El futbol, un bot salvavides

La UE Sant Andreu acull refugiats cada dimecres per jugar a pilota, a partir de la qual s’integren, fan amistats i se senten part d’un equip i una comunitat

@JordiGrifol
Sant Andreu

Fomentar l’amistat i els valors / FOTO: Jordi Grífol

El futbol sempre s’obra pas. La pilota sempre ho fa. Lluny de la voràgine mercantilista que enfosqueix el futbol d’elit i els grans clubs, transformant-los en grans empreses, també hi ha vida i futbol. Un futbol integrador i de cohesió, que no entén de fronteres, orígens ni llengües i que, al mateix temps, entén qualsevol.

“Cada dimecres al matí és una festa”, diu somrient l’Issa. Migrants procedents de països diversos, amb situacions més o menys complexes i, molts d’ells, parlant idiomes diferents, s’uneixen per jugar a futbol al Narcís Sala, el camp de la UE Sant Andreu. Amb la pilota als peus tots s’entenen i gaudeixen i, després de l’entrenament, dinen tots plegats per recuperar forces i teixir complicitats i amistats, cosa que molts d’ells necessiten per superar un dia a dia monòton i sense massa suports.

“El futbol és un vehicle que pot donar molts rèdits socials, permet integrar, teixir xarxes comunitàries, compartir experiències, ser un punt de trobada de gent que no s’entendria…”, exposa Carles Viñas, doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona. Lluny de les competicions i el “futbol negoci” que es va imposant a l’elit de l’esport, els dimecres al Narcís Sala s’oblida tot això i només hi queda l’essència del futbol, una pilota que aconsegueix reunir a gent diversa i fer-los formar part d’un mateix equip.

La passió pel futbol

L’Hug Solà feia classes de castellà per a refugiats a l’ONG BarcelonaActua i es va adonar que, malgrat l’origen divers dels migrants, a tots els agradava el futbol, del qual “en parlaven a tota hora”, afirma l’Hug. I, com que cap d’ells no jugaven enlloc, va decidir que calia iniciar un projecte futbolístic amb tots ells. Des de l’organització es va traslladar la proposta al Sant Andreu, que amb unanimitat va decidir participar-hi i cedir el terreny de joc.

“Un dels problemes amb què es troben molts d’ells és que estan esperant a tenir papers i tenen un dia a dia bastant faltat d’activitats, i això els ajuda a fer amistats i sentir-se part d’una comunitat i un club”, argumenta l’Hug, donant importància al teixit associatiu que genera l’activitat. “En cap moment és competitiu, simplement es tracta de fomentar l’amistat, fer vincles i, al final, ho acaben sentint seu i molts d’ells ja van a veure els partits del Sant Andreu”, afegeix.

Sant Andreu

El futbol, denominador comú / FOTO: Jordi Grífol

El Kassim Issa té 31 anys i és de Kenya. Fa onze mesos que és a Barcelona, a El Clot, i admet que encara li costa parlar en castellà. Al seu país, havia jugat a primera divisió amb el Bandari FC i també es va treure el títol d’entrenador. El Sant Andreu li ha donat la oportunitat d’entrenar l’infantil dels quadribarrats, encara que no pot exercir com a tal durant els partits per la seva situació irregular, la qual també li impedeix treballar. “El meu somni és fer els cursos d’entrenador aquí i arribar a ser entrenador professional. Vaig tenir la sort d’arribar amb avió i vull viure i estudiar aquí”, explica l’Issa.

La situació dels jugadors és molt diversa. Des d’alguns que reben ajuda de les organitzacions estatals i tenen un pis on estar i on menjar i fan classes de català i castellà, fins a d’altres que se’ls hi ha acabat les ajudes. Fins i tot, van tenir nois que estaven dormint al carrer. “La gent d’aquí ha de veure que això és un problema que també tenim a la ciutat i no només als telenotícies i a l’altra banda del món. Un cop arriben aquí també tenen moltíssims problemes. Gairebé cap pot treballar legalment, van trampejant amb les ajudes que poden rebre”, explica l’Hug Solà.

“El Sant Andreu sempre ha estat disposat a treballar en tot allò que creiem necessari, i això ho és. Intentem ajudar al màxim en tot allò que podem i està al nostre abast”, declara Josep Hormigo, directiu i responsable de l’àrea social de la UE Sant Andreu. La vocació integradora, solidària i social del conjunt quadribarrat és clara i això, en general, agrada a la massa social del club. Malgrat això, Hormigo afirma que “no és important que agradi o no”, ja que ells creuen que “això és un deure”. Des del 2018, concretament el partit de Copa del Rei al Wanda Metropolitano, el primer equip llueix el logo d’Open Arms a la samarreta. De la mateixa manera, des del club es troba a faltar ajuda per part de l’ajuntament i la Generalitat. De fet, Manuel Camino, el president de l’entitat, és qui s’ocupa de pagar de la seva butxaca els dinars de cada dimecres.

“Eines que ens facin veure iguals”

Aquesta tasca humanitària no seria possible sense voluntaris, que s’encarreguen de comprar i preparar els esmorzars d’abans i després de l’entrenament, entre d’altres tasques. El Lluís Robirosa i l’Emmanuel Ming, en són dos d’ells. “Aquestes situacions tan fotudes no s’haurien de donar, ells haurien de tenir dret a les mateixes oportunitats que tenim nosaltres”, es lamenta l’Emmanuel. Ell és conductor de trens des de fa quaranta anys, i ara prejubilat, no va dubtar en venir a ajudar quan li van proposar. Personalment, li agradaria “conèixer més d’ells, sobretot pel que fa a les emocions”. A través de l’esforç que realitzen, “es deixen anar més”, afegeix.

“Necessitem eines que ens permetin veure que som iguals, uns amb més sort i altres amb menys, però iguals”, explica Toni Padilla, periodista i historiador. “El futbol és un joc popular, democràtic, igualitari i un espai de trobada massa potent com per renunciar-hi”, afegeix. Aquest esport, doncs, és molt útil per fomentar valors d’integració i cohesió però, alhora, “és un reflex de la societat”, amb les coses bones i dolentes que a la vegada comporta.

El futbol, denominador comú / FOTO: Jordi Grífol

“Parlar amb els ulls i els sentiments”. Així defineix l’Oussama, de 18 anys, la sensació d’entendre’s “només amb una passada”, sense necessitat d’idiomes, la pilota és l’idioma universal, no en cal cap altre. “No sé on, però vull arribar”, diu. Li agradaria seguir jugant a futbol, i qui sap si professionalment. Ningú li pot negar el desig.

Des de fa un mes, el Sant Andreu també ha començat a treballar un projecte esportiu amb refugiats menors d’edat no acompanyats que viuen a la Casa Bloc de Sant Andreu, per facilitar-los la integració i la diversió. Aquesta activitat es suma, doncs, a l’entrenament de refugiats i als quatre equips de disminuïts psíquics que té el club, a més d’una activitat amb gent gran que encara estan treballant. “Se’ns estan quedant curts els dies de la setmana per poder dedicar-los a més coses”, explicava el Josep Hormigo. Malgrat això, el compromís de l’entitat amb les diferents organitzacions solidàries amb les quals treballa és indubtable.

El mer atzar determina l’origen de les persones. Néixer al cor d’Europa al si d’una família benestant, o fer-ho a Síria on els teus records són fugint de les bombes, no es tria. Arribar a un nou país, anhelant un futur millor, i fer-ho sol i sense suport familiar tampoc es tria. Una decisió que sí que han pogut triar molts dels refugiats que ara vesteixen la quadribarrada, és la de formar part del Sant Andreu. Així, han trobat una via d’escapament als problemes, han conegut companys i amics i, a través de la pilota, poden parlar sense obrir la boca i que els entenguin amb una sola passada, mentre fora de l’estadi, la gent necessita massa temps per comprendre certes coses. Un altre futbol és possible, sí, un que serveixi de salvavides, que sigui popular i que serveixi per integrar i fomentar valors que, ara, són més necessaris que mai.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*


*

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies