15 oct. 2018

logo
Compartir en facebook Compartir en twitter Compartir en google+ Compartir en pinterest Compartir en likedin Compartir en WhatsApp

“Cada partit que jugo a Segona B és glòria”

Publicat per: Jordi Mestres Rius 6 de març de 2018


Sascha Andreu ha passat en només set anys de jugar al camp de sorra de l’Iberiana a fer-ho en estadis com Son Moix. El davanter català no dubta a fer els sacrificis que calguin per a guanyar-se la vida jugant a futbol

JORDI MESTRES @jordimestres7

Sascha ha marcat un gol a l'Ontinyent, el seu nou club des de fa un mes // FOTO: Roberto Valía

La història de Sascha Fernando Lahrach Andreu (1986) no és habitual. És un relat de superació, de feina i d’autoexigència. Cap any de la seva etapa futbolística ha estat pitjor que l’anterior. Sempre ha volgut millorar i, sens dubte, ho ha aconseguit. Mai havia deixat de treballar per jugar a futbol, però sí que ha sacrificat altres coses per a dedicar-s’hi. Sense rebre una formació al futbol base ha arribat més lluny que altres que tenien més qualitat, però menys colzes. De Preferent a Segona B, passant per Primera Catalana i Tercera Divisió, Sascha s’ha empleat a fons allà on ha estat. Sigui sobre sorra, gespa artificial o natural. Tot plegat, amb un únic objectiu: arribar al futbol professional. Ara, amb 31 anys, no vol deixar-lo i fins i tot s’ha separat de la seva família buscant minuts o partits a Segona B. Cada partit a la categoria de bronze és glòria per a ell.

Com porta la nova etapa?

Per un costat és una experiència dura a nivell familiar perquè estic lluny de la meva filla, però a nivell esportiu prou bé. No em puc queixar.

Una oportunitat amb sacrifici, la veritat.

Té una mica de tot. Quan et dediques professionalment al futbol has de decidir i al final és una oportunitat laboral. S’ha d’aprofitar i crec que pot anar molt bé dins del camp. Amb la família faig el que puc. Cada dues setmanes ens veiem.

Fins quan té contracte?

Tinc clàusules per renovar, però jo vaig deixar clar al club que volia veure com anaven aquests primers mesos. És el primer cop que sortia de casa i volia provar-ho, també. De moment és mitja temporada supeditat a les sensacions que tingui.

Per què va decidir marxar de Cornellà justament quan Enric Gallego, el davanter titular, ja no hi era?

La temporada va començar molt bé. Jo jugava amb Enric a dalt amb un 4-4-2 clar i els dos vam marcar gols a la pretemporada. En el primer partit vaig fer un travesser i després del segon partit a casa contra el Llagostera, que vam perdre, el míster decideix fer un canvi: treure el doble punta i posar un mitja punta d’enllaç. L’equip surt beneficiat a nivell de resultats i de joc i no tinc cap oportunitat de titular des d’aleshores. Passo 15 partits a la banqueta, però amb Enric Gallego tinc una molt bona relació i ell, amb el seu rendiment, mereixia ser titular. Era la persona més propera a mi al vestidor. A Desembre ja sabíem que Enric marxaria i jo veia que no es feia cap transició de confiança cap a mi. Seguia jugant ell, jo jugava però no el que creia. A l’últim partit del 2017 va morir la meva mare. Vaig tornar a ser titular i a marcar i pensava que el club confiava en mi, que signarien algú però em donarien minuts. Contra l’Alcoyano forço per jugar estant tocat, no puc més al quart d’hora i a l’acabar el partit em diuen que no es fitxa un punta, sinó dos. Allà ja entenc que per part del club no es confia en mi.

Sascha va jugar 18 partits i va marcar 2 gols a Cornellà // FOTO: Eric García

En aquell moment ja va decidir marxar?

Sí, sí. Vam parlar amb la direcció esportiva i ens van dir el que ja pensàvem. Realment va ser un cop dur, perquè jo he treballat moltíssim pel Cornellà i he estat a molt bon nivell com perquè no confiïn en mi. Entenia ser suplent d’Enric, el millor davanter de la categoria i a sobre amic meu. Un cop va marxar, tenint opcions com les tenia, era un tema d’ambició esportiva. Jo no em podia conformar amb estar a la banqueta per la comoditat d’estar al costat de casa.

De fet, porta dues temporades compartint demarcació amb els pitxitxis de la categoria. Primer Boris i després Enric.

Estic content d’haver participat en els gols d’Enric, també. També he sigut part de la seva ratxa. No decisivament, però al final quan es marca gol és mèrit de l’equip. Aquest any m’ha tocat veure-ho des de la banqueta i amb el Boris estàvem els dos a dalt. No em sento diferent amb Enric. Em sento afortunat d’haver conviscut amb els dos.

Després de patir impagaments a Gavà com veu que un club de la mateixa categoria hagi pagat una clàusula de rescissió per vostè? Juguen lligues diferents?

Que l’Ontinyent estigués disposat a pagar diners per mi em va fer veure que l’interès era real. M’oferien minuts i aquí sí compleixen les promeses. He vist les dues vessants. Una estructura compensada i complerta com la del Cornellà o l’Ontinyent, dos clubs molt seriosos i exemplars. De paraula, vaja.

I el Gavà? Aquest any s’ha filtrat que inclús podria desaparèixer el club?

Aquest any s’està pagant tot el que va passar l’anterior, amb la sortida de Maniega. El fet que un club faci inversió sense aval és fatal. Aquella gent va destrossar el club i van tenir la fortuna que la faceta esportiva era de molt nivell i vam treure una situació increïblement dolenta, acabant desens a la lliga. Acaba la temporada, passa tot el show aquell de pagar dos dies després del termini i la gent que entra ara vol, però no pot. És molt difícil gestionar un club amb deutes i bloqueig de comptes. Sap greu perquè em consta que la gent que ha entrat tenia ganes, però no pot per l’herència que ha rebut.

Si fos per la part esportiva, el Gavà ara mateix seria equip de Segona B. Tot i això, aquell sacrifici ha valgut a molts futbolistes d’aquell equip per seguir jugant a la categoria.

La majoria teníem clar que si apareixien opcions de Segona B volíem seguir aquí. Un cop tastes aquest tipus de futbol no el vols deixar. És molt bonic, un món professional. Molts no dubtàvem de que a Gavà no seguiríem. No hi havia cap tipus de garantia de res. Tot l’any va ser un autèntic polvorí, tan caòtic que cap jugador ho va contemplar com a opció. No hi havia futur a aquell club i és una pena.

La parella Boris-Sascha va marcar 33 gols a Gavà // FOTO: Alex Gallardo

Pregunta del milió. Quins seran els quatre equips que faran play-off al grup 3?

El Mallorca està bastant clar, però el Villarreal B també crec que es ficarà. Les altres dues places ens barallarem els quatre que estem ara i jo espero que s’hi fiquin l’Ontinyent i el Cornellà.

Estarà molt pendent del Cornellà-Lleida d’aquest diumenge per la part que li toca.

La veritat que sí. El que més ens afavoriria a nosaltres és un empat, però hem de guanyar els nostres partits. Cornellà i Ontinyent són dos blocs similars, equips que defensen molt bé i saben atacar. Espero que entrem a play-off. Déu n’hi do també el Badalona la ratxa que porta i en dues setmanes juguem allà. Els sis punts que venen contra Badalona i Sabadell són vitals.

Contra el Sabadell jo apostaria a l’empat.

Ja, estan empatant molt però hem de guanyar.

L’Ontinyent té un handicap que no té la resta, ja que segueix viu a la Copa Federació.

És el que més he notat des que estic aquí. Vinc de no tenir continuïtat física i aquí juguem totes les setmanes cada tres dies. A nivell físic estem patint moltíssim. No entrenem, sinó que mantenim. El Barça i el Madrid s’ho poden permetre, però quan ets un equip de Segona B costa recuperar-te. Tot i això no és excusa. És relatiu. Per exemple vam guanyar l’Elche després de passar a la Copa RFEF i ells venien de setmana neta.

Home, arribats a aquest punt, el que és ‘una putada’ es converteix en una cosa bonica. Estan a les portes d’un títol.

Al principi la gent no li dóna importància, però quan t’acostes al final fa gràcia i és il·lusionant. Si jugo la final de la Copa Federació ho podré explicar sempre. Ganes a aquestes alçades hi ha. Des del club ens transmeten que és important arribar a la final i aconseguir el títol.

Per a un jugador de Segona B com vostè que ha viscut impagaments, tastar banqueta, jugar dimecres i diumenge, allunyar-se de la seva família... Compensa?

Hi ha moments que és molt difícil. Diumenge passat no vaig jugar bé i no tenia ningú de la meva família a prop. Un cop et dediques al futbol tot es magnifica. Quan és la teva professió l’exigència augmenta i quan hi ha mals moments no és tan bonic. El futbol a vegades no compensa. Això sí, quan va bé aquells dies et compensen aquests que no. Segueixo jugant per tot això que em dóna quan tot va bé. Des de fora no es veu què comporta ser jugador professional. Implica un munt de sacrificis, com allunyar-me de la família, que a vegades et planteges si valen la pena. Això és el que té la passió. Fer el que t’agrada i ser remunerat per això és la millor sensació que pots tenir. He començat a viure del futbol als 29 anys i als 30 han pagat per mi.

Sascha s'ha separat de la seva família per jugar a l'Ontinyent // FOTO: Gentilesa Sascha Andreu

Més enllà del futbol ha estat treballant també els últims anys, no?

Amb 20 anys vaig marxar de casa perquè no tenia bona convivència amb la meva mare. La meva primera feina va ser de mosso de magatzem quan jugava a la Iberiana, on em pagaven 100 euros i ja em sentia afortunat. Després vaig ser ajudant de topografia, cambrer... tot compaginat amb el futbol. Amb 24 anys vaig deixar la Iberiana pel Santfeliuenc de Primera Catalana, on no m’asseguraven cobrar i em va anar molt bé. Vaig donar el salt a Tercera Divisió amb el Castelldefels i ja vaig decidir dedicar-m’hi més, cuidar-me sense deixar de treballar. Vaig passar a treballar a una gestoria a l’etapa de Montañesa i Prat fent horari d’oficina. Amb el Gavà els entrenaments van passar a ser pel matí després de la primera jornada. Jo ja havia tancat el meu any a la feina i em van apujar el sou per a dedicar-m’hi exclusivament. Així vaig començar a ser futbolista professional. Com ara tinc temps, estic fent un grau de nutrició i dietètica. No vull estar aturat i vull tenir el màxim d’estudis.

En resum, Sascha Andreu, un treballador del futbol i també de la vida. Ha arribat més lluny que molts altres amb més qualitat a base de treball.

Jo sé les meves limitacions. El que he aconseguit és per mentalitat, per treball i per ganes. És difícil plantejar-se quan jugaves amb 22 anys a preferent i no havies passat per cap escola ni Divisió d’Honor ni Nacional. Sempre he jugat en camps de terra fins als 24 anys. Per això ara valoro tant el que tinc. Cada partit que jugo a Segona B és glòria. Quan vaig sortir a Son Moix i vaig veure el camp no vaig poder evitar pensar que fa set anys estava jugant a Preferent en camps de sorra. Aleshores t’adones del que realment has aconseguit. El futbol és com la vida. La gent que fa el màxim i dóna més acaba recollint els fruits. La sort també és important. Boris, amic meu, em va fer saber que el Gavà buscava davanter i jo vaig esperar a que acabés el seu llarg play-off per a fitxar. No he tingut gaires punts de sort com aquest i a base de feina he arribat a Segona B. Cap any de la meva carrera ha anat a pitjor i sempre m’ha acabat anant bé. Aquesta il·lusió de millorar sempre la tinc i quan no la tingui suposo que deixaré el futbol.

futbolcatalunya.com Copyright @ 2010-2015 // redaccio@futbolcatalunya.com