somriure Ara com ara, la qual cosa sí que se sap és que el ‘futur ministre d’Economia’ Calle treu pit per la seva fantàstica gestió com a director. Més de 7 milions de benefici implica que el geni de les finances mereixi sortir a coll a la pròxima Assemblea de clubs, si hi ha espai, clar.

El que està clar ès que la Federació Catalana de Futbol ha tornat a treure pit. Ara diu que la seva “eficiència econòmica” s’ha traduït en més recursos per als clubs catalans, que les ajudes directes s’han disparat, que la despesa externa s’ha reduït un 59%, que la de personal gairebé no ha crescut entre 2018 i 2025, que ja no necessita finançament extern, que el deute hipotecari ha caigut un 92% i que els fons propis superen els 8 milions. Tot plegat, sota el lideratge de Joan Soteras i la seva junta.

Fins aquí, el relat oficial. El de la casa ordenada, els números sanejats i la gestió exemplar. El problema és que la realitat judicial que va apareixent per una altra banda explica una història bastant menys lluïda. I, sobretot, bastant menys innocent.

MÉS CONTES, QUE COMPTES

Perquè fa mesos que FutbolCatalunya ja advertia que darrere del “miracle econòmic” venut per el director Calle hi havia molta propaganda i molts silencis. En aquell article de gener, titulat “Contes i Comptes del director”, recordava que, entre 2019 i 2026, els ingressos per llicències i quotes de clubs passaven de 4,08 a 7,63 milions, i les subvencions públiques de 2 a 4,82 milions, però que el repartiment als clubs no creixia al mateix ritme: de 2,36 a 3,79 milions.

També subratllava que la partida de publicitat, propaganda i relacions públiques pujava de 231.200 a 796.900 euros, i que les retribucions a directius passaven de 409.700 a 544.000 euros. És a dir: menys miracle i més maquillatge interessat.

EL CONTE DEL JUTJAT DE SABADELL

Ara, a aquest relat crític, se li afegeix una dada molt més seriosa que qualsevol article d’opinió: un auto judicial. I aquí el decorat canvia del tot.

Segons l’auto del Jutjat d’Instrucció núm. 2 de Sabadell, de l’1 d’octubre de 2025, la investigació policial ha ofert “seriosos indicis” no només d’un delicte de falsedat en document privat i públic, sinó també d’un delicte d’administració deslleial. Tots ells, connectats entre si i vinculats a la seu de la FCF de Barcelona i a l’elevació a escriptura pública a una notaria de Sabadell.

I el més delicat no és només la qualificació penal. És el relat dels fets que fa el mateix auto. Segons aquesta resolució, els certificats o actes de 13 de febrer de 2023, relatius a clubs que no estaven degudament inscrits al Registre d’Entitats Esportives, haurien incorporat signatures falsificades de presidents i secretaris.

I tot aixó per facultar la candidatura de Joan Soteras i permetre-li acreditar notarialment la representació per exercir el dret de vot a les eleccions federatives. Sempre, és clar, en termes d’indicis i dins d’una causa encara viva.

ACREDITACIONS FALSES DES DE LA PRÒPIA FCF

I aquí apareix de ple el nom de José M.Calle. Perquè l’auto no el situa en un marge anecdòtic. El situa en el centre. Diu que aquests actes o certificats presumptament falsos haurien estat encarregats pels principals investigats, Joan Soteras i Víctor Güell Serra, “presumptament” amb el consentiment i coneixement de José Miguel Calle Echevarría.

I va més enllà: afegeix que, de l’anàlisi de la documentació i la informació obtinguda dels dispositius i correus corporatius intervinguts, s’ha constatat que l’elaboració de les acreditacions falses es va fer des de les bases de dades oficials de la pròpia FCF, “sota la supervisió directa” de Calle, que “presumptament” seria qui donava les ordres i instruccions oportunes.

LES COMPTES QUE CONTA EL JUTJAT

Encara més greu és el que l’auto acota sobre la presumpta administració deslleial.

La resolució parla d’un ús inadequat de recursos federatius en favor de la candidatura de Joan Soteras. Anotin: targetes de dèbit il·limitades per a determinats membres o treballadors, despeses de disseny i elaboració de la campanya electoral. A més, pagament d’actes notarials i compensacions econòmiques a través de “bonus” d’entre 3.000 i 15.000 euros. Per a qui? per a membres de l’equip del candidat, entre ells el mateix José Miguel Calle, Alberto Prieto, Sergio Garrido, Jesús Manchado i Alejandro Guerrero, a més d’altres formes indirectes de sufragar la campanya amb recursos de la Federació. Sempre, insistim, en fase d’instrucció i sota presumpció d’innocència.

Per això la notícia de l’FCF sona tan malament. No perquè una federació no pugui explicar els seus números. Pot i ha de fer-ho. El problema és fer-ho com si no existís el context. Com si el director que va al Parlament a vendre el “miracle” no aparegués després, en una resolució judicial, associat -presumptamen- a falsedats documentals i a l’ús de recursos federatius per apuntalar una candidatura.

Com si no hi hagués una ombra judicial creixent sobre la manera com s’ha administrat aquesta casa.

COM ACABARÀ EL CONTE DELS COMPTES AL JUTJAT?

La qüestió, al final, és molt simple. Si l’eficiència econòmica consisteix a congelar quotes, reduir serveis externs i millorar ratis, perfecte. Però si al mateix temps hi ha indicis que recursos federatius s’haurien utilitzat per interessos electorals particulars, llavors ja no parlem d’eficiència. Parlem d’una altra cosa. I aquesta altra cosa no es resol amb infografies, ni amb notes de premsa, ni amb exercicis d’autobombo.

Futbolcatalunya ja ho va explicar fa mesos: els comptes no quadraven tant com deien. Ara el jutjat hi afegeix una capa encara més incòmoda. Potser alguns “contes” no eren només contes. Potser també eren comptes, però d’una naturalesa molt diferent.

I aquests, a diferència dels que es pengen al web federatiu, els acabarà revisant un jutge. Poster per això el director va acumulant fons propis, ell segur que no acabarà pagant, ho faran els clubs.

The post Quan l’’eficiència econòmica’ acaba al jutjat appeared first on FutbolCatalunya.com.