24 oct. 2017

logo

“L’Andorra no és cap pas enrere, és una etapa més”

Publicat per: Jordi Mestres Rius 5 d'octubre de 2016


Emili Vicente, un clàssic de les banquetes a Segona B, afronta una nova etapa a Primera Catalana. Després de dos anys sense entrenar per falta d’oportunitats, el projecte del Principat ha seduït el tècnic lleidatà

JORDI MESTRES @jordimestres7
Emili Vicente, en el seu primer entrenament a Andorra // FOTO: El Periòdic d'Andorra

Emili Vicente, en el seu primer entrenament a Andorra // FOTO: El Periòdic d'Andorra

No és qui alça més la veu, però sempre val la pena escoltar-lo. Emili Vicente és un home tranquil. Bona persona, que als seus 51 anys ha fet carrera al futbol. Com tants altres, ha viscut la crueltat d’un àmbit que baixa el nivell, però que exigeix cada vegada més als entrenadors. Dos anys sense entrenar són masses per una persona com l’Emili. D’alguna manera, com tot a la vida, s’ho pren amb perspectiva. Psicòleg, li diuen, encara que ell creu que un entrenador és molt més que això. No considera un error decidir fitxar per l’Andorra. Sobretot després de tant de temps sense equips picant a la seva porta. Recorrerà el poc menys de mitja hora que separa la seva Seu d’Urgell natal d’Andorra La Vella amb il·lusió. L’engresca aquest projecte a Primera Catalana.

Emili Vicente, amb 189 partits dirigits a Segona B, fitxa per l’Andorra de Primera Catalana. És un pas enrere?

No és cap pas enrere, és una etapa més. Tant valoro entrenar en una categoria com en una altra. Quan entrenes a un grup tens la mateixa responsabilitat i vius experiències semblants a totes les categories. No em condiciona massa entrenar a Primera Catalana. Vull aportar l’experiència que tinc a aquest club que ha confiat en mi.

Què l’ha portat a donar el sí a l’Andorra?

Sobretot perquè és una oportunitat de tornar a entrenar a jugadors sènior. En un club que té un potencial de creixement i vol fer les coses bé.

L’aturada sense entrenar ha estat per falta d’oportunitats?

Evidentment per falta d’oportunitats. El món dels entrenadors és difícil. Cada vegada n’hi ha més i més ben preparats. També estic en una zona geogràfica amb molts entrenadors i pocs equips. El descans ha anat bé, però volia tornar a ficar-me a un món que considero meu.

Tampoc va ser un fracàs la seva última temporada al Reus.

La categoria no va perillar en cap moment. Vam estar més a prop d’estar a dalt que una altra cosa. Si ho fas tot molt bé i estàs a dalt tens continuïtat. A vegades no cal fer-ho malament per a que hi hagin rotacions a la teva banqueta. Hi ha molta mobilitat. Igual que pot sortir una oportunitat sense mèrits, pots tenir dificultats per a trobar equip fent-ho bé. He aprofitat el descans per a fer altres activitats i estar amb la família.

Està vivint a Andorra?

Jo tinc família a la Seu d’Urgell. Hi viuen els meus pares i tinc domicili allà. Això facilita entrenar aquí.

També a Andorra, almenys a la lliga del país, es mouen molts més diners que no pas al futbol territorial català.

Ho desconec. Probablement, la lliga andorrana té un nivell econòmic per ser la Primera Divisió d’un país. Hi ha una aportació de la UEFA que el meu club no té, perquè competeix a Catalunya. També és un país on tot es fa legalment, amb contractes, impostos i pagaments a la Seguretat Social. En altres llocs, malauradament, no és així.

Emili Vicente és un gran aficionat al ciclisme // FOTO: Radio Seu

Emili Vicente és un gran aficionat al ciclisme // FOTO: Radio Seu

Està d’acord amb els que el defineixen com un psicòleg?

Tot entrenador ha de ser una mica psicòleg. Intento aplicar conceptes que hagi après per l’experiència i els meus estudis, però intento ser un entrenador. Gestionar un grup humà, saber construir entrenaments, portar els partits... Ser entrenador és alguna cosa més que ser psicòleg.

Per què en els últims 10-15 anys només hi ha el Lleida Esportiu com a gran i únic equip de la província?

Probablement també és una de les províncies amb menys volum de població. A veure, el Lleida per un penal no està a Segona A. Sí que hi ha un dèficit respecte quan jo jugava, sobretot a la Tercera Divisió. Aquí sí que hi falta. També s’ha de tenir en compte que es competeix amb els equips d’Aragó, de la franja. La crisi econòmica ha passat factura i les zones més poblades tenen més accés a jugadors. No crec que sigui una qüestió de fórmules màgiques. Es treballa bé i crec que arribarà el moment de tenir equips a Tercera. Tan de bo el Balaguer, l’Almacelles o l’Alpicat ho aconsegueixi.

Per a vostè és un honor ser l’últim entrenador de l’UE Lleida i el primer del Lleida Esportiu?

Per mi va ser un honor entrenar el Lleida. Després vam viure una etapa de transició i estic content d’haver pogut contribuir a que esportivament fos tranquil·la i sostenible. Més que l’anècdota del canvi de nom, sempre estaré agraït d’estar 4 anys al Lleida. Que no és fàcil, sobretot tenint en compte les dificultats econòmiques que vam viure.

Segurament, vostè va viure en aquells 4 anys experiències que alguns entrenadors no viuran en tota la seva carrera.

Sempre em vaig sentir ajudat pels diferents presidents. Recolzat en cada moment. Però sí que t’enfrontes a situacions que no són normals per un entrenador. La situació extraesportiva, les dificultats econòmiques i els dubtes ens van exigir a tots. També ens va fer viure moments emocionalment molt intensos que queden per tota la vida.

Què en pensa del que va passar la temporada passada al Lleida Esportiu esportivament i extraesportivament?

A nivell esportiu una autèntica pena. Poques vegades el futbol ha estat tan cruel i injust amb un equip com amb el Lleida Esportiu. Tot el que van treballar cos tècnic i jugadors va acabar en l’aire per un detall, com un penal. L’equip va competir en els moments més difícils i va ser molt dur i immerescut el que va passar. A nivell extraesportiu se m’escapa una mica. Quan hi ha dificultats econòmiques no és fàcil i el més important és que s’aprengui del que ha passat i en el futur no es repeteixi. S’ha d’aconseguir que els professionals del futbol pensin en el que han de fer només.

El Lleida té un aficionat a Andorra, doncs.

Per descomptat. Tinc el fill jugant allà, hi vaig jugar molts anys i en el que puc intento col·laborar. Ve un any il·lusionant. Amb dificultats, però s’ha configurat una bona plantilla. Costarà, però crec que l’afició es tornarà a enganxar.

futbolcatalunya.com Copyright @ 2010-2015 // redaccio@futbolcatalunya.com