Marc Martínez (1986) és un dels jugadors clàssics de Segona B al segle XXI. Ha disputat més de 400 partits a la categoria de bronze, la gran majoria en equips catalans. Des del Sant Andreu fins al Lleida Esportiu, passant per Sabadell, Llagostera o Nàstic. Tot plegat, per acabar a casa, al Bages amb el seu CE Manresa. El migcampista ha viscut una de les millors etapes històriques del club, però té mil històries d’una inoblidable carrera que explica en aquesta entrevista.

Com va la vida de jugador retirat?

De moment bé. Encara no m’ha donat temps d’assimilar-ho. Fa dues setmanes només, ha acabat la temporada i ara és com si estigués de vacances. Quan comenci la pretemporada suposo que allà ho passaré pitjor.

TOTA UNA VIDA A MANRESA

Per què retirar-se ara?

És una decisió que ve de lluny. Quan vaig acabar la meva etapa al Lleida tenia 35 anys. No tenia ganes de marxar lluny, de moure família. En aquell moment ja em vaig plantejar deixar-ho, però em va trucar el Ferran Costa per anar al Manresa. Aquí no em va suposar cap esforç, estaria a gust i a casa. Vaig venir per fer un any i va anar tan bé la cosa que al final he acabat estant tres. L’estiu passat veient que marxava Ferran Costa i els jugadors importants ja vaig fer saber al club que em plantejava aquesta temporada com l’últim any. És un tema més de desgast mental, del dia a dia, de molèsties físiques.

Físicament no ha estat bé?

Aquests últims anys a Manresa no he tingut moltes lesions, tampoc ho he passat fatal. Ho vaig passar pitjor a l’anterior etapa a Lleida, amb molts problemes musculars i recaigudes. Físicament l’edat es nota, sobretot a nivell de recuperació quan acabes un partit. En el joc no he sentit que em passessin volant, però el que et deia que a l’hora de recuperar sí que patia més. Són coses normals de la veterania.

Retirar-se al club de la seva ciutat és un bon final, no?

“ÉS UN TEMA MÉS DE DESGAST MENTAL”

Per mi ha estat ideal. No és el mateix acabar en un club de l’altra punta d’Espanya que fer-ho els últims tres anys al club de la meva ciutat, amb la meva gent. A sobre en una de les millors etapes de la història del Manresa. No tothom pot escollir on acabar, però per mi ha estat així i prefereixo que hagi estat així.

I ara què?

De moment molt aturat tot. Tinc una baralla interna. D’una banda m’agradaria descansar una mica, tenir els caps de setmana per la família i la nena i de l’altra m’agradaria seguir vinculat al futbol. M’agradaria seguir vinculat al futbol, no sé com, ni quan ni de què. Sí que sé que vull provar-ho. Segurament més enfocat a estar al camp d’entrenador.

“M’AGRADARIA SEGUIR VINCULAT AL FUTBOL”

La seva posició al camp ha donat molts dels millors entrenadors de la història.

Evidentment el mig centre és el que controla tot el que passa al voltant, el que està pendent de tot. De la distància entre línies, també veu si hi ha espais interiors per trobar avantatges. Aquest tipus de jugadors, que veuen aquests detalls, tenen avantatge en aquest sentit. També pots haver tingut una molt bona carrera de jugador, però entrenar és una altra cosa. T’has de posar davant d’un grup, comunicar bé i transmetre coses. Suposo que ho provaré en algun moment.

Parlant d’entrenadors amb quin es quedaria de la seva carrera?

Tinc dos marcats, el primer i el que per mi ha estat dels millors que he tingut és Imanol Idiakez. Ara acaba d’ascendir amb el Deportivo i el vaig tenir a Lleida i va suposar un canvi radical per mi. D’altra banda, Ferran Costa. Pot sorprendre perquè me’l vaig trobar amb 35 anys després d’haver tingut uns quinze entrenadors i a una categoria inferior. El que vaig viure amb ell em va agradar molt.

“TINC MARCATS ELS PENALS DE SEVILLA, VA SER MOLT CRUEL”

I si li pregunto per un moment?

Tinc molt marcada la temporada de Lleida amb Imanol Idiakez. Va ser duríssima perquè vam estar sis mesos sense cobrar. Hi havia jugadors que no podien viure i ho estaven passant fatal. Hi va haver una lliçó de generositat allà dins i a contracorrent i contra tothom ens vam plantar a una final de playoff contra el Sevilla Atlético. Perdre als penals va ser cruel, però és d’aquells moments que se’t posa la pell de gallina. Saps què va passar, com ho vam aconseguir i va ser una temporada extraordinària.

Ha jugat més de 400 partits a Segona B i només 10 a Segona A. Com s’explica això?

A veure, això seria llarg d’explicar.

Tenim temps, no pateixi.

Hi ha hagut moments claus a la meva carrera que han passat coses perquè no es doni. Quan vaig debutar a Segona A vaig anar a parar al Huesca, un equip fet a base de jugadors de Primera Divisió molt veterans. Antonio Núñez, Nacho Novo, Luis García… un vestidor amb molt d’ego i jo mentalment em vaig fer petit. El primer entrenament allà li vaig dir al meu representant que era impossible que jo jugués allà. Hi havia jugadors que potser em vaig dirigir la paraula cinc vegades en mitja temporada.

“QUAN VAIG DEBUTAR A SEGONA VAIG TENIR UN PROBLEMA FAMILIAR GROS”

Els entrenadors van tirar molt d’aquest perfil de jugadors aleshores. A part de tot això, just quan comença la lliga a Segona A tinc un problema familiar molt gros. Abandono Huesca durant un mes i vinc a casa. Torno pensant com deixo la meva família d’aquella manera i per això al Nadal surto cedit a un equip de Catalunya. Quan tenia la oportunitat es van donar casuístiques que van fer que sortís malament.

Això no és excusa perquè en altres ocasions podria haver donat el salt a Segona A. Aquella temporada surto cedit al Nàstic i faig molt bons mesos amb Salamero. Torno a Huesca, que havien baixat a Segona B i Salamero se’n va al Sabadell a Segona A. M’ofereix anar-hi, demano sortir, el Huesca demana una quantitat que jo em trec del meu sou i quan ja estava tot encarat el Huesca demana el doble. El Sabadell es cansa i llavors res.

“HE ESTAT UN MOLT BON JUGADOR DE SEGONA”

És el que deia que per una cosa o una altra semblava ‘gafat’ el tema.

Són coses que passen, decisions que prens durant la teva carrera que mai saps si encertes. Crec que al final una carrera marca el que has estat. Sota el meu punt de vista he estat un molt bon jugador de Segona B, d’equips punters i no m’ha donat per ser un jugador de Segona A.

De fet, d’equips de Catalunya d’aquest nivell si no ha jugat a tots doncs pràcticament.

Tot ve marcat pel que t’he explicat. Des d’aquell moment em plantejo jugar a prop de casa, amb la sort que tinc bon cartell i he pogut anar a bons equips. Lleida, Llagostera, Sabadell, Nàstic… equips de la zona.

“M’HE TROBAT CINC O SIS TEMPORADES AMB IMPAGAMENTS”

Independentment d’aquell problema fins a quin punt val la pena ser un rodamon per Espanya cada any a un equip?

Molts cops he pensat durant la meva carrera que m’hagués encantat ser un jugador de club, tenir un sentiment de pertinença i estar vuit anys al mateix lloc. En aquest futbol tan modest és molt difícil. Hi ha tanta inestabilitat, d’impagaments, a nivell competitiu, que et fan moure. M’he trobat cinc o sis temporades amb impagaments i això et fa plantejar-te moltes coses.

I per acabar, com resumiria el seu comiat?

Encara no he publicat res a xarxes socials, la veritat que sense més. La gent important, el club, van estar presents aquell dia. Estic content perquè ex companys de tots els equips m’han escrit i han tingut bones paraules per mi.

The post “Retirar-me a casa meva, a Manresa, ha estat ideal” appeared first on FutbolCatalunya.com.

El Museu Manel Sánchez del CE Manresa ha organitzat aquest dijous un acte en record a Joan Martínez Vilaseca i David Casamitjana, dos històrics exfutbolistes de la capital del Bages que han perdut la vida aquest any.

L’acte ha comptat amb la presència de les famílies dels dos jugadors, la presidenta del CE Manresa, Ruth Guerrero i diversos membres de l’actual junta directiva. Les famílies han donat material gràfic al Museu i, el club, també ha fet entrega de la placa de la FCF que commemora la inauguració de la nova gespa del Congost.

DE FUTBOLISTA A PASTISSER

David Casamitjana va morir el 17 d’agost d’aquest any als 89 anys. Nascut a Castellnou de Seana, als 16 anys va fitxar pel RCD Espanyol. Abans de debutar amb el primer equip va estar cedit a l’Horta, al Manresa i al Sant Andreu. La cessió al Manresa acabaria sent clau a nivell vital. Allà va conèixer la seva dona, Maria Claustre Ribera, amb qui acabaria regentant la pastisseria Ribera, força popular a la ciutat en el seu moment.

Casamitjana va estar al primer equip de l’Espanyol cinc temporades. Després, entre el 1958 i el 1960 va fitxar per l’Oviedo. Una lesió important el va fer deixar el conjunt asturià i tornar a Manresa, on acabaria jugant una última temporada abans de penjar les botes i dedicar-se a la pastisseria, ja totalment establert a la capital del Bages.

UNA VIDA LLIGADA AL FUTBOL

Joan Martínez Vilaseca va morir el 19 de setembre d’aquest any a l’edat de 78 anys. Els seus inicis com a futbolista van ser al Manresa, on va despuntar ràpidament des de l’extrem esquerre de l’atac. Al 1963 va fitxar per l’Espanyol, on va jugar-hi fins a 113 partits i va ser reconvertit com a lateral esquerre. Abans de penjar les botes, també va passar pel Llevant, l’Hospitalet i l’Europa.

Com a entrenador, va començar al club blanc-i-blau, però el 1979 va entrar a formar part del futbol base del FC Barcelona, on s’hi mantindria fins el 2008, havent dirigit al filial i havent sigut directiu del futbol formatiu del club.

SETMANA DE DESCANS

El CE Manresa no jugarà aquest cap de setmana degut a la covid-19. En un principi, l’equip de Ferran Costa havia de jugar a casa del Peralada. Els casos positius, però, han acabat per decidir l’aplaçament d’aquest partit corresponent a la setzena jornada de Tercera RFEF.

Ara mateix, el conjunt bagenc es troba sisè empatat a punts amb el Sant Andreu, que ocupa la cinquena posició que dona accés als playoffs.

The post El CE Manresa ret homenatge a Joan Martínez Vilaseca i David Casamitjana appeared first on FutbolCatalunya.com.

JORDI GRIFOL @JordiGrifol

El CE Manresa arranca una nova temporada amb il·lusió, malgrat tot. Deixant de banda les incerteses que provoca el covid, el primer equip dirigit per Ferran Costa ha començat il·lusionant, després de superar a grans rivals com el Terrassa i el Badalona. Això, pot ser l’empenta definitiva per arribar als 500 socis, un dels objectius de la junta directiva. Recuperar gent que es va allunyar de l’entitat, recuperar vincles amb la ciutat i les seves entitats i fer una bona temporada amb un pressupost ajustat, són els principals reptes de la presidenta del club, Ruth Guerrero, i la seva junta al capdavant del club manresà.

Com heu viscut l’impacte del covid-19 en l’economia del club?

Vam entrar al gener per la dimisió en bloc de la junta anterior justament per problemes econòmics. L’arribada del covid va fer que qualsevol expectativa posada en recuperar econòmicament l’entitat via sponsors o empreses quedessin en no res. Per altra banda, el fet de no haver-hi activitat durant aquests mesos va fer que les despeses fossin mínimes. Però al arrossegar un dèficit molt important, l’objectiu de recuperació fixat no l’hem aconseguit.

Com es planifica i confecciona bé una plantilla de Tercera sense saber ben bé com serà la competició?

S’ha de fer sense pensar en com serà la competició. A dia d’avui no hi ha res tancat i no pots esperar-te a veure com serà. Hem hagut de demanar confiança als jugadors, ja que no els pots oferir res concret en quant a la competició, però amb això ens hi hem trobat tots els clubs.

“Ferran Costa ha confeccionat la plantilla segons el que ha cregut oportú”

Ferran Costa és una gran aposta com a director esportiu i primer entrenador. Entenc que la confiança en ell és plena. 

Totalment. Treballem de manera conjunta, cadascú té molt clar quines són les seves funcions. Des de la junta, en temes de confecció de plantilla no hi entrem, ha de tenir els jugadors que cregui. Això sí, en tema econòmic el pressupost l’hem fet nosaltres, és un pressupost ajustat i ell ha de treballar en base a això.

Els canvis al primer equip han sigut grans, fins a tretze baixes respecte la temporada passada? Què us ha fet prendre aquesta decisió?

Són criteris de Ferran Costa, que ha confeccionat la plantilla segons el que ha cregut oportú, marcat pel pressupost establert. Entre els qui han marxat hi haurà que no encaixaven en el projecte de l’entrenador i altres que no encaixaven en la proposta econòmica que des de la junta directiva es podia fer, ja que hem hagut de rebaixar el pressupost de l’any passat en més d’un 40%.

Amb la reducció del pressupost, l’objectiu principal és mantenir la categoria?

L’objectiu és fer una bona campanya. S’ha fet un bon equip, hi ha jugadors joves que tenen moltes ganes i ambició i també hi ha jugadors que aporten experiència a Tercera, tenim un bon equilibri.

Partir la divisió en dos grups els convenç i els sembla una bona opció?

Hi havia poques fòrmules viables tenint en compte que no van haver-hi descensos i sí ascensos. Al final és la Federació qui decideix, i mai plou a gust de tothom. No sé si hi hauria hagut alguna fòrmula millor, però penso que han fet la que més s’ha ajustat al calendari, tampoc pots plantejar-te allargar la temporada venint d’on venim.

“Els clubs tenim la força que tenim, que és poca”

Els clubs heu tingut poder de decisió alhora de discutir de com abordar la temporada?

Els clubs ens hem reunit amb la Federació per explicar-nos les diferents propostes que tenien sobre la taula. Però, al final, els clubs tenim la força que tenim, que és poca. Ells agafen opinions i han acabat triant el que creuen que és el millor per a tots. Tots estàvem a favor d’evitar descensos i això té un preu, i és que el grup s’amplia.

En l’amistós contra el Terrassa, el públic hi va poder assistir, tot respectant les mesures sanitàries i signant una declaració de responsabilitat. Aquests nous protocols que s’han de dur a terme suposen més feina i despeses pel club.

Nosaltres hem fet uns protocols basats en el protocol de represa de l’activitat esportiva de la Generalitat amb el Procicat i després amb les pautes de les federacions en quant al model de partits. La Federació Espanyola va fer una circular que s’aplicava a nivell de tot Espanya i des de la Federació Catalana es va aconseguir fer un protocol propi pel grup de Tercera Divisió. Ens era molt difícil d’assumir el protocol de la RFEF, ja que ens equiparava amb clubs de Primera i Segona Divisió. Tampoc tenia massa sentit regir-nos amb els mateixos criteris que la comunitat de Madrid o l’andalusa tenint en compte que tenim models sanitaris diferents.

“Arribar als 500 socis és l’objectiu bàsic, seria una xifra històrica”

És rendible econòmicament la Tercera Divisió?

Per nosaltres sí. Ser a Tercera et permet entrar en un programa d’ajuts, ‘Impulso23’, que garanteix que tinguis uns ingressos adicionals. Tenir un primer equip a Primera Catalana amb l’objectiu de pujar comporta unes despeses que es podrien ajustar al que és una plantilla de Tercera Divisió, i per contra no reps les ajudes de Tercera.

Dimecres vinent presenteu la campanya de socis. Quins són els objectius principals de la campanya? Sou optimistes amb les expectatives?

Arribar als 500 socis és l’objectiu bàsic, seria una xifra històrica. És trist que una entitat de més de 100 anys d’història, sent a la capital del Bages i a Tercera, no pugui mobilitzar la gent. Un dels objectius que ens va moure a formar part del CE Manresa era recuperar la gent que havíem perdut arrel dels últims anys. S’ha d’aconseguir que la gent vingui i se senti l’entitat com a seva. Farem una campanya que pot arribarà amb la ciutadania de diferents franjes d’edat.

A Manresa sempre costa enganxar a la gent, tenint en compte una ciutadania de més de 70.000 persones.

Manresa és especial, i no només passa amb el futbol, sinó amb diversos esports. Al CE Manresa, els últims deu anys, les directives van deixar d’esquenes la ciutat. Nosaltres, des del principi, estem establint vincles forts amb l’associació de comerciants, la universitat i diferents gremis perquè la gent sigui conscient del que és el CE Manresa.Malgrat tot, no és gens fàcil, i al principi ens trobavem portes tancades fruit d’una mala relació que s’havia anat deteriorant entre la ciutat i el club.

“S’ha d’aconseguir que la gent vingui al camp”

La situació actual amb el covid també pot dificultar que la gent s’animi a fer-se sòcia.

Sí, però la gent s’ha de fer sòcia d’una entitat al marge de si pot haver-hi o no competició. Nosaltres tenim molt clar que per una banda hem de tibar de la gent que té ganes de futbol, i aquests caps de setmanes d’amistosos s’ha notat que hi havia ganes, més després de les bones actuacions de l’equip davant rivals grans com el Terrassa i el Badalona. Per altra banda, també hem de buscar el sentiment de pertanyença a l’entitat.

Amb tot plegat, quin paper demaneu que facin les federacions?

Les federacions ens han de donar les eines per complir el que  haguem de complir i recolzar-nos. També han de donar flexibilitat alhora de fer complir els protocols per poder-nos’hi adaptar, perquè per exemple les nostres instal·lacions són de l’Ajuntament.

“Tenim la il·lusió de veure que el Manresa torna a treure pit”

La decisió de presidir el club va ser fàcil?

Gens, ni per part meva ni pels set membres de la junta. Vam entrar al club en un moment molt complicat, amb molt deute i tampoc pots fer tot el que vols. Creiem que ho havíem de fer i també erem conscients que si no ens presentàvem nosaltres no ho faria ningú. Volíem canviar la imatge del club, tornar a mirar cap a la ciutat i recuperar tota la gent que s’havia anat allunyant. Tenim la il·lusió de veure que el Manresa torna a treure pit, que la gent ve contenta i que els jugadors se senten orgullosos de ser-hi.

The post Ruth Guerrero: “Hem de buscar el sentiment de pertanyença a l’entitat” appeared first on FutbolCatalunya.com.

Saba nova per al CE Manresa amb la presència de la presidenta de la junta gestora, Ruth Guerrero, i el nou tècnic i director esportiu del club, Ferran Costa, un dels entrenadors més joves, si no el més jove (25 anys), de Tercera divisió per a la pròxima temporada. “Engeguem un projecte engrescador sabent la complexitat de les gestions que tenim per davant. Sigui com sigui és un camí il·lusionant en un club històric. Intentarem estar a l’alçada”, va declarar el màxim responsable de la parcel·la tècnica d’una entitat que també coordinarà en les seves categories inferiors.

Amb conceptes com “constància i perseverança” com a bandera per a lluitar amb totes les conseqüències, Ferran va assenyalar que “la confecció del primer equip no està tancada. El nostre propòsit és que gent seriosa com el Solernou o el Moha siguin reflex del qual volem, també amb jugadors joves amb molt talent. Busquem gent involucrada amb un recorregut important i que vulguin demostrar el futbol que tenen. Pel que fa a jugadors de la passada temporada amb algun encara hi estem parlant”.

“Sabem on no podem arribar”

Al seu costat, la presidenta de la gestora, Ruth va transmetre optimisme i fermesa. “Degut a les circumstàncies per la crisi del coronavirus ens hem hagut d’avançar com a junta gestora i prendre decisions perquè és imprescindible tenir una estructura per encarar una nova temporada, que d’altra banda no sabem com serà. En el cas del Ferran Costa, abans de valorar-lo, la gent l’ha de conèixer”, va assenyalar en la roda de premsa de presentació encara que Ferran Costa ja va deixar una gran impressió en la seva etapa com a tècnic del juvenil.

“Sabem on no podem arribar. El pressupost, per tant, serà sostenible”, va afegir Guerrero perquè el pressupost per a la temporada 2020-21 “ha de garantir la viabilitat del club”

The post Ferran Costa traça la línia mestra del nou Manresa appeared first on FutbolCatalunya.com.

JORDI MESTRES @jordimestres7

Amb 45 anys, Piti Belmonte (1973) ha viscut de tot al futbol. Primer com a futbolista i després com a entrenador, va viure durant 25 de l’esport rei… fins que va deixar el Sant Andreu per segona vegada. Aleshores – sense cap descens a Tercera al seu CV – es va trobar aturat, sense oportunitats de seguir a una categoria en la que havia dirigit 145 partits. “El marge d’error dels futbolistes és més gran que el dels entrenadors, que és nul”, comenta, després d’haver-ho patit ell mateix. Ara, després de pujar el Santboià a Tercera Divisió, vol aconseguir un nou ascens amb el Manresa. La prioritat és clara a dia d’avui: guanyar-se la vida amb la feina i no oblidar el futbol al Congost.

Com va la vida, Piti?

Bé, molt bé, passant calor com tothom, però bé.

Compaginant la feina i el futbol?

Sí, compaginant-ho. Durant el dia a la feina de l’empresa tèxtil de Castellar del Vallès i després al vespre a entrenar amb el Manresa.

Sobta que amb el seu historial a les banquetes estigui entrenant ara mateix a Primera Catalana.

A Sant Boi també vaig entrenar a Primera Catalana.

Però va pujar a Tercera.

Per això vaig a Manresa.

Per a pujar a Tercera?

Sí.

Llavors és un pas enrere?

No, home. La meva prioritat és la coordinació amb la feina i a partir d’aquí si estem a Tercera Divisió, millor. Tot és més bonic a Tercera, però no tinc inconvenients amb el tema de la categoria. S’ha d’adaptar a la feina i la família.

És Primera Catalana, però el Manresa no deixa de ser un equip històric de Catalunya.

Estem allà perquè el Manresa té un projecte ambiciós. S’ha quedat dos anys seguits a tocar de l’ascens i té un objectiu molt clar. Anem allà perquè també som ambiciosos nosaltres.

Llavors, el titular seria que Piti va a Manresa a pujar l’equip a Tercera Divisió?

Això és massa bèstia. Piti va a Manresa per a fer un bon equip i guanyar molts partits, que ja sabem com funciona això si ho dius públicament.

Però vostè passa d’entrenar a Segona B, una categoria semiprofessional, a una Primera Catalana totalment amateur. Res a veure, no?

He tingut la sort d’estar 20 anys com a futbolista i 5 com a entrenador dedicant-me exclusivament al futbol. M’he sentit un privilegiat, però va arribar un moment que s’havia de prendre una decisió i l’ordre de prioritats ha canviat radicalment. Ara, primer hi ha la feina i després si es pot entrar al futbol, perfecte. No tinc els mateixos objectius que fa uns anys i m’és indiferent la categoria si l’equip s’adapta a les meves prioritats.

El moment que van canviar les prioritats va ser quan va sortir per segona vegada del Sant Andreu?

Exactament. Correcte.

“EM FA MOLTA PENA HAVER MARXAT DEL SANTBOIÀ”

Després, també ha viscut situacions complicades, com per exemple la d’haver de sortir del Santboià unes setmanes després de renovar per la multa al club.

Ens feia moltíssima il·lusió seguir. Vam arribar al Santboià, vam complir l’objectiu i l’any a Tercera Divisió vam fer-ho bastant bé. Una bona temporada, en la que ens vam estabilitzar a la categoria. Ens fa moltíssima pena al cos tècnic haver marxat del Santboià, perquè sabíem que mantenint el bloc i i encertant amb els fitxatges el club podia fer un pas endavant molt important. No va ser així. La realitat mana i una feina de gairebé dos anys s’ha quedat en no res.

Fer 50 quilòmetres per anar a entrenar després d’una jornada laboral val la pena?

Això li hauries de preguntar a la meva dona, que segurament tindrà una resposta diferent a la meva.

Problemes a casa, doncs?

No, ni molt menys. Tots els entrenadors d’aquestes categories compaginen una feina amb el futbol i estan en aquesta situació. La meva no és diferent a la resta.

T’hi dediquis al 100% o no, del futbol no es pot desconnectar?

Correcte. A més, tot depèn de cada persona de com ho porta. És estrany que sent entrenador no pensis durant el dia en l’equip i en els futbolistes. Justament, és això el que ens fa estar desperts, actius i motivats.

Costa més triomfar sent entrenador que com a jugador?

Sens dubte. Simplement per estadística. El número de places es redueix moltíssim.

Més enllà de l’estadística, per què costa més?

És matemàtica pura i dura. Evidentment el jugador té el seu marge d’error, cosa que l’entrenador no té.

Ha gaudit més com a jugador que d’entrenador?

I tant. Sens dubte.

Hi ha menys preocupacions com a futbolista…

Realment el que gaudeix del futbol és qui està al camp. Passar-s’ho bé jugant no té preu.

Fer de representant del Piti petit no s’ho ha plantejat encara?

Que va. De representant sóc molt dolent. Ara és juvenil de segon any i li queda molt camí per recórrer.

“EL PROBLEMA HISTÒRIC DEL SABADELL SÓN ELS CANVIS”

Juga al Sabadell ara mateix. Com veu el club?

Veig que el gran problema històric del Sabadell són els constants canvis i la poca estabilitat que té a nivell institucional. No hi ha espais de temps que durin, que és el que dóna continuïtat als equips i et porta a l’èxit. El Sabadell no ho té i en especial els últims anys. Això fa molt difícil que li puguin anar bé les coses. Des de fora, recordo que sóc un simple aficionat, sembla que ara s’està intentant fer les coses bé. La temporada passada es va començar més tard que altres equips i tots sabem que això perjudica molt. Aquestes situacions, provocades per la inestabilitat, s’acaben pagant. Entenc que aquesta temporada serà molt millor perquè tenen continuïtat amb l’entrenador i un grup de jugadors important. Això és garantia que segurament anirà millor.

Llavors el problema del futbol són els directius?

No, home. Aquest titular no és veritat. Quan parlo d’inestabilitat no parlo de persones en concret. El món del futbol provoca aquestes situacions. Moltes empreses volen entrar a aquest xou que té molta repercussió. Aquí tots som culpables d’allò bo i allò dolent que passi.

Li ha quedat l’espina de no entrenar el Sabadell?

Espina? No, jo encara no he mort.

Canvio la pregunta. Té la il·lusió d’entrenar el Sabadell?

Això sempre i fins que em mori. El meu equip és el Sabadell i jo vull entrenar-lo.

Quan vostè era un nen hi havia molts aficionats de Sabadell, Nàstic o Badalona. Ara tothom és del Barça o del Madrid i aquest sentiment s’ha perdut.

Això és culpa de la globalització. Amb les noves tecnologies es té accés a moltes més coses que en èpoques anteriors. Abans anaves al camp del Barça o de l’Espanyol o no veies els jugadors que tenies als cromos. Ara tot és més accessible.

I la gent té menys criteri en conseqüència?

Jo crec que en general la gent hem tingut sempre poc criteri.

El futbol en sí també ha canviat molt. Els valors que transmet per exemple Santi Triguero no es veuen ara.

Sí, però això no és responsabilitat del futbol, sinó de la societat. És una conseqüència de la manera d’educar els nostres fills. I no parlo de l’escola, sinó dels pares. Això és qüestió de transmetre valors com el sacrifici, l’esforç i la implicació. S’han perdut i els responsables són els pares.

Si els seus fills li pregunten a casa de que treballa què diria: entrenador o comptable?

Home, la meva feina. És el que em dóna de menjar a mi i a ells. A mi els meus fills em tenen com una figura del futbol, de quan era jugador i després entrenador. Ho tenen present, però ara mateix la meva feina no és aquesta.

Prioritzar la feina tanca la porta a tornar a viure plenament del futbol?

No, perquè la vida està plena d’etapes diferents. No sé quant durarà l’actual i és del tot incert. Ara mateix busco el que busco al futbol. D’aquí dos anys? Doncs no ho sé. Intento ajudar a grups de persones a desenvolupar les seves capacitats futbolístiques, igual que abans.

Creu que el futbol en si, amb el que ha aconseguit, ha estat injust amb vostè?

Això no ho haig de valorar jo. Això és perquè ho he escollit jo. Jo no em puc plantejar entrenar un equip de Segona B perquè l’horari no m’ho permet. No estic en aquest mercat actualment. La situació és la que és i jo estic a gust i content amb el que faig. Entenc que com a entrenador he aconseguit coses que pot sobtar que estigui entrenant ara a Primera Catalana. És on vull estar. Intento deixar una mica l’ego de banda i estar a on vull estar.

Al futbol l’ego és llei.  

I tant. Ho sé perfectament. Fer el pas al costat ha estat difícil i ara mateix no estic saltant i ballant, la veritat. Evidentment, això és com tots els processos. No venen d’un dia per l’altre i deixar de fer el que he fet 25 anys ja ho tinc assumit. Tinc sort de fer una feina que m’agrada, del que havia estudiat. Em dedico a recursos humans i facturació.

Aniria a Montserrat si puja el Manresa?

En cotxe? Quan vulguis. Vens amb mi? Amb qui la faig? Justament aquesta setmana o la vinent aniré a Montserrat amb la família.

The post Piti Belmonte: “He deixat l’ego de banda i estic on vull estar” appeared first on FutbolCatalunya.com.

JORDI MESTRES @jordimestres7

Molt ha plogut d’ençà d’aquell 2001 en el que Gerard Bordas, amb només 20 anys, deixava el ‘seu’ Manresa per a fitxar pel Terrassa. Després, espectacular currículum a Gavà, Nàstic, Lorca, Vila-Real i Girona. Va marxar fet un nen i ara és tot un home. Ha disputat 141 partits a Segona A (27 gols) i 149 a Segona B (25 gols). El seu moment de glòria va arribar aquell 6 d’octubre de 2011. Amb 30 anys, debutava a la Liga BBVA contra el Saragossa. Ara, quatre més tard, afronta un retorn a casa. La capital del Bages, la seva ciutat, l’espera amb els braços oberts.

El debut es va produir el passat diumenge al Nou Municipal Congost. Bordas, que va començar a la banqueta, va entrar a la segona part tot i que no va poder evitar la derrota contra l’Andorra (0-2). El Manresa ha començat dubitatiu, però amb Enric Vallès i, sobretot, Gerard Bordas està cridat a lluitar per tot aquesta temporada al grup 1 de Primera Catalana.

Noms no li falten. Equip, tampoc. Bordas, que ja va aconseguir un ascens amb el Manresa la temporada 2000-2001, vol repetir. Fidelitat al club no li falta i, com els bons vins, ha millorat amb el pas dels anys. La denominació d’origen Pla de Bages, amb Gerard Bordas i Enric Vallès al capdavant, promet grans alegries al Congost.

The post Denominació d’origen Pla de Bages appeared first on FutbolCatalunya.com.

Dani Andreu, tècnic del CE Manresa, comenta aquest dimarts, en el suplement de Futbolcat en Mundo Deportivo amb bona dosi de satisfacció, el fenomenal moment que viu el seu equip. El seu triomf a Banyoles li ha catapultat al liderat del grup I de la Primera Catalana encara que hi ha molt més en aquesta carrera per estar el proper curs en Tercera.

“Si guanyem a Mollet, seran dos anys sense perdre fora de casa. A això cal unir també els quatre partits de la Copa Catalunya, és una cosa increïble”, comenta a MD.

Increïble i certament difícil d’igualar. Mollet, La Jonquera, Júpiter i Horta són les quatre places a les quals els resta desplaçar-se a aquest equip històric del futbol català la plantilla del qual és una de les millors de la categoria. Les claus? Contesta Andreu a MD: “Tancar forats i recollir-se ben darrere”. Així de senzill de dir, però tan complicat de realitzar.

Bona part de ‘culpa’ la tenen també els davanters manresans on destaca el Pitxitxi, Noah Baffoe, amb 13 gols.

The post Mollet, La Jonquera, Júpiter i Horta provaran al CE Manresa appeared first on FutbolCatalunya.com.